Massa temps sense escriure. El títol és manllevat de l'últim llibre que m'he llegit de l'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Vaig triar el llibre pel títol i ara em serveix per donar nom a aquesta entrada, perquè crec que s'escau amb el període que estic visquent.No escric des de poc abans de Patum perquè la situació ha fet un tomb força negatiu. Fa dies que reflexiono sobre si escriure aquesta entrada, escriure'n una altra o abandonar el blog. Finalment, he optat per continuar tot explicant la situació actual però amb la voluntat i l'esperança de retorn a la normalitat. Són temps difícils.
Les cabòries són preocupacions sense fonament, i les meves en tenen tot i que espero que en poc temps les coses millorin i realment ja no hi hagi ni fonament ni preocupacions. Molts cops diem que "resistir és vèncer" i això ara toca en l'àmbit de la salut familiar. Toca resistir per vèncer les malalties.
Els meus pares s'estan fent grans, després d'una vida de treball ara els toca lluitar per la vida. En els darrers mesos m'he hagut de familiaritzar amb termes que no voldria conèixer, com la neoplàsia, i haver d'acompanyar al meu pare fins a prop de la Kasa de la Muntanya, a la Clínica de l'Esperança. Hi ha esperança ,i per aquella zona el lema és clar: "resistir és vèncer". Resistirem. Les males notícies no vénen soles i ma mare també està combatent contra l'amarg excés de dolçor i la mala circulació. Tot ve de cop i en el pitjor moment, després que hagi perdut un nebot polític i un germà.
Aquestes són les raons que m'han portat a no escriure en tot aquest temps. Ara toca ajudar i donar suport a la família per intentar que tot vagi bé. Aquest estiu he abandonat el meu Sabadell adoptiu i me'l passaré al meu Navàs nadiu, al costat de la família.
Enmig de la resistència i l'esperança, també hi ha notícies bones: la CUP Navàs ja ha començat a caminar. La lluita continua en tots els fronts!
