40 anys a Berga

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

La neutralitat de la justícia

Quan sento parlar de la neutralitat de la justícia em vénen nàusees. Crec que la justícia espanyola és una injustícia. Darrerament molts companys estan passant pels tribunals i són jutjats per uns que ja treballaven amb l'antic règim i segueixen treballant amb el nou. Aquests jutges no investigaran sobre els crims del franquisme igual que tampoc jutjaran alguns crims de la democràcia. No m'apunto a modes temporals com en Garzón, també responsable d'haver empresonat a molts companys. Fa molts anys quan jutjava dictadures estrangeres sempre pensava que tenia molt poca vergonya a jutjar els altres mentres xiulava cap a una altra banda com si aquí no hagués passat res, també mirava cap a un altre cantó quan es denunciaven tortures. Fa uns mesos va fer un estirabot i vinga, aquí no ha passat res i el que s'ha de fer és oblidar. On és la neutralitat? Al costat de la justícia, que justament està del seu cantó.
En Garzón no va exercir amb el franquisme, però ell com tots els altres, els d'abans i diria que tots els d'ara, segueixen sent còmplices de crims no jutjats. Crec que aquestes persones haurien de quedar automàticament incapacitades per treballar en aquest àmbit, això seria aplicar-los una mica de justícia a aquests encobridors de crims. Si els apliquéssim justícia del tot, molts d'ells haurien de passar molts anys entre reixes i pastilles de sabó.
A ells els agrada no remoure el passat no fos cas que es remeni tota la merda. Perquè la memòria històrica no s'ha de tenir només amb el franquisme sinó que també amb la seva democràcia. No s'ha d'oblidar que molts jutges considerats demòcrates i progressistes són còmplices d'alguns crims jutjats, com el cas d'en Guillem Agulló. Molts jutges són còmplices de no aplicar la legalitat de la seva llei de partits. No estic parlant de quan l'apliquen amb il·lusió sinó que parlo de quan xiulen cap a una altra banda. La seva neutralitat fa que Alianza Nacional sigui encara un partit legal, que es manifesta pels nostres carrers i que posa a les seves llistes un assassí com en Pedro Cuevas. Quina neutralitat! Potser quan es treguin la careta el premiaran com van fer amb en Màximo Blanco, són els seus actes de justícia. Articles com el del company David Fernàndez són necessaris per no oblidar com apliquen la seva justícia.
Quan tenen la injustícia per bandera, treure-la és un dret. La neutralitat desapareix quan s'acata la constitució espanyola. La justícia, brilla per la seva absència. Cal tenir memòria.

Save David Bassa

Diuen que rectificar és de savis, en aquesta breu entrada no ho faré. Em reafirmo en els meus pensaments. Ho vaig poder fer dissabte a Berga, i ho faig ara al voltant del post sobre l'Hora Q, on deia que era un mal substitutiu i tenia l'esperança en el David. Avui he tornat a mirar el programa tot caient en el reclam dels titulars. Parlaven de bous, draps i paràsits. També parlaven de companys de lluita.
Per una estona he patit molt en anar veient un tractament propi del que jo concebo com a televisió espanyola. No sé de quina tècnica es tracta, no m'agrada i avui m'ha tret hores perquè m'ha retingut primer a una pantalla i ara a l'altra. La tècnica en qüestió era allò d'anar repetint unes mateixes imatges on hi havia flames i deien que parlarien del tema. Una vintena de minuts on ho anuncien dos cops més i finalment la notícia. M'he hagut d'empassar tot un neoliberal que ha acabat parlant del fèisbuc. L'espai on avui un amic sallentí m'ha proposat de crear un grup que es digués "Save David Bassa". Ho hauríem de fer en anglès o en grec per estendre el conflicte. Quan he vist que l'anhelada notícia la cobria ell m'he relaxat i he passat a estar expectant. I he recordat altre cop que encara ens queda un be negre. Intentaré llegir-lo i evitar-me hores perdudes davant del televisor enyorant programes passats. Espero que avisi els dies que valgui la pena. Hauré d'estar a l'aguait mentre seguim ultratjant Espanya.

40 anys

Aquest cap de setmana toca cel·lebrar el 40 anys de l'esquerra independentista. El programa d'actes el trobareu aquí. Escric aquesta breu entrada per reflexionar una mica sobre l'aniversari. D'entrada la primera reflexió és que no fa ni la meitat de temps que milito, potser si que començava a simpatitzar-hi. A finalíssims dels 80 em vaig començar a introduir a l'entorn. Les primeres aproximacions van ser a alguna paradeta de l'MDT (encara no matisaven si eren IPC o PSAN) i també seguint amb interès les informacions que donava TV3 i el diari AVUI. Fa vint no teníem espais de comunicació propis, tot i això al Bages ja apareixia la revista Espetec, de la qual només en vaig comprar dos números que incomprensiblement ara no trobo. Sóc un indocumentat. Vint anys després el diari AVUI torna a parlar de nosaltres i TV3 ens segueix ignorant. El diari AVUI parla molt de nosaltres i de les nostres assemblees i possibles presentacions a les autonòmiques de la CAC. Aquest diari a finals dels 80 va parlar bastant de nosaltres i sovint hi apareixien inserits anuncis d'actes polítics de l'EI, pagant és clar. Més tard es van encarregar de criminalitzar l'esquerra independentista i posteriorment ens van acabar ignorant interessadament. Ara, de sobte, parlen de nosaltres. Ho trobo sospitós, però també hi veig elements positius. Se'm fa estrany que parlin de nosaltres, tot i que s'ha de reconèixer que des de la veritable eclosió del 2007 es té més en compte a l'EI. Crec que ho fan en part per debilitar ERC i això podria enfortir una CiU que com a mínim fins al 2011 no es desfederarà per molta comedieta que fagin. Tot i això, al mateix temps aquests articles generen esperança en l'entorn no militant i a vegades una certa incomoditat dins la pròpia militància. Cada cop que ho llegeixo penso que no m'agrada que s'airegin les nostres petites diferències, però també crec que és un exercici de transparència que la gent sàpiga què volem ser, tot i que rebi el tractament propi (que per sort no arriba a maltractament) d'un mitjà no afí. Ara ja tenim mitjans i eines de discussió més properes que ens donen solidesa per molt que intentin influir-nos o influenciar-nos des dels altres mitjans. Tot i això no hem de tenir por d'aquestes notícies i el moviment ha de caminar fort i unit en la direcció que es decideixi a Mataró.
Hauria de seguir escrivint, potser ja ho faré. He començat a Berga i he acabat a Mataró. Ara he de marxar cap a Manresa que justament era el motiu inicial de l'article, però ja passa...

Realment, volia fer l'article per dir que em resultava curiós que l'homenatge es fes a Berga, quan jo des de la meva equidistància quilomètrica i estratègica amb Manresa i Berga sempre havia tingut com a referent la capital del Bages que darrerament torno a sovintejar bastant. No vull polemitzar ni amb la Llum ni amb la Patum, però Manresa era el meu referent d'adolescència i joventut quan voltava per l'Alimara, el JIR, La Seca, L'Havana. Al 91 la CUP ja van intentar girar la truita amb un vot de lluita. Setze anys després ja tenen una eina més. Han passat 16 anys i una crisi política que va coincidir amb la morfina. De l'EI, 40 anys amb alts i baixos. En 40 anys ja hem rebut molts cops i hem madurat. 40 anys, és una edat de maduresa, on ja hem de demostrar què volem ser i com ho volem aconseguir. Tots junts. Per tant amb 40 anys ja toca que el moviment comenci a caminar a pas valent. Trobo que a Berga ens toca anar-hi a tots. Hi ha peròs i contres però el que està clar és que hem d'acabar anant-hi. No siguem incensats.

Coldplay: Lost

Com el dia i la nit

Feia temps que les meves nits havien estat sense companyia televisiva. Estava acostumat a mirar "La nit al dia", m'agradava el programa i m'agradava com feia de periodista la Terribas i també com orientava els continguts. Podia no estar d'acord amb algunes de les seves paraules però hi reconeixia objectivitat. Ella sovint tractava temes que molts d'altres ignoraven i a mi m'interessava sentir-ne parlar. El traspàs de papers va ser lamentable i el programa va morir enmig d'una elevada pèrdua d'audiència.
Les darreres setmanes he vist algun cop l'"Hora Q" i avui ho estic fent. Estava pensant en fer-ne algun comentari al fèisbuc, però les reflexions han anat a l'alça i he cregut que era un bon motiu per tornar a escriure al blog. No sé si el fèisbuc el controla la CIA (segurament) però crec que està fent estralls en el món blogaire. Hi ha crisi, d'articles i comentaris. De la crisi, aquí és on he començat a mirar el programa.

Els primers cinc minuts que vaig veure de l'"Hora Q" es van caracteritzar per sentir tres cops la paraula Espanya com a àmbit nacional de visió. Em vaig irritar i no m'he esforçat a seguir el programa. Avui, m'hi he aturat. Parlaven de superar la crisi tot comprant pantalons que valien 15 euros enlloc d'uns que en valien 600 o una americana de 40 euros enlloc d'una altra de 1200 euros, no recordo la xifra i em sembla que em quedo curt. La persona que pot comprar els segons productes em sembla que la crisi l'afecta poc, quan realment hi ha moltíssims treballadors (amb possibilitat de passar a estar desocupats) que tenen problemes per arribar a final de mes. Després he vist un reportatge futurista en la línia de programes surrealistes de televisions espanyoles on es parlava d'una postal i un papa, tot amanit amb una música més patètica encara. No li feu això al David, el tripartit l'està fuetejant... Seguidament, un catalanet que es pot permetre córrer en un cotxe de fórmula 1 quan la majoria del país ha d'escatimar quan va a les benzineres. Ah, com que allò de l'Alonso triomfava intentarem potenciar-ne algun d'aquí...ui, què se n'ha fet d'en Gasol... Després parlaven d'un exesportista olímpic espanyol, que havia sigut regidor del PP i ara passava a ser actor de cinema. Vaja, un Ronald Reagan invertit i d'interès nacional per tots els catalans. La periodista no sé si surt a Màtrix o als Àngels de Charlie, que se'n vagi a Hollywood. I vinga, ara acabem amb el Quim Vila (el subvencionat) fent lletres i musiquetes quan una televisió nacional hauria de potenciar artistes que actualitzessin les notícies tot cantant garrotins. La idea no és dolenta, però les lletres tenen un contingut crític zero, i els garrotins sempre porten crítica. Posats a criticar, quina merda de crítica televisiva premonegaliana. Enyoro la Nit...
Mentre busco una imatge estival gallega veig que a la nostra en passen una de l'Arnold Scharzwenegger, espectacular. A Fisterra tampoc vam poder veure la nit al dia, i lligant-ho berlusconianament (sic) em pensava que ara tots eren de l'Obama. Conan, el bàrbar! Després del Serrallonga em pensava que vindrien els almogàvers, Desperta Ferro! Quins collons! Nissan, la bàrbara. Escoltaré el Sisa a veure si Qualsevol nit...

Està plovent!

Mai m'havia plantejat quin és el temps que m'agrada més. Un bon dia dins l'iglú contestes un test i et demanen quin clima prefereixes, dubtes una estona i respons pluja. No recordo de què anava el test, però em sembla que no em va fer ni fred ni calor. Justament com m'agrada el clima, però aquesta opció no hi era.
Estem en uns dies de pluja i avui he començat a reflexionar si la meva resposta havia estat la correcta. Dilluns me'n vaig anar a dormir enyorant l'informatiu que acompanyava la meva nocturnitat, tot i això em vaig assabentar que baixarien les temperatures i plouria. Un cop al llit, en previsió vaig posar els 2 despertadors un pèl més d'hora de l'habitual. Una previsió que no havia tingut el dia abans quan em vaig aixecar una hora abans i vaig maleir l'estalvi energètic. Quan plou el país es paralitza, enganxes tots els embussos del món i arribes tard a la feina. Tot i les previsions, arribes un pèl més tard de l'habitual minut i mig que et fa maleir el nou fitxatge informàtic. En un dia de pluja, els nens no poden fer Educació Física ni anar al pati, i això fa que estiguin més esverats. És un dels 200 factors que fan que els nens s'activin i desconnectin. Tot i això avui fem unes Jornades per la convivència i la feina és diferent. Segueix plovent i les activitats a l'aire lliure no es poden fer. Seguidament, una xerrada per nosaltres que quasi aconsegueix que m'adormi. Llavors te'n recordes d'aquell institut al costat de casa amb el que et vas oferir per acompanyar-los al cinema. Era un dia d'aquells que has dormit poc, arribes al cinema i et diuen que la pel·lícula és West Side Story en versió original, la còpia del 61 i a uns descafeïnats quarts de 9. Te'n recordes d'aquell dia que els ulls se't tancaven amb la cap d'estudis al costat i que no paraves de bellugar-te per no adormir-te. Resisteixes amb el company del costat que està igual que tu. Vas a casa per dinar ràpidament, però has de fer un parell d'encàrrecs i només et pots estirar 10 minutets i has de tornar a la pluja, els embussos i un curset al que arribes tard, molt més tard del minut i mig habitual que t'alegra la cara perquè no hi ha un ordinador que et controli. Acabes a les 9 i segueix plovent, tots els camins saturats i un llum petat que com no espavilis farà que no passis l'itevé.
Dimarts, m'aixeco i segueix plovent, maleixo en Baltasar i el ciri que va posar a la Moreneta, que algú l'apagui que el PHN ja s'ha aturat. Avui he sigut més previsor i alarmista, tot i això una conxorxa d'embussos fa que no em sobri massa temps. Busco un guàrdia que em substitueixi, arreglo quatre papers i comença una excursió amb pluja. Em passo mig matí cridant-los l'atenció enmig de llibres i l'altre mig matí donant un volt per Caldes. Un volt amb pluja, vent i fred. Molt fred, quasi tant com als concerts sallentins dels Bassotti que m'han tornat a regalar un constipat que encara arrossego. Però aquí hi ha pluja i responsabilitat. M'he de passar mig matí evitant que atropellin 27 paraigües que em podrien degollar. El fred i la pluja fan que la cacera de paraules no sigui tan productiva com l'any passat. Tornes a casa per dinar i segueix plovent. A mig àpat se'n va la llum i maleixes la pluja. Sense poder aclucar els ulls te'n vas cap a un altre curset on tornes a arribar més tard de l'habitual i descobreixes que t'has equivocat. T'avergonyeixes d'haver descobert que el treball experimental amb les TIC no es basa en fer provatures sinó que va lligat a l'àmbit de les ciències experimentals. Tornes a casa, escrius al blog mentre es renta la roba i deixes d'escriure-hi quan te'n recordes que ja ha acabat i que espera el centrifugat. Feia dos dies que havia de fer bugada i estendre roba... Segueix plovent. Que algú em torni a enviar el qüestionari que marco una altra resposta, que no vull que plogui a la devesa. Parlant de Girona, setze absolts i una família encara per jutjar.

Tabac a la nevera

A vegades hi ha coses que et sobten, t'estranyen, t'impacten. Darrerament l'iglú i la feina em deixen poc temps per la reenganxada al món blogaire, però la situació ja es va normalitzant. Tot i això, la normalitat massa sovint es veu alterada. La setmana ja començava de manera estranya quan vaig comprar El Temps i vaig veure que a la portada parlen del tzar, sort que a l'interior ho arreglen. Dimarts, curset de Moodle i reflexió sobre les hores que passo davant d'una pantalla. Dimecres, una maneta fora de casa. Dijous després de dinar, tornar a la feina i xafar una tifa.
Avui, aixecar-me un pèl més tard i rebre un justificant que no s'escau amb l'absència. Anar a esmorzar al Cafè del Centre i veure-hi la mateixa gent que el darrer cop. Tornar a Correus per tornar a demanar que deixin d'enviar-te les cartes dels d'abans. Recordar el primer cop que hi vaig treballar a l'adoptiva. Una de les primeres frases que em van adreçar va ser: "Chaval, no trabajes tanto que ni te van a pagar más, ni te van a contratar más por hacer la faena". De fet, tenia raó, era un sistema de treball mitjançant llistes i jo justament tenia un contracte per acumulació de feina. Tot i això, aquella imatge em va definir el perfil del funcionariat espanyol. Avui, m'han dit que no tornaré a rebre aquelles cartes, però tinc la total seguretat que en poc temps en rebré alguna. Vaig treballar-hi força temps, i hi ha coses que mai no canvien.
Dirigir-me a l'Oficina d'Atenció Ciutadana per queixar-me de la taxa de residus i l'incensat. Tot i aclarir-ho, descompte de només 7 Euros. Comentar que recicles i demanar pel descompte, i et responen que és d'un 20% però només es tracta de portar coses al Punt Blau. En resum, que podria rebre un descompte si barregés vidre, plàstic, paper i orgànica. Sobretot, l'important és el Punt Blau. I jo que em pensava que posarien un inspector a controlar-me les escombraries.
Tot seguit, m'arribo fins a la biblioteca per agafar unes partitures, Tres nadales monzonianes i un compacte d'himnes urbans dels The Verve. Recordar la cançó i el vídeo. Recordar un dijous a la matinada pel mig del carrer Rocafort amb els Xeics imitant el vídeo direcció al Blas fins que un mini ple de ballarines es va creuar enmig de la Bitter Sweet Simphony. Van tenir un final accidental, uns goril·les mafiosos i un judici. Era una altra època, els divendres no m'havia d'aixecar tant d'hora.
Segueixo el meu trajecte, recordant els anys universitaris. Aturar-me a una botiga i aconseguir el tan anhelat aparell d'emapetrès. Valorar que és el preu de dos cartrons de tabac que es consumeixen en dues setmanes. Cert, però encara no he deixat de fumar, i em compro un altre cartró. Encuriosit, pregunto i m'acabo emportant un paquet de tabac que anirà directe a la nevera. Així mai tornaré a tenir la nevera buida. Vaig a fumar-me'n un.

Insisteixen!

Insisteixen, segueixen, reprimeixen, persegueixen...
Demà, quatre joves a declarar a l'Audiència Nacional. El dia 29, setze companys i companyes de Girona. Ara també en Xavi Oñate, company de lluita a la comarca adoptiva. Aquesta fotografia evidentment no és apologia de res. Segurament és una de les que van fer servir aquells nostrats treballadors que amb tanta diligència envien de viatge a Madrid als nostres companys de lluita. Ni els botiflers d'abans ni els d'ara ens han aturat. 300 anys lluitant contra corones i virreis. Jo també cremo... als lauzengiers, als senyors, als nobles, als reis i a tots els opressors. Jo també cremo a tots els que en volen vassalls.

Correllengua 2008

Després de 4 edicions sense celebrar-se. El Correllengua va tornar arribar a Navàs. Va deixar d'arribar-hi el 2003, va ser l'última edició que vam organitzar des de l'Associació Cultural la Ceba. Ara 5 anys més tard, una ceba rejovenida i que torna a estar arrelada a la terra, en va fer possible una nova edició. Feia bastant goig veure la plaça plena de gent que gaudia amb les mostres de cultura popular. Prop de 250 botifarres i un munt de gent treballant amb il·lusió pel futur d'un poble.

Dies de Meleé

Aquests són els que he vist més aquest estiu, els he alternat amb els de la bata blanca.
Darrerament els caps de setmana els passo per la comarca i aquí és on vaig a parar, Taverna La Meleé. Podria fer-ne propaganda, però crec que amb la foto i l'enllaç de l'Onsortir.cat ja us ho fareu! Cerveses, pintxos a les vuit, bona música i uns cambrers pluriempleats: et serveixen i et donen conversa. Amb el Xavi havíem militat junts al JIR, a Maulets i vam crear el Casal Popular La Ceba. I ara amb la Oihana, lluny de Deba, estan a punt de crear la Irati. Enhorabona, que ja falta menys. Ens veiem divendres abans d'anar a Sallent. Una Rosita o mitja Foster.

Des de la distància

Sovint les coses es veuen diferents des de la distància quan et refugies dins l'iglú (hauria de sonar Antònia Font però el reproductor està millorant-se). Podria refugiar-me en paradisos artificials a l'estil Baudelaire. Podria retrobar vells amics i amigues de quan no teníem ni correu electrònic ni mòbil. Podria retornar al passat, quan no existien els problemes. Podria recordar l'altre estiu hospitalari, quan jo era al llit. Podria gaudir quan estic a la feina. Des de la distància podria recordar Galiza. Des de la distància sentiria tristesa després de veure a ma mare com segueix lluitant en el seu combat particular. Des de l'exili laboral, el meu iglú esdevé feisbuquià.

Tornar-hi!

Tornar a l'Onze.
Tornar a ser ignorat.
Tornar a emprenyar-te.
Tornar a preguntar-te què volen aquesta gent...

Tornar a la feina.
Tornar a l'adoptiva.
Tornar a escriure.
Tornar a substituir els complements...

Tornar del malson.
Tornar d'un estiu massa hospitalari.
Tornar amb una batalla guanyada.
Tornar-hi!

*Tornar a robar una foto del Salvia.

Cabòries estivals

Massa temps sense escriure. El títol és manllevat de l'últim llibre que m'he llegit de l'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Vaig triar el llibre pel títol i ara em serveix per donar nom a aquesta entrada, perquè crec que s'escau amb el període que estic visquent.
No escric des de poc abans de Patum perquè la situació ha fet un tomb força negatiu. Fa dies que reflexiono sobre si escriure aquesta entrada, escriure'n una altra o abandonar el blog. Finalment, he optat per continuar tot explicant la situació actual però amb la voluntat i l'esperança de retorn a la normalitat. Són temps difícils.

Les cabòries són preocupacions sense fonament, i les meves en tenen tot i que espero que en poc temps les coses millorin i realment ja no hi hagi ni fonament ni preocupacions. Molts cops diem que "resistir és vèncer" i això ara toca en l'àmbit de la salut familiar. Toca resistir per vèncer les malalties.
Els meus pares s'estan fent grans, després d'una vida de treball ara els toca lluitar per la vida. En els darrers mesos m'he hagut de familiaritzar amb termes que no voldria conèixer, com la neoplàsia, i haver d'acompanyar al meu pare fins a prop de la Kasa de la Muntanya, a la Clínica de l'Esperança. Hi ha esperança ,i per aquella zona el lema és clar: "resistir és vèncer". Resistirem. Les males notícies no vénen soles i ma mare també està combatent contra l'amarg excés de dolçor i la mala circulació. Tot ve de cop i en el pitjor moment, després que hagi perdut un nebot polític i un germà.
Aquestes són les raons que m'han portat a no escriure en tot aquest temps. Ara toca ajudar i donar suport a la família per intentar que tot vagi bé. Aquest estiu he abandonat el meu Sabadell adoptiu i me'l passaré al meu Navàs nadiu, al costat de la família.
Enmig de la resistència i l'esperança, també hi ha notícies bones: la CUP Navàs ja ha començat a caminar. La lluita continua en tots els fronts!

Més clar, l'aigua?

Qüestionari hidrològic:
1. Ens hem mullat pel Franki, i ells senten ploure?

2. S'oposen al transvasament riuades de gent o els que diu la Guàrdia Urbana? S'equivoquen a consciència o a Mollet només hi ha un professor de Mates?

3. No creieu que quan parlen de les xarxes d'interconnexió parlen de les dues: les fluvials i les mafioses?


4. El transvasament és d'aigua i de diners. O hauríem de parlar també de transferència?

5. L'aigua és transparent, ho són els que la gestionen? La nova política de l'aigua s'evaporitza quan s'escalfa cadira? Abans "No a la guerra", ara canonades?

6. Si plou, els cambrers de les terrasses cobren igual? La seva feina va vinculada a la temporalitat, però tant?

7. A Amposta i a Sant Celoni els ho hem deixat clar com l'aigua. Qui s'han cregut que som?

8. Després de les pregàries en demanda de pluja, augmentarà el nombre de fidels catòlics? La COPE farà una campanya perquè marquem la creu a la declaració? Per què declaració sona a judici?

9. Creus que el miracle de la pluja hauria d'aparèixer al programa d'actes de la Festa Major de la Creu Alta? Creus que no s'haurien de fer concerts ni partits de la selecció ni eleccions europees quan coincideixin amb Patum?

10. Potser és aigua passada, però trobeu a faltar la Terribas?


Les fotos del Manel Zaera i la crònica a Vilaweb TV que jo no hi vaig anar. També seré hipòcrita, de debò?

Històries del tren (V): Llibertat Franki!

Agafem el tren una mica més tard de la convocatòria que s'havia fet. D'entrada, arribem a l'estació i n'acaba de marxar un, el següent al cap d'onze minuts. Si no fos perquè no em sé els horaris i sempre arribo que el ferrocarril ja ha marxat, creuria que les freqüències dels FGC encara són prou dignes. Un petit monitor m'informa que com que avui agafo el tren n'ha de passar alguna. Avui toca baixar a Muntaner i pujar a un bus per fer el transbordament a Gràcia i seguir fins a Plaça Catalunya. Sembla que la maledicció blavera persisteix. Ens plantegem que podríem tornar amb RENFE però està plovent i ja ha caigut una catenària a la línia del Garraf. Tornar amb RENFE pot tornar a ser una gran aventura.
Arribem a Barcelona i obrim el paraigües. Penso que si durant uns quants dies plogués així es podria evitar el transvasament, o no, segurament ja tenen clar que el faran i ja tenen assignades les obres i les comissions. Penso que cada cop van desapareixent les petites diferències que tenia el tripartit amb els convergents. L'única diferència és que la dreta proclamada sempre ha dit les coses clares, en canvi el tripartit s'ha mobilitzat únicament per tenir rendiments electorals (Guerra, PHN...) i després sense proclamar-se'n han actuat com hagués fet la dreta.
Els transbordaments funcionen a la perfecció, quina diferència amb RENFE. I arribem 5 minuts més tard del previst a Plaça Catalunya.Ens adrecem cap a la plaça Universitat on una gran quantitat de paraigües ens fa intuir que tot i la pluja la mani serà molt digna. I ho és bastant, tot i que hi trobo a faltar més càntics independentistes i menys sentir "Abajo los muros". Costa veure i trobar la gent entre tants paraigües, però acabo veient a bastants companys. Els que no paro de veure són els mossos del Saura, ecorepressors de debò, que il·luminen amb les seves sirenes la mani i els carrers del voltant. Em sembla que algun d'aquests apareixia d'extra a les Cròniques de la Sarah Connor. Sempre he cregut que TV3 feia moltes sèries segons les demandes laborals del país, i ara sembla que tocar potenciar aquest tipus de policies. Ara vaig tard, tinc reunió del FSCat, però un dia d'aquests dedicaré una entrada a teoritzar al voltant d'això.
Més de dues mil persones, vaig clavar la previsió, que es van mullar pel Franki. Si no hagués plogut hauríem sigut més, però a vegades costa combatre l'adversitat i s'hi havia de ser. Dic això i no puc anar dissabte a l'Ebre pel PHN. Una mica hipòcrita també sóc.
De tornada cap a l'estació sento la MAES que crida "No és un funcionari, és un mercenari" i no va dirigit precisament als mossos. Agafem el tren, transbordament i arribem amb una relativa normalitat. Avui la història ha sigut més previsible, com també ja havien avisat que ho seria el temps, tot i això xops fins dalt. Va seguir plovent i el Franki segueix a dins. Ens haurem de seguir mullant!

Onsortir.cat

Dimarts de la setmana passada vaig tenir el plaer de poder assistir a la presentació del portal onsortir.cat al restaurant Terra Dolça de Sant Cugat. Dic que vaig tenir el plaer perquè vaig gaudir d'un bon àpat (i a més, de franc!) i per veure com un interessant projecte de la Cooperativa la Maixerina finalment veia la llum. I realment, promet bastant!
Onsortir.cat és un portal de cultura i turisme dels Països Catalans on s'hi poden penjar vídeos, fotos i moltes altres coses. A més, hi ha una tele en directe des d'on retransmetran per internet la Patum d'aquest any. Serà el premi de consolidació per poder seguir la Patum ja que des de que treballo al Vallès com a molt m'hi puc arribar el dissabte i amb una mica de sort un altre dia. No serà el mateix però sense aquest portal no podria seguir la Patum.
A Onsortir.cat hi trobarem una xarxa d'establiments, activitats i gran diversitat de propostes. Entreu-hi i descobriu-ho, i per anar bé registreu-vos i afegiu-hi informacions. També hi trobareu entrevistes, de moment n'hi ha una molt interessant al Feliu Ventura a cura de la periodista Laia Altarriba. I molt més...
El portal té molts serveis, fins i tot s'hi poden penjar vídeos. De moment, començarem amb la sortida del tabal.

Històries del tren (IV): Jaume I i la ruta triomfant

Surto del pis pensant que millor m'arribo fins a Barcelona en cotxe perquè vaig tard i no em puc refiar ni de la freqüència ni de la puntualitat de RENFE. Arribo a Barcelona i em costa aparcar, començo a pensar que he tingut una mala pensada i que aquest tren no m'esperarà, i no me'l vull perdre. Finalment, tinc un cop de sort i trobo una petita zona alliberada de blaus i verds. Hi aparco i avanço a pas valent (i accelerat) cap a l'estació de Sants. En breu, em trobo amb el Roger que ja estava preocupat pel meu retard. Em poso a la cua per passar el nostre particular Checkpoint. Baixem a l'andana i hi començo a veure cares conegudes, i això que en principi imposava respecte anar amb els que antigament se'ls anomenava mòmium. Un tomb per l'andana i més cares conegudes. Arriba el tren.
Pugem al tren, busquem el seient numerat i estem de sort perquè tenim tauleta. En breu seuen davant nostre dos maulets del Maresme. No hi parlem fins al cap d'una hora. Primer parlem entre nosaltres tot vorejant els punts i les comes que ens distancien. Potser avui no toca. De sobte comença a sonar una gralla i apareix un grup matiner que va cantant, ballant i saltant pel passadís del tren al so del Cant dels Patriotes. Vénen del bar que sembla que ha esdevingut el punt de trobada inicial. Hi ha clàssic que no defalleixen com el Rocker i el Jimmy. Al cap d'una estona anem fins al bar per fer un cafetó i ens trobem que hi ha força gent i bastants coneguts. Tornem al seient per intentar combinar petits cops de cap amb la lectura de l'últim del Camilieri. Per la tele estan passant vídeos musicals en català que acompanyen la lectura. Tarragona, Castelló i al cap d'una estona al bar per canviar d'aires. Demanem una cervesa i ens diuen que ja s'han acabat i que ara a València recarregaran. Ens ho diu en castellà una cambrera de trets sudamericans i ho fa amb cara sorpresa que delata que està acostumada a atendre passatgers encorbatats que normalment només prenen un cafè. Suposo que també deu estar distreta perquè la gent s'ha acabat totes les provisions de cervesa del tren tot cantant i ballant de bon matí al so d'una gralla. Ja ho deia Estellés "no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".
El tren s'atura a València i enlloc de passatgers carreguem cervesa. El tren torna a engegar i tenim la sensació de desfer el camí. Decidim fer un aperitiu abans del dinar que ens proposa Alerta Solidària. En Martí ens ha anunciat els motius de l'àpat per la megafonia del tren. La prohibició de la paella d'ACPV la responem amb un dinar solidari amb dos maulets alacantins. De sobte, el tren s'atura. Per megafonia diuen que al tren no es pot fumar i que una cigarreta mal apagada és el motiu d'aturada. Deu minuts aturats, i l'excusa anterior deixa de ser creïble i ens diuen que el tren ha patit una avaria. Diuen que n'hi ha per estona i decidim baixar del tren. Un cop a baix ens diuen que es tracta de la catenària i al moment em sento nacionalment més content. Penso que els Països Catalans abans només eren un fenomen meteorològic i peatgístic, però ara descobreixo que les mancances infraestructurals també ens uneixen com a país.
Ha caigut la catenària, i el tren no funciona, igual que les neveres o l'aire condicionat, i en menys d'una hora s'acaben les provisions d'aigua. Estem aturats prop de Xàtiva i ens passarem prop de dues hores a ple sol, mitja hora dins del tren on fa més calor que a fora i l'hora restant vam descobrir que curiosament els vagons de preferent han quedat a l'ombra, fins i tot en això tenen classe. I al seu vagó-restaurant encara hi tenen de tot.
Tres hores i mitja, es reinicia el viatge i ja sabem que arribarem tard a la mani, per sort per megafonia ens diuen que aquesta s'ha endarrerit i ha modificat el seu recorregut per venir-nos a rebre a l'estació on van actuar els Tornejants i Negrets. La manifestació arriba sense la pancarta de la capçalera. Seguidament, ens adrecem cap als blocs de l'esquerra independentista que tanquen la mani i que són molt nombrosos. No entenc la censura sistemàtica que ens fa El Temps i menys si ve d'una periodista que és d'esquerres i independentista. Ens aturem per recordar els bombardejos del mercat l'any 38, abans també hi ha hagut una aturada en homenatge a Miquel Grau. Parlaments finals, crítiques al lumpen i rumors de que el Bojan s'ha lesionat, tot i ser mentida perdem a A Corunha i a Manchester. Anem a buscar lloc per sopar. Fartanera i cap al concert que el temps juga en contra nostre.
Arribem que acaben de tocar els Antònia Font(llàstima!) i abans també els Mugroman.Entrem al concert, paradetes, cerveses i salutacions. Tot això amenitzat amb la Troba Kung-Fú, Betagarri i la Gossa Sorda. Passem una bona estona amb les representants de l'últim baluart de 1714. S'acaba el concert i hem anat comentant als coneguts per marxar en grup a dos de tres. Ho hem proposat nosaltres i ja passen tres minuts, però en breu ens trobem un bon grup per enfilar el camí cap a l'estació. Pugem al tren a les 3 i ens diuen que fins a 2 de 4 no sortirem. A fora els Picadits fan una última ballada, arriba tothom i arrenca el tren. Obren el bar i hi ha cua i molta animació. Les cambreres són les mateixes d'abans i amb tants fets conviscuts ja comencen a veure'ns amb simpatia. Ens posem a cantar un ampli repertori de cançons amb el que finalment acabem improvisant garrotins. I aquí va seguir la disbauxa. N'hi va haver de tot tipus a destacar els de na Catalina i la tirada de trastos dialèctica del Xavi. Imagineu-vos si vam cantar garrotins, que fins i tot la cambrera de trets sudamericans en va fer un amb un esforçat català i va rebre una forta ovació al mateix temps que provocava l'eufòria dels passatgers. Integració i amb les rimes ben fetes. Abans d'arribar a Tarragona va començar a ser l'hora de retirar-nos als nostres seients, per intentar desvetllar-nos dempeus a Barcelona.
Deu hores fins a Alacant, vuit hores a la ciutat i sis hores més de tornada. Tot plegat ja forma part del llarg camí cap a la pròxima estació.
Creia que s'havia acabat la maledicció blavera, però la mani d'ahir pel Franki va tornar a tenir una altra breu història del tren. La següent.

Històries del tren (III): Jaume I i el combat contra la por.

L'any passat per aquestes dates vaig anar fins a València i des de llavors la meva vida ha viscut curiosos periples que jo espero que després del darrer succés s'acabi tancant un cicle. No és una crisi futbolera que afecta a una gran entitat, només es tracta d'una sèrie de crisis de mobilitat que està patint la meva identitat. Començo a pensar que potser sóc el centre de tots els problemes. En tots els problemes que he patit els acompanyants eren diferents i jo anava acumulant dissortades experiències. Pensava que estava de pega i que ningú més voldria viatjar al meu costat. He estat reflexionant uns dies, bona excusa pel retard de l'entrada, i crec que potser ara ja estic a la fi del cicle. He estat pensant i ara coincideixen espais i persones que no havien coincidit en totes les desgràcies anteriors. Potser aquesta coincidència acaba trencant el que jo crec que es tracta d'una maledicció blavera, valgui la redundància.
Tot plegar va començar amb un bus anant cap a València, i aquesta entrada ha estat a punt de ser-ne la segona part. Però he optat per fer la tercera del tren que de moment em dóna molt més suc. L'octubre passat anant cap a Reus ja vaig patir l'esvoranc, justament el gran esvoranc, per poc no m'hi poso. Una setmana més tard, tornant de fires de Girona, un home va decidir perdre la seva vida i el meu temps enmig del camí a Barcelona. Poden ser durs els possessius. Unes setmanes més tard una avaria lleu dels Ferrocarrils va fer que arribés amb retard a un curset de formació. De l'esvoranc ja en faré una entrada, els ferrocarrils una avaria normaleta i l'altre millor deixem-lo per mort.
Busos, regionals, rodalies i ferrocarrils. Tot de problemes em feien pensar que tot plegat formava part de l'onada de crisis d'infraestructures que estava patint el meu país, però fins aquí em reconfortava i tenia arguments i excuses per sortir al carrer i defensar la meva opció per la independència.
Fins aquí tot molt bé, m'anava reafirmant en la meva lluita personal, social i nacional. Però llavors va arribar Bratislava i allà ja es va internacionalitzar la crisi. Llavors ja vaig començar a pensar que potser el centre del problema era jo i ho vaig anar explicant en veu baixa i en aquesta Geòrgia que ara heu llegit.
Els mesos següents qualsevol desplaçament el feia amb cotxe, intentant que no fos el meu perquè cal dir que també hi he anat tenint uns quants problemes tècnics que n'hi hauria per començar a escriure les Històries del Vectra o les Històries d'Electra, perquè la v baixa metàl·lica ja fa anys que va optar per abandonar-me. Potser es veia a venir el trajecte que l'esperava. Vaig estar un temps incorporant-me hàbilment als cotxes dels altres intentant no ser el responsable central de qualsevol problema tècnic i poder evadir futures responsabilitats. Intentava no comentar la virtut que m'acompanyava darrerament. No hi va haver cap problema, i al cap de poc em vaig envalentonar i a inicis de març feia cap a Lleida amb tren i la història es va repetir de manera suau, un avís.
Van passar uns dies i tocava començar a pensar en com baixar al 25 d'abril, la preocupació es va apoderar de mi. Havia de baixar-hi assumint qualsevol risc, era el desè any consecutiu i a més tocava anar fins a Alacant. En Roger em va fer la proposta del tren Jaume I i abans d'acceptar-la en trenta segons em van passar pel cap els viatges als Octubre amb Euromed. En aquella estona vaig recordar un tren ràpid, còmode, ben aclimatat i amb cafeteria. Però algun filòsof ja deia que la realitat és canviant. Res més lluny de la realitat, tot està per fer, i més si us acompanyo en el viatge, tot és possible.
Em sap greu, però m'he tornat a excedir en el temps i les paraules, potser millor que us expliqui la meva visió del viatge en una propera entrada quan torni a trobar un momentet. Començo a semblar un tren amb retards ens les entrades, perquè tinc diversos temes pendents i que ja quasi estan desfassats en el temps. Per estar al dia hauria de parlar d'Onsortir.cat que finalment ja ha vist la llum, però bé de moment us deixo el vídeo de Vilaweb TV que explica com van veure i viure ells el viatge.

Les darreres hores (i II)

Les darreres hores he seguit tenint problemes per escriure. M'ha seguit costant molt.
Seguia donant avisos de que no estava fi. El dissabte altre cop vaig tornar enfangat a casa, només obrir la porta me'l vaig trobar allà davant. No respirava. Vaig intentar reanimar-lo i no vaig poder. Semblava que s'havia acabat el patiment.
Quan vaig sortir de casa, camí d'un cafè del centre, el vaig deixar al menjador acompanyat d'en Ludovico Reinaud. Ara ja no el podia sentir. Vaig insistir en la reanimació i al final va obrir els ulls i em va dir que estava fotut que el sistema ja no li anava bé. La preocupació i la indefensió ocupaven el meu cap. Vaig pensar en trucar a algú però vaig desistir. Potser ja era massa tard per intentar arreglar-ho.
El diumenge em vaig alçar amb la idea que li quedava molt poc i el podria perdre aviat.

Dilluns vaig decidir parlar amb l'especialista. Em va dir que li hauria de fer una visita, però que pels símptomes que li explicava feia mala pinta. Estava desesperat i els companys de feina em van donar tot el seu suport. És d'agrair, i més en un moment tan complicat com aquest. Per mi no era el millor moment, justament aquella setmana era la que necessitava més la seva companyia. No el puc acusar d'egoista per abandonar-me quan ja quasi acabava el projecte. Volia que ell el veiés fet realitat. Tot i això, aquella setmana o les següents, era igual, el trobaria a faltar.
Vaig tenir sort del suport dels companys de feina. Dimarts entrava a l'UCI i en sortia dimecres. Un cop a casa es va tornar a trobar malament i el divendres altre cop amb urgències li van fer un baipàs temporal.
Ahir. quan vaig tornar de veure un gran esforç sense premi final, el vaig tornar a trobar amb problemes de respiració. El baipàs no havia funcionat. Ja havia acabat el projecte i l'havia pogut veure, potser seria l'última cosa que veuria. Encara no ho sé. Vull seguir intentant salvar-lo però cada cop està més clar que m'abandonarà. I ara, patim els dos. Potser he de deixar de lluitar i donar-li una sortida eutanàsica. No ho sé, de moment demà tornaré a veure l'especialista.
Tinc ganes que aviat es solucioni aquesta incertesa. Espero que demà trobem la solució final. I això que tinc el cap a Alacant i em costa tocar de peus a terra. Però crec que ja va sent hora de solucionar-ho. Aquest dia estava mirant un documental que es deia La creu i les urnes, em pensava que explicarien com s'havia de fer per votar al senat i em vaig trobar que parlaven de les relacions de l'església amb el poder. A vegades les coses no són el que semblen.

Ja fa dues setmanes que tinc el portàtil de la feina a casa, l'està substituïnt temporalment. No és el mateix. Mentre es recuperava li vaig tornar a donar conversa i intentava escollir músiques i pel·lícules que l'acompanyessin en els darrers moments. Va ser excitant tornar a veure com aquelles barretes es tornaven verdes després d'un ràpid procés de maduració. Ara torno a estar sense l'animaló i amb el de la feina no és el mateix. Les darreres hores torno a estar sense el meu portàtil. Feia dies que avisava.
Ara que hi penso, també hauria de canviar la meva relació telefònica i buscar algun altre contracte més ajustat, tot i que ara m'hagin premiat per vuit anys de fidelitat. Hauria de canviar les franges horàries de descompte que de 4 a 7 mai truco a ningú.

Les darreres hores (I)

Les darreres hores no he pogut escriure, m'ha costat molt.
Feia temps que anava donant senyals de que no es trobava bé. A vegades, es trobava amb problemes per entrar a diversos llocs, quan ja hi era n'havíem de sortir sense voler i massa sovint em feia pensar que la millor opció era la desconnexió.
Els problemes cada cop s'anaven aguditzant més i la cosa va empitjorar. Un bon dia en obrir els ulls, en pocs segons els va tornar a tancar. Semblava que s'hi quedava, que era definitiu. Vaig tenir una estona de confussió, m'esperava el pitjor. Vaig intentar reanimar-lo i de seguida vaig veure que el seu sistema no funcionava correctament.
Em van venir pensaments de qui em podria ajudar en aquella situació crítica. A qui li podia demanar? Pensava en les últimes persones amb les que havia parlat. Bé, abans parlàvem, darrerament només teníem diàlegs i converses. Ens véiem poc i últimament només coincidíem en una mena de cibercafè. No els podia demanar ajuda, havíem perdut la connexió.
Vuit minuts per les set. Em va venir al cap aquella franja horària que havia escollit en la meva primera relació telefònica. Mira que feia anys i no l'oblidava. La recordava. Havia tingut moltes trucades, propostes i ofertes. Res. No m'atreien. No en feia cas. Recordava aquella relació com la millor. Algun cop tenia dubtes però sovint em reafirmava en una estranya barreja de fidelitat i de desídia. Ara no em servia i hagués preferit no haver tingut mai aquell pla de tarda que millorava quan es feia de nit. Aquella sensació ja l'havia tingut algun altre cop. Recordava totes les temptacions i finalment vaig optar per enviar un parell d'essaemaesses. Una estona d'espera, tres minuts i dues carbasses. Un altre essaemaessa i cap resposta. El temps passava i havia de fer alguna cosa.
Faltaven dos minuts per les set i voltaven pel cap tots els tòpics que es deien de mi i dels meus. Dubtes davant les adversitats, però una forta consciència nacional s'acaba imposant. Tot i l'excepcionalitat i la urgència de la situació vaig reflexionar. Un minut i mig per acabar donant la raó al tòpic .
Es van fer les set. Ja podia trucar, ara les trucades ja eren més barates. Vaig sentir un plaer indescriptible en el que es barrejava una curiosa reafirmació nacional i una estranya consciència social que confonia l'estalvi amb el consum. L'eufòria em va fer oblidar les temptacions i renovar la fidelitat en aquella relació telefònica. La meva franja horària segueix començant a les set, i tinc clar que és per desídia.
Ja podia trucar. Altre cop el dubte. A qui?

Podien ser les seves darreres hores i jo sense saber a qui trucar mentre idolatrava l'omnipresent Mare de Déu del Puny.

Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó.

La vesprada de l'11 d'abril Guillem i la seva colla passaven les vacances de setmana santa a Montanejos (l'Alt Millars). Unes hores més tard, la matinada del 12 d'abril, uns feixistes l'assassinaven. Han passat quinze anys i ara tindríem la mateixa edat. No et van deixar.
No et van deixar els que et van matar i els que després s'han encarregat de que només el teu assassí Pedro Cuevas hagi passat per presó i a sobre només hagi complert una quarta part de la condemna. Els feixistes porten ganivets i molt sovint toga.

La justícia te la farem amb el millor homenatge, la victòria. No t'oblidem. No estàs sol.

Diumenge a les 5/Sunday at 5

Seguim amb Irlanda. Just avui que fa 10 anys dels Acords de Divendres Sant. I d'això és del que parla el documental que podrem veure aquest divendres al 33, a les 23:40 dins el Documental.
El reportatge es titula Diumenge a les 5 i hi participa Batabat que des del Punt i final em mereixen una relativa confiança fins al punt de penjar a cegues el tràiler del documental, el meu ordinador darrerament fa el ruc i no me'l deixa veure.

Us adjunto el text de presentació del documental i al final de l'entrada el tràiler.

Diumenge a les 5 és un documental sobre el paper dels presos polítics en el procés de pau a Irlanda del Nord. Dos d'aquests presos, un de l'IRA i l'altre dels lleialistes UDA, protagonitzen un retrat inèdit i aprofundit sobre la perspectiva penitenciària en la resolució d'un conflicte, que ens mena a través dels seus ulls al passat i al present, al despertar de la seva consciència política, a la vida en clandestinitat, passant per el combat a la presó, les tortures, les vagues de fam, però també el espais guanyats per la reflexió i l'impuls de la pau des de darrera les reixes, l'alliberament amb l'Acord de Pau, la relació amb les víctimes i les perspectives de futur.

Murs que separen comunitats, el parlament d’Stormont, la presó d’alta seguretat de Long Kesh/Maze, els cementiris, però també la vida familiar recuperada són alguns dels escenaris que recorrem els dos protagonistes, Séanna Walsh, ex-membre de l’IRA, i Billy McQuistan, ex-membre del grup paramilitar lleialista UDA. De resultes de la seva activitat armada van passar bona part de la vida a la presó, i des d’aquest espai també van jugar un paper molt important en l’impuls de l’Acord de Divendres Sant i l’actual manteniment de la pau. L’equip de Batabat ha seguit Séanna i Billy en la seva activitat actual, pública i íntima, i ha escoltat les seves reflexion sobre el passat i el present, des del despertar de la seva consciència política, a la vida en clandestinitat, passant per el combat a la presó, les tortures, les vagues de fam, però també el espais guanyats per la reflexió i l’impuls de la pau des de darrera les reixes, així com la lluita pacífica però a primera línia del front per a mantenir avui una pau tan cara.


Diumenge a les 5 és un documental produït per TV3 i Euskal Telebista amb la col·laboració de la productora nordirlandesa Tobar Productions.

Quan les parets parlen...

Anar a Belfast és apropar-te a un dels conflictes que han tingut més difusió mundial. Abans d'anar-hi uns petits consells per aprofitar millor l'experiència:

-És altament recomanable veure algunes pel·lícules que us aproparan a fets històrics: Michael Collins, El vent que agita la civada, Bloody Sunday, Agenda Oculta o la trilogia de Jim Sheridan amb En el nom del pare, En el nom del fill i la menys recomanable The boxer.

-Llegir algun dels darrers llibres d'en Gerry Adams.

-Portar a sobre la guia d'Irlanda de Lonely Planet que és bastant completa.

-Consultar diversos portals d'internet que ens aproparan a la situació, com el setmanari An Phoblacht i el blog en castellà Innisfree1916 entre molts altres.

-Sobretot visiteu Derry on hi trobareu molts murals, i si voleu veure paisatges impressionants aneu a Gallway. Per desgràcia, nosaltres no hi vam poder anar perquè només vam estar-hi cinc dies on vam combinar Belfast amb Dublín.

-Una època recomanada per anar a Belfast són els primers dies d'agost quan es realitza el Féile and Phobail West Belfast, que és un festival que omple els carrers de Belfast Oest.

Quan les parets parlen...

Una de les coses més impressionants d'Irlanda del Nord són els murals polítics que trobem a les façanes de les cases. La tradició muralística és molt important a Irlanda i per conèixer-la val la pena comprar-se algun dels tres volums del Drawing Support. Murals of war and peace d'en Bill Rolston.
Actualment, hi ha molts murals que estan variant perquè s'està intentant desmilitaritzar les parets. Això sí, si te'n vas a la zona unionista de Shankill Road encara hi veureu molts murals paramilitars.

Si aneu per Falls Road i algun dels carrers adjacents podreu veure-hi molts murals, però pel vostre compte pot ser que us perdeu alguns escenaris importants. A Belfast es fan unes rutes polítiques en castellà (per contactar-hi euskaraz@coiste.com) a càrrec d'en Beñat, un noi basc que treballa per l'associació Coiste na n-Iarchimí, que és el Comitè d'expresoners. La ruta costa uns 8 pounds i dura unes tres hores, cal dir que a nosaltres ens va durar quatre hores i mitja, el dinar i també la nit al Hatfield. Allà, ens va explicar que el cantant havia estat el responsable d'escollir des de la presó qui estava preparat per les vagues de fam. Us deixo les meves fotos dels murals polítics de Belfast.

El Coiste Political Tour és una de les opcions més econòmiques per veure els murals i també té la contrarietat de que va aconseguir que celebréssim l'arribada del nostre guia perquè podríem seguir el tour en castellà, i sort que vam poder escollir aquesta opció. També hi ha l'opció de fer els tours en anglès mitjançant els taxis que els porten expresoners de l'IRA. Vigileu que hi ha diferents tipus de taxis.
El tour polític inclou visites als Gardens of Remembrance, jardins en record dels caiguts, i també al cementiri de Belfast, on hi trobareu la tomba d'en Bobby Sands i les d'altres voluntaris. Tornant, atureu-vos al Fallens.


Podeu trobar material a les Sinn Féin Book Shop on us recomano els dissenys de Kot. Per consultar murals polítics d'Irlanda ho podeu fer al següent bloc i per veure murals polítics d'altres parts del món he trobat aquest bloc que també és interessant ja que el muralisme no és només cosa dels irlandesos.
Les parets callaran quan la terra sigui lliure. Tiocfáidh ár lá.

MLNG

A l'entrada anterior anunciava que la pròxima entrada parlaria de l'esquerra independentista gallega. I ho faré, tot i que bàsicament serà per complir amb la promesa feta, sortir del pas i poder seguir fent altres pinzellades; també de Galiza, quan hi hagi anat, hagi llegit més sobre el tema i tingui una mica més clar el panorama. un membre de l'EI gallega ho explica al diari A peneira i amb les seves paraules resumeix una mica la situació del moviment gallec:
"Explicar o que é o independentismo galego non é tarefa fácil. Non o é porque non hai nel uns universais, nen unha referencia definida, mais unha feixada de grupos e posturas que dificultan chegar ao seu cerne."

Massa sovint, parlar d'un moviment d'alliberament nacional et porta a buscar referents i molts cops trobar-te davant de mil escissions. A vegades semblem trotskistes, em sembla que la frase deia: "Un trotskista, una idea. Dos trotskistes, un partit. Tres trotskistes, una escissió". L'esquerra independentista gallega sembla una miqueta això, masses esquemes per un mateix guió. Sinó mireu l'esquema que la Guàrdia Civil n'ha fet tal com denuncia el Movemento polos dereitos civís:

No és per col·laborar amb la Guardia Civil ni molt menys, però encara n'hi falten. Hi hauríem d'afegir Causa Galiza, Primeira Linha i Resistencia Galega.

Pel que a fa a Causa Galiza, és una plataforma on estan intentant mobilitzar unitàriament amplis sectors de l'independentisme i l'esquerra. A Causa Galiza hi participen els quatre corrents polítics de l'esquerra independentista gallega:
-Primeira Linha i les seves joventuts Briga. Que van participar en l'intent unitari que es va fer amb el Proceso Espiral i que va donar lloc a la creació de Nós-Unidade Popular.
-AMI (Assembleia da Mocidade Independentista) que és una organització de joves de l'esquerra independentista que va a la seva com els Maulets quan es van desvincular de Catalunya Lliure l'any 95.
-El Frente Popular Galega (FPG) és una formació històrica que ja fa temps que existeix i té alguns escriptors enquadrats i potència en alguna comarca amb el seu sindicat, el CUT. Ara també tenen les seves joventuts Adiante (Mocidade Revolucionaria Galega).
-Darrerament està apareixent un quart sector dins el qual també hi trobaríem el Movimento pola Base (que és un corrent polític minoritari proper a l'EI dins del BNG.) i també hi trobaríem gent de la Confederación Intersindical Galega-CIG (on també hi ha un corrent minoritari proper als postulats de l'EI). El Moviment pola Base ara mateix no li funciona la pàgina web i aquests també tenen joventuts que s'anomenen Isca.

Per acabar-ho d'adobar també ha aparegut darrerament Resistencia Galega que van a la seva. D'aquests no en puc posar cap enllaç perquè bàsicament es dediquen a posar nom als sabotatges des de juliol de 2005, quan se n'estan fent des de mitjans dels noranta, uns anys després que desaparegués l'EGPGC. Us deixo l'enllaç a la seva carta de presentació.

Causa Galiza ve a ser l'enèssim intent unitari en un moment en el qual el BNG està al govern i cada cop gira més cap a la dreta i s'oblida de les reivindicacions independentistes. És un bon moment per tenir suport social i això passa perquè la proposta de l'MLNG s'articuli unitàriament, amb uns referents exteriors clars, i amb uns quadres polítics que provinguin de les diverses famílies de l'EI i oblidin les petites discrepàncies que creen un abisme dins l'MLNG.

Aviam si ja van trobant cada cop més punts d'acord, tot i que també tenen el tema lingüístic amb dos sectors: l'oficial, que defensa un gallec més castellanitzat i el reintegracionista, que defensa un gallec més proper al portuguès. Pel que fa a l'antirepressiu tenen Ceivar. I com a sindicat d'estudiants tenen AGIR. També es fa molt treball dins els CSOs que a Galícia n'hi ha uns quants i bastant actius, igual que bars del rotllo. Sovint deuen coincidir però a vegades sembla que tants caps, tants barets. També funcionen els Siareiros Galegos, que animen a les seleccions gallegues, aquest sector és força important ja que les rivalitats futbolístiques entre els supporters gallecs sovint derivaven en enfrontaments, i ara s'està començant a superar. Pel que fa a les notícies del rotllo tenen un portal informatiu que es diu GalizaLivre.org. A Indymedia Galiza per desgràcia passa el mateix que al de Barcelona on qualsevol malalt i/o policia pot intentar destrossar el moviment i crear mala maror amb els seus comentaris o Novas.

Memòria recent:
Els companys de Desperta Ferro van tenir el privilegi de poder anar a tocar la nit abans d'un 25 de xulho a Galiza, fa poc més d'un parell d'anys. Van quedar astorats en veure que hi havia dos concerts que es feien a uns 500 metres de distància. Un concert el montava Briga i l'altre AMI. Em sembla que als dos hi van tenir pèrdues, a un hi tocava Betagarri i a l'altre Obrint Pas. A la mani del 25, dia da patria galega, també anaven separats en blocs.
Memòria no tan recent:
Recordo quan el 88, havia tingut un parell d'exemplars de l'Espetec a les mans. En aquella revista de l'esquerra independentista del Bages i el Berguedà hi vaig llegir una entrevista a l'Exército Guerrilheiro do Povo Galego Ceive (EGPGC). L'entrevista era en gallec i s'entenia bastant bé, és el que tenen les llengües romàniques. Era una època en la que eren bastant actius i van volar un xalet del Fraga (sense ell a dins, tot i que després de Palomares...). L'EGPGC va acabar patint una onada repressiva que va afectar de ple el conjunt de l'MLNG. I encara estan refent-lo. Com veieu hi ha paral·lelismes i també tenen molta feina a fer.

Per cert, fa temps que busco els dos Espetecs que tenia per casa i no els trobo. Recordo que un defensava l'Escola Pública i l'altre parlava de la insubmissió. Aviam si algú té la bona pensada de fer-los arribar a algun centre de documentació, ja que donaran testimoni de la feina que es feia a finals dels 80.

*Tota l'entrada ve motivada per la xerrada que va fer un militant de Nós-UP, l'André, que ens va explicar el panorama actual a Galícia i després de sopar vam poder xerrar-ne de manera distesa i ens va apropar més a aquesta nació que també està oprimida per l'Estat espanyol.

Musiquetes

Feia temps que volia fer una entrada sobre aquest projecte que ara ha agafat forma de disc. He tardat molt, tot i tenir clar des del principi que era una entrada merament informativa, d'aquelles que en teoria no creen opinió i tampoc fereixen sensibilitats. Aquesta és una entrada d'aquelles breus en les que fàcilment t'estalvies que algú s'irriti pel contingut, els mots o la puntuació. Per tant, el més senzill és posar l'enllaç i que la gent llegeixi i escolti aquest projecte.

Sobre opinions, sensibilitats i puntuació:
-En el fons crec que aquest disc també crea opinió, ens fa veure molt clara la importància de l'educació i la cultura per construir un poble lliure. Un poble lliure amb una llengua on hi conviuen accents i mots diversos; com al disc, on hi conviuen estils i dialectes diversos.

-La sensibilitat és molt important i ahir me la van ferir. Me la van ferir aquells que juguen a la confusió i roben els mots de l'esquerra independentista. Ahir, tornant de Barcelona, vaig passar per davant del bar d'Esquerra que han obert al costat de casa. Vaig sentir com la música que sonava era de l'estil d'aquelles d'Operación Triumfo, evidentment, en castellà. Vaig pensar en les Musiquetes per la Bressola i vaig creure que aquest gent feia temps que havien perdut el nord i segurament no sabien que el nostre país no s'acaba al sud de l'Albera. També vaig pensar en els valors socials que aporta el disc tot contraposant-los als de les cançonetes del Triumfo. Diuen que a Esquerra la crisi la tenen a dins, jo la vaig veure i sentir des de fora.

-Pel que fa a la puntuació, recordo que fa uns anys observava que en moltes pintades hi apareixien punts entre les sigles de les organitzacions (J.I.R., C.S.P.C., M.D.T., P.U.A.,...), i sempre que tenia algú al costat li deia (per si era o volia ser l'autor d'alguna pintada) que en català les sigles no porten punts. Un petit matís de filòleg que també pensa que molts cops ens fixem massa en els punts i en algunes lletres. Pel que fa a les sigles he observat que els punts ja ningú els hi posa. Pel que fa als mots, n'hi ha molts que utilitzem els mateixos. Tot i això, encara no està definit l'esquema del guió que ens ha de portar cap als objectius finals, els mateixos. Ens hi posem?

*Avui he amagat el cap sota l'ala, volia parlar de l'esquerra independentista gallega i he optat per una entrada informativa. La pròxima ho serà. Bàsicament per qüestions d'opinió, sensibilitat i puntuació. El problema, el mateix. Masses esquemes per un mateix guió.

Newroz

Ja fa uns anys que al mateix temps que anava esdevenint conscient de l'opressió nacional del meu poble m'anava tornant solidari amb altres lluites germanes. M'interessava llegir sobre ells perquè la seva lluita també és la nostra. M'informava. Darrerament he intentat arribar-me fins a les altres nacions sense estat i conèixer més directament les seves realitats. Al País Basc fa tres anys, a Còrsega fa dos anys i l'any passat a Irlanda. Donostia, Aiacciu, Belfast...

Ja fa uns anys em vaig assabentar que existia el Kurdistan, que era un país oprimit per quatre estats, ara ja cinc. Iran, Irac, Turquia i Síria. Ara veig que també he de comptar Armènia com a estat opressor i me'n recordo quan fa anys també llegia sobre Nagorno-Karabakh. Ai, a la Val d'Aran ho passaran malament.

Ja fa uns anys que vaig conèixer la Laia que anava amb els cardonins en aquelles trobades del 96 a Navarcles. Ara, també recordo que vaig estar a punt de perdre un dit tot intentant aturar un barril de kalimotxo que rodolava descontrolat. Amb el temps he comprovat que la cervesa és molt menys perillosa.

Ja fa uns anys que anava sentint parlar del PKK, de l'Abdullah Ocallan, del Newroz. També massa sovint anava rebent informacions esbiaixades sobre els kurds mentre Turquia els atacava, els il·legalitzava les idees, els prohibia la llengua i darrerament els tornava a bombardejar... Em sona proper i per això cal que no oblidem els atacs que hem rebut, i menys ara que recordem els bombardejos del 38, fins i tot amb la pel·lícula Mirant el cel a la que posa música Fermin Muguruza i que ens reviu un dia de bombardejos. Sempre passen coses els 17 de març.

Síntesi:

Ja fa uns anys que per acabar amb les informacions esbiaixades intento conèixer les coses amb proximitat. Aquest cop la proximitat l'aporta amb les lletres la Laia Altarriba i amb les fotos l'Oriol Clavera (precisament, aquesta és seva). Estan al Kurdistan i ens ho expliquen en el seu Quadern de viatge. Parlen del Newroz i la cançó del Fermin també. La pel·lícula, intentaré anar-la a veure. L'aniversari, sempre és St Patrick. Viatge, hi estic pensant. I pel dit no us preocupeu que al final va quedar bé, i ja fa uns anys...

La dansa de la mort

Alguns anys per setmana santa m'arribo fins a Verges (Baix Empordà) per veure la Dansa de la Mort. No sóc creient i tampoc m'agraden les processons, però amb aquesta faig una excepció. L'any passat vaig arribar-m'hi, aquest any la dansa de la mort ha ballat massa a prop. El mateix dijous un càncer acabava amb la vida d'en Joan Carné i Prat. En Joan era el meu cosí polític que sempre havia vist com a tiet pel fet de que jo era quasi el més petit de la família. Amb els seus fills, l'Ester i el Carles ens portem poc temps. Ens ha deixat als 54 anys, massa d'hora. Avui l'hem enterrat i altre cop han tornat el nus a la gola i els ulls plorosos. La família, els amics, els companys de l'Associació de Veïns...et trobarem a faltar.

La bandera que a Verges acompanya la Mort porta les inscripcions: Nemini parco (No perdono a ningú) i Lo temps és breu (Tempus Fugit). Per desgràcia, és cert.

Austràlia

Al bloc normalment acostumo a combinar opinions polítiques, batalletes i algun viatge. Ho sento, però ho seguiré fent.
I ara, a més a més, hi aniré penjant cançons que m'agraden, ara que finalment he après a penjar cançons després de dos petits intents frustrats.
Una altra cosa que afegiré seran comentaris d'alguns llibres que m'he llegit, tranquils no els comentaré tots sinó només els que recomano. La meva intenció no és fer-vos un comentari extens sinó només deixar anar quatre pinzellades. No pretenc anar de crític literari, ni de bon tros, la intenció és recomanar-vos lectures que m'han agradat.

En aquesta novel·la Roc Casagran ens apropa a la vida de quatre joves d'una ciutat propera a l'àrea metropolitana. Els personatges tenen noms de pedra: Àgata, Calamarsa, Còdol i Petra. L'Àgata és poeta i treballa de dependenta en una botiga de roba. El Calamarsa és taxista. El Còdol és un gai verge que treballa de cambrer i vol ser actor teatral. La Petra és okupa i treballa de moderadora en un xat televisiu.
Les històries d'aquests personatges es van enllaçant mitjançant capítols breus i això fa que et costi molt deixar de llegir. És un llibre que te'l devoraries ràpidament perquè la trama t'enganxa i molts cops et sents identificat amb coses que els hi passen als personatges. A més a més, a l'obra hi trobem frases i situacions molt encertades que et fan reflexionar.

Com diu l'autor: "Una novel·la que ens parla de les escletxes que el sistema encara ens deixa per ser una mica feliços"

Dilluns 31 de març se'n fa la presentació a Sabadell.

Fa dues setmanes santes.

Quan el tres anava sol