Un teclat sense accents, un petit furt i una nova destinació. Mentre altres toquen totes les tecles, deixen ben clar qui posa els accents i cometen grans furts amb la mateixa destinació. Això és Espanya: xoriços, caspa i corrupció. I tot això ho fan a casa nostra...
Hi ha realitats paral·leles: la que voldríem i la que hi ha. Us seguiré parlant dels que volen transformar la realitat a les festes de la Karmela.
El 17 de juliol tornàvem a Madrid via aèria. En P ens recull, ha arribat el dia abans amb la seva germana M. Ens explica la nit anterior, un xic més suau. Avui ens toca tarda de botellines de benvinguda i unes tapetes. Aquest any les festes vénen molt carregades perquè des de la pepera regidoria del districte volien acabar amb les festes, potser serà perquè enlloc de bolsos i vestits els hi regalen lluita i denúncia. Van convocar un ple on volien canviar la ubicació de les festes i després els seus gossos mediàtics van anar fent la resta: criminalització, acusacions i el recurs tan actual de vincular-ho tot al terrorisme. Tot i això, la festa es va poder seguir fent al Recinto Ferial, un descampat en el que fa anys que hi esperen equipaments.
No arribem al recinte fins al vespre, on tot i haver fet tapetes, sopem a la barra: morcilla, panceta i altres productes poc saludables. No sé perquè no tenim amics vegetarians... Davant unes cinc mil persones estripen les guitarres diversos grups entre ells els Boicot. Voltem per les paradetes i parlem amb els de Yesca, i cauen uns minis que és com ells anomenen els katxis. Fins ara, féiem honor a la tradició econòmica catalana i no havíem pagat cap ronda, a partir d'aquí ja va començar el desgavell econòmic. Personatges variats, samarretes catalanes i les barres guarnides amb banderes de Castella, el Sàhara, Palestina, comunistes, republicanes... Ens trobem un mite vivent, encara, que desboca l'emoció de l'Ot. Come
ncem a fer fotos, amb algun merengon i tot.
La nit acaba amb un paio torturant-me amb el Pantic del 96. Recordo quan vam entrar a un bar del Tubo, tots eren del Barça, vam demanar i els culers van marxar del bar sent rellevats per uns 50 matalassers. Moment crític que va ser solventat amb càntics contra l'enemic comú.
Dissabte, aixecar-nos, dutxa i a esmorzar el mateix que havíem berenat. Dinar a una plaça rebatejada amb nom de lluitadora comunista. La sobretaula dura fins a quarts de nou, després entrem a veure els estudis de Tele K, la televisió combativa de Vallekas. Flipem bastant, i pensem que alguna cosa així ens convindria. Tornem cap a la zona del concert on avui s'imposen els ritmes hip-hopers amb els Chicos del Maíz. Donava goig veure coneguts fent els parlaments i fotent canya. Memòria històrica de veritat contra aquell 18 de juliol. No se sap com, tornem a anar dormir tardíssim.
Diumenge esmorzem de veritat, tot i això no haurem tastat ni porras ni calamares. Comencem a preparar-nos per la Batalla Naval. Fa 28 anys dos joves del barri anaven empasquinant i feia tanta calor que es van tirar les galledes per sobre. Van iniciar una tradició on ara sis mil persones surten al carrer armades amb pistoles, metralladores, galledes i qualsevol estri que pugui llançar aigua. Diversos vaixells decorats amb lemes antifeixistes i molta aigua, som novells i ens costa aconseguir-ne. El veïnat no para de llançar aigua amb mangueres, cassoles i altres tipus de recipients. Anem omplint algun cubell i carreguem les nostres armes. Perdem més aigua de la que llancem. Acabem ideant un sistema digne del nostre poble: cada cop que carreguem les pistoles amb una galleda en posem una altra a sota per no perdre ni una gota d'aigua. Imagineu-vos què pode
m fer per no perdre un pam de terra. Hem anat aprenent dels errors mica en mica, al principi ens escorríem les samarretes per tenir munició i vam perfeccionar el sistema fins arribar a la batalla final, al carrer Payaso Fo-Fó. Hi participem una estona, toca cigarret i descobrim com la gent porta uns moneders impermeables on guarden els bitllets, el tabac i d'altres. En prendrem nota per si hi tornem, l'Ot s'ho ha perdut. Al vespre, darrera nit de concerts amb El Mecánico del Swing i Suburbano. Una mica de Maki Navaja i Bukaneros. Acabem la nit sense poder tornar a l'Hebbe, però voltem pel Jimmy Jazz i un altre bar heavy on decoren les parets cartells de la doble I. És l'hora d'anar a dormir, estem cansats i fins i tot hem ajudat a desmuntar algun escenari.
Dilluns, per fi podem dormir les reglamentàries. Ens aixequem i anem a l'Ateneo des d'on marxarem amb la gent de l'Associació de Veïns del barri (Alto del Arenal) a fer un dinar de comiat. Tarda sedentària veient un clàssic escocès i començar a fer les últimes per marxar cap a Barajas. Comiats diversos i ganes de retrobament, aquí o allà. La DF Crew se'n va.
Vallekas, puerto de mar. Vallekas, barrio rebelde.
La foto moguda i la jaqueta furtada, potser ha sigut el Camps.
Hi ha realitats paral·leles: la que voldríem i la que hi ha. Us seguiré parlant dels que volen transformar la realitat a les festes de la Karmela.
El 17 de juliol tornàvem a Madrid via aèria. En P ens recull, ha arribat el dia abans amb la seva germana M. Ens explica la nit anterior, un xic més suau. Avui ens toca tarda de botellines de benvinguda i unes tapetes. Aquest any les festes vénen molt carregades perquè des de la pepera regidoria del districte volien acabar amb les festes, potser serà perquè enlloc de bolsos i vestits els hi regalen lluita i denúncia. Van convocar un ple on volien canviar la ubicació de les festes i després els seus gossos mediàtics van anar fent la resta: criminalització, acusacions i el recurs tan actual de vincular-ho tot al terrorisme. Tot i això, la festa es va poder seguir fent al Recinto Ferial, un descampat en el que fa anys que hi esperen equipaments.
No arribem al recinte fins al vespre, on tot i haver fet tapetes, sopem a la barra: morcilla, panceta i altres productes poc saludables. No sé perquè no tenim amics vegetarians... Davant unes cinc mil persones estripen les guitarres diversos grups entre ells els Boicot. Voltem per les paradetes i parlem amb els de Yesca, i cauen uns minis que és com ells anomenen els katxis. Fins ara, féiem honor a la tradició econòmica catalana i no havíem pagat cap ronda, a partir d'aquí ja va començar el desgavell econòmic. Personatges variats, samarretes catalanes i les barres guarnides amb banderes de Castella, el Sàhara, Palestina, comunistes, republicanes... Ens trobem un mite vivent, encara, que desboca l'emoció de l'Ot. Come
ncem a fer fotos, amb algun merengon i tot.
La nit acaba amb un paio torturant-me amb el Pantic del 96. Recordo quan vam entrar a un bar del Tubo, tots eren del Barça, vam demanar i els culers van marxar del bar sent rellevats per uns 50 matalassers. Moment crític que va ser solventat amb càntics contra l'enemic comú.
Dissabte, aixecar-nos, dutxa i a esmorzar el mateix que havíem berenat. Dinar a una plaça rebatejada amb nom de lluitadora comunista. La sobretaula dura fins a quarts de nou, després entrem a veure els estudis de Tele K, la televisió combativa de Vallekas. Flipem bastant, i pensem que alguna cosa així ens convindria. Tornem cap a la zona del concert on avui s'imposen els ritmes hip-hopers amb els Chicos del Maíz. Donava goig veure coneguts fent els parlaments i fotent canya. Memòria històrica de veritat contra aquell 18 de juliol. No se sap com, tornem a anar dormir tardíssim.
Diumenge esmorzem de veritat, tot i això no haurem tastat ni porras ni calamares. Comencem a preparar-nos per la Batalla Naval. Fa 28 anys dos joves del barri anaven empasquinant i feia tanta calor que es van tirar les galledes per sobre. Van iniciar una tradició on ara sis mil persones surten al carrer armades amb pistoles, metralladores, galledes i qualsevol estri que pugui llançar aigua. Diversos vaixells decorats amb lemes antifeixistes i molta aigua, som novells i ens costa aconseguir-ne. El veïnat no para de llançar aigua amb mangueres, cassoles i altres tipus de recipients. Anem omplint algun cubell i carreguem les nostres armes. Perdem més aigua de la que llancem. Acabem ideant un sistema digne del nostre poble: cada cop que carreguem les pistoles amb una galleda en posem una altra a sota per no perdre ni una gota d'aigua. Imagineu-vos què pode
m fer per no perdre un pam de terra. Hem anat aprenent dels errors mica en mica, al principi ens escorríem les samarretes per tenir munició i vam perfeccionar el sistema fins arribar a la batalla final, al carrer Payaso Fo-Fó. Hi participem una estona, toca cigarret i descobrim com la gent porta uns moneders impermeables on guarden els bitllets, el tabac i d'altres. En prendrem nota per si hi tornem, l'Ot s'ho ha perdut. Al vespre, darrera nit de concerts amb El Mecánico del Swing i Suburbano. Una mica de Maki Navaja i Bukaneros. Acabem la nit sense poder tornar a l'Hebbe, però voltem pel Jimmy Jazz i un altre bar heavy on decoren les parets cartells de la doble I. És l'hora d'anar a dormir, estem cansats i fins i tot hem ajudat a desmuntar algun escenari.
Dilluns, per fi podem dormir les reglamentàries. Ens aixequem i anem a l'Ateneo des d'on marxarem amb la gent de l'Associació de Veïns del barri (Alto del Arenal) a fer un dinar de comiat. Tarda sedentària veient un clàssic escocès i començar a fer les últimes per marxar cap a Barajas. Comiats diversos i ganes de retrobament, aquí o allà. La DF Crew se'n va.
Vallekas, puerto de mar. Vallekas, barrio rebelde.
La foto moguda i la jaqueta furtada, potser ha sigut el Camps.
1 comentari:
Que gran la foto! I quin estil que se't veu amb el ganxo de dretes. Espero que el Potro no s'hi tornés.
Publica un comentari a l'entrada