29 de febrer del 2008

Històries del tren (II)


Viatjar

Arribar amb el temps just per dinar ràpid sense que sigui fast-food. Fer la bossa i dubtar què posar-hi mentrestant les agulles del rellotge es dediquen a estrènyer el temps. Pensar que he d'agafar la RENFE i si el perdo esperar quatre hores. Millorar freqüències.
Caminar ràpidament sense saber encara si aquest és el camí més breu, em consolo pensant que dec tardar el mateix per una altra ruta. Accelerar el pas i dubtar si arribaré a l'hora perquè les agulles del rellotge van estrenyent el temps. Pensar que m'estan esperant i fàcilment m'hauria d'autoinculpar si perdem el tren. Millorar proximitat.
Esperar que si la RENFE no anés amb retard més d'un tren hauria perdut i avui no m'ho podia permetre. Pujar i saber que he d'esperar més de tres hores per arribar a destí. Millorar velocitat, i no cal que sigui alta.
Aturar el pas a Manresa per recollir més gent i incorporar al vagó estudiants secundaris. Viatjar per vies de fa dos segles i reflexionar sobre la manca d'inversió. Invertir és desar uns diners per treure'n algun profit. I aprofitar-se és el que fa temps que fan en plusvàlues i altres robatoris. Millorar les vies.
Experimentar amb el desconegut Bluetooth, llegir més d'onze minuts i compartir bandes sonores. Disminuir la velocitat i arribar a Calaf. Esperar i canviar de tren per reduir més la velocitat i ampliar el temps del viatge. Millorar els transbordaments i intentar fer el trajecte en un mateix tren.
Llegir i escoltar converses telefòniques: "Sí, mitja hora parats a Calaf, hem canviat de tren i aquest encara va més lent...". Comentar amb els companys de vagó si tardarem molt a arribar. Escoltar la resposta correcta: amb RENFE, tot és possible. Millorar la resolució d'incidències.
Arribar a Lleida, caminar fins al casc antic i entrar a l'Ocell Negre. Beure cerveses i començar converses. Pensar en anar a sopar i trobar a vells coneguts que havies de trucar després de sopar. Recordar amb antics veïns els temps de quan tocava estudiar i érem veïns. Sopar amb onze de ponent. Menjar i beure ràpidament per recuperar el temps que el tren ens ha fet perdre. Saber que el temps no es pot recuperar. Millorar les connexions.

Millorar

Dissabte al matí la biblioteca pública em recorda el llarg trajecte del dia anterior. I pensar que també hem de millorar. Millorar freqüències. Millorar proximitat. Millorar la velocitat, i no cal que sigui alta. Millorar les vies. Millorar els transbordaments i intentar fer el trajecte en un mateix tren. Millorar les connexions.

Decidir

Acordar com no votar-los. Consensuar. Tenir clar que discutir per això no val la pena i ens hem de posar d'acord. Ens hem d'entendre.

Reflexionar

Prometre és un infinitiu. Una cosa infinita ve a ser una cosa en la que no hi trobem el final. Mentir també és un infinitiu, un altre que mai s'acaba. Sons jamaicans em recorden que ara és el temps de prometre i mentir. Abstenir-se és un infinitiu que segons el diccionari vol dir privar-se de fer alguna cosa. Crec que privar-se de poder fer alguna cosa seria anar a votar aquest cop. Anar a votar és com reconèixer el marc que ens volen imposar i legitimar als que només es volen vendre per una cadira. Una cadira que es pot tornar menjadora que dóna molles, i jo fa temps que vull el pa sencer. Per acabar, solucionar-ho amb tres infinitius: abstenir-se, lluitar i escriure.

Abstenir-se

Tenir clar que no els he de votar.

Lluitar

Guanyar.

Escriure

Deixar d'utilitzar formes no personals com l'infinitiu.

25 de febrer del 2008

...i la sang se'ns ha tornat quatre vegades vermella.

ELS MOTS DEL RETORN

Ara que ja sóc guerrer
podré estimar-te, potser.
Ara que ja sóc guerrer.

Ara que he vist l'estelada
puc mirar-te la mirada.
Ara que he vist l'estelada.

Perquè he vessat tanta sang
no em pots fer cap esvoranc.
Perquè he vessat tanta sang.

Després de quatre ferides
són inútils les mentides.
Després de quatre ferides.

Ara que ja sóc guerrer,
ai, que no t'estimaré,
ara que ja sóc guerrer!


Palau i Fabre ens ha deixat, i ara ens adonem de la seva vàlua. El vaig descobrir tard, als Octubre. No l'he llegit prou, encara. La seva pèrdua és gran i trista, ens en queden els mots. Com sempre, fem tard. Amb els seus versos, "Els mots del retorn".

21 de febrer del 2008

Avui he vist teatre

He tornat a Ca l'Estruch. Feia més de tres anys que no hi anava i avui hi he tornat. He repetit amb ells. L'altre cop eren Cançons d'amor i de droga, la Judith Farrés nua tota l'estona i un Albert Pla espectacular. Ara, es tractava de veure El malo de la película. Aquest cop l'eix central era una pantalla i altre cop els dos artistes. Espectacular, vibrant i impactant. Aplaudiments i rialles durant l'obra mostraven la complicitat amb el discurs. Breu: destrucció del territori, cigarrets antiianquis, duminguerus, bolets i l'exèrcit de la terra grana i el cel blau... Ara toca als espanyols plorar.
Tornava de la presentació del llibre del Salvador Seguí i n'he vist un altre que també els deu molestar. Intentaran carregar-se'l però d'una altra manera, que ara s'han de cuidar les formes del que anomenen democràcia.
Intentaré anar més al teatre i abstenir-me d'altres coses, com per exemple votar a les eleccions espanyoles. Teatre del que no m'agrada ni l'escenari ni l'obra. Els actors tampoc. Comença l'espectacle? Molta merda, de debò.

El Noi del Sucre

19 de febrer del 2008

Caminant per Falls Road

Plovia a Falls Road, quasi com cada dia, però hi estan acostumats. Segur que els pubs s'omplen per això i no per l'arrelada tradició cervesera. Samarretes verdiblanques arreu, i resulta que retransmetien Hurling. Ens pensàvem que veuríem el Cèltic i vam descobrir un esport gaèlic que omplia camps i aixecava passions. Tornem al carrer, per seguir veient els murals i ens trobem en Larson. Em vénen al cap els maleïts hooligans del Glasgow Rangers al Camp Nou cantant contra en Bobby Sands després d'haver-se pixat als peus d'en Francesc Macià. Vull que demà guanyem, tot i que el Cèltic és molt més que un club. Un club escocès que em porta records irlandesos.

18 de febrer del 2008

Tocaria parlar de Kosovë


Avui tocaria parlar de Kosovë i ho podria fer de diverses maneres.

Podria parlar de Kosovë com el bressol del poble serbi i d'una zona on les migracions albaneses els han portat a acabar obtenint un estat propi.

Podria parlar de Kosova com la setzena nació de l'antiga Europa de l'est que ha obtingut la independència en els darrers vint anys. Uns fets acceptats perquè servien per debilitar encara més l'antic bloc de l'est.

Podria parlar de Kosovo i dir que aquest cop els espanyols s'hi oposen perquè estan veient les orelles al llop. I això m'agrada.

Podria parlar per dir que el que no m'agradaria és que la independència de la meva terra semblés que està patrocinada per una multinacional capitalista. Això no m'agrada.

Podria parlar de kosovars, kosovesos, albanokosovars, albanesokosovars... ah, i de serbis de kosovo, serbokosovesos, serbokosovars...

Podria parlar i encara no tindria clar de quina manera voldria parlar-ne.

No time for love

14 de febrer del 2008

Vagues i drets

Quan hi ha vaga dels conductors parlen del dret de l'usuari.
Quan hi ha vaga de metges parlen del dret del pacient.
Quan hi ha vaga de professors parlen del dret a l'educació.

Ho han intentat tot per aturar-nos: desprestigi, tergiversacions, manipulacions, serveis mínims i telepredicadors... Tot s'hi val.
Tot s'hi val quan les realitats s'interpreten de manera interessada.
Uns altres interessats les crosses del tripartit que han callat tota la setmana i ara s'apunten al carro. Interpretació i interès, altre cop que ara vénen eleccions i hem d'assegurar-nos la cadira.
La foto del Datzira no fos cas que també em demani els drets.
Uns altres han fet vaga pel dret a decidir, pel dret a la llibertat d'expressió, pels drets que ens neguen.

12 de febrer del 2008

La dosi de record


Obro els ulls, lentament. Observo l'abast del meu camp visual, és difús tant en la visió com en el record. Em falten dioptries i les neurones han de treballar de valent. Vaig veient que estic envoltat de cables i respiro per una màscara. Intento ampliar el camp visual i veig bates blanques. El cervell comença a assimilar la situació. És una situació que no recordo haver viscut abans. M'equivoco.

Encara em sento inadaptat, i la darrera cançó parlava del "final de la vida, el començament de la supervivència". No tinc força per fer cap moviment, tampoc sé si el puc fer. Veig les bates i penso que no es tracta de la primera frase de la tornada, pot ser la segona. No ho sé. Veig cares conegudes, les miro i agafo la mà d'en Miquel amb la poca força que tinc. Començo a pensar en un accident però a la retina no hi ha imatges. M'abandonen un moment i no em puc aixecar per seguir-los i resoldre els dubtes que m'angoixen. De fet no hi ha angoixa, tampoc hi ha dolor. La morfina s'encarrega d'ells.

Tornen, i un home amb bata m'explica alguna cosa que no acabo d'assimilar. Sento veus conegudes que lentament em van aclimatant a la nova realitat. Em diuen que fa unes hores m'han deixat despertar, he parlat amb ells i m'he tornat a adormir. No ho recordo.

Fa dues-centes setanta hores que he tancat els ulls, i em diuen que ho fet combatent contra més de tres tones. M'expliquen que he estat flirtejant amb la mort, però l'he vençut. Hi ha ferides, però diuen que em recuperaré. Onze dies, recordo que som juliol. Demano si ja ha passat el Pi i em responen que sí. Tornen les bates per dir que s'ha acabat el temps i han de marxar.

Torno a dormir fins que al cap d'unes hores veig altre cop rostres coneguts. Em parlen d'unes costelles trencades que rebenten la pleura, quan me l'ubiquen penso que vaig fer ben fet de deixar de fumar quatre mesos enrere. M'expliquen que el meu fèmur volia més autonomia. Diuen que el cinturó només ha permès que la meva cara xoqués contra el volant. Em parlen d'uns vidres que tallen la realitat. Em diuen que no serà res, qüestió de temps.

Es torna a acabar l'hora de visita, diuen que ja és de nit i jo m'acabo de despertar. Em donen un somnífer i em passo 16 hores despert. Nocturnitat. Al matí, la primera visita és dels pares, sé que ho han passat molt malament, ara tornen a estar contents perquè és com si hagués tornat a néixer. Em porten el Regió7 que parla del Pi i l'homenatge als caiguts. Ja hi aniré l'any que ve. Ara, m'he de passar dos dies més a la UCI perquè a planta falten llits. Mica en mica, els cables aniran desapareixent acompanyats per la gent que com els dies aniran passant.

Han passat moltes coses, més d'onze dies que no els he viscut. M'expliquen la història d'un paio al que li van donar 48 hores i la tele li va donar protagonisme. Em diuen que al Toni l'han fet plegar perquè no ha dit les paraules que volien sentir. Em comenten que el Pi va anar bé i que tornant alguns volien parar. Em parlen de gent que m'ha vingut a veure i jo no els he vist. Les crosses m'acompanyaran fins a l'Onze i uns quants dies més.

Després de deu anys i uns mesos em falten més dioptries i les neurones tenen feina per treballar com abans. Torno a fumar i l'autonomia no li desitjo ni al meu fèmur. Avui he vist bates blanques i m'han donat la dosi. Deu anys després, el record de l'antitetànica.

5 de febrer del 2008

De Carnavals i Carnestoltes


*D'entrada deixar ben clar que no vull crear cap discussió filològica perquè si no tinc mal entès (ara sembla que inciti al debat...) tots dos mots són correctes per designar aquesta festa. De fet, al final n'acabo parlant poc.

Dilluns, esmorzant, en Carles va comentar que el Carnestoltes depenia del cicle lunar, concretament d'una fórmula que es podria resumir agafant el diumenge anterior a la lluna plena postprimaveral, li restem quaranta dies i arribem a demà, dimecres de cendra, final del carnestoltes.

Vaig aprendre que la lluna marcava part de les festes populars que han acompanyat la meva adolescència i encara avui em marquen el calendari. Recordo l'endemà d'aquells concerts al Còmic quan en Marcel comentava la nit anterior i parlava de les influències de la lluna plena. Deia que amb ella molts canviaven d'actitud i es tornaven un pèl més esbojarrats. Em va fer reflexionar, però no prou, ja que mai més m'he preocupat de mirar quina forma tenia la lluna fins que me la trobava al davant i algú em comentava: "avui hi ha lluna plena".

Acostumo a ser poc previsor i no miro el calendari amb molt de temps (cap endavant, s'entén) perquè massa sovint el futur és canviant. No acostumo a saber amb prou antelació quan és la setmana santa ni les festes populars que vénen marcades per la lluna. No ho acostumo a saber perquè hi ha especialistes en aquestes festes lunars que m'informen abans que ho compti. Al meu poble, la frase més sentida és: "Corpus és tal dia, Patum...". La segona frase més sentida és la inexacta: "Falten tres-cents seixanta dies per Patum". Aquesta esperada festa també marcada pel calendari lunar sota la fórmula de nou dijous més tard del dijous de pasqua. No compteu, aquest any del 21 al 25 de maig, ja falta menys. La lluna es mou i el calendari es belluga, però hi ha unes dates que intento que segueixin estant marcades a la meva agenda de festes populars. Un parell d'aquestes són el passat Carnestoltes i la ja desitjada Patum. Aquest any, també he recuperat els Traginers. No penseu en disfresses, les evito, excepte per Patum.

Sovint em passo amb els previs i se m'allarga un tema que havia de ser breu i ho esdevé, bàsicament perquè la intenció inicial acaba tenint un petit espai del que acaba ocupant l'entrada. Volia parlar de Carnavals i he parlat de Traginers i Patum. La Patum la deixaré per més endavant, i dels Traginers en volia parlar la setmana passada i van arribar els carnavals.

L'entrada es va allargant i cada cop veig que diré menys del que en qualsevol moment m'he proposat, per tant deixo anar una frase i aquí ho deixarem per avui. "M'alegra trobar-me gent que fa temps que no veig, si els veiés cada dia segurament no m'alegraria tant". Altre cop, treieu-hi el dramatisme o qualsevol mostra d'invidualisme egoista. De debò. Penseu que acostumen a ser trobades imprevistes i molts cops l'emotivitat és tan gran com el temps passat. Anys, mesos i dies. Me n'he trobat uns quants que feia anys. Va ser un viatge en el calendari (endarrera, s'entén). És el que tenen les festes lunars...

Segueixo pensant que la lluna no ens influeix...tot i que alguns ho diuen.