Xúquer Viu

Provant el Wordle, eines TIC

Metrònom (Gabriel Ferrater)

Enmig de tanta feinada, un enllaç m'ha portat a dedicar una hora a reviure la figura de Ferrater.
Segurament, a vegades, el pas del temps no és tan precís com el d'un metrònom dins La teoria dels cossos (1966).

METRÒNOM

Noia, dona, noia,
dona. Sents el batre
d'un metrònom dur
i vetlles l'alterna
natura que estimes.
Quina prefereixes,
noia que s'exhala,
dona que es recull?
Menes la segura
conspiració
de totes les coses:
aboliu la noia,
porteu l'acomplerta,
ola ben reclamada.
Ara, de la noia
no saps ni parlar-ne:
vida anterior,
com d'ocell o fruita.
Dona instaurada,
la interpretaràs.
Tindràs, per contar-la,
valors ben entesos
i tacte, suau
vellut de silencis,
i mots. Els mots teus,
que et van refinant.
Incisius per anys,
no en fas servir d'altres
per parlar de tu:
els mots que t'arrenquen
la pell de la llengua
cada cop que els dius.

Per sortir del pas...

Aquest cop si que m'he passat... més de tres mesos sense cap entrada. Fins i tot m'arribava Spam variat i en diverses llengües. No prometré res perquè encara em queden uns dies de feina intensa, a part de que estic caient en mans d'altres, no sé com ho resoldré. Estic experimentant. Els blocs els vaig mantenint a nivell educatiu, però el personal l'he tingut força abandonat.

Res, una miqueta de talc i ja es veurà quines seran les eines, de moment estic esmolant-les.

Aixecar-se amb mal peu

Ahir vaig anar a dormir tard, m'havia aixecat amb mal peu tot sentint per la ràdio que dotze diaris havien fet un manifest encaixista. Sí, és veu que per ells la dignitat és mantenir l'estatus actual amb sainets estatutaris, perquè algú es cregui l'obra i pensi que aquí canvia alguna cosa. No vull que el Tribunal Constitucional aprovi l'estatutet de dalt perquè llavors encara algú es creurà que hi hem guanyat alguna cosa. Vull que se'l carregui i que tots aquests encaixistes quedin desencaixats quan el poble ja tingui clar que l'autonomisme ha mort i hem d'avançar cap a la independència. M'agradaria que el tombessin per veure les seves "amenaces" fins on arriben. Segur que enlloc. Per tant, m'adreço als senyors del TC perquè estigui a l'alçada i faci un favor a la nostra nació i no legitimin aquest teatret provincià.

Avui

06:48:33
Avui m'he tornat a aixecar amb mal peu, cansat d'haver estat treballant fins tard. Tot i això en despertar-me m'he començat a activar i he començat a caminar cap a la dutxa.

06:49:57
Mig adormit he tornat enrera a buscar roba a l'habitació i llavors he notat de cop que no portava ulleres. Quan dic de cop, vull dir de cop i no de sobte.
06:49:58.
En entrar descalç a l'habitació he topat amb una cantonada cantonera que ha volgut donar el bon dia al meu peu. El més petit de tots, i el de la dreta.
06:49:59
Un dolor intens que per calmar-lo he alçat el peu i per uns segons he semblat el Ralph Macchio a Karate Kid. Bé, més aviat el Pat Morita...
06:49:59
Més que per uns segons, deu haver sigut per unes dècimes. En menys d'un segon la meva postura karateka ha canviat. El peu de suport esquerre ha relliscat (cap a la dreta) i el meu cos ha seguit les lleis de la física (cap a l'esquerra).
06:50:00
A mitja caiguda lliure quan el dit petit encara em feia veure les estrelles des de feia dos segons, el meu cos inexplicablement vira una miqueta cap a l'exterior. Aquest semitomb inesperat no evita l'impacte a l'espatlla esquerra i de regal un segon més.
06:50:01
Un segon cop. Després de picar amb l'espatlla al terra seguint el meu interès per les arts marcials he après la postura karaterra.

Tot just això era l`inici. Per cert, ahir no vaig sortir de casa. Em vaig passar tarda i nit treballant, amb una petita pausa per veure art a Siena i precuinats a la taula. I demà, la novena a La Fadulla.

Per omplir el novembre

Se'ls acaba l'oasi?

Ahir vaig tenir un dia força atrafegat i fins a les cinc de la tarda vaig estar desconnectat informativament. Quan vaig obrir l'ordinador i vaig entrar a Vilaweb la primera notícia m'informava d'en Bartomeu, en Lluís, en Macià i l'altre Lluís. En Muñoz i en Garcia, batlle de Gramenet i exdiputat respectivament. Del PSOE. L'Alavedra i en Prenafeta, exdiputats i exalts càrrecs de confiança. De CiU. Tots detinguts per pressumpta corrupció.
Corrupció és una paraula que s'està estenent arreu del nostre país. Abans d'en Millet, aquesta taca ja afectava la meitat de la nació: el País Valencià i les Illes Balears. Però no passava res, els del PP ni s'immutaven confiant en la "neutralitat" de la justícia. Als altres els era molt fàcil atacar-los, carregar contra el PP sempre és fàcil. Ara la taca de la corrupció ha arribat fins a l'oasi principatí i ha esquitxat als dos partits grans. I això poc després que es descobrís alguna cosa d'en Millet i de tots els que passaven pel Palau. Ara això ja afecta dos dels partits que més pes tenen al Principat. Les respostes dels seus portaveus opten per dos camins en els quals sempre hi preval la pressumpció d'innocència i la negativa a actuar políticament a nivell intern. Uns diuen que si es demostra que hi ha hagut corrupció hauran d'abandonar el partit (línia inicial del PP valencià) i els altres comenten que aquesta gent ja no tenia pes dins el partit (línia dura: és igual que robin, de fet ara no governem i ells no tenen cap pes). Cap dels dos es planteja l'expulsió immediata i totes dues opcions disten molt poc de la dels membres del PP Valencià.
Una de les associacions que feia avui diferia bastant respecte a la que feia ahir. Tot i això em sembla que són complementàries, i totes possibles.
Ahir pensava que ara estem en temps de crisi i es descobreixen aquests casos de corrupció. Justament, ara? Fins ara pensava que el tema aquest de la corrupció anava molt bé al govern espanyol perquè feia que la gent s'oblidés dels problemes econòmics i de la crisi. Allò típic de fer-nos mirar cap a una altra banda fins que passi el temporal. Pensava que tot responia a una distracció informativa voluntària que a més afectava als suposats rivals del PSOE, el PP valencià i el megalòman Millet (PP-CiU-PI). Allò típic de remenar la merda dels altres per obtenir-ne rèdit polític. Ara pensareu que sóc un hipòcrita perquè creureu que estic fent exactament el mateix, i a més carregaré contra tots. Però avui tinc una altra teoria.
Avui penso que en temps de crisi, i amb les arques de l'estat bastant buides, els funcionaris s'han posat a treballar. Evidentment parlo dels funcionaris que no fan la seva feina. Per tant la crítica no me la dirigeixo a mi mateix, que vaig de feina fins dalt. Ni tampoc als Mossos d'Esquadra que a Reus fins i tot treballen més del compte. Els funcionaris als que em refereixo són allò que sempre he anomenat "funcionariat espanyol". Aquells que quan vaig començar a treballar a l'adoptiva, a Correus, una de les primeres frases que em van dirigir va ser aquesta: "No trabajes tanto, que ni te van a pagar más ni te van a contratar más (entenguis "amb més freqüència", ja que si feia la feina s'acabava aquella "acumulació" que havia motivat el meu contracte. Em vaig quedar esgarrifat i vaig començar a pensar que aquell era el caràcter del funcionariat espanyol. Començava a entendre força coses.
Avui crec que quan les vaques eren grasses, els responsables de controlar els casos de corrupció es dedicaven a fer la vista grossa, segurament seduïts per una comissió, o senzillament, seguien la inèrcia del funcionariat espanyol i es dedicaven a no treballar. Suposo que en temps de crisi els hi han dit: "Nois, que no tenim diners a la caixa, potser que intentem recuperar-ne uns quants". I llavors, comencen a treballar i es descobreix tot aquest desgavell.
Dues idees diferents, però cap de descabdellada. Com diu el diccionari: "Descabdellar- Introduir la confusió en una munió arrengada." Si seguiu al diccionari podeu veure la definició de reng i pensareu en allò del rèdit polític i les properes batalles electorals. Tot amanit amb distraccions informatives, penseu en les noves detencions a Euskal Herria, que això d'il·legalitzar les idees sembla que els agrada a tots.
Però tranquils, encara ens queda Esquerra i Iniciativa. En podria fer informes però segur que no me'ls pagarien a 11999 euros. Podria parlar també de les seves noves seus, de l'aferrament a l'escó i als càrrecs de govern, de la dependència dels bancs... Podria parlar de tot això i trobaria molts dels arguments que ens porten a desconfiar de l'establishment polític actual. Estem treballant per construir una alternativa, no és fàcil i no ens hem de deixar portar per miratges que ens puguin portar a l'oasi. El camí és molt llarg i toca preparar-nos bé per poder afrontar els propers reptes. Intentarem organitzar-nos bé i poder seguir assegurant la nostra independència com a candidatura. I això passa per l'augment de militància i la proliferació d'espais de proximitat, entre moltes coses més.
Hem de potenciar la formació i la informació per arribar als desmobilitzats i als passius, que són la gran majoria de la societat. Al Principat per exemple hi ha hagut una evolució en la intenció de vot de gran part de la gent del país. Fa uns anys era allò de "Que guanyin els que ja hi són, que sinó ens tocarà engreixar uns altres porcs.". Quan el govern va començar a canviar es va començar a dir "tant és, tots roben". I ara molta gent vota als seus tot pensant que "li han agafat gust als càrrecs, però són l'opció menys dolenta, tot i que ara s'empassin les seves antigues reivindicacions". L'última frase que se sent és "el Carretero i el seu Reagrupament ens salvaran a tots...". Vaja, parlava de corrupció i m'apareix el Carretero, potser hauria de preguntar als de Puigcerdà si aquest també n'ha fet alguna...
S'ha de combatre la desmemòria, i des d'aquí volia felicitar a la Gent de Gramenet que feia temps que denunciava la corrupció local. Potser fins i tot els podrien recompensar amb el sou d'un d'aquests funcionaris que no treballen mai. Ells van fer pancartes, es van mobilitzar i van deixar-hi diners de la seva butxaca per denunciar el que uns funcionaris poc eficients han trigat tant temps a descobrir. Siusplau, que no els hi donin la Creu de Sant Jordi, que ja està devaluada i com deia un amic meu "la donen a qualsevol".
Per acabar, des de l'Ovidi feia molt temps que al Palau no s'hi feia música en català. Em sembla que, entre altres, en Millet hi va portar la Rosario. No és que no m'agradi la Rosario, que també, però imagineu-vos un concert de KOP al Valle de los Caídos... Salvant les diferències... tot i que aquí ningú se'n salva. Sols el poble...

Reinventant

Setmanes de forta activitat cupaire i laboral han tornat a fer que deixés aparcat el blog per enèsima vegada. Segurament també hauria de culpar al Facebook (al Twitter encara no), per culpa d'aquest crec que jo i molts d'altres hem disminuït l'activitat blogaire. Totes les eines són útils. Normalment quan vols superar les tres ratlles et planteges si fer una entrada al blog. I avui ha tocat, això sí, no patiu que no seré massa extens perquè vaig faltat de temps.
Diumenge passat tornava a tocar Assemblea Nacional Extraordinària i escollir el nou secretariat que haurà d'afrontar el repte de les municipals del 2011. Dissabte, assemblea general a l'adoptiva i diumenge, la presentació de la CUP de Barcelona. D'aquesta última és de la que breument us parlaré.

L'acte va començar amb frases que la gent havia anat dient als impulsors de la CUP de Barcelona: "Ja era hora", "Ja tocava"... Coincideixo totalment amb ells. I a l'hora i quan tocava, hi vaig trobar molts vells coneguts. Gent amb la que havia compartit militància a l'Alternativa Estel, al JIR i a Maulets. I molts d'altres amb els que havíem compartit espais i converses, com la gent del Jaume Compte, La Barraqueta, La Torna, el Casal Popular de Gràcia, l'Ateneu Popular de l'Eixample, cupaires d'altres viles i ciutats i molts més. I sobretot, molts desconeguts. Tots hi eren, quan era l'hora i quan tocava. I hi seguiran sent, fins que guanyem. Seguim avançant!

Ja he dit que seria breu, molt breu, tant que quasi no diré res. Simplement volia dir que em va agradar molt la presentació, us penjo el vídeo que es va passar.

Fent córrer la llengua

Aquest cap de setmana toca fer córrer la llengua per la comarca natal. Vaig tard i em limito a reproduir-vos el comunicat de presentació i penjar-vos els cartells. A veure si ens hi veiem!

El Correllengua arriba a Navàs aquest dissabte

El proper dissabte dia 10 arriba a Navàs el Correllengua per a animar a persones i col·lectius a fer passos endavant cap a la plena normalització del català als Països Catalans. Ho faran sota el lema «Llengua, cultura i llibertat». La CUP donem suport al correllengua.

L'edició d'enguany, impulsada per l'entitat cultural La Ceba, proposa activitats per a tots els públics durant la tarda de dissabte i la nit. A les 4 de la tarda s'iniciarà amb unes jornades infantils, a 2/4 de 7 es farà una cercavila reivindicativa que culminarà a les 7 de la tarda amb una ballada de sardanes. Les sardanes donaran pas a un sopar popular. Tots els actes de la tarda es faran a la plaça Gaudí.
Al vespre però el correllengua canviarà d'emplaçament per situar-se a la Pista Sant Jordi, escenari del concert que portarà els grups Trempera, Skàndol Públic, Sota zero i Kayo malayo. El concert serà a les 11 de la nit.

Els organitzadors del Correllengua han volgut destacar el rerefons del Correllengua que consideren una jornada de lluita per contribuir en la normalització de la llengua i la denúncia de la situació de colonització cultural i política que pateixen els Països Catalans per part dels estats espanyol i francès. Els convocants volen remarcar també que la diada té un caràcter festiu, unitari i reivindicatiu.


Associació Cultural La Ceba.

L'alba d'un nou jorn

L'alba d'un nou jorn és el darrer treball del grup sabadellenc Desperta Ferro. Aquest treball es va presentar divendres passat a Can Capablanca i aquest divendres, 9 d'octubre, es presentarà a la botiga Mai Morirem de la vila de Gràcia.

El nou treball està format per un compacte amb 14 cançons on s'hi pot notar la maduresa del grup i l'empremta d'en Cholbi (ex-Inadaptats, Answer i Eina) com a productor. El nou disc ve carregat de reminiscències històriques impregnades de compromís nacional. Una lliçó d'història que ens apropa als orígens de la nació i també homenatja els combatents maulets. Tampoc s'obliden de la resistència antifeixista del maquis ni dels joves que en les darreres dècades han estat assassinats pel feixisme. També fan referències a la seva ciutat natal, on al segle passat el tèxtil i les revoltes anaven agafats de la mà. També hi trobarem cançons que parlen de l'actualitat i d'una de les seves passions, el futbol.

Poesia i punk

I a més també ens deleiten amb dos poemes musicats d'autors compromesos com Miquel Martí i Pol i Maria-Mercè Marçal. Del poeta de Roda de Ter en musiquen 'La sirena' amb una força contundent. De la poeta vinculada a Ivars d'Urgell recuperen els acords que ja havien utilitzat en la seva primera maqueta per oferir-nos una versió acústica amb diverses col·laboracions de 'Bruixa de dol', que clou el disc. Un disc que ens deixa un regust de maduresa i que musicalment viatja des de l'Oi music! fins a l'street punk, passant pel punk rock i una versió dels hardcòrics NOFX.

El treball inclou material de vídeo

Pel mateix preu el disc ve acompanyat d'un DVD on podrem veure-hi imatges de diversos concerts internacionals i un parell de vídeos. A més ho amaneixen amb cançons de la seva primera maqueta, 'Dempeus i alerta', i algunes cançons del seu primer treball, 'Segueu arran'. Fins a un total de trenta-sis cançons més. Aquest disc ens mostra un gran augment qualitatiu del grup a nivell musical que ben bé podria ser l'alba d'un nou jorn.

*Publicat a Vilaweb Sabadell

Els fets del sis d'octubre

Avui fa setanta-cinc anys dels fets d'octubre. Aquella tardor de 1934 l'ambient a la meva vila natal estava força caldejat. El sis d'octubre es va seguir la consigna de Barcelona amb la qual Companys va proclamar l'Estat Català. A la meva vila un grup força nombrós va ocupar l'ajuntament on van penjar la bandera independentista. Al cap d'una estona van arribar-se fins a l'església amb la intenció d'amonestar-ne el mossèn. Mossèn Morta estava molt mal vist per molts treballadors de la vila perquè s'encarregava d'aconsellar als patrons tèxtils quins treballadors havia de contractar i quins no. Aquesta selecció de personal la superaves si eres conservador o si assisties amb freqüència a missa. Mossèn Morta triava si tu tenies dret a treballar per poder alimentar la teva família. Quan el van treure de l'església el van arrossegar pel carrer del mateix nom que porta fins a la carretera de Berga. Allà, un membre de la FAI li va disparar diversos trets que van acabar amb la seva vida. Hi va haver gent que es va espantar però molts d'altres van seguir mostrant el seu odi contra el responsable de que es quedessin sense feina. Al cap d'unes hores l'alcalde de la Lliga Regionalista va recuperar l'ajuntament i es va acabar amb la revolta igual que passava a molts altres indrets del país. Els dies següents es va desfermar una repressió ferotge contra els militants d'esquerres del poble obligant-los en molts casos a marxar del poble.

Setanta-cinc anys més tard crec que tocava parlar-ne i em sap greu no fer-ho amb més precisió. És una època en la que van passar molts fets que no s'han acabat historiant perquè el catolicisme dels historiadors locals ha tendit a explicar-nos una única versió de la història. M'agradaria saber-ne més però la distància física i temporal també m'ho fa difícil. Però sempre t'emportes algunes sorpreses que no sabies... Per exemple, en un dels números d'estiu de la revista Sàpiens es parlava de vint poblacions on hi havia grups d'alemanys que l'any 34 actuaven com a nuclis de l'NSDAP al nostre país, a la meva vila n'hi havia un. Falten moltes coses per explicar i només penso en una cançó de Negu Gorriak "Irakatzi ziguten historia" on ens diu que la història que ens van ensenyar, la van escriure els assassins". Em (ens) falta molt per saber, aviam si un altre dia amb més temps, menys feina i més informació us en puc fer cinc cèntims més. Avui com que era l'aniversari crec que tocava.

Hi ha un llibre que parla dels fets però ho fa des d'una visió totalment propera a la Lliga Regionalista i es titula Els fets del 6 d'octubre. La veritat del 6 d'octubre de Joan Costa i Deu i Modest Sabaté publicat a Cossetània edicions. Les visions no conservadores dels fets costen molt de trobar, a veure si això es pot solventar.

En record de la gent del CADCI i de tots els que van rebre per defensar la llibertat.

Records vèctrics (II): Nus.

Vas arribar un desembre quan els trens ja havien canviat l'olor d'humanitat pels constipats. Venies d'unes altres mans, però m'era igual desitjava posseir-te. Feia dies que no n'acaronava cap i el caminar se'm feia cada cop més pesat. El primer dia vam pujar fins al cim i tornàrem a l'oasi, fregant la irrealitat. Vint-i-un mesos i passàrem a compartir aparcament a l'adoptiva. Des de llavors no vam sortir del país, no t'agradaven els trajectes llargs. Tot i això, junts vam creuar la falsa frontera del Sénia però a la de l'Albera no hi vam arribar mai, sempre ens aturàvem a l'Empordà. Vam creuar el riu a Deltebre però mai més navegàrem junts. Et vas perdre Menorca i Còrsega. Em portaves fins a l'aeroport però mai vam volar a cap capital europea. No compartírem ni el verd d'Amsterdam ni la pluja de Dublín. A Berlín no compartírem ni la derrota ni el triomf. Brutals els grecs, per cert. No et demanava que m'acompanyessis a Compostel·la, però és que ni tan sols Gasteiz o Madrid.

On més lluny vam arribar va ser al Pallars i allà va començar la davallada. Ja portàvem quasi set anys junts, però llavors els petits problemes començaren a aparèixer més sovint i amb més intensitat. Des de llavors vam començar a cardar poc al seient de darrera, eren més còmodes els llits. Cada cop et costava més arribar-hi, t'escalfaves massa i ens havíem d'aturar. Des de llavors vam augmentar la freqüència de les visites a l'especialista i cada cop em sortien més cares. A mig eix em demanaves aire calent en ple agost perquè així et refredaves. Començava a ser irreal, però no s'assemblava gens a un oasi i a vegades semblava l'infern.

PD: Un altre dia t'explicaré els motius que m'han portat a cansar-me de tu després d'onze anys, set mesos i un febrer. Et vaig acabar deixant en terres berguedanes, a l'intempèrie. No sabré mai més res de tu i aviat desapareixeràs de la meva vista, però tot i això em costarà oblidar els dos-cents mil quilòmetres que hem compartit. Fins i tot t'he escrit quatre línies quan hauria d'estar criticant als que han detingut al meu homònim i han sigut incapaços de recuperar les meves novel·les. Tranquils, ja me les he llegit. No esperava més de vosaltres.

Records vèctrics (I): Plantejament.

El mes de juliol m'ha portat dos grans canvis. La meva situació laboral ha canviat i ara en lloc d'interí ja seré funcionari. M'he tret les oposicions d'una manera que no explicaré avui per respecte a la resta de companys d'opositors. L'altre gran canvi és el que us començaré a explicar avui, el cotxe.
El juliol del 97 el meu R9 de vuitena mà passava a millor vida en un desguaç, la nostra relació havia tingut un final molt accidentat. Seguidament vindrien mesos on el vehicle principal serien unes crosses. Exàmens de setembre i finalment a l'octubre retorn a la residència universitària. Sense vehicle propi des de la meva vila natal esdevenia tota una aventura arribar fins a Bellaterra. L'aventura començava un diumenge a la tarda pels volts de les 4, agafava un dels autobusos de línia (discontínua) que passaven per la meva vila cada dues hores, l'ATSA. Tres quarts d'hora de trajecte per fer un recorregut de 24 quilòmetres. Baixar al Puerto-Rico i caminar fins a l'estació de Renfe, 20 minuts més. Després entrava en aquell túnel del temps on l'estació estava igual que fa 40 anys i els trajectes duraven i duren el mateix que fa mig segle. Esperar un tren d'aquells que vénen de ponent i ja porten tres hores de recorregut en baixa velocitat espanyola per vies dignes de la Restauració. Tres quarts de trajecte fins arribar a l'adoptiva quan encara no m'havia fet seu. Transbordament amb caminada de 10 minuts inclosa per agafar els ferrocarrils. Baixar erròniament a la parada Universitat en lloc de la del Poble. Ascendir per una pujada del 12 % carregat amb les maletes, bé la veritat és que eren motxilles que amb el temps he descobert que eren menys pràctiques. Arribar fins al cim amb penes i treballs per acabar coincidint amb el vehicle d'unes solsonines que desitjaria haver trobat abans, ara ja és tard. Queden els últims graons i arribar al mòdul de 20 metres quadrats on convius i hi coincideixen els llits amb el menjador. Fa més de quatre hores que he sortit de casa i arribo rebentat. El mateix trajecte es repetirà fins al desembre quan tornaré a tenir altre cop vehicle, de segona mà està clar, amb el qual podré tornar a fer el desplaçament en poc menys d'una hora. Aquest vehicle m'acompanyarà els darrers dotze anys, i això ja ho explicaré més endavant ja que avui està núvol i ara toca fer un volt per Romanyà de la Selva, qui sap potser hi trobarem els darrers pensaments de la Mercè.