Aixecar-se amb mal peu

Ahir vaig anar a dormir tard, m'havia aixecat amb mal peu tot sentint per la ràdio que dotze diaris havien fet un manifest encaixista. Sí, és veu que per ells la dignitat és mantenir l'estatus actual amb sainets estatutaris, perquè algú es cregui l'obra i pensi que aquí canvia alguna cosa. No vull que el Tribunal Constitucional aprovi l'estatutet de dalt perquè llavors encara algú es creurà que hi hem guanyat alguna cosa. Vull que se'l carregui i que tots aquests encaixistes quedin desencaixats quan el poble ja tingui clar que l'autonomisme ha mort i hem d'avançar cap a la independència. M'agradaria que el tombessin per veure les seves "amenaces" fins on arriben. Segur que enlloc. Per tant, m'adreço als senyors del TC perquè estigui a l'alçada i faci un favor a la nostra nació i no legitimin aquest teatret provincià.

Avui

06:48:33
Avui m'he tornat a aixecar amb mal peu, cansat d'haver estat treballant fins tard. Tot i això en despertar-me m'he començat a activar i he començat a caminar cap a la dutxa.

06:49:57
Mig adormit he tornat enrera a buscar roba a l'habitació i llavors he notat de cop que no portava ulleres. Quan dic de cop, vull dir de cop i no de sobte.
06:49:58.
En entrar descalç a l'habitació he topat amb una cantonada cantonera que ha volgut donar el bon dia al meu peu. El més petit de tots, i el de la dreta.
06:49:59
Un dolor intens que per calmar-lo he alçat el peu i per uns segons he semblat el Ralph Macchio a Karate Kid. Bé, més aviat el Pat Morita...
06:49:59
Més que per uns segons, deu haver sigut per unes dècimes. En menys d'un segon la meva postura karateka ha canviat. El peu de suport esquerre ha relliscat (cap a la dreta) i el meu cos ha seguit les lleis de la física (cap a l'esquerra).
06:50:00
A mitja caiguda lliure quan el dit petit encara em feia veure les estrelles des de feia dos segons, el meu cos inexplicablement vira una miqueta cap a l'exterior. Aquest semitomb inesperat no evita l'impacte a l'espatlla esquerra i de regal un segon més.
06:50:01
Un segon cop. Després de picar amb l'espatlla al terra seguint el meu interès per les arts marcials he après la postura karaterra.

Tot just això era l`inici. Per cert, ahir no vaig sortir de casa. Em vaig passar tarda i nit treballant, amb una petita pausa per veure art a Siena i precuinats a la taula. I demà, la novena a La Fadulla.

Per omplir el novembre

Se'ls acaba l'oasi?

Ahir vaig tenir un dia força atrafegat i fins a les cinc de la tarda vaig estar desconnectat informativament. Quan vaig obrir l'ordinador i vaig entrar a Vilaweb la primera notícia m'informava d'en Bartomeu, en Lluís, en Macià i l'altre Lluís. En Muñoz i en Garcia, batlle de Gramenet i exdiputat respectivament. Del PSOE. L'Alavedra i en Prenafeta, exdiputats i exalts càrrecs de confiança. De CiU. Tots detinguts per pressumpta corrupció.
Corrupció és una paraula que s'està estenent arreu del nostre país. Abans d'en Millet, aquesta taca ja afectava la meitat de la nació: el País Valencià i les Illes Balears. Però no passava res, els del PP ni s'immutaven confiant en la "neutralitat" de la justícia. Als altres els era molt fàcil atacar-los, carregar contra el PP sempre és fàcil. Ara la taca de la corrupció ha arribat fins a l'oasi principatí i ha esquitxat als dos partits grans. I això poc després que es descobrís alguna cosa d'en Millet i de tots els que passaven pel Palau. Ara això ja afecta dos dels partits que més pes tenen al Principat. Les respostes dels seus portaveus opten per dos camins en els quals sempre hi preval la pressumpció d'innocència i la negativa a actuar políticament a nivell intern. Uns diuen que si es demostra que hi ha hagut corrupció hauran d'abandonar el partit (línia inicial del PP valencià) i els altres comenten que aquesta gent ja no tenia pes dins el partit (línia dura: és igual que robin, de fet ara no governem i ells no tenen cap pes). Cap dels dos es planteja l'expulsió immediata i totes dues opcions disten molt poc de la dels membres del PP Valencià.
Una de les associacions que feia avui diferia bastant respecte a la que feia ahir. Tot i això em sembla que són complementàries, i totes possibles.
Ahir pensava que ara estem en temps de crisi i es descobreixen aquests casos de corrupció. Justament, ara? Fins ara pensava que el tema aquest de la corrupció anava molt bé al govern espanyol perquè feia que la gent s'oblidés dels problemes econòmics i de la crisi. Allò típic de fer-nos mirar cap a una altra banda fins que passi el temporal. Pensava que tot responia a una distracció informativa voluntària que a més afectava als suposats rivals del PSOE, el PP valencià i el megalòman Millet (PP-CiU-PI). Allò típic de remenar la merda dels altres per obtenir-ne rèdit polític. Ara pensareu que sóc un hipòcrita perquè creureu que estic fent exactament el mateix, i a més carregaré contra tots. Però avui tinc una altra teoria.
Avui penso que en temps de crisi, i amb les arques de l'estat bastant buides, els funcionaris s'han posat a treballar. Evidentment parlo dels funcionaris que no fan la seva feina. Per tant la crítica no me la dirigeixo a mi mateix, que vaig de feina fins dalt. Ni tampoc als Mossos d'Esquadra que a Reus fins i tot treballen més del compte. Els funcionaris als que em refereixo són allò que sempre he anomenat "funcionariat espanyol". Aquells que quan vaig començar a treballar a l'adoptiva, a Correus, una de les primeres frases que em van dirigir va ser aquesta: "No trabajes tanto, que ni te van a pagar más ni te van a contratar más (entenguis "amb més freqüència", ja que si feia la feina s'acabava aquella "acumulació" que havia motivat el meu contracte. Em vaig quedar esgarrifat i vaig començar a pensar que aquell era el caràcter del funcionariat espanyol. Començava a entendre força coses.
Avui crec que quan les vaques eren grasses, els responsables de controlar els casos de corrupció es dedicaven a fer la vista grossa, segurament seduïts per una comissió, o senzillament, seguien la inèrcia del funcionariat espanyol i es dedicaven a no treballar. Suposo que en temps de crisi els hi han dit: "Nois, que no tenim diners a la caixa, potser que intentem recuperar-ne uns quants". I llavors, comencen a treballar i es descobreix tot aquest desgavell.
Dues idees diferents, però cap de descabdellada. Com diu el diccionari: "Descabdellar- Introduir la confusió en una munió arrengada." Si seguiu al diccionari podeu veure la definició de reng i pensareu en allò del rèdit polític i les properes batalles electorals. Tot amanit amb distraccions informatives, penseu en les noves detencions a Euskal Herria, que això d'il·legalitzar les idees sembla que els agrada a tots.
Però tranquils, encara ens queda Esquerra i Iniciativa. En podria fer informes però segur que no me'ls pagarien a 11999 euros. Podria parlar també de les seves noves seus, de l'aferrament a l'escó i als càrrecs de govern, de la dependència dels bancs... Podria parlar de tot això i trobaria molts dels arguments que ens porten a desconfiar de l'establishment polític actual. Estem treballant per construir una alternativa, no és fàcil i no ens hem de deixar portar per miratges que ens puguin portar a l'oasi. El camí és molt llarg i toca preparar-nos bé per poder afrontar els propers reptes. Intentarem organitzar-nos bé i poder seguir assegurant la nostra independència com a candidatura. I això passa per l'augment de militància i la proliferació d'espais de proximitat, entre moltes coses més.
Hem de potenciar la formació i la informació per arribar als desmobilitzats i als passius, que són la gran majoria de la societat. Al Principat per exemple hi ha hagut una evolució en la intenció de vot de gran part de la gent del país. Fa uns anys era allò de "Que guanyin els que ja hi són, que sinó ens tocarà engreixar uns altres porcs.". Quan el govern va començar a canviar es va començar a dir "tant és, tots roben". I ara molta gent vota als seus tot pensant que "li han agafat gust als càrrecs, però són l'opció menys dolenta, tot i que ara s'empassin les seves antigues reivindicacions". L'última frase que se sent és "el Carretero i el seu Reagrupament ens salvaran a tots...". Vaja, parlava de corrupció i m'apareix el Carretero, potser hauria de preguntar als de Puigcerdà si aquest també n'ha fet alguna...
S'ha de combatre la desmemòria, i des d'aquí volia felicitar a la Gent de Gramenet que feia temps que denunciava la corrupció local. Potser fins i tot els podrien recompensar amb el sou d'un d'aquests funcionaris que no treballen mai. Ells van fer pancartes, es van mobilitzar i van deixar-hi diners de la seva butxaca per denunciar el que uns funcionaris poc eficients han trigat tant temps a descobrir. Siusplau, que no els hi donin la Creu de Sant Jordi, que ja està devaluada i com deia un amic meu "la donen a qualsevol".
Per acabar, des de l'Ovidi feia molt temps que al Palau no s'hi feia música en català. Em sembla que, entre altres, en Millet hi va portar la Rosario. No és que no m'agradi la Rosario, que també, però imagineu-vos un concert de KOP al Valle de los Caídos... Salvant les diferències... tot i que aquí ningú se'n salva. Sols el poble...

Reinventant

Setmanes de forta activitat cupaire i laboral han tornat a fer que deixés aparcat el blog per enèsima vegada. Segurament també hauria de culpar al Facebook (al Twitter encara no), per culpa d'aquest crec que jo i molts d'altres hem disminuït l'activitat blogaire. Totes les eines són útils. Normalment quan vols superar les tres ratlles et planteges si fer una entrada al blog. I avui ha tocat, això sí, no patiu que no seré massa extens perquè vaig faltat de temps.
Diumenge passat tornava a tocar Assemblea Nacional Extraordinària i escollir el nou secretariat que haurà d'afrontar el repte de les municipals del 2011. Dissabte, assemblea general a l'adoptiva i diumenge, la presentació de la CUP de Barcelona. D'aquesta última és de la que breument us parlaré.

L'acte va començar amb frases que la gent havia anat dient als impulsors de la CUP de Barcelona: "Ja era hora", "Ja tocava"... Coincideixo totalment amb ells. I a l'hora i quan tocava, hi vaig trobar molts vells coneguts. Gent amb la que havia compartit militància a l'Alternativa Estel, al JIR i a Maulets. I molts d'altres amb els que havíem compartit espais i converses, com la gent del Jaume Compte, La Barraqueta, La Torna, el Casal Popular de Gràcia, l'Ateneu Popular de l'Eixample, cupaires d'altres viles i ciutats i molts més. I sobretot, molts desconeguts. Tots hi eren, quan era l'hora i quan tocava. I hi seguiran sent, fins que guanyem. Seguim avançant!

Ja he dit que seria breu, molt breu, tant que quasi no diré res. Simplement volia dir que em va agradar molt la presentació, us penjo el vídeo que es va passar.

Fent córrer la llengua

Aquest cap de setmana toca fer córrer la llengua per la comarca natal. Vaig tard i em limito a reproduir-vos el comunicat de presentació i penjar-vos els cartells. A veure si ens hi veiem!

El Correllengua arriba a Navàs aquest dissabte

El proper dissabte dia 10 arriba a Navàs el Correllengua per a animar a persones i col·lectius a fer passos endavant cap a la plena normalització del català als Països Catalans. Ho faran sota el lema «Llengua, cultura i llibertat». La CUP donem suport al correllengua.

L'edició d'enguany, impulsada per l'entitat cultural La Ceba, proposa activitats per a tots els públics durant la tarda de dissabte i la nit. A les 4 de la tarda s'iniciarà amb unes jornades infantils, a 2/4 de 7 es farà una cercavila reivindicativa que culminarà a les 7 de la tarda amb una ballada de sardanes. Les sardanes donaran pas a un sopar popular. Tots els actes de la tarda es faran a la plaça Gaudí.
Al vespre però el correllengua canviarà d'emplaçament per situar-se a la Pista Sant Jordi, escenari del concert que portarà els grups Trempera, Skàndol Públic, Sota zero i Kayo malayo. El concert serà a les 11 de la nit.

Els organitzadors del Correllengua han volgut destacar el rerefons del Correllengua que consideren una jornada de lluita per contribuir en la normalització de la llengua i la denúncia de la situació de colonització cultural i política que pateixen els Països Catalans per part dels estats espanyol i francès. Els convocants volen remarcar també que la diada té un caràcter festiu, unitari i reivindicatiu.


Associació Cultural La Ceba.

L'alba d'un nou jorn

L'alba d'un nou jorn és el darrer treball del grup sabadellenc Desperta Ferro. Aquest treball es va presentar divendres passat a Can Capablanca i aquest divendres, 9 d'octubre, es presentarà a la botiga Mai Morirem de la vila de Gràcia.

El nou treball està format per un compacte amb 14 cançons on s'hi pot notar la maduresa del grup i l'empremta d'en Cholbi (ex-Inadaptats, Answer i Eina) com a productor. El nou disc ve carregat de reminiscències històriques impregnades de compromís nacional. Una lliçó d'història que ens apropa als orígens de la nació i també homenatja els combatents maulets. Tampoc s'obliden de la resistència antifeixista del maquis ni dels joves que en les darreres dècades han estat assassinats pel feixisme. També fan referències a la seva ciutat natal, on al segle passat el tèxtil i les revoltes anaven agafats de la mà. També hi trobarem cançons que parlen de l'actualitat i d'una de les seves passions, el futbol.

Poesia i punk

I a més també ens deleiten amb dos poemes musicats d'autors compromesos com Miquel Martí i Pol i Maria-Mercè Marçal. Del poeta de Roda de Ter en musiquen 'La sirena' amb una força contundent. De la poeta vinculada a Ivars d'Urgell recuperen els acords que ja havien utilitzat en la seva primera maqueta per oferir-nos una versió acústica amb diverses col·laboracions de 'Bruixa de dol', que clou el disc. Un disc que ens deixa un regust de maduresa i que musicalment viatja des de l'Oi music! fins a l'street punk, passant pel punk rock i una versió dels hardcòrics NOFX.

El treball inclou material de vídeo

Pel mateix preu el disc ve acompanyat d'un DVD on podrem veure-hi imatges de diversos concerts internacionals i un parell de vídeos. A més ho amaneixen amb cançons de la seva primera maqueta, 'Dempeus i alerta', i algunes cançons del seu primer treball, 'Segueu arran'. Fins a un total de trenta-sis cançons més. Aquest disc ens mostra un gran augment qualitatiu del grup a nivell musical que ben bé podria ser l'alba d'un nou jorn.

*Publicat a Vilaweb Sabadell

Els fets del sis d'octubre

Avui fa setanta-cinc anys dels fets d'octubre. Aquella tardor de 1934 l'ambient a la meva vila natal estava força caldejat. El sis d'octubre es va seguir la consigna de Barcelona amb la qual Companys va proclamar l'Estat Català. A la meva vila un grup força nombrós va ocupar l'ajuntament on van penjar la bandera independentista. Al cap d'una estona van arribar-se fins a l'església amb la intenció d'amonestar-ne el mossèn. Mossèn Morta estava molt mal vist per molts treballadors de la vila perquè s'encarregava d'aconsellar als patrons tèxtils quins treballadors havia de contractar i quins no. Aquesta selecció de personal la superaves si eres conservador o si assisties amb freqüència a missa. Mossèn Morta triava si tu tenies dret a treballar per poder alimentar la teva família. Quan el van treure de l'església el van arrossegar pel carrer del mateix nom que porta fins a la carretera de Berga. Allà, un membre de la FAI li va disparar diversos trets que van acabar amb la seva vida. Hi va haver gent que es va espantar però molts d'altres van seguir mostrant el seu odi contra el responsable de que es quedessin sense feina. Al cap d'unes hores l'alcalde de la Lliga Regionalista va recuperar l'ajuntament i es va acabar amb la revolta igual que passava a molts altres indrets del país. Els dies següents es va desfermar una repressió ferotge contra els militants d'esquerres del poble obligant-los en molts casos a marxar del poble.

Setanta-cinc anys més tard crec que tocava parlar-ne i em sap greu no fer-ho amb més precisió. És una època en la que van passar molts fets que no s'han acabat historiant perquè el catolicisme dels historiadors locals ha tendit a explicar-nos una única versió de la història. M'agradaria saber-ne més però la distància física i temporal també m'ho fa difícil. Però sempre t'emportes algunes sorpreses que no sabies... Per exemple, en un dels números d'estiu de la revista Sàpiens es parlava de vint poblacions on hi havia grups d'alemanys que l'any 34 actuaven com a nuclis de l'NSDAP al nostre país, a la meva vila n'hi havia un. Falten moltes coses per explicar i només penso en una cançó de Negu Gorriak "Irakatzi ziguten historia" on ens diu que la història que ens van ensenyar, la van escriure els assassins". Em (ens) falta molt per saber, aviam si un altre dia amb més temps, menys feina i més informació us en puc fer cinc cèntims més. Avui com que era l'aniversari crec que tocava.

Hi ha un llibre que parla dels fets però ho fa des d'una visió totalment propera a la Lliga Regionalista i es titula Els fets del 6 d'octubre. La veritat del 6 d'octubre de Joan Costa i Deu i Modest Sabaté publicat a Cossetània edicions. Les visions no conservadores dels fets costen molt de trobar, a veure si això es pot solventar.

En record de la gent del CADCI i de tots els que van rebre per defensar la llibertat.

Records vèctrics (II): Nus.

Vas arribar un desembre quan els trens ja havien canviat l'olor d'humanitat pels constipats. Venies d'unes altres mans, però m'era igual desitjava posseir-te. Feia dies que no n'acaronava cap i el caminar se'm feia cada cop més pesat. El primer dia vam pujar fins al cim i tornàrem a l'oasi, fregant la irrealitat. Vint-i-un mesos i passàrem a compartir aparcament a l'adoptiva. Des de llavors no vam sortir del país, no t'agradaven els trajectes llargs. Tot i això, junts vam creuar la falsa frontera del Sénia però a la de l'Albera no hi vam arribar mai, sempre ens aturàvem a l'Empordà. Vam creuar el riu a Deltebre però mai més navegàrem junts. Et vas perdre Menorca i Còrsega. Em portaves fins a l'aeroport però mai vam volar a cap capital europea. No compartírem ni el verd d'Amsterdam ni la pluja de Dublín. A Berlín no compartírem ni la derrota ni el triomf. Brutals els grecs, per cert. No et demanava que m'acompanyessis a Compostel·la, però és que ni tan sols Gasteiz o Madrid.

On més lluny vam arribar va ser al Pallars i allà va començar la davallada. Ja portàvem quasi set anys junts, però llavors els petits problemes començaren a aparèixer més sovint i amb més intensitat. Des de llavors vam començar a cardar poc al seient de darrera, eren més còmodes els llits. Cada cop et costava més arribar-hi, t'escalfaves massa i ens havíem d'aturar. Des de llavors vam augmentar la freqüència de les visites a l'especialista i cada cop em sortien més cares. A mig eix em demanaves aire calent en ple agost perquè així et refredaves. Començava a ser irreal, però no s'assemblava gens a un oasi i a vegades semblava l'infern.

PD: Un altre dia t'explicaré els motius que m'han portat a cansar-me de tu després d'onze anys, set mesos i un febrer. Et vaig acabar deixant en terres berguedanes, a l'intempèrie. No sabré mai més res de tu i aviat desapareixeràs de la meva vista, però tot i això em costarà oblidar els dos-cents mil quilòmetres que hem compartit. Fins i tot t'he escrit quatre línies quan hauria d'estar criticant als que han detingut al meu homònim i han sigut incapaços de recuperar les meves novel·les. Tranquils, ja me les he llegit. No esperava més de vosaltres.

Records vèctrics (I): Plantejament.

El mes de juliol m'ha portat dos grans canvis. La meva situació laboral ha canviat i ara en lloc d'interí ja seré funcionari. M'he tret les oposicions d'una manera que no explicaré avui per respecte a la resta de companys d'opositors. L'altre gran canvi és el que us començaré a explicar avui, el cotxe.
El juliol del 97 el meu R9 de vuitena mà passava a millor vida en un desguaç, la nostra relació havia tingut un final molt accidentat. Seguidament vindrien mesos on el vehicle principal serien unes crosses. Exàmens de setembre i finalment a l'octubre retorn a la residència universitària. Sense vehicle propi des de la meva vila natal esdevenia tota una aventura arribar fins a Bellaterra. L'aventura començava un diumenge a la tarda pels volts de les 4, agafava un dels autobusos de línia (discontínua) que passaven per la meva vila cada dues hores, l'ATSA. Tres quarts d'hora de trajecte per fer un recorregut de 24 quilòmetres. Baixar al Puerto-Rico i caminar fins a l'estació de Renfe, 20 minuts més. Després entrava en aquell túnel del temps on l'estació estava igual que fa 40 anys i els trajectes duraven i duren el mateix que fa mig segle. Esperar un tren d'aquells que vénen de ponent i ja porten tres hores de recorregut en baixa velocitat espanyola per vies dignes de la Restauració. Tres quarts de trajecte fins arribar a l'adoptiva quan encara no m'havia fet seu. Transbordament amb caminada de 10 minuts inclosa per agafar els ferrocarrils. Baixar erròniament a la parada Universitat en lloc de la del Poble. Ascendir per una pujada del 12 % carregat amb les maletes, bé la veritat és que eren motxilles que amb el temps he descobert que eren menys pràctiques. Arribar fins al cim amb penes i treballs per acabar coincidint amb el vehicle d'unes solsonines que desitjaria haver trobat abans, ara ja és tard. Queden els últims graons i arribar al mòdul de 20 metres quadrats on convius i hi coincideixen els llits amb el menjador. Fa més de quatre hores que he sortit de casa i arribo rebentat. El mateix trajecte es repetirà fins al desembre quan tornaré a tenir altre cop vehicle, de segona mà està clar, amb el qual podré tornar a fer el desplaçament en poc menys d'una hora. Aquest vehicle m'acompanyarà els darrers dotze anys, i això ja ho explicaré més endavant ja que avui està núvol i ara toca fer un volt per Romanyà de la Selva, qui sap potser hi trobarem els darrers pensaments de la Mercè.

Canviant percepcions. Madrid (i II)

Un teclat sense accents, un petit furt i una nova destinació. Mentre altres toquen totes les tecles, deixen ben clar qui posa els accents i cometen grans furts amb la mateixa destinació. Això és Espanya: xoriços, caspa i corrupció. I tot això ho fan a casa nostra...
Hi ha realitats paral·leles: la que voldríem i la que hi ha. Us seguiré parlant dels que volen transformar la realitat a les festes de la Karmela.
El 17 de juliol tornàvem a Madrid via aèria. En P ens recull, ha arribat el dia abans amb la seva germana M. Ens explica la nit anterior, un xic més suau. Avui ens toca tarda de botellines de benvinguda i unes tapetes. Aquest any les festes vénen molt carregades perquè des de la pepera regidoria del districte volien acabar amb les festes, potser serà perquè enlloc de bolsos i vestits els hi regalen lluita i denúncia. Van convocar un ple on volien canviar la ubicació de les festes i després els seus gossos mediàtics van anar fent la resta: criminalització, acusacions i el recurs tan actual de vincular-ho tot al terrorisme. Tot i això, la festa es va poder seguir fent al Recinto Ferial, un descampat en el que fa anys que hi esperen equipaments.
No arribem al recinte fins al vespre, on tot i haver fet tapetes, sopem a la barra: morcilla, panceta i altres productes poc saludables. No sé perquè no tenim amics vegetarians... Davant unes cinc mil persones estripen les guitarres diversos grups entre ells els Boicot. Voltem per les paradetes i parlem amb els de Yesca, i cauen uns minis que és com ells anomenen els katxis. Fins ara, féiem honor a la tradició econòmica catalana i no havíem pagat cap ronda, a partir d'aquí ja va començar el desgavell econòmic. Personatges variats, samarretes catalanes i les barres guarnides amb banderes de Castella, el Sàhara, Palestina, comunistes, republicanes... Ens trobem un mite vivent, encara, que desboca l'emoció de l'Ot. Comencem a fer fotos, amb algun merengon i tot.
La nit acaba amb un paio torturant-me amb el Pantic del 96. Recordo quan vam entrar a un bar del Tubo, tots eren del Barça, vam demanar i els culers van marxar del bar sent rellevats per uns 50 matalassers. Moment crític que va ser solventat amb càntics contra l'enemic comú.
Dissabte, aixecar-nos, dutxa i a esmorzar el mateix que havíem berenat. Dinar a una plaça rebatejada amb nom de lluitadora comunista. La sobretaula dura fins a quarts de nou, després entrem a veure els estudis de Tele K, la televisió combativa de Vallekas. Flipem bastant, i pensem que alguna cosa així ens convindria. Tornem cap a la zona del concert on avui s'imposen els ritmes hip-hopers amb els Chicos del Maíz. Donava goig veure coneguts fent els parlaments i fotent canya. Memòria històrica de veritat contra aquell 18 de juliol. No se sap com, tornem a anar dormir tardíssim.
Diumenge esmorzem de veritat, tot i això no haurem tastat ni porras ni calamares. Comencem a preparar-nos per la Batalla Naval. Fa 28 anys dos joves del barri anaven empasquinant i feia tanta calor que es van tirar les galledes per sobre. Van iniciar una tradició on ara sis mil persones surten al carrer armades amb pistoles, metralladores, galledes i qualsevol estri que pugui llançar aigua. Diversos vaixells decorats amb lemes antifeixistes i molta aigua, som novells i ens costa aconseguir-ne. El veïnat no para de llançar aigua amb mangueres, cassoles i altres tipus de recipients. Anem omplint algun cubell i carreguem les nostres armes. Perdem més aigua de la que llancem. Acabem ideant un sistema digne del nostre poble: cada cop que carreguem les pistoles amb una galleda en posem una altra a sota per no perdre ni una gota d'aigua. Imagineu-vos què podem fer per no perdre un pam de terra. Hem anat aprenent dels errors mica en mica, al principi ens escorríem les samarretes per tenir munició i vam perfeccionar el sistema fins arribar a la batalla final, al carrer Payaso Fo-Fó. Hi participem una estona, toca cigarret i descobrim com la gent porta uns moneders impermeables on guarden els bitllets, el tabac i d'altres. En prendrem nota per si hi tornem, l'Ot s'ho ha perdut. Al vespre, darrera nit de concerts amb El Mecánico del Swing i Suburbano. Una mica de Maki Navaja i Bukaneros. Acabem la nit sense poder tornar a l'Hebbe, però voltem pel Jimmy Jazz i un altre bar heavy on decoren les parets cartells de la doble I. És l'hora d'anar a dormir, estem cansats i fins i tot hem ajudat a desmuntar algun escenari.
Dilluns, per fi podem dormir les reglamentàries. Ens aixequem i anem a l'Ateneo des d'on marxarem amb la gent de l'Associació de Veïns del barri (Alto del Arenal) a fer un dinar de comiat. Tarda sedentària veient un clàssic escocès i començar a fer les últimes per marxar cap a Barajas. Comiats diversos i ganes de retrobament, aquí o allà. La DF Crew se'n va.
Vallekas, puerto de mar. Vallekas, barrio rebelde.
La foto moguda i la jaqueta furtada, potser ha sigut el Camps.

Canviant percepcions. Madrid (I)

El cap de setmana passat tornava a fer-se el Rebrot i un altre any tocava anar al Pi de les Tres Branques. Vaig tenir un petit error de càlcul i no vaig poder-hi assistir. Aquest cop vaig saltar-me un cap de setmana berguedà de compromís patriòtic i també un sopar de maulets veterans carregats de batalletes. A la propera intentaré no faltar-hi. Aquest cop vaig canviar de país. Un altre cop 4 dies a Madrid, aquest cop no he pogut sortir del barri: Vallekas, l'altre cop encara em vaig poder escapar fins a Carabanchel.

Fa 3 anys un 12 d'octubre marxava cap a Madrid, i allà vaig poder trencar amb alguns dels meus tòpics sobre la ciutat. Bé, més que sobre la ciutat, sobre un petit barri en concret. Un petit oasi que et canvia la percepció que tens de la realitat madrilenya, tot i que saps que és un petit miratge que per desgràcia encara no s'ha estès. En aquest barri no m'hi he arribat a trobar incòmode, ans al contrari m'hi he trobat molt a gust. Segurament la resta de la realitat no m'agradaria gens, però aquesta petita illa canvia percepcions.
El primer viatge a Madrid va ser amb cotxe, ens van deixar davant d'un bar i vinga a conèixer altres realitats. Només entrar al bar el cambrer li dóna la benvinguda al meu company P. que ha viscut més d'un any al barri. Les paraules exactes són: "Ya está aquí el catalán de mierda". Penso que comencem bé, però s'abracen emocionats i resulta que només era un atac dialèctic, una tradició molt estesa al barri i que està batejada com a "Vacileo Vallekano". Acte seguit ens demanem uns quintos, Mahou, que són les de la zona. Poc després apareix una tapeta i et ve l'impuls de dir "Ei, esto no lo hemos pedido", però recordes que t'havien comentat que aquí la cervesa va acompanyada. Et ve al cap un record, quan treballava motoritzat a l'adoptiva vaig aturar-me a fer una cerveseta per combatre la calor, llavors va aparèixer una tapa. Vaig calmar la set i vaig atacar la tapa, llavors em faltava cervesa. En demano per acompanyar el menjar i m'apareix una altra tapa, se m'acumula la feina i se'm torna a acabar la cervesa. S'inicia un bucle, que decideixo aturar per no arribar tard a la feina. Això era al sud de l'adoptiva. Quan al sud de Madrid el binomi cervesa-i-tapa comença a canviar-te la percepció, i de sobte veus entrar al M. amb una samarreta d'aquelles d'EH-PPCC Independència. Penses que la nit abans havies anat a dormir tard, que el viatge ha estat molt llarg i que estàs cansat. Sents que en M. comença a parlar en català però no en reconeixes cap dialecte. Era complicat, perquè el nano és del barri i ha après català amb un diccionari VOX. Mica en mica se'm van presentant coneguts del P. i van caient botellines i inicis de converses. En l'ambient hi ha una forta consciència social, són d'esquerres i sembla que som benvinguts. Una visita al Ateneo Republicano, on penses que quan veig aquella bandera tricolor al meu país també significa opressió. Cerveses de baixa fermentació, menjar a peu dret i caminar poc per canviar de bar. Una proposta i seguir la festa al Jimmy Jazz, l'Hebe i el Lieja. Bona música i antifeixistes per tot arreu. Metro i a dormir.
L'endemà em trobo amb l'A i el P i anem a fer un vermutet. Me'n vaig a dinar amb l'amiga de Carabanchel mentre penso com puc respondre a la proposta. Als companys de Yesca els ha fallat un ponent de Maulets per la xerrada internacionalista que feien aquell vespre sota el títol: "Los pueblos ante la hispanidad". Al vespre fem la xerrada a l'Ateneo, hi ha força assistència i un debat prou interessant. A la taula un andalús, un asturià, un basc i dos catalans. Sopem breument i ens arribem fins a la Taberna Castellana on hi passarem diverses hores de tertúlies entre herbes i fermentats. Hem parlat de l'independentisme castellà, de l'internacionalisme i de com tenen el pati. Continuem la volta nocturna repetint espais i fent la tornada amb bus sense haver sortit del barri.
Diumenge, tercer dia. Toca futbol. El Rayo juga contra l'Orientación Marítima i anem al gol dels Bukaneros. Molta gent, molta animació, molt internacionalisme i sobretot molt antifeixisme. Ja m'agradaria que els supporters del Barça fossin així. "Somos los hinchas...". 3-0. Victòria i vermut. Dinaret i a passar la tarda preparant la tornada.
La tornada ha sigut 3 anys més tard i la percepció ha millorat. Demà, intentaré fer-vos-en cinc cèntims. Ara mateix l'altre Madrid, el que no m'agrada, torna a atacar ANB.

Les autonòmiques, les presses i les pors.

Fa cinc dies em vaig tornar a emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava...No m'havia sortit cap tema dels que dominava a les oposicions.
L'endemà, amb poques hores dormides i molta son acumulada, tocava anar a Girona que hi havia assemblea nacional, aquest cop ordinària. Considero que aquestes assemblees comporten molt treball i debat, i que en un any n'hem fet tres de molt importants: l'organitzatiu, l'estratègic i les autonòmiques. Aquestes assemblees han ocupat molt temps i ens han generat moltes tensions, però també han servit per veure quin és el camí que mica a mica anem fent entre tots. Tot i no haver-hi un consens molt ampli, amb el temps i els fets cada debat ha anat aprovant l'anterior. I crec que diumenge es va ratificar la ponència estratègica de "La CUP, l'alternativa necessària". Segurament pensareu que això no és el que es debatia però per a mi aquesta va ser una de les percepcions que em vaig emportar de l'assemblea, espero no haver-me equivocat.

D'entrada dir-vos que era partidari del Sí, tot i que podria ser un sí a la ponència de Vic, un sí a la ponència guanyadora i un sí a l'inicial. Jo era partidari d'anar-hi, però no d'aquesta manera. Creia que el 2010 tocava plantejar l'alternativa necessària. Tot i això, altre cop les presses i les pors apareixien. Per mi, l'error ha sigut no portar a la pràctica la ponència estratègica que havíem aprovat a Mataró. Les dues línies bàsiques d'aquella ponència eren la creació de discurs nacional i l'articulació de la TEI. La tercera línia hi va ser afegida per voluntat de totes les parts que van demanar a la ponència de Lleida-Manresa-Sant Celoni què en pensaven del tema supramunicipal. Jo crec que les dues primeres línies són prioritàries per poder articular correctament la tercera. Si volíem anar a les autonòmiques ens calia crear discurs nacional i amb això treballar molts temes que també podrien ser utilitzats a nivell municipal. Aquest coixí ideològic ens permetria preparar-nos en diversos àmbits per anar definint un programa d'actuació política, i llavors estaríem fent caminar una de les dues cames que ens poden portar a debatre si estem preparats o no. L'altra cama és la TEI, l'articulació d'aquesta és bàsica perquè les coses vagin pel bon camí. Amb aquestes dues cames podrem fer moviment, sense una costarà molt avançar. Pensem per exemple amb eleccions europees on mai s'hi anava amb les dues cames, i segurament això no ha donat fermesa en el pas i ha portat divergències internes. Ens calen aquestes dues cames per poder articular bé el moviment i avançar a pas valent. Ens toca anar fent aquestes dues feines sinó segurament mai estarem preparats.

Aquestes dues cames també podrien exemplificar la conjuntura. Una cama seria la que representa una conjuntura externa on força gent és receptiva a un discurs amb les nostres propostes i que ens podria acabar donant suport. Fins ara, aquesta conjuntura ha estat la més idònia, però haurem de seguir treballant perquè cada cop ho sigui més, fins que guanyem i no només fins que entrem al parlament de la CAC. Per tant, sabem que el camí és llarg i és evident que s'ha de caminar amb les dues cames. L'altra cama seria la conjuntura interna, bàsica perquè avancem. La conjuntura interna no era la més favorable, hi havia moltes presses i moltes pors. Crec que s'ha de treballar perquè les organitzacions parlin i sobretot enraonin per desplegar l'alternativa necessària. Ens falta fer més pedagogia interna i destensar la corda perquè no peti a la primera tibada, o a les següents.
Crec que és així com estaríem preparats per encarar el futur, portant a la pràctica els acords de l'alternativa necessària, i crear el consens per poder debatre què, com i quan anem a les autonòmiques. Llavors tindrem el què i el com, només faltarà el quan. I totes les ponències plantejaven un quan, i el que hem de treballar és per poder respondre sense presses i sense pors.

Les presses i les pors també afecten el consens, l'altre gran debat. Per mi consens serà quan les dues potes avancin perquè es refien del camí emprès. Ara mateix només hi ha majories i minories, que es poden alternar els papers, cosa que ens ha de portar a intentar buscar els consensos reals i deixar de tibar la corda. Estem condemnats a entendre'ns. La corda l'hem de tibar tots junts que a l'altre cantó hi ha els estats espanyol i francès, perquè "si estirem fort, ella caurà". Això és el que toca fer, enfortir-nos. Discurs, coordinació i cohesió per treballar pel 2011 i anar fent passos en ferm. Diumenge vam fer un pas, vam dir que per avançar ens cal fer-ho tots junts. Sense presses i sense pressions. Sense fantasmes i sense pors.

*Ja us he dit que era partidari del sí, i realment tota l'estona vaig votar no. I ho feia per poder votar que no a la ponència favorable a anar-hi, perquè si tampoc s'assolia la meitat+1 hauríem decidit que sí, però no així. I amb això començar a treballar per tenir les dues cames a punt. I si estaven a punt, anar-hi, que llavors serien bones totes les conjuntures.
*Ja us he dit que arrossegava cansament i un mal de cap que encara dura va fer que m'abstingués en la ratificació del resultat de l'assemblea. Hauria d'haver votat que sí. Per tant, 201.
*I a treballar pel 2011 que a la natal i a l'adoptiva ens queda molta feina per fer.

Les europees, les presses i les pors.

Fa cinc anys em vaig emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava... Fins aquell moment les europees eren les úniques eleccions on sempre havia pogut votar una formació d'esquerra independentista, algun cop havien tret algun altre no. Fa cinc anys deixava de militar a una organització de joves perquè ja no n'era tant i finalment entrava a militar a la CUP de la meva ciutat adoptiva. Per aquelles èpoques començava a deixar de comprar El Triangle, que ja emprenia el camí de deixar de ser un setmanari crític. Tot i això, en un dels últims números comprats hi vaig llegir que la CUP estava rumiant si es presentava a les eleccions europees, i al cap de poc se'm confirmava que era així. Tenia claríssim que no treuríem, però esperava un resultat més digne. Tot i això vam deixar clar que ens oposàvem a la constitució europea i que volíem construir els Països Catalans. Recordo que les joventuts d'un partit al govern ens van arribar a copiar el lema, en l'enèsim intent urielista d'ocupar el nostre espai. Després de l'ascens a les municipals hi van tornar tot legalitzant ràpidament i apropiant-se indegudament del nom del nostre espai ideològic tot intentant confondre el personal. Però bé, ara no toca parlar d'això, tot i que també es tracta d'un cas de presses i pors.

Quan ens presentàrem a les europees no ho veia clar, però tot i això vaig fer campanya activa. Vaig pensar que ara tenia la possibilitat de poder seguir votant l'esquerra independentista en unes europees. Després van venir nits d'empasquinada i un sopar-acte polític amb 150 persones a l'adoptiva. Més nits d'empasquinar i un acte final força digne al CAT de Gràcia. El diumenge vam anar a fer el seguiment a Can Capablanca i vam veure que no apareixíem per enlloc. Al cap de poc ja ens informaven de que no havíem arribat als 10000 vots. No ho negaré, esperava una miqueta més. Però també sabia que molts dels nostres no s'havien implicat a fons en la campanya i no veien clar que ens presentéssim. Hi havia pors i va haver-hi presses.
Després de 3 anys de militància cupaire arribava el 27 de maig, una data que ara també recordaré esportivament per un equip en el que segurament també hi havia presses i pors.

Quan em van dir que es presentava Iniciativa Internacionalista no ho vaig veure clar, i aquest cop he fet una campanya passiva. Des del principi vaig tenir clar que els votaria, si em deixaven. Vaig pensar que ara tornava a tenir la possibilitat de votar una opció d'esquerra independentista. Després vaig veure com s'empasquinava i assistia a dos actes a l'adoptiva. Suposo i espero que l'acte que clourà la campanya a Gràcia també sigui força digne. El diumenge aniré a fer el seguiment al nou Can Capablanca. Espero tornar a casa amb una sensació diferent a la de les darreres europees. No ho negaré, espero una miqueta més. Però també sé que molts dels nostres no ens hem implicat a fons en la campanya i d'altres no veuen clar que ens presentem. Hi ha pors i hi ha hagut presses.
Diumenge votaré. Desitjo rebre bones notícies. A vegades, a part de crític, també sóc optimista. Espero que dilluns ningú faci llenya de l'arbre caigut i que ningú es posi medalles d'un triomf de tots. Anhelo que dilluns pensem que ara ens toca a nosaltres. Em sembla que ja és hora d'acabar amb les pors i les presses. Parlem-ne, serenament. 2010. Malcolm X parlava de tots els mitjans necessaris. N'Antoní Massaguer deia que "per vèncer cal anar-hi." Sense pors i sense presses.

Curiosos aliats i el gris de la memòria.

És curiós però aquest cop tenim uns aliats que no són els de sempre. Part de la premsa i la dreta, que aquest cop també critiquen l'actuació policial, uns perquè van rebre i els altres perquè voldrien repartir. Interessats. Cal tenir memòria i recordar que els del tripartit ara no ens explicaran sopars de duro de quan corrien davant dels grisos. Tampoc se'n recordaran de quan es queixaven del Valdecasas. La menjadora els ha fet oblidar molt ràpid el no a la guerra, l'antiglobalització, el no al transvassament i moltes causes més. El cotxe oficial els ha fet oblidar el Sant Jordi que la Valdecasas va blindar la Rambla. Han venut el territori per un sou. M'agradaria que fóssim al seu parlament regional per deixar-los ben clar de quin costat estem, per fer-los saber que no ens venem i que seguim sent fidels a la utopia, sense renúncies. Ànims Tomàs!!

Ahir al vespre vaig veure unes notícies on se'ns parlava de l'informe dels Mossos. Es difonien unes imatges tendencioses acompanyades d'unes paraules on s'intentava exculpar els mossos i culpar als estudiants. Al vespre, en David Bassa ens va aportar una altra visió. Prefereixo quedar-me amb aquestes darreres imatges.

Sgombero, sciopero, scontri e cortei

L'endemà d'inaugurar el nou Can Capablanca tocava marxar cap a Itàlia, una setmana que ha estat bastant mogudeta, com el panorama educatiu català.
Ha estat una setmana estranya, acompanyat de seixanta-sis vailets dels quals més d'un terç han vomitat. Han estat uns dies curiosos on he pogut conèixer més bates blanques, la diferència era que aquesta vegada parlàvem en italià i no es tractava d'un familiar directe. És curiós passar l'aniversari enmig de la sanitat italiana quan voldries deixar-te la salut amb els irlandesos. Intentar connectar-te en una rete troppo lenta, substitut de Guinness i a dormir.

L'endemà, rebre notícies de la terra que et parlen d'un desallotjament previ a una vaga, enfrontaments i manifestacions. Mig dia entre canals i parlar dels de Pàdova a una veneciana que els desconeixia. També parlem de la vaga que Bolonya no li deixa fer i fa que esdevingui una esquirol. Final de nit estrany per descobrir que l'esport no és bo, ja en parlaré un altre dia.
El dijous els companys fan sciopero i esdevinc un esquirol ocasional com el company trosquista, que té una concepció errònia de l'autoritat i els altres dissobedienti. Ell compra Il manifesto i ens apropem a una altra realitat estudiantil mentre els companys a Barcelona fan un corteo bastant nombrós.
Podrem llegir notícies d'un sgomberato rettorato e una giornata di scontri a Barcellona pel qual podria haver repetit entrada tot i que el gris cada cop agafa més color. Seguim llegint el diari on ens parla de la vaga dels estudiants italians i els diversos enfrontaments que hi ha a tot Itàlia. Aquests scontri també s'havien produït a França. Bolonya ens apropa a Europa, ja estem a l'alçada de Berlusconi i Sarkozy. N'haurien d'estar contents els de la santíssima trinitat: Maragall, Huguet i Saura.
Altres notícies. Sis-cents estudiants de la Sapienza també van ser engabiats, els feixistes del Blocco studentesco ataquen els vaguistes a Nàpols, a Firenze s'ha fet fora la Coca-Cola de la universitat i també ha retornat a l'aula un professor expedientat per una creu que ha reincidit en la laïcitat.

El combat de l'educació, aquí i allà. Ànims Tomàs.
Desallotjament, vaga, enfrontaments i manifestacions. Això sí de dimissioni...nessuna.

Can Capablanca. Ara ens toca a nosaltres!

Ara ens toca a nosaltres!!
14 de març - Inauguració de Can Capablanca

10 a 12h inici de la jornada:
- Activitats infantils al carrer amb la Colla de l'Olla.
- Portes obertes i visites guiades.
- Fira d'entitats al carrer.

12 a 14h:
- Presentació del casal i de les entitats que en participen.
- Actuacions de cultura popular: bastoners (de Sabadell, Gràcia, i Sant Andreu), castellers , i gegants (de la Concòrdia).

14h Dinar popular

16h a 18h activitats infantils pels esplais de la ciutat
- Espectacle infantil: "Amb un parell de colors." de Kina Teca Teatre (Estefania Ramallo i Laia Pineda-Iglesias).
GÈNERE: Espectacle de clown i animació infantil.
- Xocolatada gratuïta.

19h Presentació del projecte del casal: xerrada- teatre al carrer.

20.30h Espectacle de foc amb les "Bruixes del Nord".

21h Sopar popular.

22h Concert i cloenda amb
Lluís Oliva, Labatzuca, Desperta Ferro, Answer, Amenaça Col·lectiva, Belda i els Badabadocs i Les Tietes Queques


Recordem que el Casal és al carrer Comte Jofre, 30.
Al costat de l'estació dels Catalans, Sabadell-Estació.

Les formes no personals.

Un advocat embogit i falses acusacions. La veu i els equívocs. Mig Barça i l'espanyol. Antibiòtics i sopars. Carnestoltes i mitja nit. El POUM i el model de poble. Atlètics i sedentaris. 100.924 i la seva democràcia. La teulada i la casa gallega. El curset i la reflexiva. El bisturí i en Larsson. Presentacions a l'adoptiva i declaracions malenteses. Xarxes i jo sense copa. Exàmens i antics estudiants. Xarxes i tres copes. Velles imatges i un viatge verd. Els verds i la porra, de debò.

Dones agredides i homes pegant. La legalitat i l'ordre vigent. La salut i la xerrada. El neguit i la prova. Fets i breus. Molta feina per fer, als gallecs més. Els mots i les formes. Les formes no personals: l'infinitiu, el gerundi i el participi. Lluitar, lluitant... De debò.


Manifestació dia de la dona treballadora PRA a Barcelona from pra on Vimeo.

Unidade Indipendentista

Veure-ho amb perspectiva

Un petit pas i l'aire pur et donen una bona perspectiva i temps per reflexionar. Arribar dalt d'un cim és culminar tot un procés. En vam començar a parlar, ens vam engrescar i ens hi vam posar. Uns papers com a full de ruta i uns companys de viatge. Arribes dalt, victoriós ho celebres i comences a mirar l'horitzó on hi ha cims més alts que et plantegen nous reptes a assolir. Dalt del cim, observes el paisatge i et vénen ganes de seguir lluitant. No les has perdudes, sinó que van en augment. La cojuntura era l'adequada, tot i el desnivell. Tot i això, has seguit endavant i t'ha costat arribar-hi. Això sí, tens molt clar que sense els companys no ho hauries intentat.
Pujarem dalt dels cims...

Assemblea clandestina.