Les darreres hores (i II)

Les darreres hores he seguit tenint problemes per escriure. M'ha seguit costant molt.
Seguia donant avisos de que no estava fi. El dissabte altre cop vaig tornar enfangat a casa, només obrir la porta me'l vaig trobar allà davant. No respirava. Vaig intentar reanimar-lo i no vaig poder. Semblava que s'havia acabat el patiment.
Quan vaig sortir de casa, camí d'un cafè del centre, el vaig deixar al menjador acompanyat d'en Ludovico Reinaud. Ara ja no el podia sentir. Vaig insistir en la reanimació i al final va obrir els ulls i em va dir que estava fotut que el sistema ja no li anava bé. La preocupació i la indefensió ocupaven el meu cap. Vaig pensar en trucar a algú però vaig desistir. Potser ja era massa tard per intentar arreglar-ho.
El diumenge em vaig alçar amb la idea que li quedava molt poc i el podria perdre aviat.

Dilluns vaig decidir parlar amb l'especialista. Em va dir que li hauria de fer una visita, però que pels símptomes que li explicava feia mala pinta. Estava desesperat i els companys de feina em van donar tot el seu suport. És d'agrair, i més en un moment tan complicat com aquest. Per mi no era el millor moment, justament aquella setmana era la que necessitava més la seva companyia. No el puc acusar d'egoista per abandonar-me quan ja quasi acabava el projecte. Volia que ell el veiés fet realitat. Tot i això, aquella setmana o les següents, era igual, el trobaria a faltar.
Vaig tenir sort del suport dels companys de feina. Dimarts entrava a l'UCI i en sortia dimecres. Un cop a casa es va tornar a trobar malament i el divendres altre cop amb urgències li van fer un baipàs temporal.
Ahir. quan vaig tornar de veure un gran esforç sense premi final, el vaig tornar a trobar amb problemes de respiració. El baipàs no havia funcionat. Ja havia acabat el projecte i l'havia pogut veure, potser seria l'última cosa que veuria. Encara no ho sé. Vull seguir intentant salvar-lo però cada cop està més clar que m'abandonarà. I ara, patim els dos. Potser he de deixar de lluitar i donar-li una sortida eutanàsica. No ho sé, de moment demà tornaré a veure l'especialista.
Tinc ganes que aviat es solucioni aquesta incertesa. Espero que demà trobem la solució final. I això que tinc el cap a Alacant i em costa tocar de peus a terra. Però crec que ja va sent hora de solucionar-ho. Aquest dia estava mirant un documental que es deia La creu i les urnes, em pensava que explicarien com s'havia de fer per votar al senat i em vaig trobar que parlaven de les relacions de l'església amb el poder. A vegades les coses no són el que semblen.

Ja fa dues setmanes que tinc el portàtil de la feina a casa, l'està substituïnt temporalment. No és el mateix. Mentre es recuperava li vaig tornar a donar conversa i intentava escollir músiques i pel·lícules que l'acompanyessin en els darrers moments. Va ser excitant tornar a veure com aquelles barretes es tornaven verdes després d'un ràpid procés de maduració. Ara torno a estar sense l'animaló i amb el de la feina no és el mateix. Les darreres hores torno a estar sense el meu portàtil. Feia dies que avisava.
Ara que hi penso, també hauria de canviar la meva relació telefònica i buscar algun altre contracte més ajustat, tot i que ara m'hagin premiat per vuit anys de fidelitat. Hauria de canviar les franges horàries de descompte que de 4 a 7 mai truco a ningú.

Les darreres hores (I)

Les darreres hores no he pogut escriure, m'ha costat molt.
Feia temps que anava donant senyals de que no es trobava bé. A vegades, es trobava amb problemes per entrar a diversos llocs, quan ja hi era n'havíem de sortir sense voler i massa sovint em feia pensar que la millor opció era la desconnexió.
Els problemes cada cop s'anaven aguditzant més i la cosa va empitjorar. Un bon dia en obrir els ulls, en pocs segons els va tornar a tancar. Semblava que s'hi quedava, que era definitiu. Vaig tenir una estona de confussió, m'esperava el pitjor. Vaig intentar reanimar-lo i de seguida vaig veure que el seu sistema no funcionava correctament.
Em van venir pensaments de qui em podria ajudar en aquella situació crítica. A qui li podia demanar? Pensava en les últimes persones amb les que havia parlat. Bé, abans parlàvem, darrerament només teníem diàlegs i converses. Ens véiem poc i últimament només coincidíem en una mena de cibercafè. No els podia demanar ajuda, havíem perdut la connexió.
Vuit minuts per les set. Em va venir al cap aquella franja horària que havia escollit en la meva primera relació telefònica. Mira que feia anys i no l'oblidava. La recordava. Havia tingut moltes trucades, propostes i ofertes. Res. No m'atreien. No en feia cas. Recordava aquella relació com la millor. Algun cop tenia dubtes però sovint em reafirmava en una estranya barreja de fidelitat i de desídia. Ara no em servia i hagués preferit no haver tingut mai aquell pla de tarda que millorava quan es feia de nit. Aquella sensació ja l'havia tingut algun altre cop. Recordava totes les temptacions i finalment vaig optar per enviar un parell d'essaemaesses. Una estona d'espera, tres minuts i dues carbasses. Un altre essaemaessa i cap resposta. El temps passava i havia de fer alguna cosa.
Faltaven dos minuts per les set i voltaven pel cap tots els tòpics que es deien de mi i dels meus. Dubtes davant les adversitats, però una forta consciència nacional s'acaba imposant. Tot i l'excepcionalitat i la urgència de la situació vaig reflexionar. Un minut i mig per acabar donant la raó al tòpic .
Es van fer les set. Ja podia trucar, ara les trucades ja eren més barates. Vaig sentir un plaer indescriptible en el que es barrejava una curiosa reafirmació nacional i una estranya consciència social que confonia l'estalvi amb el consum. L'eufòria em va fer oblidar les temptacions i renovar la fidelitat en aquella relació telefònica. La meva franja horària segueix començant a les set, i tinc clar que és per desídia.
Ja podia trucar. Altre cop el dubte. A qui?

Podien ser les seves darreres hores i jo sense saber a qui trucar mentre idolatrava l'omnipresent Mare de Déu del Puny.

Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó.

La vesprada de l'11 d'abril Guillem i la seva colla passaven les vacances de setmana santa a Montanejos (l'Alt Millars). Unes hores més tard, la matinada del 12 d'abril, uns feixistes l'assassinaven. Han passat quinze anys i ara tindríem la mateixa edat. No et van deixar.
No et van deixar els que et van matar i els que després s'han encarregat de que només el teu assassí Pedro Cuevas hagi passat per presó i a sobre només hagi complert una quarta part de la condemna. Els feixistes porten ganivets i molt sovint toga.

La justícia te la farem amb el millor homenatge, la victòria. No t'oblidem. No estàs sol.

Diumenge a les 5/Sunday at 5

Seguim amb Irlanda. Just avui que fa 10 anys dels Acords de Divendres Sant. I d'això és del que parla el documental que podrem veure aquest divendres al 33, a les 23:40 dins el Documental.
El reportatge es titula Diumenge a les 5 i hi participa Batabat que des del Punt i final em mereixen una relativa confiança fins al punt de penjar a cegues el tràiler del documental, el meu ordinador darrerament fa el ruc i no me'l deixa veure.

Us adjunto el text de presentació del documental i al final de l'entrada el tràiler.

Diumenge a les 5 és un documental sobre el paper dels presos polítics en el procés de pau a Irlanda del Nord. Dos d'aquests presos, un de l'IRA i l'altre dels lleialistes UDA, protagonitzen un retrat inèdit i aprofundit sobre la perspectiva penitenciària en la resolució d'un conflicte, que ens mena a través dels seus ulls al passat i al present, al despertar de la seva consciència política, a la vida en clandestinitat, passant per el combat a la presó, les tortures, les vagues de fam, però també el espais guanyats per la reflexió i l'impuls de la pau des de darrera les reixes, l'alliberament amb l'Acord de Pau, la relació amb les víctimes i les perspectives de futur.

Murs que separen comunitats, el parlament d’Stormont, la presó d’alta seguretat de Long Kesh/Maze, els cementiris, però també la vida familiar recuperada són alguns dels escenaris que recorrem els dos protagonistes, Séanna Walsh, ex-membre de l’IRA, i Billy McQuistan, ex-membre del grup paramilitar lleialista UDA. De resultes de la seva activitat armada van passar bona part de la vida a la presó, i des d’aquest espai també van jugar un paper molt important en l’impuls de l’Acord de Divendres Sant i l’actual manteniment de la pau. L’equip de Batabat ha seguit Séanna i Billy en la seva activitat actual, pública i íntima, i ha escoltat les seves reflexion sobre el passat i el present, des del despertar de la seva consciència política, a la vida en clandestinitat, passant per el combat a la presó, les tortures, les vagues de fam, però també el espais guanyats per la reflexió i l’impuls de la pau des de darrera les reixes, així com la lluita pacífica però a primera línia del front per a mantenir avui una pau tan cara.


Diumenge a les 5 és un documental produït per TV3 i Euskal Telebista amb la col·laboració de la productora nordirlandesa Tobar Productions.

Quan les parets parlen...

Anar a Belfast és apropar-te a un dels conflictes que han tingut més difusió mundial. Abans d'anar-hi uns petits consells per aprofitar millor l'experiència:

-És altament recomanable veure algunes pel·lícules que us aproparan a fets històrics: Michael Collins, El vent que agita la civada, Bloody Sunday, Agenda Oculta o la trilogia de Jim Sheridan amb En el nom del pare, En el nom del fill i la menys recomanable The boxer.

-Llegir algun dels darrers llibres d'en Gerry Adams.

-Portar a sobre la guia d'Irlanda de Lonely Planet que és bastant completa.

-Consultar diversos portals d'internet que ens aproparan a la situació, com el setmanari An Phoblacht i el blog en castellà Innisfree1916 entre molts altres.

-Sobretot visiteu Derry on hi trobareu molts murals, i si voleu veure paisatges impressionants aneu a Gallway. Per desgràcia, nosaltres no hi vam poder anar perquè només vam estar-hi cinc dies on vam combinar Belfast amb Dublín.

-Una època recomanada per anar a Belfast són els primers dies d'agost quan es realitza el Féile and Phobail West Belfast, que és un festival que omple els carrers de Belfast Oest.

Quan les parets parlen...

Una de les coses més impressionants d'Irlanda del Nord són els murals polítics que trobem a les façanes de les cases. La tradició muralística és molt important a Irlanda i per conèixer-la val la pena comprar-se algun dels tres volums del Drawing Support. Murals of war and peace d'en Bill Rolston.
Actualment, hi ha molts murals que estan variant perquè s'està intentant desmilitaritzar les parets. Això sí, si te'n vas a la zona unionista de Shankill Road encara hi veureu molts murals paramilitars.

Si aneu per Falls Road i algun dels carrers adjacents podreu veure-hi molts murals, però pel vostre compte pot ser que us perdeu alguns escenaris importants. A Belfast es fan unes rutes polítiques en castellà (per contactar-hi euskaraz@coiste.com) a càrrec d'en Beñat, un noi basc que treballa per l'associació Coiste na n-Iarchimí, que és el Comitè d'expresoners. La ruta costa uns 8 pounds i dura unes tres hores, cal dir que a nosaltres ens va durar quatre hores i mitja, el dinar i també la nit al Hatfield. Allà, ens va explicar que el cantant havia estat el responsable d'escollir des de la presó qui estava preparat per les vagues de fam. Us deixo les meves fotos dels murals polítics de Belfast.

El Coiste Political Tour és una de les opcions més econòmiques per veure els murals i també té la contrarietat de que va aconseguir que celebréssim l'arribada del nostre guia perquè podríem seguir el tour en castellà, i sort que vam poder escollir aquesta opció. També hi ha l'opció de fer els tours en anglès mitjançant els taxis que els porten expresoners de l'IRA. Vigileu que hi ha diferents tipus de taxis.
El tour polític inclou visites als Gardens of Remembrance, jardins en record dels caiguts, i també al cementiri de Belfast, on hi trobareu la tomba d'en Bobby Sands i les d'altres voluntaris. Tornant, atureu-vos al Fallens.


Podeu trobar material a les Sinn Féin Book Shop on us recomano els dissenys de Kot. Per consultar murals polítics d'Irlanda ho podeu fer al següent bloc i per veure murals polítics d'altres parts del món he trobat aquest bloc que també és interessant ja que el muralisme no és només cosa dels irlandesos.
Les parets callaran quan la terra sigui lliure. Tiocfáidh ár lá.

MLNG

A l'entrada anterior anunciava que la pròxima entrada parlaria de l'esquerra independentista gallega. I ho faré, tot i que bàsicament serà per complir amb la promesa feta, sortir del pas i poder seguir fent altres pinzellades; també de Galiza, quan hi hagi anat, hagi llegit més sobre el tema i tingui una mica més clar el panorama. un membre de l'EI gallega ho explica al diari A peneira i amb les seves paraules resumeix una mica la situació del moviment gallec:
"Explicar o que é o independentismo galego non é tarefa fácil. Non o é porque non hai nel uns universais, nen unha referencia definida, mais unha feixada de grupos e posturas que dificultan chegar ao seu cerne."

Massa sovint, parlar d'un moviment d'alliberament nacional et porta a buscar referents i molts cops trobar-te davant de mil escissions. A vegades semblem trotskistes, em sembla que la frase deia: "Un trotskista, una idea. Dos trotskistes, un partit. Tres trotskistes, una escissió". L'esquerra independentista gallega sembla una miqueta això, masses esquemes per un mateix guió. Sinó mireu l'esquema que la Guàrdia Civil n'ha fet tal com denuncia el Movemento polos dereitos civís:

No és per col·laborar amb la Guardia Civil ni molt menys, però encara n'hi falten. Hi hauríem d'afegir Causa Galiza, Primeira Linha i Resistencia Galega.

Pel que a fa a Causa Galiza, és una plataforma on estan intentant mobilitzar unitàriament amplis sectors de l'independentisme i l'esquerra. A Causa Galiza hi participen els quatre corrents polítics de l'esquerra independentista gallega:
-Primeira Linha i les seves joventuts Briga. Que van participar en l'intent unitari que es va fer amb el Proceso Espiral i que va donar lloc a la creació de Nós-Unidade Popular.
-AMI (Assembleia da Mocidade Independentista) que és una organització de joves de l'esquerra independentista que va a la seva com els Maulets quan es van desvincular de Catalunya Lliure l'any 95.
-El Frente Popular Galega (FPG) és una formació històrica que ja fa temps que existeix i té alguns escriptors enquadrats i potència en alguna comarca amb el seu sindicat, el CUT. Ara també tenen les seves joventuts Adiante (Mocidade Revolucionaria Galega).
-Darrerament està apareixent un quart sector dins el qual també hi trobaríem el Movimento pola Base (que és un corrent polític minoritari proper a l'EI dins del BNG.) i també hi trobaríem gent de la Confederación Intersindical Galega-CIG (on també hi ha un corrent minoritari proper als postulats de l'EI). El Moviment pola Base ara mateix no li funciona la pàgina web i aquests també tenen joventuts que s'anomenen Isca.

Per acabar-ho d'adobar també ha aparegut darrerament Resistencia Galega que van a la seva. D'aquests no en puc posar cap enllaç perquè bàsicament es dediquen a posar nom als sabotatges des de juliol de 2005, quan se n'estan fent des de mitjans dels noranta, uns anys després que desaparegués l'EGPGC. Us deixo l'enllaç a la seva carta de presentació.

Causa Galiza ve a ser l'enèssim intent unitari en un moment en el qual el BNG està al govern i cada cop gira més cap a la dreta i s'oblida de les reivindicacions independentistes. És un bon moment per tenir suport social i això passa perquè la proposta de l'MLNG s'articuli unitàriament, amb uns referents exteriors clars, i amb uns quadres polítics que provinguin de les diverses famílies de l'EI i oblidin les petites discrepàncies que creen un abisme dins l'MLNG.

Aviam si ja van trobant cada cop més punts d'acord, tot i que també tenen el tema lingüístic amb dos sectors: l'oficial, que defensa un gallec més castellanitzat i el reintegracionista, que defensa un gallec més proper al portuguès. Pel que fa a l'antirepressiu tenen Ceivar. I com a sindicat d'estudiants tenen AGIR. També es fa molt treball dins els CSOs que a Galícia n'hi ha uns quants i bastant actius, igual que bars del rotllo. Sovint deuen coincidir però a vegades sembla que tants caps, tants barets. També funcionen els Siareiros Galegos, que animen a les seleccions gallegues, aquest sector és força important ja que les rivalitats futbolístiques entre els supporters gallecs sovint derivaven en enfrontaments, i ara s'està començant a superar. Pel que fa a les notícies del rotllo tenen un portal informatiu que es diu GalizaLivre.org. A Indymedia Galiza per desgràcia passa el mateix que al de Barcelona on qualsevol malalt i/o policia pot intentar destrossar el moviment i crear mala maror amb els seus comentaris o Novas.

Memòria recent:
Els companys de Desperta Ferro van tenir el privilegi de poder anar a tocar la nit abans d'un 25 de xulho a Galiza, fa poc més d'un parell d'anys. Van quedar astorats en veure que hi havia dos concerts que es feien a uns 500 metres de distància. Un concert el montava Briga i l'altre AMI. Em sembla que als dos hi van tenir pèrdues, a un hi tocava Betagarri i a l'altre Obrint Pas. A la mani del 25, dia da patria galega, també anaven separats en blocs.
Memòria no tan recent:
Recordo quan el 88, havia tingut un parell d'exemplars de l'Espetec a les mans. En aquella revista de l'esquerra independentista del Bages i el Berguedà hi vaig llegir una entrevista a l'Exército Guerrilheiro do Povo Galego Ceive (EGPGC). L'entrevista era en gallec i s'entenia bastant bé, és el que tenen les llengües romàniques. Era una època en la que eren bastant actius i van volar un xalet del Fraga (sense ell a dins, tot i que després de Palomares...). L'EGPGC va acabar patint una onada repressiva que va afectar de ple el conjunt de l'MLNG. I encara estan refent-lo. Com veieu hi ha paral·lelismes i també tenen molta feina a fer.

Per cert, fa temps que busco els dos Espetecs que tenia per casa i no els trobo. Recordo que un defensava l'Escola Pública i l'altre parlava de la insubmissió. Aviam si algú té la bona pensada de fer-los arribar a algun centre de documentació, ja que donaran testimoni de la feina que es feia a finals dels 80.

*Tota l'entrada ve motivada per la xerrada que va fer un militant de Nós-UP, l'André, que ens va explicar el panorama actual a Galícia i després de sopar vam poder xerrar-ne de manera distesa i ens va apropar més a aquesta nació que també està oprimida per l'Estat espanyol.

Musiquetes

Feia temps que volia fer una entrada sobre aquest projecte que ara ha agafat forma de disc. He tardat molt, tot i tenir clar des del principi que era una entrada merament informativa, d'aquelles que en teoria no creen opinió i tampoc fereixen sensibilitats. Aquesta és una entrada d'aquelles breus en les que fàcilment t'estalvies que algú s'irriti pel contingut, els mots o la puntuació. Per tant, el més senzill és posar l'enllaç i que la gent llegeixi i escolti aquest projecte.

Sobre opinions, sensibilitats i puntuació:
-En el fons crec que aquest disc també crea opinió, ens fa veure molt clara la importància de l'educació i la cultura per construir un poble lliure. Un poble lliure amb una llengua on hi conviuen accents i mots diversos; com al disc, on hi conviuen estils i dialectes diversos.

-La sensibilitat és molt important i ahir me la van ferir. Me la van ferir aquells que juguen a la confusió i roben els mots de l'esquerra independentista. Ahir, tornant de Barcelona, vaig passar per davant del bar d'Esquerra que han obert al costat de casa. Vaig sentir com la música que sonava era de l'estil d'aquelles d'Operación Triumfo, evidentment, en castellà. Vaig pensar en les Musiquetes per la Bressola i vaig creure que aquest gent feia temps que havien perdut el nord i segurament no sabien que el nostre país no s'acaba al sud de l'Albera. També vaig pensar en els valors socials que aporta el disc tot contraposant-los als de les cançonetes del Triumfo. Diuen que a Esquerra la crisi la tenen a dins, jo la vaig veure i sentir des de fora.

-Pel que fa a la puntuació, recordo que fa uns anys observava que en moltes pintades hi apareixien punts entre les sigles de les organitzacions (J.I.R., C.S.P.C., M.D.T., P.U.A.,...), i sempre que tenia algú al costat li deia (per si era o volia ser l'autor d'alguna pintada) que en català les sigles no porten punts. Un petit matís de filòleg que també pensa que molts cops ens fixem massa en els punts i en algunes lletres. Pel que fa a les sigles he observat que els punts ja ningú els hi posa. Pel que fa als mots, n'hi ha molts que utilitzem els mateixos. Tot i això, encara no està definit l'esquema del guió que ens ha de portar cap als objectius finals, els mateixos. Ens hi posem?

*Avui he amagat el cap sota l'ala, volia parlar de l'esquerra independentista gallega i he optat per una entrada informativa. La pròxima ho serà. Bàsicament per qüestions d'opinió, sensibilitat i puntuació. El problema, el mateix. Masses esquemes per un mateix guió.

Newroz

Ja fa uns anys que al mateix temps que anava esdevenint conscient de l'opressió nacional del meu poble m'anava tornant solidari amb altres lluites germanes. M'interessava llegir sobre ells perquè la seva lluita també és la nostra. M'informava. Darrerament he intentat arribar-me fins a les altres nacions sense estat i conèixer més directament les seves realitats. Al País Basc fa tres anys, a Còrsega fa dos anys i l'any passat a Irlanda. Donostia, Aiacciu, Belfast...

Ja fa uns anys em vaig assabentar que existia el Kurdistan, que era un país oprimit per quatre estats, ara ja cinc. Iran, Irac, Turquia i Síria. Ara veig que també he de comptar Armènia com a estat opressor i me'n recordo quan fa anys també llegia sobre Nagorno-Karabakh. Ai, a la Val d'Aran ho passaran malament.

Ja fa uns anys que vaig conèixer la Laia que anava amb els cardonins en aquelles trobades del 96 a Navarcles. Ara, també recordo que vaig estar a punt de perdre un dit tot intentant aturar un barril de kalimotxo que rodolava descontrolat. Amb el temps he comprovat que la cervesa és molt menys perillosa.

Ja fa uns anys que anava sentint parlar del PKK, de l'Abdullah Ocallan, del Newroz. També massa sovint anava rebent informacions esbiaixades sobre els kurds mentre Turquia els atacava, els il·legalitzava les idees, els prohibia la llengua i darrerament els tornava a bombardejar... Em sona proper i per això cal que no oblidem els atacs que hem rebut, i menys ara que recordem els bombardejos del 38, fins i tot amb la pel·lícula Mirant el cel a la que posa música Fermin Muguruza i que ens reviu un dia de bombardejos. Sempre passen coses els 17 de març.

Síntesi:

Ja fa uns anys que per acabar amb les informacions esbiaixades intento conèixer les coses amb proximitat. Aquest cop la proximitat l'aporta amb les lletres la Laia Altarriba i amb les fotos l'Oriol Clavera (precisament, aquesta és seva). Estan al Kurdistan i ens ho expliquen en el seu Quadern de viatge. Parlen del Newroz i la cançó del Fermin també. La pel·lícula, intentaré anar-la a veure. L'aniversari, sempre és St Patrick. Viatge, hi estic pensant. I pel dit no us preocupeu que al final va quedar bé, i ja fa uns anys...

La dansa de la mort

Alguns anys per setmana santa m'arribo fins a Verges (Baix Empordà) per veure la Dansa de la Mort. No sóc creient i tampoc m'agraden les processons, però amb aquesta faig una excepció. L'any passat vaig arribar-m'hi, aquest any la dansa de la mort ha ballat massa a prop. El mateix dijous un càncer acabava amb la vida d'en Joan Carné i Prat. En Joan era el meu cosí polític que sempre havia vist com a tiet pel fet de que jo era quasi el més petit de la família. Amb els seus fills, l'Ester i el Carles ens portem poc temps. Ens ha deixat als 54 anys, massa d'hora. Avui l'hem enterrat i altre cop han tornat el nus a la gola i els ulls plorosos. La família, els amics, els companys de l'Associació de Veïns...et trobarem a faltar.

La bandera que a Verges acompanya la Mort porta les inscripcions: Nemini parco (No perdono a ningú) i Lo temps és breu (Tempus Fugit). Per desgràcia, és cert.

Austràlia

Al bloc normalment acostumo a combinar opinions polítiques, batalletes i algun viatge. Ho sento, però ho seguiré fent.
I ara, a més a més, hi aniré penjant cançons que m'agraden, ara que finalment he après a penjar cançons després de dos petits intents frustrats.
Una altra cosa que afegiré seran comentaris d'alguns llibres que m'he llegit, tranquils no els comentaré tots sinó només els que recomano. La meva intenció no és fer-vos un comentari extens sinó només deixar anar quatre pinzellades. No pretenc anar de crític literari, ni de bon tros, la intenció és recomanar-vos lectures que m'han agradat.

En aquesta novel·la Roc Casagran ens apropa a la vida de quatre joves d'una ciutat propera a l'àrea metropolitana. Els personatges tenen noms de pedra: Àgata, Calamarsa, Còdol i Petra. L'Àgata és poeta i treballa de dependenta en una botiga de roba. El Calamarsa és taxista. El Còdol és un gai verge que treballa de cambrer i vol ser actor teatral. La Petra és okupa i treballa de moderadora en un xat televisiu.
Les històries d'aquests personatges es van enllaçant mitjançant capítols breus i això fa que et costi molt deixar de llegir. És un llibre que te'l devoraries ràpidament perquè la trama t'enganxa i molts cops et sents identificat amb coses que els hi passen als personatges. A més a més, a l'obra hi trobem frases i situacions molt encertades que et fan reflexionar.

Com diu l'autor: "Una novel·la que ens parla de les escletxes que el sistema encara ens deixa per ser una mica feliços"

Dilluns 31 de març se'n fa la presentació a Sabadell.

Fa dues setmanes santes.

Quan el tres anava sol