Save David Bassa

Diuen que rectificar és de savis, en aquesta breu entrada no ho faré. Em reafirmo en els meus pensaments. Ho vaig poder fer dissabte a Berga, i ho faig ara al voltant del post sobre l'Hora Q, on deia que era un mal substitutiu i tenia l'esperança en el David. Avui he tornat a mirar el programa tot caient en el reclam dels titulars. Parlaven de bous, draps i paràsits. També parlaven de companys de lluita.
Per una estona he patit molt en anar veient un tractament propi del que jo concebo com a televisió espanyola. No sé de quina tècnica es tracta, no m'agrada i avui m'ha tret hores perquè m'ha retingut primer a una pantalla i ara a l'altra. La tècnica en qüestió era allò d'anar repetint unes mateixes imatges on hi havia flames i deien que parlarien del tema. Una vintena de minuts on ho anuncien dos cops més i finalment la notícia. M'he hagut d'empassar tot un neoliberal que ha acabat parlant del fèisbuc. L'espai on avui un amic sallentí m'ha proposat de crear un grup que es digués "Save David Bassa". Ho hauríem de fer en anglès o en grec per estendre el conflicte. Quan he vist que l'anhelada notícia la cobria ell m'he relaxat i he passat a estar expectant. I he recordat altre cop que encara ens queda un be negre. Intentaré llegir-lo i evitar-me hores perdudes davant del televisor enyorant programes passats. Espero que avisi els dies que valgui la pena. Hauré d'estar a l'aguait mentre seguim ultratjant Espanya.

40 anys

Aquest cap de setmana toca cel·lebrar el 40 anys de l'esquerra independentista. El programa d'actes el trobareu aquí. Escric aquesta breu entrada per reflexionar una mica sobre l'aniversari. D'entrada la primera reflexió és que no fa ni la meitat de temps que milito, potser si que començava a simpatitzar-hi. A finalíssims dels 80 em vaig començar a introduir a l'entorn. Les primeres aproximacions van ser a alguna paradeta de l'MDT (encara no matisaven si eren IPC o PSAN) i també seguint amb interès les informacions que donava TV3 i el diari AVUI. Fa vint no teníem espais de comunicació propis, tot i això al Bages ja apareixia la revista Espetec, de la qual només en vaig comprar dos números que incomprensiblement ara no trobo. Sóc un indocumentat. Vint anys després el diari AVUI torna a parlar de nosaltres i TV3 ens segueix ignorant. El diari AVUI parla molt de nosaltres i de les nostres assemblees i possibles presentacions a les autonòmiques de la CAC. Aquest diari a finals dels 80 va parlar bastant de nosaltres i sovint hi apareixien inserits anuncis d'actes polítics de l'EI, pagant és clar. Més tard es van encarregar de criminalitzar l'esquerra independentista i posteriorment ens van acabar ignorant interessadament. Ara, de sobte, parlen de nosaltres. Ho trobo sospitós, però també hi veig elements positius. Se'm fa estrany que parlin de nosaltres, tot i que s'ha de reconèixer que des de la veritable eclosió del 2007 es té més en compte a l'EI. Crec que ho fan en part per debilitar ERC i això podria enfortir una CiU que com a mínim fins al 2011 no es desfederarà per molta comedieta que fagin. Tot i això, al mateix temps aquests articles generen esperança en l'entorn no militant i a vegades una certa incomoditat dins la pròpia militància. Cada cop que ho llegeixo penso que no m'agrada que s'airegin les nostres petites diferències, però també crec que és un exercici de transparència que la gent sàpiga què volem ser, tot i que rebi el tractament propi (que per sort no arriba a maltractament) d'un mitjà no afí. Ara ja tenim mitjans i eines de discussió més properes que ens donen solidesa per molt que intentin influir-nos o influenciar-nos des dels altres mitjans. Tot i això no hem de tenir por d'aquestes notícies i el moviment ha de caminar fort i unit en la direcció que es decideixi a Mataró.
Hauria de seguir escrivint, potser ja ho faré. He començat a Berga i he acabat a Mataró. Ara he de marxar cap a Manresa que justament era el motiu inicial de l'article, però ja passa...

Realment, volia fer l'article per dir que em resultava curiós que l'homenatge es fes a Berga, quan jo des de la meva equidistància quilomètrica i estratègica amb Manresa i Berga sempre havia tingut com a referent la capital del Bages que darrerament torno a sovintejar bastant. No vull polemitzar ni amb la Llum ni amb la Patum, però Manresa era el meu referent d'adolescència i joventut quan voltava per l'Alimara, el JIR, La Seca, L'Havana. Al 91 la CUP ja van intentar girar la truita amb un vot de lluita. Setze anys després ja tenen una eina més. Han passat 16 anys i una crisi política que va coincidir amb la morfina. De l'EI, 40 anys amb alts i baixos. En 40 anys ja hem rebut molts cops i hem madurat. 40 anys, és una edat de maduresa, on ja hem de demostrar què volem ser i com ho volem aconseguir. Tots junts. Per tant amb 40 anys ja toca que el moviment comenci a caminar a pas valent. Trobo que a Berga ens toca anar-hi a tots. Hi ha peròs i contres però el que està clar és que hem d'acabar anant-hi. No siguem incensats.

Coldplay: Lost

Com el dia i la nit

Feia temps que les meves nits havien estat sense companyia televisiva. Estava acostumat a mirar "La nit al dia", m'agradava el programa i m'agradava com feia de periodista la Terribas i també com orientava els continguts. Podia no estar d'acord amb algunes de les seves paraules però hi reconeixia objectivitat. Ella sovint tractava temes que molts d'altres ignoraven i a mi m'interessava sentir-ne parlar. El traspàs de papers va ser lamentable i el programa va morir enmig d'una elevada pèrdua d'audiència.
Les darreres setmanes he vist algun cop l'"Hora Q" i avui ho estic fent. Estava pensant en fer-ne algun comentari al fèisbuc, però les reflexions han anat a l'alça i he cregut que era un bon motiu per tornar a escriure al blog. No sé si el fèisbuc el controla la CIA (segurament) però crec que està fent estralls en el món blogaire. Hi ha crisi, d'articles i comentaris. De la crisi, aquí és on he començat a mirar el programa.

Els primers cinc minuts que vaig veure de l'"Hora Q" es van caracteritzar per sentir tres cops la paraula Espanya com a àmbit nacional de visió. Em vaig irritar i no m'he esforçat a seguir el programa. Avui, m'hi he aturat. Parlaven de superar la crisi tot comprant pantalons que valien 15 euros enlloc d'uns que en valien 600 o una americana de 40 euros enlloc d'una altra de 1200 euros, no recordo la xifra i em sembla que em quedo curt. La persona que pot comprar els segons productes em sembla que la crisi l'afecta poc, quan realment hi ha moltíssims treballadors (amb possibilitat de passar a estar desocupats) que tenen problemes per arribar a final de mes. Després he vist un reportatge futurista en la línia de programes surrealistes de televisions espanyoles on es parlava d'una postal i un papa, tot amanit amb una música més patètica encara. No li feu això al David, el tripartit l'està fuetejant... Seguidament, un catalanet que es pot permetre córrer en un cotxe de fórmula 1 quan la majoria del país ha d'escatimar quan va a les benzineres. Ah, com que allò de l'Alonso triomfava intentarem potenciar-ne algun d'aquí...ui, què se n'ha fet d'en Gasol... Després parlaven d'un exesportista olímpic espanyol, que havia sigut regidor del PP i ara passava a ser actor de cinema. Vaja, un Ronald Reagan invertit i d'interès nacional per tots els catalans. La periodista no sé si surt a Màtrix o als Àngels de Charlie, que se'n vagi a Hollywood. I vinga, ara acabem amb el Quim Vila (el subvencionat) fent lletres i musiquetes quan una televisió nacional hauria de potenciar artistes que actualitzessin les notícies tot cantant garrotins. La idea no és dolenta, però les lletres tenen un contingut crític zero, i els garrotins sempre porten crítica. Posats a criticar, quina merda de crítica televisiva premonegaliana. Enyoro la Nit...
Mentre busco una imatge estival gallega veig que a la nostra en passen una de l'Arnold Scharzwenegger, espectacular. A Fisterra tampoc vam poder veure la nit al dia, i lligant-ho berlusconianament (sic) em pensava que ara tots eren de l'Obama. Conan, el bàrbar! Després del Serrallonga em pensava que vindrien els almogàvers, Desperta Ferro! Quins collons! Nissan, la bàrbara. Escoltaré el Sisa a veure si Qualsevol nit...

Està plovent!

Mai m'havia plantejat quin és el temps que m'agrada més. Un bon dia dins l'iglú contestes un test i et demanen quin clima prefereixes, dubtes una estona i respons pluja. No recordo de què anava el test, però em sembla que no em va fer ni fred ni calor. Justament com m'agrada el clima, però aquesta opció no hi era.
Estem en uns dies de pluja i avui he començat a reflexionar si la meva resposta havia estat la correcta. Dilluns me'n vaig anar a dormir enyorant l'informatiu que acompanyava la meva nocturnitat, tot i això em vaig assabentar que baixarien les temperatures i plouria. Un cop al llit, en previsió vaig posar els 2 despertadors un pèl més d'hora de l'habitual. Una previsió que no havia tingut el dia abans quan em vaig aixecar una hora abans i vaig maleir l'estalvi energètic. Quan plou el país es paralitza, enganxes tots els embussos del món i arribes tard a la feina. Tot i les previsions, arribes un pèl més tard de l'habitual minut i mig que et fa maleir el nou fitxatge informàtic. En un dia de pluja, els nens no poden fer Educació Física ni anar al pati, i això fa que estiguin més esverats. És un dels 200 factors que fan que els nens s'activin i desconnectin. Tot i això avui fem unes Jornades per la convivència i la feina és diferent. Segueix plovent i les activitats a l'aire lliure no es poden fer. Seguidament, una xerrada per nosaltres que quasi aconsegueix que m'adormi. Llavors te'n recordes d'aquell institut al costat de casa amb el que et vas oferir per acompanyar-los al cinema. Era un dia d'aquells que has dormit poc, arribes al cinema i et diuen que la pel·lícula és West Side Story en versió original, la còpia del 61 i a uns descafeïnats quarts de 9. Te'n recordes d'aquell dia que els ulls se't tancaven amb la cap d'estudis al costat i que no paraves de bellugar-te per no adormir-te. Resisteixes amb el company del costat que està igual que tu. Vas a casa per dinar ràpidament, però has de fer un parell d'encàrrecs i només et pots estirar 10 minutets i has de tornar a la pluja, els embussos i un curset al que arribes tard, molt més tard del minut i mig habitual que t'alegra la cara perquè no hi ha un ordinador que et controli. Acabes a les 9 i segueix plovent, tots els camins saturats i un llum petat que com no espavilis farà que no passis l'itevé.
Dimarts, m'aixeco i segueix plovent, maleixo en Baltasar i el ciri que va posar a la Moreneta, que algú l'apagui que el PHN ja s'ha aturat. Avui he sigut més previsor i alarmista, tot i això una conxorxa d'embussos fa que no em sobri massa temps. Busco un guàrdia que em substitueixi, arreglo quatre papers i comença una excursió amb pluja. Em passo mig matí cridant-los l'atenció enmig de llibres i l'altre mig matí donant un volt per Caldes. Un volt amb pluja, vent i fred. Molt fred, quasi tant com als concerts sallentins dels Bassotti que m'han tornat a regalar un constipat que encara arrossego. Però aquí hi ha pluja i responsabilitat. M'he de passar mig matí evitant que atropellin 27 paraigües que em podrien degollar. El fred i la pluja fan que la cacera de paraules no sigui tan productiva com l'any passat. Tornes a casa per dinar i segueix plovent. A mig àpat se'n va la llum i maleixes la pluja. Sense poder aclucar els ulls te'n vas cap a un altre curset on tornes a arribar més tard de l'habitual i descobreixes que t'has equivocat. T'avergonyeixes d'haver descobert que el treball experimental amb les TIC no es basa en fer provatures sinó que va lligat a l'àmbit de les ciències experimentals. Tornes a casa, escrius al blog mentre es renta la roba i deixes d'escriure-hi quan te'n recordes que ja ha acabat i que espera el centrifugat. Feia dos dies que havia de fer bugada i estendre roba... Segueix plovent. Que algú em torni a enviar el qüestionari que marco una altra resposta, que no vull que plogui a la devesa. Parlant de Girona, setze absolts i una família encara per jutjar.

Tabac a la nevera

A vegades hi ha coses que et sobten, t'estranyen, t'impacten. Darrerament l'iglú i la feina em deixen poc temps per la reenganxada al món blogaire, però la situació ja es va normalitzant. Tot i això, la normalitat massa sovint es veu alterada. La setmana ja començava de manera estranya quan vaig comprar El Temps i vaig veure que a la portada parlen del tzar, sort que a l'interior ho arreglen. Dimarts, curset de Moodle i reflexió sobre les hores que passo davant d'una pantalla. Dimecres, una maneta fora de casa. Dijous després de dinar, tornar a la feina i xafar una tifa.
Avui, aixecar-me un pèl més tard i rebre un justificant que no s'escau amb l'absència. Anar a esmorzar al Cafè del Centre i veure-hi la mateixa gent que el darrer cop. Tornar a Correus per tornar a demanar que deixin d'enviar-te les cartes dels d'abans. Recordar el primer cop que hi vaig treballar a l'adoptiva. Una de les primeres frases que em van adreçar va ser: "Chaval, no trabajes tanto que ni te van a pagar más, ni te van a contratar más por hacer la faena". De fet, tenia raó, era un sistema de treball mitjançant llistes i jo justament tenia un contracte per acumulació de feina. Tot i això, aquella imatge em va definir el perfil del funcionariat espanyol. Avui, m'han dit que no tornaré a rebre aquelles cartes, però tinc la total seguretat que en poc temps en rebré alguna. Vaig treballar-hi força temps, i hi ha coses que mai no canvien.
Dirigir-me a l'Oficina d'Atenció Ciutadana per queixar-me de la taxa de residus i l'incensat. Tot i aclarir-ho, descompte de només 7 Euros. Comentar que recicles i demanar pel descompte, i et responen que és d'un 20% però només es tracta de portar coses al Punt Blau. En resum, que podria rebre un descompte si barregés vidre, plàstic, paper i orgànica. Sobretot, l'important és el Punt Blau. I jo que em pensava que posarien un inspector a controlar-me les escombraries.
Tot seguit, m'arribo fins a la biblioteca per agafar unes partitures, Tres nadales monzonianes i un compacte d'himnes urbans dels The Verve. Recordar la cançó i el vídeo. Recordar un dijous a la matinada pel mig del carrer Rocafort amb els Xeics imitant el vídeo direcció al Blas fins que un mini ple de ballarines es va creuar enmig de la Bitter Sweet Simphony. Van tenir un final accidental, uns goril·les mafiosos i un judici. Era una altra època, els divendres no m'havia d'aixecar tant d'hora.
Segueixo el meu trajecte, recordant els anys universitaris. Aturar-me a una botiga i aconseguir el tan anhelat aparell d'emapetrès. Valorar que és el preu de dos cartrons de tabac que es consumeixen en dues setmanes. Cert, però encara no he deixat de fumar, i em compro un altre cartró. Encuriosit, pregunto i m'acabo emportant un paquet de tabac que anirà directe a la nevera. Així mai tornaré a tenir la nevera buida. Vaig a fumar-me'n un.

Insisteixen!

Insisteixen, segueixen, reprimeixen, persegueixen...
Demà, quatre joves a declarar a l'Audiència Nacional. El dia 29, setze companys i companyes de Girona. Ara també en Xavi Oñate, company de lluita a la comarca adoptiva. Aquesta fotografia evidentment no és apologia de res. Segurament és una de les que van fer servir aquells nostrats treballadors que amb tanta diligència envien de viatge a Madrid als nostres companys de lluita. Ni els botiflers d'abans ni els d'ara ens han aturat. 300 anys lluitant contra corones i virreis. Jo també cremo... als lauzengiers, als senyors, als nobles, als reis i a tots els opressors. Jo també cremo a tots els que en volen vassalls.

Correllengua 2008

Després de 4 edicions sense celebrar-se. El Correllengua va tornar arribar a Navàs. Va deixar d'arribar-hi el 2003, va ser l'última edició que vam organitzar des de l'Associació Cultural la Ceba. Ara 5 anys més tard, una ceba rejovenida i que torna a estar arrelada a la terra, en va fer possible una nova edició. Feia bastant goig veure la plaça plena de gent que gaudia amb les mostres de cultura popular. Prop de 250 botifarres i un munt de gent treballant amb il·lusió pel futur d'un poble.

Dies de Meleé

Aquests són els que he vist més aquest estiu, els he alternat amb els de la bata blanca.
Darrerament els caps de setmana els passo per la comarca i aquí és on vaig a parar, Taverna La Meleé. Podria fer-ne propaganda, però crec que amb la foto i l'enllaç de l'Onsortir.cat ja us ho fareu! Cerveses, pintxos a les vuit, bona música i uns cambrers pluriempleats: et serveixen i et donen conversa. Amb el Xavi havíem militat junts al JIR, a Maulets i vam crear el Casal Popular La Ceba. I ara amb la Oihana, lluny de Deba, estan a punt de crear la Irati. Enhorabona, que ja falta menys. Ens veiem divendres abans d'anar a Sallent. Una Rosita o mitja Foster.

Des de la distància

Sovint les coses es veuen diferents des de la distància quan et refugies dins l'iglú (hauria de sonar Antònia Font però el reproductor està millorant-se). Podria refugiar-me en paradisos artificials a l'estil Baudelaire. Podria retrobar vells amics i amigues de quan no teníem ni correu electrònic ni mòbil. Podria retornar al passat, quan no existien els problemes. Podria recordar l'altre estiu hospitalari, quan jo era al llit. Podria gaudir quan estic a la feina. Des de la distància podria recordar Galiza. Des de la distància sentiria tristesa després de veure a ma mare com segueix lluitant en el seu combat particular. Des de l'exili laboral, el meu iglú esdevé feisbuquià.

Tornar-hi!

Tornar a l'Onze.
Tornar a ser ignorat.
Tornar a emprenyar-te.
Tornar a preguntar-te què volen aquesta gent...

Tornar a la feina.
Tornar a l'adoptiva.
Tornar a escriure.
Tornar a substituir els complements...

Tornar del malson.
Tornar d'un estiu massa hospitalari.
Tornar amb una batalla guanyada.
Tornar-hi!

*Tornar a robar una foto del Salvia.

Cabòries estivals

Massa temps sense escriure. El títol és manllevat de l'últim llibre que m'he llegit de l'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Vaig triar el llibre pel títol i ara em serveix per donar nom a aquesta entrada, perquè crec que s'escau amb el període que estic visquent.
No escric des de poc abans de Patum perquè la situació ha fet un tomb força negatiu. Fa dies que reflexiono sobre si escriure aquesta entrada, escriure'n una altra o abandonar el blog. Finalment, he optat per continuar tot explicant la situació actual però amb la voluntat i l'esperança de retorn a la normalitat. Són temps difícils.

Les cabòries són preocupacions sense fonament, i les meves en tenen tot i que espero que en poc temps les coses millorin i realment ja no hi hagi ni fonament ni preocupacions. Molts cops diem que "resistir és vèncer" i això ara toca en l'àmbit de la salut familiar. Toca resistir per vèncer les malalties.
Els meus pares s'estan fent grans, després d'una vida de treball ara els toca lluitar per la vida. En els darrers mesos m'he hagut de familiaritzar amb termes que no voldria conèixer, com la neoplàsia, i haver d'acompanyar al meu pare fins a prop de la Kasa de la Muntanya, a la Clínica de l'Esperança. Hi ha esperança ,i per aquella zona el lema és clar: "resistir és vèncer". Resistirem. Les males notícies no vénen soles i ma mare també està combatent contra l'amarg excés de dolçor i la mala circulació. Tot ve de cop i en el pitjor moment, després que hagi perdut un nebot polític i un germà.
Aquestes són les raons que m'han portat a no escriure en tot aquest temps. Ara toca ajudar i donar suport a la família per intentar que tot vagi bé. Aquest estiu he abandonat el meu Sabadell adoptiu i me'l passaré al meu Navàs nadiu, al costat de la família.
Enmig de la resistència i l'esperança, també hi ha notícies bones: la CUP Navàs ja ha començat a caminar. La lluita continua en tots els fronts!