30 de desembre del 2007

Dues nacions, dues seleccions.

Fa poc que n'he tornat i tinc ganes de penjar la foto de la manifestació prèvia al partit. La foto és del Gara on parlaven de 25000 persones. Al Punt he llegit que parlaven de 50000 persones. Només sé que hi he estat i ha estat impressionant. Hi havia dues nacions demanant l'oficialitat de les seves seleccions. I el resultat final va ser:
1 nació/nazio
1 selecció/selekzio
Tots hi vam sortir guanyant!

28 de desembre del 2007

Sencera contra un trosset.

De la planificació al resultat final molt sovint hi ha variacions. Inicialment, havia d'anar a Bilbo amb uns companys bagencs per veure el partit tot passant el cap de setmana allà. Havíem de ser molts/es i al final ens hem trobat amb la impossibilitat de trobar entrades, cosa que ha fet que molts ens plantegéssim una altra opció. Planava per l'aire la idea d'anar-hi a passar el cap de setmana igualment i sentir-nos una mica com els hooligans que viatgen sense entrada. La comparació és un pèl odiosa però el pla era anar-hi, per menjar, beure i viure l'ambient previ al partit (amb mani inclosa). La gran diferència amb els hooligans és que, en principi, no acabaríem orinant cap monument nacional basc.
Sense entrada, aquest pla l'acceptaren pocs bagencs que a més han tingut la possibilitat i la bona pensada de passar-hi el cap d'any. Jo no he pogut perquè per cap d'any he de tornar al país. Ahir la sensació era que em perdria aquest esdeveniment. Finalment, avui, després de diverses trucades he tornat a veure un bri d'esperança. Un bri d'esperança que he hagut d'entretenir amb un petit viatge fins a Terrassa per fer més lleu l'espera d'una resposta positiva. A Terrassa he aprofitat per anar a Via Llibres a buscar el llibre La veritat del 6 d'octubre que havia d'hagut d'encarregar perquè el dia que vaig descobrir el local només tenien La nit del 6 d'octubre a Barcelona. No sabia que aquests llibres s'havien reeditat i en aquell moment m'interessava més el primer, vaig estar parlant amb en Marc Ferrer i em va dir que me'l podia demanar, i li vaig dir que sí. No va tardar massa en fer-me saber que ja el tenia i el que he trigat he sigut jo en anar-lo a buscar. Avui en Carles Viñas me n'ha fet entrega a un mòdic preu, segurament semblant al de la resta de llibreries, però aquesta té consciència.
Com he dit al principi, de la planificació al resultat final molt sovint hi ha variacions. He començat a escriure sobre un viatge i he acabat comprant un llibre. Feia una entrada esportiva i al final he acabat fent publicitat cultural. Anava a Bilbo i he anat a Terrassa. Tornava amb el tren i he acabat endinsant-me en el Navàs del 34, imaginant-me els fets al costat de la via on ara no hi passa el tren. Potser és que era una via Morta (gag negre de l'època).
Ho he barrejat tot, o potser tot va barrejat i no és per casualitat. Res, que al final hi acabo anant, i amb entrada. Penso que acabo d'escriure una parrafada sencera quan amb un trosset potser hagués passat.
Tornant al futbol, el partit el juguen dues nacions oprimides pels mateixos estats. N'hi ha una que només juga un trosset, i n'hi ha una altra que juga sencera, amb el nom i amb els jugadors. Curiosament, la que dirigeix un gran porter de la selecció espanyola que va acabar a la mesa.
Parlava de futbol i he acabat escrivint la parrafada perquè la vull sencera, no n'hi ha prou amb aquest trosset. Sencera i oficial.
O potser l'he acabat allargant perquè passaré uns dies a Navàs, allà, a prop de l'antiga via, on començaré l'any sense connexió.
Res és casualitat, potser perquè tot ja està planificat. O potser no està planificat, però la idea hi és, i a mida que avances vas veient la història i no pararàs fins que sigui sencera. Sencera i socialista.
La qüestió és que sempre s'ha d'intentar i si es pot, anar-hi. Anar-hi amb tots els companys de viatge.

Encara queda alguna esperança d'anar-hi!

27 de desembre del 2007

I al final no vaig a Bilbo...

23 de desembre del 2007

Avui és el dia...

Avui és el dia en que es juga un partit que només voldria que es jugués a la Lliga de Campions. Mentre estem treballant per fer-ho possible, avui em miraré el partit a La República. La temporada passada vaig tenir la sort d'anar al camp gràcies al Pablo. Vaig poder viure un partidàs en que vam acabar empatant per mitjà del hat trick d'en Messi. Aquest any no el podrà fer. El duel de la temporada passada em va recordar l'esperit de remuntada que vaig viure la primera vegada que vaig trepitjar el Camp Nou: Barça-At. Madrid de la Copa del Rei. Sí, el partit del PizziSósMacanudo. Tornarem a guanyar!!
Avui és el dia en que s'acaba una gran sèrie.

19 de desembre del 2007

Coser i cantar

Avui m'he fet amb el nou disc d'Antònia Font. He tardat.
Fa anys, havia estat a diversos concerts d'Antònia Font i mai m'havia parat a escoltar el grup i sempre deixava suspès en l'aire el meu record musical illenc.
Fa tres estius vaig anar a veure en Marc a l'Escala. Amb en Marc hem compartit pis força anys i compartim alguns gustos, no tots. Fa tres estius tot saquejant-li l' incoming em va recomanar Antònia Font. Després vam seguir parlant i em va comentar allò que diuen tots els que veuen/veien Porca Misèria, que és/era una gran sèrie. A l'estiu voltant per l'Atzavara em vaig anar refermant en la vessant musical del friquisme autòcton que creia desconeguda en mi. Em sembla que tots tenim un friqui dins, i el meu amb internet s'està potenciant. També vaig aprofitar aquelles reposicions tevetreseres de l'estiu per veure la primera temporada de Porca Misèria. M'he enganxat als dos consells d'en Marc. Potser m'hi hagués acabat enganxant igualment, però la seva recomanació va fer que no tardés més en fixar-me en la qualitat d'aquestes dues produccions de la nostra terra.
Avui he mirat el 33 i feien un reportatge al Loops! sobre el darrer disc d'Antònia Font. La vida està plena de coincidències. Porca Misèria s'acaba, els mallorquins van gravar a Bratislava i jo em faig amb el disc quan finalment ja he aconseguit tornar-ne i recuperar la normalitat quotidiana.
El reportatge ha deixat anar una perla final que m'ha incitat a escriure aquesta entrada. La veu en off venia a dir una cosa com "un cop abandonada la República Txeca". Molt bé, un 10 en geografia!
Aquest disc segueix redescobrint el friqui que porto dins. A vegades, no sé si realment estem parlant de friquisme o que la cultura autòctona comença a cobrir espais que consideràvem únicament reservats a altres cultures. Potser comencem a estar preparats per la normalitat nacional. Deu ser que l'autoodi va reculant...

17 de desembre del 2007

Prou agressions al poble kurd!


Ahir l'exèrcit turc va bombardejar la zona del Kurdistan sota ocupació iraquiana. El Kurdistan és la nació sense estat més gran del món. Amb l'ocupació de l'Irac se'ls va deixar un petit grau d'autonomia a la zona iraquiana. Tot això és política geoestratègica. La minoria kurda sempre els ha importat ben poc i això ho demostra el silenci actual davant d'un bombardeig indiscriminat. Cal recordar que a Turquia també s'il·legalitzen partits i es persegueixen diaris. Tampoc queda tan lluny, potser per això no interessa defensar massa els kurds, no fos cas que es poguessin establir paral·lelismes.
Kosovo si que els interessa que sigui independent perquè enllaça amb totes les independències-ben-vistes-per-occident perquè debiliten els antics països excomunistes. Tot és geoestratègia i s'afanyen a dir que els exemples no són exportables, no fos cas...
Acabo de trobar un bloc que segueix la solidaritat catalana amb el poble kurd i ens apropa a la situació actual.

15 de desembre del 2007

A Alacant no veuran com s'acaba...


Setmana de bòlit. La síndrome d'Estocolm...bé...de Bratislava ha planat sobre el meu cos i sobre el meu horari. Tot això ha fet que no hagi pogut veure el penúltim capítol de Porca Misèria fins avui; trenta hores abans,o un dia si no ho dramatitzo tant (edito: una setmana), que emetin l'últim capítol: "Tot final és un inici".
Durant el segrest al M.R. Stefanika es va aconseguir sintonitzar TVCi, això si després que estiguessin buscant força estona el partit del Barça, i es pot dir que allà enmig de maletes i catalans emprenyats vaig veure començar el capítol. El vaig veure començar, se sentia poc i l'escalfada situació no em feia preveure que pogués seguir un desenvolupament normal del capítol; per tant, vaig desistir. Vaig pensar que ja el miraria per la xarxa. Ho he fet i he pensat en ells, en nosaltres.
He pensat en tots els valencians que aquest diumenge no van poder veure el capítol perquè hi ha gent que vol dividir el país atacant la nostra llengua. És curiós que a Bratislava tingués la possibilitat de veure el capítol i en canvi a Alacant se'ls negava aquesta opció a la gran majoria.
Ja vaig criticar un cop TV3 tot defensant-la. Crec que hauria de fer molt més del que fa. I ara, justament s'acaba una de les coses que em feien reservar la nit dels diumenges per passar-me-la davant del televisor.
S'acaba una de les sèries que em feia sentir proximitat al que veia, que feia que m'apareguessin somriures a la cara veient moltes situacions, que feia que sentís ràbia pel que podia passar...en resum, una sèrie que em feia gaudir abans de tornar a la vida laboral.
S'acaba una de les sèries que trencava amb la centralitat lingüística de la dreta del principat. M'encantava sentir el dialecte valencià amb naturalitat i normalitat. Perquè això és el que hauria d'haver fet TV3, aconseguir que tot el territori es veiés representat en aquest servei públic. No passàvem de ser un fenomen meteorològic.
S'acaba una de les sèries que més valia la pena. Una sèrie que em feia pensar. Dimarts vaig mirar accidentalment al diari els índexs d'audiència del darrer diumenge i els vaig maleir, i em van fer pensar. Pensar que mentres hi ha una part del nostre país que vol veure-la i no pot, n'hi ha una altra que pot veure-la però no vol.
Hi ha massa gent que no li agrada pensar i això ho han aconseguit els que pensen malament. Això si, "tot final és un inici".

13 de desembre del 2007

L'Ovidi se'n va a Palau.

Bratislava (i III)





Per acabar amb el viatge a Eslovàquia deixaré anar quatre imatges més i us explicaré algunes altres coses.
Algunes coses que ja hi havia abans del retorn del capitalisme com per exemple el riu Danubi que creua la ciutat, allà hi ha un vaixell-discoteca que no us recomano que hi aneu.
Després també és molt agradable de veure de veure el centre de la ciutat on hi ha moltes cases de l'època en la qual Eslovàquia pertanyia a l'imperi austrohongarès. També val la pena admirar els ponts, el castell, el teatre nacional, la catedral de Sant Martí i passejar pel casc antic. Des del cementiri soviètic teniu unes vistes increïbles de la ciutat.
Els pubs que ens van agradar més van ser el Dubliner (típic pub irlandès que la globalització ha portat a tot el món), el KGB (grans busts) i l'Slovak Pub (una Ovella Negra amb cerveses a un euro).
Pel que fa a la cervesa (pivo) abunden les txeques Budweisser-Budvar i la Pilsner Urquell, però també acostumes a trobar cerveses eslovaques com la Corgon i l'Slatý Bazant.
Tot i el fred, cap al vespre abans de sopar hi havia dues places plenes de petits xiringuitos on la gent es prenia un víno (negre o blanc) calent que em va recordar molt el vino caldo del nord d'Itàlia. Aquestes places estan plenes de gent que combinen el víno amb un sopar a peu dret tot menjant una crep o un entrepà, abunden els fregits i un xoriço que un dels nostres es va menjar en plena ressaca.
Val la pena anar-hi, llàstima de les hores perdudes al Letisko M. R. Stefánika. Si hi torno el proper cop intentaré anar més cap a l'oest, cap a la regió de Kosice (Kosicky kraj) i també a la zona dels càrpats.
Jedno pívo prosím!

11 de desembre del 2007

Bratislava (II)



Arribem a l'aeroport i agafem el bus 61 que fa que anem entrant lentament a Bratislava. Estem afamats i baixem al mercat. Intentem buscar algun restaurant per poder menjar i el trobem a la planta de dalt. Tenim greus problemes de comprensió lingüística i optem per demanar l'única paraula de la cartellera que entenem: Menu. No tarden massa estona i al bar no es pot fumar. El menú el vam pagar del pot, no me'n recordo exactament quan costava però era al voltant de 65 corones eslovaques, uns dos euros.

Ens porten el primer plat que vindria a ser una sopa de fesols. Ens l'engolim mig encuriosits i mig afamats.
Ens porten el segon plat: una zemiaková placka, una crep de patata farcida de carn i paprika. De fet, són dues creps i fan molt més bona pinta que el primer plat. Comencem a menjar-la i el Genís diu que pica molt. He demanat una cola que ha sortit d'una ampolla esbravada de dos litres. Començo a notar la picor del segon i m'apresso a fer glops per apagar el foc. Tots diem que pica molt, descobrim el Paprika i seguim menjant amb prudència tot pensant en les possibles repercusions estomacals. Mica en mica, van caient tots i finalment sóc l'únic que s'acaba el plat. M'estava agradant, tot i l'escalforeta que em produïa, i no podria assegurar que no fos el responsable que va fer que em passés la resta del dia i la nit bevent cerveses del país. M'estava agradant i vaig pensar que no en tornaria a menjar mai més. Sortim del restaurant, girem el cap i veiem la cambrera recollint els plats tot posant-se les mans al cap...
Al dia següent dinem a un restaurant, camí del cementiri. Llegim la carta i veiem que els preus són una mica més cars que al mercat però ens segueixen semblant barats. Entenem alguna cosa del que hi diu, demanem cadascú un plat i alguna coseta per picar. Jo m'he engrescat a provar l'única de les tres especialitats de la casa que no està traduïda a l'anglès.
Matem el cuc amb un breu aperitiu i el segon tarda vint-i-cinc minuts, el temps que arribi un altre client i dini. Porten els plats, fan molt bona pinta i el meu és l'últim. L'especialitat de la casa sense traducció és ni més ni menys que un zemiaková placka... Riem i penso que per sort només n'hi ha un, i acabo consolant-me tot captant el moment. No pica tant i entra molt bé, això sí aparto algun trosset de paprika per no haver d'acabar bevent cervesa la resta del dia. No devia apartar-los tots...

Bratislava (I)


Aquest és el pedestal del monument als caiguts de l'exèrcit soviètic que hi ha a Bratislava. És l'entrada al cementiri després de pujar uns quants carrers i uns quants graons...però s'havia de fer...
En aquest mausoleu hi ha enterrats molts soldats que van morir tant a Txèquia com a Eslovàquia en el combat contra el feixisme en el període final de la Segona Guerra Mundial.
Ja aviso que no m'excediré ni en les entrades ni en les fotos sobre Bratislava ja que l'esgotament provocat pel segrest aeri encara afecta el meu cos.

10 de desembre del 2007

FR 9027 Bratislava-Girona (gentilesa de RyanAir)

Volia explicar quatre coses del viatge a Bratislava (Eslovàquia) però ho faré començant pel final del viatge i amb la foto que molts catalans vam fer.
El nostre avió havia de sortir a les 12:45, nosaltres vam arribar un pèl abans a l'aeroport Letisko M.R. Stefánika. La primera sorpresa desagradable va ser veure al panell de sortides que el nostre vol s'endarreria quatre hores (16:45). Vam decidir anar a fer una volta i quan vam tornar ens vam trobar que l'espera s'allargava dues hores més (18:45). Quan va arribar aquesta hora ens vam trobar que encara no hi havia el vol i la manca d'informació brillava per la seva absència. L'espera es va anar allargant i van començar a arribar notícies del fort vent que feia a Barcelona que havia fet desviar molts vols cap a Girona.

Finalment a les 20 hores passem pels controls de seguretat i poc després ens trobem que el panell ens informa que el vol sortirà a les 23:59. Indignació popular, autoorganització i demanda d'explicacions. A més ens diuen que ja no podem sortir d'aquell punt i que estem en territori internacional. Parlem amb responsables de l'aeroport i ens comenten que tampoc és segur que el vol arribi a aquesta hora. Arriben veus de que el nostre avió ha fet un aterratge d'emergència poc després de sortir de l'aeroport de Girona. Assemblees constants i autorecerca d'informacions per part nostra. Aconseguim comunicar-ho a diversos mitjans de la nostra terra mentres intentem sintonitzar sense sort el partit del Barça. Va passant l'estona i veus que a la TVCi estan fent Porca Misèria però que l'esgotament i el xivarr lògici d'uns 150 catalans segrestats fan que acabi decidint esperar veure aquest capítol un altre dia.

A quarts d'onze ens autoinformem que l'avió ha sortit de Girona. La nostra pressió fa que ens acabin donant sopar als voltants de les onze. Al voltant de les dotze apareix al panell que el nostre avió surt a les 0.25, al cap de poc obren la porta d'embarcament i ens adonem que l'avió encara no ha arribat i l'únic que volen és netejar la sala en la qual hem estat segrestats més de quatre hores. Ens esperem i finalment a les 0.45 comencem a pujar a l'avió que després de diversos recomptes de passatgers s'acabarà enlairant al cap de vint minuts.
Comença el trajecte i comencem a demanar els fulls de reclamacions per fer una demanda col·lectiva i ens acaben dient que no en tenen, que Ryanair és una companyia irlandesa i al seu país aquests fulls no són necessaris. S'intenta esbrinar com fer les reclamacions i els justificants horaris per la feina. Res de res, una hostessa castellanoparlant ens diu que hem de fer les reclamacions quan arribem a Girona, a l'oficina de Ryanair que sap perfectament que està tancada. La indignació va creixent i des del comandament de l'avió donen el senyal que hem de portar el cinturó lligat, quan encara falta més d'una hora per arribar al destí. Una altra maniobra lletja.

Arribem a Girona pels volts d'un quart de quatre i hem de recollir l'equipatge que ens han fet desar a baix perquè els compartiments de l'avió anaven plens. L'oficina de Ryanair tancada evidentment. Per sort, hi ha un parell de busos (era el mínim, tot i que no estava assegurat) que faran possible un retorn a casa que cada cop era més complicat.

Arribar a Barcelona (maleïda centralitat) a tres quarts de cinc, agafar un taxi per intentar agafar un nitbús, que perdo per cinc minuts, i al final entrar a l'estació dels ferrocarrils en el mateix moment que el tren marxa (05.15). M'espero al següent (05.45), tot llegint un capítol d'El motiu original de Jaume Barrull. Pujo al tren, tres quarts d'hora de trajecte i una miqueta més de deu minuts a peu. M'estiro a les 6.45 i al cap d'una hora sona el despertador que m'avisa de que ja és hora d'anar a treballar.

Esgotat, faig les hores i torno cap a casa desitjant dormir i, abans de fer-ho, encara m'entretinc a fer aquesta entrada. Però ho havia d'explicar, era una odissea més, un dia d'aquests explicaré dues experiències amb la RENFE (anant a Reus i tornant de Girona) que engrandeixen la meva desafecció cap a l'estat actual de les infraestructures.

Em podria quedar a casa i no tindria aquests problemes...però crec que és molt millor viure-ho per veure i denunciar les mancances que patim. I l'única solució és la independència, per poder fer una gestió pública i responsable de les infraestructures, i per acabar amb la maleïda centralitat barcelonina que m'obliga a passar per la capital cada cop que vull anar a algun racó del país o del món.

Per acabar aquesta parrafada indignada només em falta donar les gràcies a RyanAir pel seu silenci informatiu, per les seves dotze hores de retard i per la seva vulneració dels drets bàsics dels viatgers. M'he sentit indefens davant del capitalisme salvatge camuflat en forma de vols de baix cost. Tot i això, ens vam organitzar per fer pressió...i alguna cosa vam aconseguir tot esperant que la demanda col·lectiva arribi a bon port.

6 de desembre del 2007

Anuncis nadalencs

5 de desembre del 2007

Un anno fa...a Padova



L'anno passato...
L'any passat pel pont, que és l'únic de bo que ens aporta la maleïda Constitución, vaig pujar fins a Padova (Pàdua). Feia anys que els compagni italiani venien pel setembre als Països Catalans. Aquest cop tocava anar a les seves terres.

Aprofitant l'allotjament a Padova vam arribar-nos també fins a Venezia. L'estada a Padova va ser brutal. Moltes tardes bevent Spritz (licor Campari amb vi blanc i sifó) a la piazza delle erbe davant de l'imponent Palazzo della Ragione, una joia del Trecento que a la seva planta baixa allotja el mercat municipal. La majoria dels àpats els vam fer al local dels companys italians que quasi cada dia feien sopars populars, l'últim va tenir el comiat dels catalans com a motiu. El local era el Centro Popolare Occupato Gramigna i allà hi vam passar diverses nits de festa. El CPO Gramigna era un antiga escola que havien ocupat els companys de la sinistra italiana. Moltes hores intentant explicar-nos en italià i encara ens vam fer entendre, tot i que ja ens entenien de feia temps i era orgàsmic veure com l'estelada i diversos cartells independentistes omplien les parets del Gramigna i les cases dels companys que ens allotjaven. Som figli della stessa rabia, figli della stessa lotta. Molts cops, voltant pel món descobreixes allò que deien que la solidaritat és la tendresa dels pobles.
Això era fa un any, avui les coses han canviat bastant. Ells continuen la lluita, tot i haver patit la repressió molt directament. El dilluns 12 de febrer van detenir a molts dels companys i més tard el CPO Gramigna patia un sgombero (desallotjament). Hi ha hagut més detencions, arrestos domiciliaris, nous intents de tornar a obrir el Gramigna...Els companys no han parat, no defalleixen per més entrebancs que els posin pel camí.
Una forta abraçada solidària al Murko, el Ronza, la Chiara...a tutti i compagni.
L'Erba cattiva non muore mai!

Còrsega a "El temps"


Un altre cop Còrsega i els penyasegats de Bonifaziu. Si algú si vol apropar més pot mirar les entrades que vaig fer a l'abril, un any després de l'estada en aquesta bella nació mediterrània.
Al setmanari El Temps (número 1225) ha aparegut un article que ens apropa a la realitat corsa actual. Sota el títol d'"Autodeterminar la vida quotidiana" en Joan Canela i Burrull ens apropa als darrers esdeveniments que estan succeïnt a l'illa. I el proper és aquest 9 de desembre en el qual "faran una consulta popular a l'illa sobre quin model urbanístic volen els ciutadans; una consulta que és vista per a molts en clau de referèndum d'autodeterminació." Això és la introducció de l'article, us recomano que us el llegiu perquè aneu veient com estan les coses allà mateix. I també per veure, la meravellosa foto de Bonifaziu i part de la costa sud de l'illa que encapçala l'article.
M'agrada veure que es parla de la situació corsa perquè així es fan arribar aquí altres experiències de nacions en lluita. Fa un mes, al número 1221 parlaven del Sindicat de Treballadors Corsos (STC), majoritari a l'illa.
En el darrer número, el setmanari també ens fa una aproximació en forma de reportatge a la situació flamenca. S'hi entrevisten uns quants agents, llàstima que no em siguin els més propers ideològicament, de la situació actual a Flandes.Tot i això, el reportatge serveix per tenir més informació sobre la situació actual.

2 de desembre del 2007

Tirem pel dret: Independència!


Tirem pel dret, pel dret a decidir, pel dret d'autodeterminació, per la independència.
Hi havia molta gent, alguns hi anaven per oportunisme polític és veritat. Nosaltres hi anàvem per oferir la nostra solució al problema de les infraestructures: la independència.
Ara tenim unes infraestructures que estan pensades sempre mirant cap a Espanya perquè no oblidem qui ens oprimeix. Unes infraestructures amb les quals hi ha gent que s'enriqueix a una alta velocitat.

Des de la CUP davant l'actual situació apostem per un model de transport públic que:

-Situï aquest transports com una preferència pels ajuntaments i governs, ja que entenem que des dels poders públics s'ha de garantir una xarxa de transport digna i eficient.
-Aposti per la intensificació de les xarxes comarcals i intercomarcals, molt més properes a les necessitats del conjunt de la població
-Una xarxa de transport no radial i on les connexions entre els diferents transports siguin eficients.
-Una xarxa sostenible, que limiti els efectes de l'efecte hivernacle que provoquen els vehicles privats.
-En definitiva, des de la CUP volem una xarxa de transport que ajudi a vertebrar i articular els Països Catalans.

A la manifestació érem molts, no hi érem tots, i hi havíem de ser.
La foto és del David Datzira, un exalumne meu.

29 de novembre del 2007

Traducció de Lau Teilatu


Estem aquí (Hemen Gaude)
i estic content (ta poztutzen naiz)
segur que el teu pare també; (ta ziur zure aita ere bai)
i que bé...com està (ta zer ondo...zelan dijua)
la teva bufanda blanca? (zure bufanda txuria.)

Sobre quatre teulades (Lau teilatu gainian)
la lluna al mig i tu (ilargia erdian eta zu)
mirant cap a dalt, (goruntz begira,)
aguantes fum entre les mans (zure keia eskuetan)
i amb una bufada (putzara batekin...putz!)
vindrà cap a mi (neregana etorrijo da)
i de nou serem (ta berriz izango gara)
feliços (zoriontsu)
a les festes de qualsevol poble.(edozein herriko jaixetan.)

Dolçament. (Goxo goxo)
Canta'm (kanta egin nazu)
Maria Solt de Benito (Benitoren Maria Solt.)
No ploris, (Negarrik ez,)
estàs blanca i les llàgrimes (txuri zaude ta malkoak)
esborren el teu color. (zure kolorea kentzen dute.)

Sobre quatre teulades (Lau teilatu gainian)
la lluna al mig i tu (ilargia erdian eta zu)
mirant cap a dalt, (goruntz begira,)
aguantes fum entre les mans. (zure keia eskuetan)
i amb una bufada (putzara batekin...putz!)
vindrà cap a mi (Neregana etorriko da)
i de nou serem (ta berriz izango gara)
feliços (zoriontsu)
a les festes de qualsevol poble.(edozein herriko jaixetan.)

Contents i feliços, demà (Felix, Felix bihar)
tornarem (berriz egongo gara)
amb una mica de xampany (txanpain apur batekin;)
estem sense diners però, (diru gabe baina)
les estrelles estan amb nosaltres. (izarrak gurekin daude,)
al so d'un piano (piano baten soinuaz.)

Sobre quatre teulades (Lau teilatu gainian)
la lluna al mig i tu (ilargia erdian eta zu)
mirant cap a dalt, (goruntz begira,)
aguantes fum entre les mans (zure keia eskuetan)
i amb una bufada (putzara batekin...putz!)
vindrà cap a mi Neregana (etorriko da)
i de nou serem (ta berriz izango gara)
feliços (zoriontsu)
a les festes de qualsevol poble. (edozein herriko jaixetan.)

28 de novembre del 2007

Lau teilatu

Quatre teules/Lau teilatu



Volia posar un enllaç amb el Goear però no em va, per tant us penjo el vídeo a l'entrada següent.

Aquesta cançó és de l'any 77 feta per un grup basc anomenat Itoiz, que vindria a ser una mena de Sau a la basca. Aquesta cançó l'han versionat moltíssims grups, fins i tot els mateixos Umpah-pah. Jo la vaig descobrir versionada per un grup que es deia Sorotan Bele. D'aquest grup en vaig aconseguir una cinta en els meus primers anys universitaris però la vaig perdre en un accident de cotxe. Vaig poder assistir a un concert seu al MMVV, però mai més els havia pogut tornar a escoltar. Quan em vaig instal·lar l'Emule i em vaig posar davant l'ordinador pensant què em podia baixar, em va venir al cap aquest grup i aquí vaig descobrir un món de barretes, descàrregues i fonts que m'obria l'accés a grups de música, entre d'altres coses, que feia molt temps que em costava de trobar.
Fa uns dies a La Melée vaig escoltar la cançó i l'Oihana em va dir que era una nova versió que havia sortit feia molt poc...i me la vaig baixar. La canten dues veus brutals (Amaia Montero i Mikel Erentxun), llàstima que no m'agradin les cançons dels seus exgrups de música (La oreja de Van Gogh i Duncan Dhu). Aquesta cançó va inclosa en un disc de versions de la banda sonora de la joventut basca de fa uns anys (Gaztea: the singles), cal recordar que musicalment sempre han estat molt avançats i segurament hi sortiran moltes cançons de la meva joventut. Tornar a sentir aquestes cançons (i sentir-ne noves versions) segurament em provocarà un agradable viatge al passat, amb el 80/00 de Betagarri ja em va passar.
Per tant, intentaré trobar aquest disc. A on? Ja es veurà...
Demà us posaré la lletra i la traducció al català, que ara ja és tard...

L'Eudald


L'Eudald és el meu nebot i avui fa tres anys que va venir a parar a aquest món. Va tenir una arribada complicada i ha estat molt temps arrossegant problemes de salut. Fa uns mesos que l'Eudald es troba molt millor i s'està tornant tot un trapella... Felicitats!

25 de novembre del 2007

Roger Brunet 1975-2007


La vida dóna voltes i les voltes et donen la vida. El capítol d'avui no ha parat de donar voltes al voltant d'un Roger que es debatia entre la vida i la mort. Hi ha hagut moments que pensava si hi hauria un tercer capgirament de la història i en Joel Joan enllaçaria amb tota la producció Benetijornetiana on sempre acaba morint algú. Però finalment, ha arribat el capgirament final i, quan tota l'estona havíem vist la conversió d'un Roger pel qual hem arribat a sentir llàstima i donar-li una altra oportunitat, llavors ens ha tornat a aparèixer l'egoista tauró liberal...
No ens queda massa temps, però si molt a veure. Tres capítols...

Jocs de Polònia


Entreu-hi! És un fart de riure! Jo no passo d'un altre planeta és possible!
I si el vostre fort no eren els salons recreatius, dediqueu-vos a crear textos nadalencs.

25 novembre. Dia internacional contra la violència de gènere


Divendres a l'aula vaig intentar apropar l'alumnat a la violència de gènere des de la literatura. Per fer-ho vaig utilitzar el conte "Redacció" de Quim Monzó inclòs dins Olivetti, Moulinex, Chaffeteaux et Maury (1980). Aquest conte parla de la violència de gènere des del punt de vista innocent d'un nen que escriu una redacció a l'aula parlant sobre el que ha fet el cap de setmana. També vam llegir "L'escombriaire mai no truca", del col·lectiu d'escriptors Ofèlia Dracs que també parlava del tema tot donant un gir inesperat a una relació triangular. Els va impactar molt. Després de llegir-los els contes vam estar parlant sobre la violència de gènere i ho vaig haver de fer a partir de la seva realitat televisiva. L'alumnat, tristament, i gran part de la població perd hores davant la televisió veient teleescombraria i tots sabien més o menys què havia passat al programa del Diario de Patricia. Ho coneixien, però en tenien una visió sensacionalista, i en cap moment s'havien qüestionat si aquests tipus de programes s'haurien de deixar d'emetre.
Hi ha molta gent que desitja sortir en aquests programes i exposar les seves misèries, el que sigui per sortir a la televisió. És lamentable, tan lamentable com que fa dos anys a Telecinco van portar al programa la mare del clan Catoño poc després que els seus fills participessin en l'assassinat d'en Josep Maria Isanta. L'import que va cobrar per aquesta intervenció era: el pagament dels costos judicials. Increïble. Subvencions als criminals.
Aquest tipus de programes són els que abunden a moltes llars i banalitzen la vida i les relacions humanes. Veus això a la tele, i qualsevol desgraciat pensa que tindrà el seu moment de fama televisiva matant a la seva parella o exparella.

Història del 25-n:

El 25 de novembre va ser instituït el juliol de 1981 com a Dia Internacional contra la Violència cap a la Dona a la 1a Trobada Feminista d'Amèrica Llatina i el Carib celebrada a Bogotà (Colòmbia). Es va triar aquest dia per recordar la mort de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques que van ser assassinades salvatgement el 25 de novembre de 1960 per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo (República Dominicana).

Divuit anys després, el 17 de desembre de 1999, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre com a Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona (resolució 54/134).

19 de novembre del 2007

No al quart cinturó!

28 d’octubre del 2007

Històries del tren (I)


No acostumo a anar en tren, això podria dir que va lligat al fet que ni a la meva feina ni al meu poble hi arriba el tren i crec que podria culpar-ne a la manca d'infraestructures.
No acostumo a anar a Barcelona, però quan hi vaig ho faig en tren. Normalment tinc la sort d'agafar-lo a la parada d'inici del trajecte si vaig amb Ferrocarrils i sempre trobo un seient buit, però si vaig amb Renfe l'agafo en una parada intermitja i el tren sempre va atapeït, i crec que podria culpar-ne la baixa freqüència de trens.
No acostumo a anar a altres ciutats amb tren perquè normalment la comunicació sempre té Barcelona com a parada intermitja i he de fer un canvi de tren. En aquests viatges acostumo a trigar el doble i crec que podria culpar-ne el centralisme barceloní.
No acostumo a anar en tren i crec que podria culpar-ne la manca d'inversions.
Tot i això, tot afrontant l'adversitat, he decidit utilitzar més el tren en la mesura que em sigui possible. Ja ho he fet per anar a Reus i a Girona, i l'experiència promet.

1 d’octubre del 2007

Coses que t'alegren el dia


Ja he dit més d'un cop que no m'agrada la Fórmula 1, però a vegades cal dir que et pot proporcionar imatges agradables.
El fet que el Fernando Alonso estigui cada cop més a prop de perdre em provoca "honda satisfacción".
Si no guanya, ens evitarem una nova onada d'espanyolisme sobre quatre rodes.

Prou F1 a TV3!!

17 de setembre del 2007

L'or de Moscou



M'agrada que perdin, fins i tot als entrenaments. Però com més alta és la caiguda, més fort és el cop. Aquest cop s'han estavellat de valent amb la ÑBA. Potser el Gasol és dels nostres i ho dissimula molt bé.

14 de setembre del 2007

Què s'ha de fer perquè no t'ignorin els mitjans de comunicació?


Cada cop m'indignen més els grans mitjans de comunicació.
L'onze de setembre vaig tornar a casa, vaig obrir la televisió i em vaig trobar que en parlar de la diada s'ignoraven els diferents actes de l'esquerra independentista que van omplir els carrers de Barcelona, Girona i Reus. L'endemà, la premsa espanyola saltava tot atacant les paraules d'en Joel Joan quan va dir que era amic dels amics d'en Xirinacs. Tertulians, fiscals i d'altres figures començaven l'ofensiva. Finalment, l'onze de setembre independentista apareixia a tots els mitjans que només s'havien preocupat de mostrar desfilades, ofrenes i concerts. Tot va passar a ser notícia per una ofensiva inicial de la brunete mediàtica. Si miraves els diaris més espanyolistes posaven xifres reals dels actes de l'EI, a la resta de mitjans es feien ulls cecs a la realitat.
Ahir a Girona, l'esquerra independentista va protestar per la visita dels reis d'Espanya. Al Telenotícies no en van dir res, i finalment a "La nit al dia" van mostrar imatges de la protesta tot dient que eren habituals aquestes mostres de rebuig quan venien els borbons. Un altre cop la caverna, ha tornat a destacar la mobilització de l'EI tot criminalitzant-la evidentment. Avui a Telecinco, Antena 3 i d'altres ha saltat la notícia tot encenent el foc. El fiscal, que deu ser el mateix d'El Jueves, ja ha demanat culpables i en les tertúlies roses ja es deia que s'havia de portar a judici a tots els que protestaven contra els borbons amb crits com "Els catalans no tenim rei" i "Fora borbons de Girona".
Parlar, manifestar, expressar una opinió ja és delicte. Criticar una estructura arcaica és un crim. Però curiosament, ara, tots aquells que es van solidaritzar amb El Jueves callaran i s'empassaran els conceptes que abans defensaven àrduament com la llibertat d'expressió i la crítica a una institució caduca.

Conclusions:
1. Abans es parlava de les manis de l'EI perquè hi havia incidents, ara que no n'hi ha no són notícia.
2. Hi ha molta gent que es fa el vestit a mida, i defensa les coses quan li van bé, i això d'ara és cosa de radicals independentistes...
3. La premsa que més informa dels actes de l'EI és la més espanyolista. A vegades m'agrada escoltar la COPE i llegir El Mundo perquè sembla que estiguem a punt de guanyar.
4. La brunete mediàtica manipula la informació i juga amb ella, però ens cita perquè no accepten cap petita dissidència i volen criminalitzar-nos per crear un estat d'alarma davant l'avanç dels "rojos separatistas". La resta de mitjans pseudosocialistes no parlen de l'EI perquè han vist que si informen (que és la tasca que han de fer) hi ha molta gent que descobreix una realitat que s'està intentant amagar sota la màscara del seny català.
5. Avui, els actes ignorats, els actes dels que no se'ns volia informar, avui són portada a tots els noticiaris. Quines voltes dóna el món de la comunicació... això si, ara és per demanar condemnes sota el delicte d'injúries. Tenen poca feina...
6. Creuria que no és cap delicte penjar aquesta foto quan totes les televisions no s'han cansat de repetir aquesta imatge. Però el vestit es fa a mida, i ja fa 300 anys que paguem els vestits...

5000 persones es manifesten.... no és notícia...tot i que estic fart de veure notícies de mobilitzacions amb molta menys gent.
2 persones fan foc... és notícia.
1 persona diu alguna cosa que no agrada... és notícia.

Els mitjans de comunicació no informen de la realitat, només volen carnassa per desfogar-se.
Es fan moltes protestes i manifestacions que contínuament són ignorades. Només se'n parla per criminalitzar-les. I la pregunta és: què s'ha de fer perquè no t'ignorin els mitjans de comunicació?

23 d’agost del 2007

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels

16 d'agost de 2007. Enterrament d'en Lluís Maria Xirinacs.
Arribo a les 10 del matí a l'església de Santa Maria del Mar que està a plena a vessar. A la segona i la tercera fila hi veig en Carod-Rovira i en Felip Puig entre d'altres. La fundació Randa havia demanat que no hi hagués cap representant oficial en el seu enterrament. S'ha de tenir molta cara per no respectar les últimes voluntats d'un home que va criticar el servilisme i "la covardia dels nostres liders, massificadors del poble".
A mitja cerimònia me'n vaig cap al Fossar de les Moreres per agafar lloc per homenatjar el fèretre en la seva sortida. Començo a veure moltes cares conegudes, entre elles quasi tots els regidors/es de la CUP. Comença a ploure, apareixen moltíssims paraigües però nosaltres no en portem, tot i això aprofitem per guanyar posicions. Quan surt el fèretre tota la plaça es posa a aplaudir, i seguidament tothom comença a cridar Independència. L'emoció a flor de pell, una pell que ara sembla de gallina. Es canta "Els segadors" i entren el taüt al Memorial 1714. El fossar està ple a vessar, perquè aquest cop no enterrem a cap traidor. Seguidament, comencen els parlaments i les actuacions musicals. Poc després, ens afegim a una llarga cua que vol entrar al Memorial per retre-li l'últim comiat al guerrer que al seu poble ha estat fidel. Bon viatge, amic!

13 d’agost del 2007

Acte de sobirania.


M'assabento de la mort d'en Xirinacs a Sant Llorenç de Morunys, m'oblido del vermut i em vénen al cap tres cops que el vaig sentir parlar. El primer, ja fa molts anys a Manresa, em va impactar per la contundència amb la que va fer la presentació de La traïció dels líders. La segona vegada, va ser al Fossar de les Moreres, l'onze de setembre del 2002, un discurs que va portar cua per part d'aquells que limiten la llibertat d'expressió. Finalment, la tercera va ser als parlaments finals de la manifestació per l'autodeterminació de l'onze de febrer del 2006.

Ara, no el sentiré parlar més, per tant no em queda més que reproduir les seves últimes paraules, fins que li fem el millor homenatge: la victòria.


En ple ús de les meves facultats

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau, ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d'agost de 2007

10 d’agost del 2007

Beál Feirste


Aquest és el nom en gaèlic de Belfast i vol dir 'desembocadura del banc de sorra', i és la ciutat on vam entendre moltes coses del conflicte irlandès que també ja fa masses anys que dura. Un gran viatge amb el Curbi, en el qual hem trobat vells coneguts i també n'hem fet de nous.
De moment us penjo la primera trobada amb catalans a Irlanda. Del 5 al 12 d'agost es celebra el Féile an Phobail West Belfast, que és un festival polític que omple els carrers d'aquesta zona de Belfast d'activitats, música i solidaritat. Vam arribar-hi el mateix dia 5 i el festival començava amb un carnaval (una 'kalejira' com deien la Sandra i l'Asier), en el qual hi vam trobar aquesta agradable sorpresa d'internacionalització de la nostra lluita que us reprodueixo en forma de foto. Estava molt bé veure els bascos desfilar darrera la nostra pancarta. Potser s'està acabant la basquitis...
Després d'aquesta troballa mengem ràpidament sota la pluja i vaig descobrint els avantatges gastronòmics de viure en un país mediterrani. Hem arribat fins al Féile després d'una primera caminada per Falls Road on descobrim els murals polítics més propers a aquest carrer principal que farem cinc cops a peu en tres dies.
El primer cop fem una petita incursió que coincideix amb el carnaval, una visita al primer cementiri on busquem erròniament la tomba del Bobby Sands i la cerca del local del Sinn Féin que com que és diumenge està tancat. Ens aturem a fer una Guiness tot descobrint els esports gaèlics enmig d'incomptables samarretes del Celtic. Tornem a l'alberg on ja podem entrar a la nostra habitació compartida amb vint-i-quatre persones més.
La segona visita ve després d'haver fet una petita incursió a Shankill Road, curiositat per veure una zona unionista, és territori ocupant i ens vénen moltes ganes de tornar a Falls Road per tornar a estar en una zona segura. Una altra Guiness per l'esforç. Tornem al centre on dins els actes del festival es fa un concert de Worker's songs al Kelly Cellar's. Aquest pub està a prop de Castle Street i és el pub més antic de Belfast on a finals del segle XVIII s'hi reunia la United Irishmen Association per començar a treballar per la independència d'Irlanda. Una Guiness tot pensant en sopar aviat.
La tercera visita és forçosa, ja que ens hem trobat que al centre de Belfast ens era impossible sopar ja que estava desert de gent i tot estava tancat. Ens trobem a unes terrassenques acabades d'arribar que tampoc han sopat, i decidim tornar a arribar fins a Falls Road per intentar fer-hi un àpat. Enmig de velles rivalitats locals, mengem i els hi comentem que l'endemà al matí ens faran un tour polític per West Belfast i s'hi apunten. Se'n van a dormir esgotades de conduir per l'esquerra i nosaltres anem a fer la penúltima al Murphy's, un pub ple de cartells recordant a les voluntàries irlandeses caigudes. Tornem cap al centre amb voluntat d'anar a l'alberg i ens trobem que al Kelly Cellar's encara hi ha música i decidim fer l'última.
La quarta visita és la més profitosa, un tour polític realment espectacular i que ja us explicaré en una altra entrada.
La cinquena visita és tot just abans de marxar cap a Dublin per comprar quatre records a la botiga del Sinn Féin.

...fins a Maó!!


De Salses a Guardamar, i de Fraga fins a Maó... No havia estat mai a les Illes, i aquest cop podia solventar-ho i m'hi he arribat els darrers dies d'aquest juliol d'oposicions. Me n'anava a Menorca per desconnectar del llarg procés d'unes oposicions en les que m'he sentit com Barxeta, a punt d'entrar, amb un 7'82 a la part teòrica i amb poc temps treballat no he pogut entrar...però tot i això està clar que s'ha de seguir lluitant.
He pogut arribar-me fins un dels límits de la nostra nació, una de les zones més verges que lluiten contra l'amenaça especuladora del totxo. Menorca té a favor el fet d'haver estat declarada Reserva de la biosfera, tot i que el seu encant fa que molts la vulguin convertir en Reserva de la bitlletera.
Viatjar a un lloc tot coneixent algun autòcton de la zona fa que puguis conèixer la realitat d'aquella zona. L'encarregat d'això va ser el Xavi, un gran company amb el que vam coincidir a l'IES Jonqueres i que em va acollir a Es Castell uns dies juntament amb la Mar i el Biel. En Xavi em va explicar moltes de les característiques de l'illa, sobre les seves festes, costums, paisatges i tradicions entre moltes d'altres explicacions que m'han ajudat a conèixer la realitat menorquina de primera mà. A part dels autòctons, a s'illa també vaig poder comptar amb uns vallesans exiliats laboralment juntament amb uns vells coneguts bagencs amb els que vaig coincidir.
Amb tots plegats vaig poder viure uns dies intensos a s'illa. N'explicaré quatre ratlles en un breu resum.
Arribar el dijous, caminar una miqueta per Maó, veure el Claustre d'Es Carme i descobrir la fàbrica del Gin Xoriguer, on t'ofereixen degustacions de l'ingredient bàsic d'una de les begudes de la terra, la pomada. Un Gin amb història que explica algunes peculiaritats de l'illa que un altre dia ja explicaré. Quedar amb el Xavi per solucionar la saturació que patia el seu pis en aquells moments i que provocava que hagués de buscar allotjament a última hora. Dinar i descoberta de la migrada freqüència del transport públic per arribar fins a alguna platgeta de l'illa que per possibilitats horàries va ser Cala En Porter. Bany ràpid i tornar a Maó per sopar amb la Iolanda i familiars seus de la zona limítrofa de l'oest, concretament de Tamarit de Llitera i pel cantó aragonès d'Albalate de Cinca.
Divendres, quedo amb la Laia i el Marc, dos vallesans que estan a l'illa buscant-se la vida, a la Laia li està anant força bé i el Marc justament s'acabava de quedar sense feina. A la Laia m'ha fet gràcia conèixer-la perquè conec molt la seva germana que em va acompanyar en el tram final de la carrera i amb la que vaig compartir les pràctiques del CAP i molts moments de militància al casal. Al Marc ja el coneixia i va ser un dels que em va apretar per arribar-me a s'illa. Quedo amb ells a Sant Lluís, arriben amb un cotxe que hem hagut de llogar per moure'ns per l'Illa, un Chevrolet (i llavors diuen que els americans fan grans cotxes...). Primera notícia que em dóna el Marc és que l'han fet fora a la feina i que per tant avui i demà tindrà dia lliure. Anem a Calescoves, un indret espectacular impregnat de la història escrita a la pedra en forma de cova. Deixem a la Laia perquè tanqui els ulls una estona abans d'anar a treballar i anem a veure el Guillem que està acabant de treballar, l'esperem tot dinant al xiringuito que porta un exemedeté. Una volta, tanquem els ulls i aviat serà de nit, baixem a veure la Laia a Binibèquer, i com que té un dia laboral dur nosaltres li acabem donant més feina i ens quedem a sopar. S'ha incorporat al grup l'Oleguer amb el que ens arribarem fins a Es Castell, per després tornar a buscar a la Laia i anar fins a Es Grau per veure una espectacular sortida del sol. Amb l'albada aviat tornem a dormir tot deixant alguns trossos de nit pel camí.
*Ara mateix esdevinc conscient que em costa posar-me a escriure però quan m'hi poso escric veritables parrafades, per tant decideixo acabar resumidament i ja parlaré d'altres coses en una propera entrada.
Dissabte, festes a Es Migjorn Gran i cavalls a dojo amb la musiqueta de la banda. Espectacular i a més faig una descoberta lèxica: "a ca una puta" que vindria a voler dir "qui sap on" i s'utilitza per respondre quan no se sap on està algú.
Diumenge, anem cap al nord per veure com se'n va el sol per la Punta de Cavalleria, tenim un parell de problemes amb els vehicles motoritzats que ens porten per l'illa i arribem al final d'aquest espectacle natural. Tot i això n'observem la seva força i acabem anant a sopar a Addaia (Addá en menorquí).
Dilluns, me'n vaig a Es Castell a acabar de passar els dies al pis del Xavi, la Mar i el Biel. Abans de marxar-hi em trobo al Marcel i al Jesús, dos vells coneguts de la Gavarresa amb els que farem unes cerveses tot fent-la petar. Sopar amb els germans del Xavi.
Dimarts, principi d'esgotament i dia de repòs.
Dimecres, el Xavi em deixa el cotxe i faig un volt per l'Illa tot arribant fins a Ciutadella, una llarga estona per la Macarella i voltants, i tornar a Es Castell tot visitant construccions talaiòtiques. A Es Castell em torno a trobar amb els gavarresencs. L'última nit l'aprofitem per arribar-nos fins a Fornells i Es Mercadal, evitant la caldereta de llagosta, que ha de ser força bona però el preu no és massa popular.
Dijous, alçar-se i tornar cap a casa per descansar dos dies abans d'emprendre un nou viatge, aquest cop cap a una altra illa (Irlanda) de la que ja us en parlaré en la propera entrada.

9 de juliol del 2007

Potser no estem tan verds...i ja estem madurant


Aquest cap de setmana ha estat bastant intens a nivell polític i a nivell gastronòmic.
A nivell gastronòmic ha sigut bastant verd i ple d'àpats vegetarians. Bons àpats, tot i que sigui declaradament carnívor però respectuós amb els vegetarians.
A nivell polític ha sigut bastant madur i ple de vells coneguts i també, i és bo, de molts desconeguts. M'agrada conèixer gent, però també m'encanta trobar-me amb molts desconeguts que són companys/es amb els que remem en la mateixa direcció.

Dissabte al matí. M'aixeco d'hora però algun dels companys de viatge s'aixeca més tard i això fa que arribem a Sant Celoni mitja hora més tard del previst. Quan trobem l'Ateneu hi entrem i ens trobem que està ple a vessar, al voltant de dues-centes cinquanta persones. Valoracions, esmenes, torns de paraules i a escollir el nou secretariat. Hi ha un relatiu consens i tothom (amb qui vaig parlar) està força content de com ha anat i es respira un cert optimisme.

Dissabte al migdia. Anem a dinar a la Rectoria, els cuiners eren els d'Alerta Solidària que cada cop millora més els àpats populars i fa que anem oblidant l'etapa de la dictadura del plat únic: mongetes i botifarra. Aquest cop paella de verdures amb cargols, que no són del meu gust però si de la resta de comensals i em fan pensar que masses vegades formo part de la minoria. El segon plat un revoltim de bolets (el meu paladar no pot matisar més) amb salsitxes. I de postres fruites del temps. Un dinar més aviat verd on hi vaig veure diferents madureses. La primera maduresa és la qualitat de l'àpat i la segona maduresa és la de la militància que va deixar bastant plenes les ampolles d'allò que els del Penedès no volien anomenar vi.

Dissabte a la tarda. Després de dinar i per evitar la pressió de la migdiada anem a fer un cafè altre cop a l'Ateneu. Allà la fem petar una bona estona després d'un intent frustrat de botifarra. Només érem 3, i el Roger i el Sergi volien anar a escoltar havaneres que era una proposta interessant sinó fos perquè ja tenia la tarda-nit planificada. La gent va arribant a l'Ateneu i es prepara per retornar a les seves viles i ciutats per seguir construint la unitat popular. És l'hora de marxar, torno a la rectoria per recollir diversos estris i em trobo que s'hi està realitzant un casament. Penso en com ha canviat el panorama, però recordo que el nostre àpat també semblava per celebrar la unió d'una parella de fet que ha deixat enrere aquelles petites discussions que a vegades enterboleixen la relació i d'altres vegades la fan avançar. Aquest cop avançava i no és massa aventurat dir que sembla que la relació cada cop és més sòlida i que durarà més que el matrimoni que tenia al davant. És l'hora de marxar, anem a posar gasoil i allà ens trobem amb una altra realitat. Aquesta altra realitat era patètica, eren diversos cotxes amb quillets alienats a dins i que feien temps per anar al Pont Aeri. Mentres un altre Sant Celoni comença a caminar, allà hi havia uns primats que només volien volar...Que volin...ben lluny!!!

Excuses


Feia massa temps que no escrivia i ara em toca intentar justificar-ho:

1. He intentat reduir el meu TAI (Trastorn Addictiu a Internet) provocat per les eleccions municipals i l'emergència de les CUP. Moltes hores navegant però aquest cop el vaixell no anava a la deriva i ha arribat a bon port. Tot i l'intent de reducció, el trastorn addictiu encara no és de baixa intensitat i s'ha caracteritzat per una redirecció de la suposada productivitat. En resum, he seguit friquejant, però he intentat dedicar les hores de treball a fer la programació didàctica que em demanaven per poder realitzar les oposicions.

2. M'he dedicat a la preparació de les oposicions, que tot i que ha estat debilitada per l'ascens de la CUP, m'ha ocupat gran part del mes de juny. També cal sumar-hi el final de curs, amb els seus exàmens, recuperacions (hauria de mirar de no suspendre tant...) i les consegüents avaluacions. Per tant, aquesta oposició ha estat debilitada i no tinc masses esperances d'aconseguir plaça, però segueixo amb el procés i fins dijous no l'acabaré. Però avui he cregut que havia de tornar a escriure.

3. La manca de comentaris també m'ha fet reflexionar si tantes hores pensant què escriure m'aportaven alguna cosa més enllà d'un dipòsit per les meves palles mentals. Hi hagut gent que m'ha animat a seguir escrivint, tot i que la majoria són gent amb la que hi parlo sovint però quan escrius mesures molt més el que dius i com ho dius tot buscant l'opinió o la complicitat dels que ho llegeixen. El que m'ha animat més per tornar a buscar temps per poder escriure ha sigut un seguit de gent que feia temps que no veia i que me'ls he trobat aquest cap de setmana i m'han comentat que havien entrat al meu bloc. Què voleu que us ho digui, il·lusiona saber que gent que fa temps que no veus dedica alguns minuts a llegir el que escrius. T'agrada saber-ho i també et vindria de gust conèixer/recordar què penseu...per tant, aviam si poseu comentaris o entreu al món de la blocosfera.

Doncs ara que sembla que tindré més temps en aquestes vacances, caracteritzades per una falta de planificació i una migrada economia com a companyes.
Doncs ara que sé que hi ha força gent que em llegeix(no sé com va el comptador de visites)...i d'altres que segueixen restant en l'anonimat.
Doncs ara, la conjuntura actual fa que segueixi fent pinzellades de l'entorn.

Tampoc sabia quina foto posar per acompanyar aquestes excuses, per tant n'hi posaré una d'aquest cap de setmana que he robat al Salvia ja que últimament també havia abandonat bastant la càmera. La foto és del dinar que va seguir l'assemblea nacional de la CUP a Sant Celoni, i com que mai penjo fotos on hi surti aquest cop també farem una excepció.
Tot i això, segurament hi haurà més excuses...

28 de maig del 2007

Avançant a pas valent!


Ahir a la nit vaig viure una nit de contrastos que van anar des de l'eufòria fins a l'alegria extrema. Vaig tocar el cel tot veient els primers sondejos que pronosticaven uns resultats excepcionals a moltes capitals de comarca que superaven de llarg qualsevol de les previsions més optimistes que hagués pogut fer.
Després, mica en mica, començo a rebre trucades que m'informen de viles on ja ha acabat el recompte de vots i ja tenim molts regidors i en d'altres llocs obtenim molt bons resultats tot tenint en compte que la nostra és una tasca molt difícil que no compta amb el suport dels mitjans de comunicació, i és trist que alguns diaris propers a nosaltres no hagin donat el suport que tocava en el moment de més seriositat de l'EI.
Cada cop més som una realitat a moltes viles i ciutats encara que en algunes no haguem tret o no ens hi haguem presentat. Molta gent ja coneixia el treball de les CUP i això ara s'ha fet realitat en forma de molt bons resultats. Molta gent no creia o no coneixia el projecte de les CUP i s'ha demostrat que avancem a pas valent i som una realitat. Aquesta realitat es nota als carrers i també es notarà a molts ajuntaments on hi ha entrat la nostra veu de denúncia. Ja he dit que la nostra és una tasca molt difícil que requereix de molta maduresa, treball, lluita i visió política. Ara toca donar suport als regidors en una feina força complicada, ara toca seguir treballant en les poblacions on hem tret bons resultats tot i no entrar a l'ajuntament. Ara toca fer realitat noves candidatures. Sempre hem estat lluitant i seguirem fent-ho, tenir un regidor és tenir una eina més, tenir un elevat suport és una eina més que fa d'altaveu del nostre treball i ens apropa a conseguir els nostres objectius finals.
Després del 27-M cap persona abandonarà la lluita, tothom seguirà treballant per consolidar l'EI i aconseguir que moltes més veus de la lluita al carrer siguin veus a l'ajuntament. Som coherents i no renunciem res, i la nostra lluita avança i no ens fem enrera sinó que avancem a pas valent.
A Manresa han tret regidor després de setze anys de presentar-se, són un símbol de que no defallim. A Manresa fa anys que l'EI treballa al carrer i als espais, i ara podrà treballar també des d'els ajuntament. Tot i que moltes CUP no hagin tret representació o no s'hagin presentat seguirem insistint perquè la nostra lluita segueix avançant a pas valent.
Ara és l'hora d'extendre el projecte a tot arreu on no s'ha presentat, tots ja sabem que les CUP no són flor d'un dia sinó que són la consolidació d'un treball real al carrer que cada cop fa que estiguem més presents i ja no ens puguin obviar. Ara també és l'hora que la militància reflexioni i actuï amb coherència i maduresa. La maduració i la consolidació del projecte és lenta, però hem de caminar tots pel mateix camí.
20 regidors de la CUP, 4 d'UM-9 a Ribes, 2 de la CUPA a Arbúcies, 2 de la Vila de Capellades, 13 regidors de les CAV. Diferents expressions de la unitat popular que demostren que a moltes viles i ciutats estem construïnt els Països Catalans.
Com ja he dit al principi per mi va ser una gran nit, una nit de veure realitzades moltes il·lusions, una nit de veure que hi ha molts llocs on ha faltat molt poc i el 2011 serà realitat. Una nit d'imaginar i creure que al 2011 ens presentarem a molts més llocs.
Una nit en la que només em sap greu una cosa: m'hagués agradat gravar els sondejos que va mostrar TV3, guardar-los en un calaix i tornar-me'ls a mirar el 2011. No els vaig gravar però estic segur que el 2011 els podré veure en directe i seran molt semblants però amb alguna petita diferència: hi haurà més candidatures i alguna serà d'una gran ciutat.
Enhorabona a tots els que treballen i voldran treballar en aquest projecte.
Estem consolidant un altre front de lluita. Per tots els mitjans necessaris...
Crec sincerament que si algú no s'alegra d'aquests resultats és que esperava més (i és un camí llarg i difícil que seguirem fent) o és que no creu en el projecte. Els que no s'han alegrat de la nostra pujada i no els hi agrada el projecte són la resta de partits polítics. ICV i ERC atacaran a les CUP dient que som els responsables de que ells hagin perdut molts regidors i no us deixeu enganyar. Els han perdut ells sols amb les seves renúncies. Nosaltres estem enfortint la denúncia, la mateixa que hem fet i farem sempre.
De la il·lusió en el projecte al rebuig hi ha una gran distància i unes altres maneres de fer política. Per tant, digueu-me demagog però, quin camí trieu?

6 de maig del 2007

L'odissea. Guanyar-se el cel independentista.

5 de maig de 2007. Torno a baixar a la manifestació del 25 d'abril a València i ja van nou anys seguits (i els que calguin fins a assolir l'objectiu). L'any passat em vaig encarregar de l'organització del bus i vaig dir que no ho tornaria a fer mai més, tot i dir això, aquest any m'hi he migtornat a embolicar. Ja ho deia l'Ovidi: Va com va!

A quarts de deu del matí em dirigeixo a l'estació de busos on ens anem trobant els pocs que agafem el bus en aquell punt. Aquest any la cosa no ha anat massa bé i els de la meva ciutat no han complert, justament 300 anys després d'Almansa. En parlar de la migrada assistència dels meus conciutadans i conciutadanes, en Pingu m'ha dit: "Encara organitzes el bus. Quina fe. Ja tens guanyat el cel independentista". M'ha copsat la frase i després de tot el dia viscut: crec que som uns quants/es que ens l'hem guanyat. Tot seguit us justificaré aquesta pretensió cel·lestial i vosaltres mateixos/es...

El bus arriba mitja hora tard (10:15), els companys/es de Manresa em comenten que el conductor s'ha equivocat i ha entrat per Sant Quirze. A més, ha parat a una benzinera a omplir el dipòsit, cosa que ni ells ni jo havíem vist mai, de fet jo segueixo sense veure-ho, però tot plegat semblava el preludi d'un viatge en bus inoblidable. A més, cal afegir que una altra sorpresa non grata és que la companyia de busos és de la meva ciutat i els havia demanat un pressupost que curiosament sortia 250 euros més car, i això sense comptar el cost del 44 quilòmetres que distancien Manresa de la meva ciutat. Diuen que ningú és profeta a la seva terra i casos així et fan confirmar el sentit d'aquesta frase.

Un cop a dalt, iniciem el trajecte i al cap de vint minuts el bus para a l'àrea de servei del Llobregat. Primeres queixes per aquesta parada tan prematura, cada any estàvem acostumats a parar a l'Hospitalet de l'Infant on coincidíem amb gent d'altres indrets del país. Esmorzem, tornem a l'autobús i segueix el viatge a velocitat de creuer (80 per hora). Anem xerrant entre tots sobre la millor manera de defensar la terra, el típic tema recurrent de les nostres petites diferències tàctico-estratègiques que ara no reproduïré. Anem junts pel mateix camí en un trajecte difícil i ens separen petites distàncies, i no estic parlant del bus...

Al voltant d'un quart de dues parem a l'àrea de servei de Benicarló. Ja comencem a estar impacients per arribar a València on ens espera un dinar solidari i, de moment, ja pinta que hi arribarem tard. Ens sorprèn que el conductor es posi a dinar i allargui l'aturada fins a les dues. Encara hi ha esperances de ser a quarts de quatre a València... i a vegades ens diuen utòpics.

Superades les aturades a les àrees descobrim algunes coses de la vida del nostre conductor particular. Ens diu que és el seu primer viatge com a conductor de busos ja que abans era camioner. I a més també ens diu que no té la més mínima idea de com és la ciutat de València i tampoc sap on és la cèntrica avinguda on tenim el dinar.

Entra a València per una zona desconeguda, cosa que complica més un suposat guiatge per part nostra. Se sent la gran pregunta del dia: "Vostè no sap què és un GPS...i a més no té ni un trist mapa". Finalment, desistim i li diem que ens deixi a la plaça Sant Agustí i que ja ens espavilarem per arribar fins al dinar. Una trucada i el dinar solidari passa a ser un servei a domicili. Tot un punt per la gent que està alerta i ens va fer l'avituallament després del nostre calvari inicial.

Arribar tan tard, vol dir poder fer poques coses abans de la manifestació, per tant vam prioritzar i vam anar a veure l'Octubre. Espectacular, seriós i necessari. Tornem a Sant Agustí i comencem a trobar molta gent coneguda a mida que anem esperant que comenci la manifestació. No sé si és l'observació de tots els detalls, la visió crítica i satírica de la realitat o els estudis de filologia, el que fa que em fixi en moltes petites cosetes que no haurien de ser tan "popopulars". Crec que si el llançament d'ous fos un esport olímpic els catalans mai pujaríem al podi. No sé si això té a veure en que no ens centrem en el nostre anhelat objectiu, tot i que a vegades (com es veu a la foto) després de diversos intents la cosa sembla que millora. Possibles semblances amb la nostra realitat política...

La manifestació és tot un èxit que accentua l'esperit festiu i reivindicatiu que cada any impregna el 25 d'abril. Moltíssima gent, vells coneguts i per sort molts desconeguts, evidència de que cada cop som més. El bloc de l'EI impressionant.

Sopar a Benimaclet després d'un trajecte reivindicatiu i a voltes insegur dins el metro. Arribem al concert que ja toca el Feliu Ventura, Al Tall, Soul Attack, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Trobo a faltar en Miquel Gil i alguna cançó nova d'Obrint Pas que van interpretar majoritàriament èxits anteriors. Dubto de l'ordre, tot i ser un dels anys que a València no m'he acabat construïnt un paradís artificial, ja que aquest any no m'he alcoholitzat tant i he palpat més directament la realitat, perquè ja comença a ser-ho. Estem avançant a pas valent!

Acaba el concert, la incontinència orinària fa que acabi pixant en un parc davant de la sortida del concert i això fa que centenars de persones vegin la meva cara de satisfacció en descarregar-me abans de pujar al bus. Poc abans, de les 3 tornem a pujar al bus i segueix l'aventura. Estem cansats de l'eufòria i ben aviat ens posem a dormir. Al cap d'una estoneta nova parada a una àrea de servei. Primeres pors a un nou trajecte llarg i comentaris renovats sobre la velocitat i el nostre estimat conductor que provoquen que acabem cantant la cançó del Musculman. Seguim dormint enmig de la incomoditat i el neguit renovat. M'encanta veure busos plens a València, però s'ha de reconèixer que a la tornada poder ocupar més d'un seient esdevé tot un luxe que evidentment (i per desgràcia) ha tingut el seu elevat cost.

Seguim dormint enmig d'olors d'humanitat i ens despertem a l'Àrea del servei del Tarragonès. Una altra parada al voltant de les 7 del matí, que ja és de dia i fa que esmorzem, això si en molt menys temps que el nostre estimat conductor. Tres cigarretes d'espera i comentaris de la possible hora d'arribada. Arriben noves informacions: el conductor està emocionat perquè sap que a l'empresa li paguen les dietes i esmorza de manera contundent. L'altra informació és que el conductor té pensat trencar a Molins de Rei per anar a Manresa, el corregim i li diem que és molt millor sortir per Martorell. A més, descobrim que el conductor és de Sant Quirze i justament allà s'havia perdut i això fa que augmenti el pànic per una possible pèrdua i un major retard en l'hora d'arribada. El paisatge fa que veiem passar cinc joves amb rastes i dues garrafes que es dirigeixen a la benzinera i ens fan pensar en la Kale Borroka i acabem veient clar que el que ells estaven fent és una Rave Drogota i que havien vingut a buscar benzina per als generadors.

Una altra petita aclucada d'ulls i em desperto sentint veus que comenten d'anar a esmorzar al Jaç Roig enmig d'una ironia generalitzada. Observo a l'exterior i veig que estem a Martorell, dins la ciutat i altre cop perduts. A més, al peatge el conductor ha intentat passar per l'únic peatge que estava tancat (els altres 7 estaven oberts i il·luminats amb un meravellós llum verd) i ha acabat provocant que els operaris del peatge haguessin d'obrir-li la barrera manualment.
A partir d'aquí ningú més tancarà els ulls i romandrem tots alerta per evitar qualsevol altre desviament en el nostre trajecte. Finalment, arribem a Manresa a 3 quarts de 10. Baixen més de 3 quartes parts del bus i ens quedem quatre gats al bus que finalment arribarà a la nostra ciutat al voltant de dos quarts d'onze. Velocitat de creuer i un bus que no agafa l'última autopista són ja l´última entrega d'aquesta odissea.

Finalment, dir que en tot el trajecte en bus no hi va haver acompanyament musical, tot i que la banda sonora del viatge crec que seria el Llarg viatge cap a Ítaca d'en Lluís Llach. "Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has d'esperar que el camí sigui llarg, ple d'aventures i ple de coneixences". No sé tampoc si el conductor formava part de l'estratègia de Ciutadans per potenciar el bilingüisme, però va aconseguir tal desesperació que va provocar que molts li acabessin parlant en castellà i acabessin sentint una gran pena solidària amb aquest novell conductor de busos.

Tot i això, l'any que ve tornarem a València el 25 d'abril, perquè ja hem agafat un vaixell (que no un bus) que no té parada fins que arribi a bon port. Tot i aquesta comparació marítima, València per mi res va tenir a veure amb l'America's Cup, tot i que la semblança homònima em recordi que va ser un plaer parlar amb gent de velles, noves i futures CUP.

Tot plegat, una odissea que fa que tots els que vam compartir trajecte, i tinc clar que el seguirem compartint, dins d'aquest bus ens vam guanyar un petit tros al cel independentista.