30 de desembre del 2007

Dues nacions, dues seleccions.

Fa poc que n'he tornat i tinc ganes de penjar la foto de la manifestació prèvia al partit. La foto és del Gara on parlaven de 25000 persones. Al Punt he llegit que parlaven de 50000 persones. Només sé que hi he estat i ha estat impressionant. Hi havia dues nacions demanant l'oficialitat de les seves seleccions. I el resultat final va ser:
1 nació/nazio
1 selecció/selekzio
Tots hi vam sortir guanyant!

28 de desembre del 2007

Sencera contra un trosset.

De la planificació al resultat final molt sovint hi ha variacions. Inicialment, havia d'anar a Bilbo amb uns companys bagencs per veure el partit tot passant el cap de setmana allà. Havíem de ser molts/es i al final ens hem trobat amb la impossibilitat de trobar entrades, cosa que ha fet que molts ens plantegéssim una altra opció. Planava per l'aire la idea d'anar-hi a passar el cap de setmana igualment i sentir-nos una mica com els hooligans que viatgen sense entrada. La comparació és un pèl odiosa però el pla era anar-hi, per menjar, beure i viure l'ambient previ al partit (amb mani inclosa). La gran diferència amb els hooligans és que, en principi, no acabaríem orinant cap monument nacional basc.
Sense entrada, aquest pla l'acceptaren pocs bagencs que a més han tingut la possibilitat i la bona pensada de passar-hi el cap d'any. Jo no he pogut perquè per cap d'any he de tornar al país. Ahir la sensació era que em perdria aquest esdeveniment. Finalment, avui, després de diverses trucades he tornat a veure un bri d'esperança. Un bri d'esperança que he hagut d'entretenir amb un petit viatge fins a Terrassa per fer més lleu l'espera d'una resposta positiva. A Terrassa he aprofitat per anar a Via Llibres a buscar el llibre La veritat del 6 d'octubre que havia d'hagut d'encarregar perquè el dia que vaig descobrir el local només tenien La nit del 6 d'octubre a Barcelona. No sabia que aquests llibres s'havien reeditat i en aquell moment m'interessava més el primer, vaig estar parlant amb en Marc Ferrer i em va dir que me'l podia demanar, i li vaig dir que sí. No va tardar massa en fer-me saber que ja el tenia i el que he trigat he sigut jo en anar-lo a buscar. Avui en Carles Viñas me n'ha fet entrega a un mòdic preu, segurament semblant al de la resta de llibreries, però aquesta té consciència.
Com he dit al principi, de la planificació al resultat final molt sovint hi ha variacions. He començat a escriure sobre un viatge i he acabat comprant un llibre. Feia una entrada esportiva i al final he acabat fent publicitat cultural. Anava a Bilbo i he anat a Terrassa. Tornava amb el tren i he acabat endinsant-me en el Navàs del 34, imaginant-me els fets al costat de la via on ara no hi passa el tren. Potser és que era una via Morta (gag negre de l'època).
Ho he barrejat tot, o potser tot va barrejat i no és per casualitat. Res, que al final hi acabo anant, i amb entrada. Penso que acabo d'escriure una parrafada sencera quan amb un trosset potser hagués passat.
Tornant al futbol, el partit el juguen dues nacions oprimides pels mateixos estats. N'hi ha una que només juga un trosset, i n'hi ha una altra que juga sencera, amb el nom i amb els jugadors. Curiosament, la que dirigeix un gran porter de la selecció espanyola que va acabar a la mesa.
Parlava de futbol i he acabat escrivint la parrafada perquè la vull sencera, no n'hi ha prou amb aquest trosset. Sencera i oficial.
O potser l'he acabat allargant perquè passaré uns dies a Navàs, allà, a prop de l'antiga via, on començaré l'any sense connexió.
Res és casualitat, potser perquè tot ja està planificat. O potser no està planificat, però la idea hi és, i a mida que avances vas veient la història i no pararàs fins que sigui sencera. Sencera i socialista.
La qüestió és que sempre s'ha d'intentar i si es pot, anar-hi. Anar-hi amb tots els companys de viatge.

Encara queda alguna esperança d'anar-hi!

27 de desembre del 2007

I al final no vaig a Bilbo...

23 de desembre del 2007

Avui és el dia...

Avui és el dia en que es juga un partit que només voldria que es jugués a la Lliga de Campions. Mentre estem treballant per fer-ho possible, avui em miraré el partit a La República. La temporada passada vaig tenir la sort d'anar al camp gràcies al Pablo. Vaig poder viure un partidàs en que vam acabar empatant per mitjà del hat trick d'en Messi. Aquest any no el podrà fer. El duel de la temporada passada em va recordar l'esperit de remuntada que vaig viure la primera vegada que vaig trepitjar el Camp Nou: Barça-At. Madrid de la Copa del Rei. Sí, el partit del PizziSósMacanudo. Tornarem a guanyar!!
Avui és el dia en que s'acaba una gran sèrie.

19 de desembre del 2007

Coser i cantar

Avui m'he fet amb el nou disc d'Antònia Font. He tardat.
Fa anys, havia estat a diversos concerts d'Antònia Font i mai m'havia parat a escoltar el grup i sempre deixava suspès en l'aire el meu record musical illenc.
Fa tres estius vaig anar a veure en Marc a l'Escala. Amb en Marc hem compartit pis força anys i compartim alguns gustos, no tots. Fa tres estius tot saquejant-li l' incoming em va recomanar Antònia Font. Després vam seguir parlant i em va comentar allò que diuen tots els que veuen/veien Porca Misèria, que és/era una gran sèrie. A l'estiu voltant per l'Atzavara em vaig anar refermant en la vessant musical del friquisme autòcton que creia desconeguda en mi. Em sembla que tots tenim un friqui dins, i el meu amb internet s'està potenciant. També vaig aprofitar aquelles reposicions tevetreseres de l'estiu per veure la primera temporada de Porca Misèria. M'he enganxat als dos consells d'en Marc. Potser m'hi hagués acabat enganxant igualment, però la seva recomanació va fer que no tardés més en fixar-me en la qualitat d'aquestes dues produccions de la nostra terra.
Avui he mirat el 33 i feien un reportatge al Loops! sobre el darrer disc d'Antònia Font. La vida està plena de coincidències. Porca Misèria s'acaba, els mallorquins van gravar a Bratislava i jo em faig amb el disc quan finalment ja he aconseguit tornar-ne i recuperar la normalitat quotidiana.
El reportatge ha deixat anar una perla final que m'ha incitat a escriure aquesta entrada. La veu en off venia a dir una cosa com "un cop abandonada la República Txeca". Molt bé, un 10 en geografia!
Aquest disc segueix redescobrint el friqui que porto dins. A vegades, no sé si realment estem parlant de friquisme o que la cultura autòctona comença a cobrir espais que consideràvem únicament reservats a altres cultures. Potser comencem a estar preparats per la normalitat nacional. Deu ser que l'autoodi va reculant...

17 de desembre del 2007

Prou agressions al poble kurd!


Ahir l'exèrcit turc va bombardejar la zona del Kurdistan sota ocupació iraquiana. El Kurdistan és la nació sense estat més gran del món. Amb l'ocupació de l'Irac se'ls va deixar un petit grau d'autonomia a la zona iraquiana. Tot això és política geoestratègica. La minoria kurda sempre els ha importat ben poc i això ho demostra el silenci actual davant d'un bombardeig indiscriminat. Cal recordar que a Turquia també s'il·legalitzen partits i es persegueixen diaris. Tampoc queda tan lluny, potser per això no interessa defensar massa els kurds, no fos cas que es poguessin establir paral·lelismes.
Kosovo si que els interessa que sigui independent perquè enllaça amb totes les independències-ben-vistes-per-occident perquè debiliten els antics països excomunistes. Tot és geoestratègia i s'afanyen a dir que els exemples no són exportables, no fos cas...
Acabo de trobar un bloc que segueix la solidaritat catalana amb el poble kurd i ens apropa a la situació actual.

15 de desembre del 2007

A Alacant no veuran com s'acaba...


Setmana de bòlit. La síndrome d'Estocolm...bé...de Bratislava ha planat sobre el meu cos i sobre el meu horari. Tot això ha fet que no hagi pogut veure el penúltim capítol de Porca Misèria fins avui; trenta hores abans,o un dia si no ho dramatitzo tant (edito: una setmana), que emetin l'últim capítol: "Tot final és un inici".
Durant el segrest al M.R. Stefanika es va aconseguir sintonitzar TVCi, això si després que estiguessin buscant força estona el partit del Barça, i es pot dir que allà enmig de maletes i catalans emprenyats vaig veure començar el capítol. El vaig veure començar, se sentia poc i l'escalfada situació no em feia preveure que pogués seguir un desenvolupament normal del capítol; per tant, vaig desistir. Vaig pensar que ja el miraria per la xarxa. Ho he fet i he pensat en ells, en nosaltres.
He pensat en tots els valencians que aquest diumenge no van poder veure el capítol perquè hi ha gent que vol dividir el país atacant la nostra llengua. És curiós que a Bratislava tingués la possibilitat de veure el capítol i en canvi a Alacant se'ls negava aquesta opció a la gran majoria.
Ja vaig criticar un cop TV3 tot defensant-la. Crec que hauria de fer molt més del que fa. I ara, justament s'acaba una de les coses que em feien reservar la nit dels diumenges per passar-me-la davant del televisor.
S'acaba una de les sèries que em feia sentir proximitat al que veia, que feia que m'apareguessin somriures a la cara veient moltes situacions, que feia que sentís ràbia pel que podia passar...en resum, una sèrie que em feia gaudir abans de tornar a la vida laboral.
S'acaba una de les sèries que trencava amb la centralitat lingüística de la dreta del principat. M'encantava sentir el dialecte valencià amb naturalitat i normalitat. Perquè això és el que hauria d'haver fet TV3, aconseguir que tot el territori es veiés representat en aquest servei públic. No passàvem de ser un fenomen meteorològic.
S'acaba una de les sèries que més valia la pena. Una sèrie que em feia pensar. Dimarts vaig mirar accidentalment al diari els índexs d'audiència del darrer diumenge i els vaig maleir, i em van fer pensar. Pensar que mentres hi ha una part del nostre país que vol veure-la i no pot, n'hi ha una altra que pot veure-la però no vol.
Hi ha massa gent que no li agrada pensar i això ho han aconseguit els que pensen malament. Això si, "tot final és un inici".

13 de desembre del 2007

L'Ovidi se'n va a Palau.

Bratislava (i III)





Per acabar amb el viatge a Eslovàquia deixaré anar quatre imatges més i us explicaré algunes altres coses.
Algunes coses que ja hi havia abans del retorn del capitalisme com per exemple el riu Danubi que creua la ciutat, allà hi ha un vaixell-discoteca que no us recomano que hi aneu.
Després també és molt agradable de veure de veure el centre de la ciutat on hi ha moltes cases de l'època en la qual Eslovàquia pertanyia a l'imperi austrohongarès. També val la pena admirar els ponts, el castell, el teatre nacional, la catedral de Sant Martí i passejar pel casc antic. Des del cementiri soviètic teniu unes vistes increïbles de la ciutat.
Els pubs que ens van agradar més van ser el Dubliner (típic pub irlandès que la globalització ha portat a tot el món), el KGB (grans busts) i l'Slovak Pub (una Ovella Negra amb cerveses a un euro).
Pel que fa a la cervesa (pivo) abunden les txeques Budweisser-Budvar i la Pilsner Urquell, però també acostumes a trobar cerveses eslovaques com la Corgon i l'Slatý Bazant.
Tot i el fred, cap al vespre abans de sopar hi havia dues places plenes de petits xiringuitos on la gent es prenia un víno (negre o blanc) calent que em va recordar molt el vino caldo del nord d'Itàlia. Aquestes places estan plenes de gent que combinen el víno amb un sopar a peu dret tot menjant una crep o un entrepà, abunden els fregits i un xoriço que un dels nostres es va menjar en plena ressaca.
Val la pena anar-hi, llàstima de les hores perdudes al Letisko M. R. Stefánika. Si hi torno el proper cop intentaré anar més cap a l'oest, cap a la regió de Kosice (Kosicky kraj) i també a la zona dels càrpats.
Jedno pívo prosím!

11 de desembre del 2007

Bratislava (II)



Arribem a l'aeroport i agafem el bus 61 que fa que anem entrant lentament a Bratislava. Estem afamats i baixem al mercat. Intentem buscar algun restaurant per poder menjar i el trobem a la planta de dalt. Tenim greus problemes de comprensió lingüística i optem per demanar l'única paraula de la cartellera que entenem: Menu. No tarden massa estona i al bar no es pot fumar. El menú el vam pagar del pot, no me'n recordo exactament quan costava però era al voltant de 65 corones eslovaques, uns dos euros.

Ens porten el primer plat que vindria a ser una sopa de fesols. Ens l'engolim mig encuriosits i mig afamats.
Ens porten el segon plat: una zemiaková placka, una crep de patata farcida de carn i paprika. De fet, són dues creps i fan molt més bona pinta que el primer plat. Comencem a menjar-la i el Genís diu que pica molt. He demanat una cola que ha sortit d'una ampolla esbravada de dos litres. Començo a notar la picor del segon i m'apresso a fer glops per apagar el foc. Tots diem que pica molt, descobrim el Paprika i seguim menjant amb prudència tot pensant en les possibles repercusions estomacals. Mica en mica, van caient tots i finalment sóc l'únic que s'acaba el plat. M'estava agradant, tot i l'escalforeta que em produïa, i no podria assegurar que no fos el responsable que va fer que em passés la resta del dia i la nit bevent cerveses del país. M'estava agradant i vaig pensar que no en tornaria a menjar mai més. Sortim del restaurant, girem el cap i veiem la cambrera recollint els plats tot posant-se les mans al cap...
Al dia següent dinem a un restaurant, camí del cementiri. Llegim la carta i veiem que els preus són una mica més cars que al mercat però ens segueixen semblant barats. Entenem alguna cosa del que hi diu, demanem cadascú un plat i alguna coseta per picar. Jo m'he engrescat a provar l'única de les tres especialitats de la casa que no està traduïda a l'anglès.
Matem el cuc amb un breu aperitiu i el segon tarda vint-i-cinc minuts, el temps que arribi un altre client i dini. Porten els plats, fan molt bona pinta i el meu és l'últim. L'especialitat de la casa sense traducció és ni més ni menys que un zemiaková placka... Riem i penso que per sort només n'hi ha un, i acabo consolant-me tot captant el moment. No pica tant i entra molt bé, això sí aparto algun trosset de paprika per no haver d'acabar bevent cervesa la resta del dia. No devia apartar-los tots...

Bratislava (I)


Aquest és el pedestal del monument als caiguts de l'exèrcit soviètic que hi ha a Bratislava. És l'entrada al cementiri després de pujar uns quants carrers i uns quants graons...però s'havia de fer...
En aquest mausoleu hi ha enterrats molts soldats que van morir tant a Txèquia com a Eslovàquia en el combat contra el feixisme en el període final de la Segona Guerra Mundial.
Ja aviso que no m'excediré ni en les entrades ni en les fotos sobre Bratislava ja que l'esgotament provocat pel segrest aeri encara afecta el meu cos.

10 de desembre del 2007

FR 9027 Bratislava-Girona (gentilesa de RyanAir)

Volia explicar quatre coses del viatge a Bratislava (Eslovàquia) però ho faré començant pel final del viatge i amb la foto que molts catalans vam fer.
El nostre avió havia de sortir a les 12:45, nosaltres vam arribar un pèl abans a l'aeroport Letisko M.R. Stefánika. La primera sorpresa desagradable va ser veure al panell de sortides que el nostre vol s'endarreria quatre hores (16:45). Vam decidir anar a fer una volta i quan vam tornar ens vam trobar que l'espera s'allargava dues hores més (18:45). Quan va arribar aquesta hora ens vam trobar que encara no hi havia el vol i la manca d'informació brillava per la seva absència. L'espera es va anar allargant i van començar a arribar notícies del fort vent que feia a Barcelona que havia fet desviar molts vols cap a Girona.

Finalment a les 20 hores passem pels controls de seguretat i poc després ens trobem que el panell ens informa que el vol sortirà a les 23:59. Indignació popular, autoorganització i demanda d'explicacions. A més ens diuen que ja no podem sortir d'aquell punt i que estem en territori internacional. Parlem amb responsables de l'aeroport i ens comenten que tampoc és segur que el vol arribi a aquesta hora. Arriben veus de que el nostre avió ha fet un aterratge d'emergència poc després de sortir de l'aeroport de Girona. Assemblees constants i autorecerca d'informacions per part nostra. Aconseguim comunicar-ho a diversos mitjans de la nostra terra mentres intentem sintonitzar sense sort el partit del Barça. Va passant l'estona i veus que a la TVCi estan fent Porca Misèria però que l'esgotament i el xivarr lògici d'uns 150 catalans segrestats fan que acabi decidint esperar veure aquest capítol un altre dia.

A quarts d'onze ens autoinformem que l'avió ha sortit de Girona. La nostra pressió fa que ens acabin donant sopar als voltants de les onze. Al voltant de les dotze apareix al panell que el nostre avió surt a les 0.25, al cap de poc obren la porta d'embarcament i ens adonem que l'avió encara no ha arribat i l'únic que volen és netejar la sala en la qual hem estat segrestats més de quatre hores. Ens esperem i finalment a les 0.45 comencem a pujar a l'avió que després de diversos recomptes de passatgers s'acabarà enlairant al cap de vint minuts.
Comença el trajecte i comencem a demanar els fulls de reclamacions per fer una demanda col·lectiva i ens acaben dient que no en tenen, que Ryanair és una companyia irlandesa i al seu país aquests fulls no són necessaris. S'intenta esbrinar com fer les reclamacions i els justificants horaris per la feina. Res de res, una hostessa castellanoparlant ens diu que hem de fer les reclamacions quan arribem a Girona, a l'oficina de Ryanair que sap perfectament que està tancada. La indignació va creixent i des del comandament de l'avió donen el senyal que hem de portar el cinturó lligat, quan encara falta més d'una hora per arribar al destí. Una altra maniobra lletja.

Arribem a Girona pels volts d'un quart de quatre i hem de recollir l'equipatge que ens han fet desar a baix perquè els compartiments de l'avió anaven plens. L'oficina de Ryanair tancada evidentment. Per sort, hi ha un parell de busos (era el mínim, tot i que no estava assegurat) que faran possible un retorn a casa que cada cop era més complicat.

Arribar a Barcelona (maleïda centralitat) a tres quarts de cinc, agafar un taxi per intentar agafar un nitbús, que perdo per cinc minuts, i al final entrar a l'estació dels ferrocarrils en el mateix moment que el tren marxa (05.15). M'espero al següent (05.45), tot llegint un capítol d'El motiu original de Jaume Barrull. Pujo al tren, tres quarts d'hora de trajecte i una miqueta més de deu minuts a peu. M'estiro a les 6.45 i al cap d'una hora sona el despertador que m'avisa de que ja és hora d'anar a treballar.

Esgotat, faig les hores i torno cap a casa desitjant dormir i, abans de fer-ho, encara m'entretinc a fer aquesta entrada. Però ho havia d'explicar, era una odissea més, un dia d'aquests explicaré dues experiències amb la RENFE (anant a Reus i tornant de Girona) que engrandeixen la meva desafecció cap a l'estat actual de les infraestructures.

Em podria quedar a casa i no tindria aquests problemes...però crec que és molt millor viure-ho per veure i denunciar les mancances que patim. I l'única solució és la independència, per poder fer una gestió pública i responsable de les infraestructures, i per acabar amb la maleïda centralitat barcelonina que m'obliga a passar per la capital cada cop que vull anar a algun racó del país o del món.

Per acabar aquesta parrafada indignada només em falta donar les gràcies a RyanAir pel seu silenci informatiu, per les seves dotze hores de retard i per la seva vulneració dels drets bàsics dels viatgers. M'he sentit indefens davant del capitalisme salvatge camuflat en forma de vols de baix cost. Tot i això, ens vam organitzar per fer pressió...i alguna cosa vam aconseguir tot esperant que la demanda col·lectiva arribi a bon port.

6 de desembre del 2007

Anuncis nadalencs

5 de desembre del 2007

Un anno fa...a Padova



L'anno passato...
L'any passat pel pont, que és l'únic de bo que ens aporta la maleïda Constitución, vaig pujar fins a Padova (Pàdua). Feia anys que els compagni italiani venien pel setembre als Països Catalans. Aquest cop tocava anar a les seves terres.

Aprofitant l'allotjament a Padova vam arribar-nos també fins a Venezia. L'estada a Padova va ser brutal. Moltes tardes bevent Spritz (licor Campari amb vi blanc i sifó) a la piazza delle erbe davant de l'imponent Palazzo della Ragione, una joia del Trecento que a la seva planta baixa allotja el mercat municipal. La majoria dels àpats els vam fer al local dels companys italians que quasi cada dia feien sopars populars, l'últim va tenir el comiat dels catalans com a motiu. El local era el Centro Popolare Occupato Gramigna i allà hi vam passar diverses nits de festa. El CPO Gramigna era un antiga escola que havien ocupat els companys de la sinistra italiana. Moltes hores intentant explicar-nos en italià i encara ens vam fer entendre, tot i que ja ens entenien de feia temps i era orgàsmic veure com l'estelada i diversos cartells independentistes omplien les parets del Gramigna i les cases dels companys que ens allotjaven. Som figli della stessa rabia, figli della stessa lotta. Molts cops, voltant pel món descobreixes allò que deien que la solidaritat és la tendresa dels pobles.
Això era fa un any, avui les coses han canviat bastant. Ells continuen la lluita, tot i haver patit la repressió molt directament. El dilluns 12 de febrer van detenir a molts dels companys i més tard el CPO Gramigna patia un sgombero (desallotjament). Hi ha hagut més detencions, arrestos domiciliaris, nous intents de tornar a obrir el Gramigna...Els companys no han parat, no defalleixen per més entrebancs que els posin pel camí.
Una forta abraçada solidària al Murko, el Ronza, la Chiara...a tutti i compagni.
L'Erba cattiva non muore mai!

Còrsega a "El temps"


Un altre cop Còrsega i els penyasegats de Bonifaziu. Si algú si vol apropar més pot mirar les entrades que vaig fer a l'abril, un any després de l'estada en aquesta bella nació mediterrània.
Al setmanari El Temps (número 1225) ha aparegut un article que ens apropa a la realitat corsa actual. Sota el títol d'"Autodeterminar la vida quotidiana" en Joan Canela i Burrull ens apropa als darrers esdeveniments que estan succeïnt a l'illa. I el proper és aquest 9 de desembre en el qual "faran una consulta popular a l'illa sobre quin model urbanístic volen els ciutadans; una consulta que és vista per a molts en clau de referèndum d'autodeterminació." Això és la introducció de l'article, us recomano que us el llegiu perquè aneu veient com estan les coses allà mateix. I també per veure, la meravellosa foto de Bonifaziu i part de la costa sud de l'illa que encapçala l'article.
M'agrada veure que es parla de la situació corsa perquè així es fan arribar aquí altres experiències de nacions en lluita. Fa un mes, al número 1221 parlaven del Sindicat de Treballadors Corsos (STC), majoritari a l'illa.
En el darrer número, el setmanari també ens fa una aproximació en forma de reportatge a la situació flamenca. S'hi entrevisten uns quants agents, llàstima que no em siguin els més propers ideològicament, de la situació actual a Flandes.Tot i això, el reportatge serveix per tenir més informació sobre la situació actual.

2 de desembre del 2007

Tirem pel dret: Independència!


Tirem pel dret, pel dret a decidir, pel dret d'autodeterminació, per la independència.
Hi havia molta gent, alguns hi anaven per oportunisme polític és veritat. Nosaltres hi anàvem per oferir la nostra solució al problema de les infraestructures: la independència.
Ara tenim unes infraestructures que estan pensades sempre mirant cap a Espanya perquè no oblidem qui ens oprimeix. Unes infraestructures amb les quals hi ha gent que s'enriqueix a una alta velocitat.

Des de la CUP davant l'actual situació apostem per un model de transport públic que:

-Situï aquest transports com una preferència pels ajuntaments i governs, ja que entenem que des dels poders públics s'ha de garantir una xarxa de transport digna i eficient.
-Aposti per la intensificació de les xarxes comarcals i intercomarcals, molt més properes a les necessitats del conjunt de la població
-Una xarxa de transport no radial i on les connexions entre els diferents transports siguin eficients.
-Una xarxa sostenible, que limiti els efectes de l'efecte hivernacle que provoquen els vehicles privats.
-En definitiva, des de la CUP volem una xarxa de transport que ajudi a vertebrar i articular els Països Catalans.

A la manifestació érem molts, no hi érem tots, i hi havíem de ser.
La foto és del David Datzira, un exalumne meu.