28 de maig del 2007

Avançant a pas valent!


Ahir a la nit vaig viure una nit de contrastos que van anar des de l'eufòria fins a l'alegria extrema. Vaig tocar el cel tot veient els primers sondejos que pronosticaven uns resultats excepcionals a moltes capitals de comarca que superaven de llarg qualsevol de les previsions més optimistes que hagués pogut fer.
Després, mica en mica, començo a rebre trucades que m'informen de viles on ja ha acabat el recompte de vots i ja tenim molts regidors i en d'altres llocs obtenim molt bons resultats tot tenint en compte que la nostra és una tasca molt difícil que no compta amb el suport dels mitjans de comunicació, i és trist que alguns diaris propers a nosaltres no hagin donat el suport que tocava en el moment de més seriositat de l'EI.
Cada cop més som una realitat a moltes viles i ciutats encara que en algunes no haguem tret o no ens hi haguem presentat. Molta gent ja coneixia el treball de les CUP i això ara s'ha fet realitat en forma de molt bons resultats. Molta gent no creia o no coneixia el projecte de les CUP i s'ha demostrat que avancem a pas valent i som una realitat. Aquesta realitat es nota als carrers i també es notarà a molts ajuntaments on hi ha entrat la nostra veu de denúncia. Ja he dit que la nostra és una tasca molt difícil que requereix de molta maduresa, treball, lluita i visió política. Ara toca donar suport als regidors en una feina força complicada, ara toca seguir treballant en les poblacions on hem tret bons resultats tot i no entrar a l'ajuntament. Ara toca fer realitat noves candidatures. Sempre hem estat lluitant i seguirem fent-ho, tenir un regidor és tenir una eina més, tenir un elevat suport és una eina més que fa d'altaveu del nostre treball i ens apropa a conseguir els nostres objectius finals.
Després del 27-M cap persona abandonarà la lluita, tothom seguirà treballant per consolidar l'EI i aconseguir que moltes més veus de la lluita al carrer siguin veus a l'ajuntament. Som coherents i no renunciem res, i la nostra lluita avança i no ens fem enrera sinó que avancem a pas valent.
A Manresa han tret regidor després de setze anys de presentar-se, són un símbol de que no defallim. A Manresa fa anys que l'EI treballa al carrer i als espais, i ara podrà treballar també des d'els ajuntament. Tot i que moltes CUP no hagin tret representació o no s'hagin presentat seguirem insistint perquè la nostra lluita segueix avançant a pas valent.
Ara és l'hora d'extendre el projecte a tot arreu on no s'ha presentat, tots ja sabem que les CUP no són flor d'un dia sinó que són la consolidació d'un treball real al carrer que cada cop fa que estiguem més presents i ja no ens puguin obviar. Ara també és l'hora que la militància reflexioni i actuï amb coherència i maduresa. La maduració i la consolidació del projecte és lenta, però hem de caminar tots pel mateix camí.
20 regidors de la CUP, 4 d'UM-9 a Ribes, 2 de la CUPA a Arbúcies, 2 de la Vila de Capellades, 13 regidors de les CAV. Diferents expressions de la unitat popular que demostren que a moltes viles i ciutats estem construïnt els Països Catalans.
Com ja he dit al principi per mi va ser una gran nit, una nit de veure realitzades moltes il·lusions, una nit de veure que hi ha molts llocs on ha faltat molt poc i el 2011 serà realitat. Una nit d'imaginar i creure que al 2011 ens presentarem a molts més llocs.
Una nit en la que només em sap greu una cosa: m'hagués agradat gravar els sondejos que va mostrar TV3, guardar-los en un calaix i tornar-me'ls a mirar el 2011. No els vaig gravar però estic segur que el 2011 els podré veure en directe i seran molt semblants però amb alguna petita diferència: hi haurà més candidatures i alguna serà d'una gran ciutat.
Enhorabona a tots els que treballen i voldran treballar en aquest projecte.
Estem consolidant un altre front de lluita. Per tots els mitjans necessaris...
Crec sincerament que si algú no s'alegra d'aquests resultats és que esperava més (i és un camí llarg i difícil que seguirem fent) o és que no creu en el projecte. Els que no s'han alegrat de la nostra pujada i no els hi agrada el projecte són la resta de partits polítics. ICV i ERC atacaran a les CUP dient que som els responsables de que ells hagin perdut molts regidors i no us deixeu enganyar. Els han perdut ells sols amb les seves renúncies. Nosaltres estem enfortint la denúncia, la mateixa que hem fet i farem sempre.
De la il·lusió en el projecte al rebuig hi ha una gran distància i unes altres maneres de fer política. Per tant, digueu-me demagog però, quin camí trieu?

6 de maig del 2007

L'odissea. Guanyar-se el cel independentista.

5 de maig de 2007. Torno a baixar a la manifestació del 25 d'abril a València i ja van nou anys seguits (i els que calguin fins a assolir l'objectiu). L'any passat em vaig encarregar de l'organització del bus i vaig dir que no ho tornaria a fer mai més, tot i dir això, aquest any m'hi he migtornat a embolicar. Ja ho deia l'Ovidi: Va com va!

A quarts de deu del matí em dirigeixo a l'estació de busos on ens anem trobant els pocs que agafem el bus en aquell punt. Aquest any la cosa no ha anat massa bé i els de la meva ciutat no han complert, justament 300 anys després d'Almansa. En parlar de la migrada assistència dels meus conciutadans i conciutadanes, en Pingu m'ha dit: "Encara organitzes el bus. Quina fe. Ja tens guanyat el cel independentista". M'ha copsat la frase i després de tot el dia viscut: crec que som uns quants/es que ens l'hem guanyat. Tot seguit us justificaré aquesta pretensió cel·lestial i vosaltres mateixos/es...

El bus arriba mitja hora tard (10:15), els companys/es de Manresa em comenten que el conductor s'ha equivocat i ha entrat per Sant Quirze. A més, ha parat a una benzinera a omplir el dipòsit, cosa que ni ells ni jo havíem vist mai, de fet jo segueixo sense veure-ho, però tot plegat semblava el preludi d'un viatge en bus inoblidable. A més, cal afegir que una altra sorpresa non grata és que la companyia de busos és de la meva ciutat i els havia demanat un pressupost que curiosament sortia 250 euros més car, i això sense comptar el cost del 44 quilòmetres que distancien Manresa de la meva ciutat. Diuen que ningú és profeta a la seva terra i casos així et fan confirmar el sentit d'aquesta frase.

Un cop a dalt, iniciem el trajecte i al cap de vint minuts el bus para a l'àrea de servei del Llobregat. Primeres queixes per aquesta parada tan prematura, cada any estàvem acostumats a parar a l'Hospitalet de l'Infant on coincidíem amb gent d'altres indrets del país. Esmorzem, tornem a l'autobús i segueix el viatge a velocitat de creuer (80 per hora). Anem xerrant entre tots sobre la millor manera de defensar la terra, el típic tema recurrent de les nostres petites diferències tàctico-estratègiques que ara no reproduïré. Anem junts pel mateix camí en un trajecte difícil i ens separen petites distàncies, i no estic parlant del bus...

Al voltant d'un quart de dues parem a l'àrea de servei de Benicarló. Ja comencem a estar impacients per arribar a València on ens espera un dinar solidari i, de moment, ja pinta que hi arribarem tard. Ens sorprèn que el conductor es posi a dinar i allargui l'aturada fins a les dues. Encara hi ha esperances de ser a quarts de quatre a València... i a vegades ens diuen utòpics.

Superades les aturades a les àrees descobrim algunes coses de la vida del nostre conductor particular. Ens diu que és el seu primer viatge com a conductor de busos ja que abans era camioner. I a més també ens diu que no té la més mínima idea de com és la ciutat de València i tampoc sap on és la cèntrica avinguda on tenim el dinar.

Entra a València per una zona desconeguda, cosa que complica més un suposat guiatge per part nostra. Se sent la gran pregunta del dia: "Vostè no sap què és un GPS...i a més no té ni un trist mapa". Finalment, desistim i li diem que ens deixi a la plaça Sant Agustí i que ja ens espavilarem per arribar fins al dinar. Una trucada i el dinar solidari passa a ser un servei a domicili. Tot un punt per la gent que està alerta i ens va fer l'avituallament després del nostre calvari inicial.

Arribar tan tard, vol dir poder fer poques coses abans de la manifestació, per tant vam prioritzar i vam anar a veure l'Octubre. Espectacular, seriós i necessari. Tornem a Sant Agustí i comencem a trobar molta gent coneguda a mida que anem esperant que comenci la manifestació. No sé si és l'observació de tots els detalls, la visió crítica i satírica de la realitat o els estudis de filologia, el que fa que em fixi en moltes petites cosetes que no haurien de ser tan "popopulars". Crec que si el llançament d'ous fos un esport olímpic els catalans mai pujaríem al podi. No sé si això té a veure en que no ens centrem en el nostre anhelat objectiu, tot i que a vegades (com es veu a la foto) després de diversos intents la cosa sembla que millora. Possibles semblances amb la nostra realitat política...

La manifestació és tot un èxit que accentua l'esperit festiu i reivindicatiu que cada any impregna el 25 d'abril. Moltíssima gent, vells coneguts i per sort molts desconeguts, evidència de que cada cop som més. El bloc de l'EI impressionant.

Sopar a Benimaclet després d'un trajecte reivindicatiu i a voltes insegur dins el metro. Arribem al concert que ja toca el Feliu Ventura, Al Tall, Soul Attack, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Trobo a faltar en Miquel Gil i alguna cançó nova d'Obrint Pas que van interpretar majoritàriament èxits anteriors. Dubto de l'ordre, tot i ser un dels anys que a València no m'he acabat construïnt un paradís artificial, ja que aquest any no m'he alcoholitzat tant i he palpat més directament la realitat, perquè ja comença a ser-ho. Estem avançant a pas valent!

Acaba el concert, la incontinència orinària fa que acabi pixant en un parc davant de la sortida del concert i això fa que centenars de persones vegin la meva cara de satisfacció en descarregar-me abans de pujar al bus. Poc abans, de les 3 tornem a pujar al bus i segueix l'aventura. Estem cansats de l'eufòria i ben aviat ens posem a dormir. Al cap d'una estoneta nova parada a una àrea de servei. Primeres pors a un nou trajecte llarg i comentaris renovats sobre la velocitat i el nostre estimat conductor que provoquen que acabem cantant la cançó del Musculman. Seguim dormint enmig de la incomoditat i el neguit renovat. M'encanta veure busos plens a València, però s'ha de reconèixer que a la tornada poder ocupar més d'un seient esdevé tot un luxe que evidentment (i per desgràcia) ha tingut el seu elevat cost.

Seguim dormint enmig d'olors d'humanitat i ens despertem a l'Àrea del servei del Tarragonès. Una altra parada al voltant de les 7 del matí, que ja és de dia i fa que esmorzem, això si en molt menys temps que el nostre estimat conductor. Tres cigarretes d'espera i comentaris de la possible hora d'arribada. Arriben noves informacions: el conductor està emocionat perquè sap que a l'empresa li paguen les dietes i esmorza de manera contundent. L'altra informació és que el conductor té pensat trencar a Molins de Rei per anar a Manresa, el corregim i li diem que és molt millor sortir per Martorell. A més, descobrim que el conductor és de Sant Quirze i justament allà s'havia perdut i això fa que augmenti el pànic per una possible pèrdua i un major retard en l'hora d'arribada. El paisatge fa que veiem passar cinc joves amb rastes i dues garrafes que es dirigeixen a la benzinera i ens fan pensar en la Kale Borroka i acabem veient clar que el que ells estaven fent és una Rave Drogota i que havien vingut a buscar benzina per als generadors.

Una altra petita aclucada d'ulls i em desperto sentint veus que comenten d'anar a esmorzar al Jaç Roig enmig d'una ironia generalitzada. Observo a l'exterior i veig que estem a Martorell, dins la ciutat i altre cop perduts. A més, al peatge el conductor ha intentat passar per l'únic peatge que estava tancat (els altres 7 estaven oberts i il·luminats amb un meravellós llum verd) i ha acabat provocant que els operaris del peatge haguessin d'obrir-li la barrera manualment.
A partir d'aquí ningú més tancarà els ulls i romandrem tots alerta per evitar qualsevol altre desviament en el nostre trajecte. Finalment, arribem a Manresa a 3 quarts de 10. Baixen més de 3 quartes parts del bus i ens quedem quatre gats al bus que finalment arribarà a la nostra ciutat al voltant de dos quarts d'onze. Velocitat de creuer i un bus que no agafa l'última autopista són ja l´última entrega d'aquesta odissea.

Finalment, dir que en tot el trajecte en bus no hi va haver acompanyament musical, tot i que la banda sonora del viatge crec que seria el Llarg viatge cap a Ítaca d'en Lluís Llach. "Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has d'esperar que el camí sigui llarg, ple d'aventures i ple de coneixences". No sé tampoc si el conductor formava part de l'estratègia de Ciutadans per potenciar el bilingüisme, però va aconseguir tal desesperació que va provocar que molts li acabessin parlant en castellà i acabessin sentint una gran pena solidària amb aquest novell conductor de busos.

Tot i això, l'any que ve tornarem a València el 25 d'abril, perquè ja hem agafat un vaixell (que no un bus) que no té parada fins que arribi a bon port. Tot i aquesta comparació marítima, València per mi res va tenir a veure amb l'America's Cup, tot i que la semblança homònima em recordi que va ser un plaer parlar amb gent de velles, noves i futures CUP.

Tot plegat, una odissea que fa que tots els que vam compartir trajecte, i tinc clar que el seguirem compartint, dins d'aquest bus ens vam guanyar un petit tros al cel independentista.

300 anys d'ocupació



El 25 d’abril d’enguany farà tres-cents anys que el poble català va començar a veure reduïdes les seves llibertats. Hi ha una dita valenciana que ho diu ben clar: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.

El 25 d’abril de 1707 al pla d’Almansa l’exèrcit borbònic a les ordres del duc de Berwick guanyava la primera batalla contra el poble català. Després d’Almansa les tropes borbòniques van atacar altres ciutats com Requena i Xàtiva. A Xàtiva el poble va resistir heroicament fet que va comportar que en perdre el control de la ciutat les tropes borbòniques com a represàlia a la resistència van cremar la ciutat sencera. Era l’inici de l’ensulsiada de les llibertats catalanes per part de les tropes borbòniques de Felip V que seguiria amb més derrotes fins a la pèrdua de Barcelona el també fatídic 11 de setembre de 1714 i finalment Mallorca i Eivissa el juliol de 1715.

Fa tres segles es va instaurar el decret de Nova Planta per controlar el poble català des de Castella, tres segles després aquest decret de control agafa forma d’estatuts d’autonomia i segueix sent la forma de lligar-nos i limitar la nostra llibertat com a poble.

Hem de tenir clar que nosaltres hem de tenir el dret de decidir quin estatus volem i no ha de ser l’estat de dret qui ha de decidir quin estatus ens dóna. Hem de tenir ben clar que hem d’assolir el dret a l’autodeterminació per poder decidir què volem ser com a poble.

El dret a l’autodeterminació no ha de ser un pla B en el cas que no aprovin l’estatut del principat. Aquest dret hem de tenir clar que és l’únic camí i no ha de ser una proposta electoralista. Hem de tenir clar que juguen amb l’autodeterminació per intentar tornar a tenir controlat l’independentisme. ERC està fent les mateixes renúncies que CiU, darrerament parlaven d’encaix mitjançant l’estatut i és que ells ja han encaixat en els escons que els han fet desar els seus ideals en un calaix i treure’ls quan veuen que hi ha gent que no hi renunciem. Ara, treuen el tema perquè veuen que l’Esquerra Independentista s’està organitzant amb força, maduresa i unitat de cara a les eleccions municipals mitjançant les CUP i estan patint. Pateixen perquè poden perdre la poltrona i el que volen és tornar a desactivar l’Esquerra Independentista tot llançant propostes al vent. A finals dels 80 van desactivar l’MDT i TL, ara volen tornar a fer el mateix per tornar a abaratir el somni. No us els torneu a creure, aquest cop no ens tornaran a enganyar.
Tres-cents anys després l’ofensiva espanyolista continua. No en tenen prou amb el fet que el poble català no tingui el dret de decidir el seu futur sinó que han de continuar agredint-nos sense miraments. Tres segles després l’ofensiva segueix altre cop des del sud, els botiflers del segle XXI ara ataquen l’espai comunicatiu català.

Ara volen tancar TV3. Aquesta televisió tot i que sovint no acaba de demostrar una visió nacional completa i sembla que únicament entengui els Països Catalans com un fenomen meteorològic té una evidència que ningú pot negar: utilitza la mateixa llengua que els habitants dels Països Catalans. És molt curiós veure que en uns moments en els quals podem rebre televisions en diverses llengües hi hagi gent que prohibeixi al País Valencià una televisió que parla la mateixa llengua que els ciutadans valencians. Crec que molts cops ja ha quedat ben clar que els únics que defensen el bilingüisme són els que només parlen una llengua que voldrien que fos l'única: l'espanyola. A vegades el discurs es camufla en un fals cosmopolitisme i mestissatge que primer de tot creu que s'ha de passar per la renúncia de la cultura autòctona. Cal recordar que els que defensen la mentida de que el valencià és una llengua diferent són els mateixos que no la parlen. Volen esquarterar la llengua i fer –la desaparèixer perquè és una evidencia més de que som un sol poble.

Durant tres segles les agressions no s’han aturat igual que no s’aturarà la lluita fins que assolim la nostra llibertat.