Potser no estem tan verds...i ja estem madurant

Aquest cap de setmana ha estat bastant intens a nivell polític i a nivell gastronòmic.
A nivell gastronòmic ha sigut bastant verd i ple d'àpats vegetarians. Bons àpats, tot i que sigui declaradament carnívor però respectuós amb els vegetarians.
A nivell polític ha sigut bastant madur i ple de vells coneguts i també, i és bo, de molts desconeguts. M'agrada conèixer gent, però també m'encanta trobar-me amb molts desconeguts que són companys/es amb els que remem en la mateixa direcció.

Dissabte al matí. M'aixeco d'hora però algun dels companys de viatge s'aixeca més tard i això fa que arribem a Sant Celoni mitja hora més tard del previst. Quan trobem l'Ateneu hi entrem i ens trobem que està ple a vessar, al voltant de dues-centes cinquanta persones. Valoracions, esmenes, torns de paraules i a escollir el nou secretariat. Hi ha un relatiu consens i tothom (amb qui vaig parlar) està força content de com ha anat i es respira un cert optimisme.

Dissabte al migdia. Anem a dinar a la Rectoria, els cuiners eren els d'Alerta Solidària que cada cop millora més els àpats populars i fa que anem oblidant l'etapa de la dictadura del plat únic: mongetes i botifarra. Aquest cop paella de verdures amb cargols, que no són del meu gust però si de la resta de comensals i em fan pensar que masses vegades formo part de la minoria. El segon plat un revoltim de bolets (el meu paladar no pot matisar més) amb salsitxes. I de postres fruites del temps. Un dinar més aviat verd on hi vaig veure diferents madureses. La primera maduresa és la qualitat de l'àpat i la segona maduresa és la de la militància que va deixar bastant plenes les ampolles d'allò que els del Penedès no volien anomenar vi.

Dissabte a la tarda. Després de dinar i per evitar la pressió de la migdiada anem a fer un cafè altre cop a l'Ateneu. Allà la fem petar una bona estona després d'un intent frustrat de botifarra. Només érem 3, i el Roger i el Sergi volien anar a escoltar havaneres que era una proposta interessant sinó fos perquè ja tenia la tarda-nit planificada. La gent va arribant a l'Ateneu i es prepara per retornar a les seves viles i ciutats per seguir construint la unitat popular. És l'hora de marxar, torno a la rectoria per recollir diversos estris i em trobo que s'hi està realitzant un casament. Penso en com ha canviat el panorama, però recordo que el nostre àpat també semblava per celebrar la unió d'una parella de fet que ha deixat enrere aquelles petites discussions que a vegades enterboleixen la relació i d'altres vegades la fan avançar. Aquest cop avançava i no és massa aventurat dir que sembla que la relació cada cop és més sòlida i que durarà més que el matrimoni que tenia al davant. És l'hora de marxar, anem a posar gasoil i allà ens trobem amb una altra realitat. Aquesta altra realitat era patètica, eren diversos cotxes amb quillets alienats a dins i que feien temps per anar al Pont Aeri. Mentres un altre Sant Celoni comença a caminar, allà hi havia uns primats que només volien volar...Que volin...ben lluny!!!

Excuses

Feia massa temps que no escrivia i ara em toca intentar justificar-ho:

1. He intentat reduir el meu TAI (Trastorn Addictiu a Internet) provocat per les eleccions municipals i l'emergència de les CUP. Moltes hores navegant però aquest cop el vaixell no anava a la deriva i ha arribat a bon port. Tot i l'intent de reducció, el trastorn addictiu encara no és de baixa intensitat i s'ha caracteritzat per una redirecció de la suposada productivitat. En resum, he seguit friquejant, però he intentat dedicar les hores de treball a fer la programació didàctica que em demanaven per poder realitzar les oposicions.

2. M'he dedicat a la preparació de les oposicions, que tot i que ha estat debilitada per l'ascens de la CUP, m'ha ocupat gran part del mes de juny. També cal sumar-hi el final de curs, amb els seus exàmens, recuperacions (hauria de mirar de no suspendre tant...) i les consegüents avaluacions. Per tant, aquesta oposició ha estat debilitada i no tinc masses esperances d'aconseguir plaça, però segueixo amb el procés i fins dijous no l'acabaré. Però avui he cregut que havia de tornar a escriure.

3. La manca de comentaris també m'ha fet reflexionar si tantes hores pensant què escriure m'aportaven alguna cosa més enllà d'un dipòsit per les meves palles mentals. Hi hagut gent que m'ha animat a seguir escrivint, tot i que la majoria són gent amb la que hi parlo sovint però quan escrius mesures molt més el que dius i com ho dius tot buscant l'opinió o la complicitat dels que ho llegeixen. El que m'ha animat més per tornar a buscar temps per poder escriure ha sigut un seguit de gent que feia temps que no veia i que me'ls he trobat aquest cap de setmana i m'han comentat que havien entrat al meu bloc. Què voleu que us ho digui, il·lusiona saber que gent que fa temps que no veus dedica alguns minuts a llegir el que escrius. T'agrada saber-ho i també et vindria de gust conèixer/recordar què penseu...per tant, aviam si poseu comentaris o entreu al món de la blocosfera.

Doncs ara que sembla que tindré més temps en aquestes vacances, caracteritzades per una falta de planificació i una migrada economia com a companyes.
Doncs ara que sé que hi ha força gent que em llegeix(no sé com va el comptador de visites)...i d'altres que segueixen restant en l'anonimat.
Doncs ara, la conjuntura actual fa que segueixi fent pinzellades de l'entorn.

Tampoc sabia quina foto posar per acompanyar aquestes excuses, per tant n'hi posaré una d'aquest cap de setmana que he robat al Salvia ja que últimament també havia abandonat bastant la càmera. La foto és del dinar que va seguir l'assemblea nacional de la CUP a Sant Celoni, i com que mai penjo fotos on hi surti aquest cop també farem una excepció.
Tot i això, segurament hi haurà més excuses...