Les europees, les presses i les pors.

Fa cinc anys em vaig emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava... Fins aquell moment les europees eren les úniques eleccions on sempre havia pogut votar una formació d'esquerra independentista, algun cop havien tret algun altre no. Fa cinc anys deixava de militar a una organització de joves perquè ja no n'era tant i finalment entrava a militar a la CUP de la meva ciutat adoptiva. Per aquelles èpoques començava a deixar de comprar El Triangle, que ja emprenia el camí de deixar de ser un setmanari crític. Tot i això, en un dels últims números comprats hi vaig llegir que la CUP estava rumiant si es presentava a les eleccions europees, i al cap de poc se'm confirmava que era així. Tenia claríssim que no treuríem, però esperava un resultat més digne. Tot i això vam deixar clar que ens oposàvem a la constitució europea i que volíem construir els Països Catalans. Recordo que les joventuts d'un partit al govern ens van arribar a copiar el lema, en l'enèsim intent urielista d'ocupar el nostre espai. Després de l'ascens a les municipals hi van tornar tot legalitzant ràpidament i apropiant-se indegudament del nom del nostre espai ideològic tot intentant confondre el personal. Però bé, ara no toca parlar d'això, tot i que també es tracta d'un cas de presses i pors.

Quan ens presentàrem a les europees no ho veia clar, però tot i això vaig fer campanya activa. Vaig pensar que ara tenia la possibilitat de poder seguir votant l'esquerra independentista en unes europees. Després van venir nits d'empasquinada i un sopar-acte polític amb 150 persones a l'adoptiva. Més nits d'empasquinar i un acte final força digne al CAT de Gràcia. El diumenge vam anar a fer el seguiment a Can Capablanca i vam veure que no apareixíem per enlloc. Al cap de poc ja ens informaven de que no havíem arribat als 10000 vots. No ho negaré, esperava una miqueta més. Però també sabia que molts dels nostres no s'havien implicat a fons en la campanya i no veien clar que ens presentéssim. Hi havia pors i va haver-hi presses.
Després de 3 anys de militància cupaire arribava el 27 de maig, una data que ara també recordaré esportivament per un equip en el que segurament també hi havia presses i pors.

Quan em van dir que es presentava Iniciativa Internacionalista no ho vaig veure clar, i aquest cop he fet una campanya passiva. Des del principi vaig tenir clar que els votaria, si em deixaven. Vaig pensar que ara tornava a tenir la possibilitat de votar una opció d'esquerra independentista. Després vaig veure com s'empasquinava i assistia a dos actes a l'adoptiva. Suposo i espero que l'acte que clourà la campanya a Gràcia també sigui força digne. El diumenge aniré a fer el seguiment al nou Can Capablanca. Espero tornar a casa amb una sensació diferent a la de les darreres europees. No ho negaré, espero una miqueta més. Però també sé que molts dels nostres no ens hem implicat a fons en la campanya i d'altres no veuen clar que ens presentem. Hi ha pors i hi ha hagut presses.
Diumenge votaré. Desitjo rebre bones notícies. A vegades, a part de crític, també sóc optimista. Espero que dilluns ningú faci llenya de l'arbre caigut i que ningú es posi medalles d'un triomf de tots. Anhelo que dilluns pensem que ara ens toca a nosaltres. Em sembla que ja és hora d'acabar amb les pors i les presses. Parlem-ne, serenament. 2010. Malcolm X parlava de tots els mitjans necessaris. N'Antoní Massaguer deia que "per vèncer cal anar-hi." Sense pors i sense presses.

Curiosos aliats i el gris de la memòria.

És curiós però aquest cop tenim uns aliats que no són els de sempre. Part de la premsa i la dreta, que aquest cop també critiquen l'actuació policial, uns perquè van rebre i els altres perquè voldrien repartir. Interessats. Cal tenir memòria i recordar que els del tripartit ara no ens explicaran sopars de duro de quan corrien davant dels grisos. Tampoc se'n recordaran de quan es queixaven del Valdecasas. La menjadora els ha fet oblidar molt ràpid el no a la guerra, l'antiglobalització, el no al transvassament i moltes causes més. El cotxe oficial els ha fet oblidar el Sant Jordi que la Valdecasas va blindar la Rambla. Han venut el territori per un sou. M'agradaria que fóssim al seu parlament regional per deixar-los ben clar de quin costat estem, per fer-los saber que no ens venem i que seguim sent fidels a la utopia, sense renúncies. Ànims Tomàs!!

Ahir al vespre vaig veure unes notícies on se'ns parlava de l'informe dels Mossos. Es difonien unes imatges tendencioses acompanyades d'unes paraules on s'intentava exculpar els mossos i culpar als estudiants. Al vespre, en David Bassa ens va aportar una altra visió. Prefereixo quedar-me amb aquestes darreres imatges.

Sgombero, sciopero, scontri e cortei

L'endemà d'inaugurar el nou Can Capablanca tocava marxar cap a Itàlia, una setmana que ha estat bastant mogudeta, com el panorama educatiu català.
Ha estat una setmana estranya, acompanyat de seixanta-sis vailets dels quals més d'un terç han vomitat. Han estat uns dies curiosos on he pogut conèixer més bates blanques, la diferència era que aquesta vegada parlàvem en italià i no es tractava d'un familiar directe. És curiós passar l'aniversari enmig de la sanitat italiana quan voldries deixar-te la salut amb els irlandesos. Intentar connectar-te en una rete troppo lenta, substitut de Guinness i a dormir.

L'endemà, rebre notícies de la terra que et parlen d'un desallotjament previ a una vaga, enfrontaments i manifestacions. Mig dia entre canals i parlar dels de Pàdova a una veneciana que els desconeixia. També parlem de la vaga que Bolonya no li deixa fer i fa que esdevingui una esquirol. Final de nit estrany per descobrir que l'esport no és bo, ja en parlaré un altre dia.
El dijous els companys fan sciopero i esdevinc un esquirol ocasional com el company trosquista, que té una concepció errònia de l'autoritat i els altres dissobedienti. Ell compra Il manifesto i ens apropem a una altra realitat estudiantil mentre els companys a Barcelona fan un corteo bastant nombrós.
Podrem llegir notícies d'un sgomberato rettorato e una giornata di scontri a Barcellona pel qual podria haver repetit entrada tot i que el gris cada cop agafa més color. Seguim llegint el diari on ens parla de la vaga dels estudiants italians i els diversos enfrontaments que hi ha a tot Itàlia. Aquests scontri també s'havien produït a França. Bolonya ens apropa a Europa, ja estem a l'alçada de Berlusconi i Sarkozy. N'haurien d'estar contents els de la santíssima trinitat: Maragall, Huguet i Saura.
Altres notícies. Sis-cents estudiants de la Sapienza també van ser engabiats, els feixistes del Blocco studentesco ataquen els vaguistes a Nàpols, a Firenze s'ha fet fora la Coca-Cola de la universitat i també ha retornat a l'aula un professor expedientat per una creu que ha reincidit en la laïcitat.

El combat de l'educació, aquí i allà. Ànims Tomàs.
Desallotjament, vaga, enfrontaments i manifestacions. Això sí de dimissioni...nessuna.

Can Capablanca. Ara ens toca a nosaltres!

Ara ens toca a nosaltres!!
14 de març - Inauguració de Can Capablanca

10 a 12h inici de la jornada:
- Activitats infantils al carrer amb la Colla de l'Olla.
- Portes obertes i visites guiades.
- Fira d'entitats al carrer.

12 a 14h:
- Presentació del casal i de les entitats que en participen.
- Actuacions de cultura popular: bastoners (de Sabadell, Gràcia, i Sant Andreu), castellers , i gegants (de la Concòrdia).

14h Dinar popular

16h a 18h activitats infantils pels esplais de la ciutat
- Espectacle infantil: "Amb un parell de colors." de Kina Teca Teatre (Estefania Ramallo i Laia Pineda-Iglesias).
GÈNERE: Espectacle de clown i animació infantil.
- Xocolatada gratuïta.

19h Presentació del projecte del casal: xerrada- teatre al carrer.

20.30h Espectacle de foc amb les "Bruixes del Nord".

21h Sopar popular.

22h Concert i cloenda amb
Lluís Oliva, Labatzuca, Desperta Ferro, Answer, Amenaça Col·lectiva, Belda i els Badabadocs i Les Tietes Queques


Recordem que el Casal és al carrer Comte Jofre, 30.
Al costat de l'estació dels Catalans, Sabadell-Estació.

Les formes no personals.

Un advocat embogit i falses acusacions. La veu i els equívocs. Mig Barça i l'espanyol. Antibiòtics i sopars. Carnestoltes i mitja nit. El POUM i el model de poble. Atlètics i sedentaris. 100.924 i la seva democràcia. La teulada i la casa gallega. El curset i la reflexiva. El bisturí i en Larsson. Presentacions a l'adoptiva i declaracions malenteses. Xarxes i jo sense copa. Exàmens i antics estudiants. Xarxes i tres copes. Velles imatges i un viatge verd. Els verds i la porra, de debò.

Dones agredides i homes pegant. La legalitat i l'ordre vigent. La salut i la xerrada. El neguit i la prova. Fets i breus. Molta feina per fer, als gallecs més. Els mots i les formes. Les formes no personals: l'infinitiu, el gerundi i el participi. Lluitar, lluitant... De debò.


Manifestació dia de la dona treballadora PRA a Barcelona from pra on Vimeo.

Unidade Indipendentista

Veure-ho amb perspectiva

Un petit pas i l'aire pur et donen una bona perspectiva i temps per reflexionar. Arribar dalt d'un cim és culminar tot un procés. En vam començar a parlar, ens vam engrescar i ens hi vam posar. Uns papers com a full de ruta i uns companys de viatge. Arribes dalt, victoriós ho celebres i comences a mirar l'horitzó on hi ha cims més alts que et plantegen nous reptes a assolir. Dalt del cim, observes el paisatge i et vénen ganes de seguir lluitant. No les has perdudes, sinó que van en augment. La cojuntura era l'adequada, tot i el desnivell. Tot i això, has seguit endavant i t'ha costat arribar-hi. Això sí, tens molt clar que sense els companys no ho hauries intentat.
Pujarem dalt dels cims...

Assemblea clandestina.

40 anys a Berga

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

La neutralitat de la justícia

Quan sento parlar de la neutralitat de la justícia em vénen nàusees. Crec que la justícia espanyola és una injustícia. Darrerament molts companys estan passant pels tribunals i són jutjats per uns que ja treballaven amb l'antic règim i segueixen treballant amb el nou. Aquests jutges no investigaran sobre els crims del franquisme igual que tampoc jutjaran alguns crims de la democràcia. No m'apunto a modes temporals com en Garzón, també responsable d'haver empresonat a molts companys. Fa molts anys quan jutjava dictadures estrangeres sempre pensava que tenia molt poca vergonya a jutjar els altres mentres xiulava cap a una altra banda com si aquí no hagués passat res, també mirava cap a un altre cantó quan es denunciaven tortures. Fa uns mesos va fer un estirabot i vinga, aquí no ha passat res i el que s'ha de fer és oblidar. On és la neutralitat? Al costat de la justícia, que justament està del seu cantó.
En Garzón no va exercir amb el franquisme, però ell com tots els altres, els d'abans i diria que tots els d'ara, segueixen sent còmplices de crims no jutjats. Crec que aquestes persones haurien de quedar automàticament incapacitades per treballar en aquest àmbit, això seria aplicar-los una mica de justícia a aquests encobridors de crims. Si els apliquéssim justícia del tot, molts d'ells haurien de passar molts anys entre reixes i pastilles de sabó.
A ells els agrada no remoure el passat no fos cas que es remeni tota la merda. Perquè la memòria històrica no s'ha de tenir només amb el franquisme sinó que també amb la seva democràcia. No s'ha d'oblidar que molts jutges considerats demòcrates i progressistes són còmplices d'alguns crims jutjats, com el cas d'en Guillem Agulló. Molts jutges són còmplices de no aplicar la legalitat de la seva llei de partits. No estic parlant de quan l'apliquen amb il·lusió sinó que parlo de quan xiulen cap a una altra banda. La seva neutralitat fa que Alianza Nacional sigui encara un partit legal, que es manifesta pels nostres carrers i que posa a les seves llistes un assassí com en Pedro Cuevas. Quina neutralitat! Potser quan es treguin la careta el premiaran com van fer amb en Màximo Blanco, són els seus actes de justícia. Articles com el del company David Fernàndez són necessaris per no oblidar com apliquen la seva justícia.
Quan tenen la injustícia per bandera, treure-la és un dret. La neutralitat desapareix quan s'acata la constitució espanyola. La justícia, brilla per la seva absència. Cal tenir memòria.

Save David Bassa

Diuen que rectificar és de savis, en aquesta breu entrada no ho faré. Em reafirmo en els meus pensaments. Ho vaig poder fer dissabte a Berga, i ho faig ara al voltant del post sobre l'Hora Q, on deia que era un mal substitutiu i tenia l'esperança en el David. Avui he tornat a mirar el programa tot caient en el reclam dels titulars. Parlaven de bous, draps i paràsits. També parlaven de companys de lluita.
Per una estona he patit molt en anar veient un tractament propi del que jo concebo com a televisió espanyola. No sé de quina tècnica es tracta, no m'agrada i avui m'ha tret hores perquè m'ha retingut primer a una pantalla i ara a l'altra. La tècnica en qüestió era allò d'anar repetint unes mateixes imatges on hi havia flames i deien que parlarien del tema. Una vintena de minuts on ho anuncien dos cops més i finalment la notícia. M'he hagut d'empassar tot un neoliberal que ha acabat parlant del fèisbuc. L'espai on avui un amic sallentí m'ha proposat de crear un grup que es digués "Save David Bassa". Ho hauríem de fer en anglès o en grec per estendre el conflicte. Quan he vist que l'anhelada notícia la cobria ell m'he relaxat i he passat a estar expectant. I he recordat altre cop que encara ens queda un be negre. Intentaré llegir-lo i evitar-me hores perdudes davant del televisor enyorant programes passats. Espero que avisi els dies que valgui la pena. Hauré d'estar a l'aguait mentre seguim ultratjant Espanya.

40 anys

Aquest cap de setmana toca cel·lebrar el 40 anys de l'esquerra independentista. El programa d'actes el trobareu aquí. Escric aquesta breu entrada per reflexionar una mica sobre l'aniversari. D'entrada la primera reflexió és que no fa ni la meitat de temps que milito, potser si que començava a simpatitzar-hi. A finalíssims dels 80 em vaig començar a introduir a l'entorn. Les primeres aproximacions van ser a alguna paradeta de l'MDT (encara no matisaven si eren IPC o PSAN) i també seguint amb interès les informacions que donava TV3 i el diari AVUI. Fa vint no teníem espais de comunicació propis, tot i això al Bages ja apareixia la revista Espetec, de la qual només en vaig comprar dos números que incomprensiblement ara no trobo. Sóc un indocumentat. Vint anys després el diari AVUI torna a parlar de nosaltres i TV3 ens segueix ignorant. El diari AVUI parla molt de nosaltres i de les nostres assemblees i possibles presentacions a les autonòmiques de la CAC. Aquest diari a finals dels 80 va parlar bastant de nosaltres i sovint hi apareixien inserits anuncis d'actes polítics de l'EI, pagant és clar. Més tard es van encarregar de criminalitzar l'esquerra independentista i posteriorment ens van acabar ignorant interessadament. Ara, de sobte, parlen de nosaltres. Ho trobo sospitós, però també hi veig elements positius. Se'm fa estrany que parlin de nosaltres, tot i que s'ha de reconèixer que des de la veritable eclosió del 2007 es té més en compte a l'EI. Crec que ho fan en part per debilitar ERC i això podria enfortir una CiU que com a mínim fins al 2011 no es desfederarà per molta comedieta que fagin. Tot i això, al mateix temps aquests articles generen esperança en l'entorn no militant i a vegades una certa incomoditat dins la pròpia militància. Cada cop que ho llegeixo penso que no m'agrada que s'airegin les nostres petites diferències, però també crec que és un exercici de transparència que la gent sàpiga què volem ser, tot i que rebi el tractament propi (que per sort no arriba a maltractament) d'un mitjà no afí. Ara ja tenim mitjans i eines de discussió més properes que ens donen solidesa per molt que intentin influir-nos o influenciar-nos des dels altres mitjans. Tot i això no hem de tenir por d'aquestes notícies i el moviment ha de caminar fort i unit en la direcció que es decideixi a Mataró.
Hauria de seguir escrivint, potser ja ho faré. He començat a Berga i he acabat a Mataró. Ara he de marxar cap a Manresa que justament era el motiu inicial de l'article, però ja passa...

Realment, volia fer l'article per dir que em resultava curiós que l'homenatge es fes a Berga, quan jo des de la meva equidistància quilomètrica i estratègica amb Manresa i Berga sempre havia tingut com a referent la capital del Bages que darrerament torno a sovintejar bastant. No vull polemitzar ni amb la Llum ni amb la Patum, però Manresa era el meu referent d'adolescència i joventut quan voltava per l'Alimara, el JIR, La Seca, L'Havana. Al 91 la CUP ja van intentar girar la truita amb un vot de lluita. Setze anys després ja tenen una eina més. Han passat 16 anys i una crisi política que va coincidir amb la morfina. De l'EI, 40 anys amb alts i baixos. En 40 anys ja hem rebut molts cops i hem madurat. 40 anys, és una edat de maduresa, on ja hem de demostrar què volem ser i com ho volem aconseguir. Tots junts. Per tant amb 40 anys ja toca que el moviment comenci a caminar a pas valent. Trobo que a Berga ens toca anar-hi a tots. Hi ha peròs i contres però el que està clar és que hem d'acabar anant-hi. No siguem incensats.