Està plovent!

Mai m'havia plantejat quin és el temps que m'agrada més. Un bon dia dins l'iglú contestes un test i et demanen quin clima prefereixes, dubtes una estona i respons pluja. No recordo de què anava el test, però em sembla que no em va fer ni fred ni calor. Justament com m'agrada el clima, però aquesta opció no hi era.
Estem en uns dies de pluja i avui he començat a reflexionar si la meva resposta havia estat la correcta. Dilluns me'n vaig anar a dormir enyorant l'informatiu que acompanyava la meva nocturnitat, tot i això em vaig assabentar que baixarien les temperatures i plouria. Un cop al llit, en previsió vaig posar els 2 despertadors un pèl més d'hora de l'habitual. Una previsió que no havia tingut el dia abans quan em vaig aixecar una hora abans i vaig maleir l'estalvi energètic. Quan plou el país es paralitza, enganxes tots els embussos del món i arribes tard a la feina. Tot i les previsions, arribes un pèl més tard de l'habitual minut i mig que et fa maleir el nou fitxatge informàtic. En un dia de pluja, els nens no poden fer Educació Física ni anar al pati, i això fa que estiguin més esverats. És un dels 200 factors que fan que els nens s'activin i desconnectin. Tot i això avui fem unes Jornades per la convivència i la feina és diferent. Segueix plovent i les activitats a l'aire lliure no es poden fer. Seguidament, una xerrada per nosaltres que quasi aconsegueix que m'adormi. Llavors te'n recordes d'aquell institut al costat de casa amb el que et vas oferir per acompanyar-los al cinema. Era un dia d'aquells que has dormit poc, arribes al cinema i et diuen que la pel·lícula és West Side Story en versió original, la còpia del 61 i a uns descafeïnats quarts de 9. Te'n recordes d'aquell dia que els ulls se't tancaven amb la cap d'estudis al costat i que no paraves de bellugar-te per no adormir-te. Resisteixes amb el company del costat que està igual que tu. Vas a casa per dinar ràpidament, però has de fer un parell d'encàrrecs i només et pots estirar 10 minutets i has de tornar a la pluja, els embussos i un curset al que arribes tard, molt més tard del minut i mig habitual que t'alegra la cara perquè no hi ha un ordinador que et controli. Acabes a les 9 i segueix plovent, tots els camins saturats i un llum petat que com no espavilis farà que no passis l'itevé.
Dimarts, m'aixeco i segueix plovent, maleixo en Baltasar i el ciri que va posar a la Moreneta, que algú l'apagui que el PHN ja s'ha aturat. Avui he sigut més previsor i alarmista, tot i això una conxorxa d'embussos fa que no em sobri massa temps. Busco un guàrdia que em substitueixi, arreglo quatre papers i comença una excursió amb pluja. Em passo mig matí cridant-los l'atenció enmig de llibres i l'altre mig matí donant un volt per Caldes. Un volt amb pluja, vent i fred. Molt fred, quasi tant com als concerts sallentins dels Bassotti que m'han tornat a regalar un constipat que encara arrossego. Però aquí hi ha pluja i responsabilitat. M'he de passar mig matí evitant que atropellin 27 paraigües que em podrien degollar. El fred i la pluja fan que la cacera de paraules no sigui tan productiva com l'any passat. Tornes a casa per dinar i segueix plovent. A mig àpat se'n va la llum i maleixes la pluja. Sense poder aclucar els ulls te'n vas cap a un altre curset on tornes a arribar més tard de l'habitual i descobreixes que t'has equivocat. T'avergonyeixes d'haver descobert que el treball experimental amb les TIC no es basa en fer provatures sinó que va lligat a l'àmbit de les ciències experimentals. Tornes a casa, escrius al blog mentre es renta la roba i deixes d'escriure-hi quan te'n recordes que ja ha acabat i que espera el centrifugat. Feia dos dies que havia de fer bugada i estendre roba... Segueix plovent. Que algú em torni a enviar el qüestionari que marco una altra resposta, que no vull que plogui a la devesa. Parlant de Girona, setze absolts i una família encara per jutjar.

Tabac a la nevera

A vegades hi ha coses que et sobten, t'estranyen, t'impacten. Darrerament l'iglú i la feina em deixen poc temps per la reenganxada al món blogaire, però la situació ja es va normalitzant. Tot i això, la normalitat massa sovint es veu alterada. La setmana ja començava de manera estranya quan vaig comprar El Temps i vaig veure que a la portada parlen del tzar, sort que a l'interior ho arreglen. Dimarts, curset de Moodle i reflexió sobre les hores que passo davant d'una pantalla. Dimecres, una maneta fora de casa. Dijous després de dinar, tornar a la feina i xafar una tifa.
Avui, aixecar-me un pèl més tard i rebre un justificant que no s'escau amb l'absència. Anar a esmorzar al Cafè del Centre i veure-hi la mateixa gent que el darrer cop. Tornar a Correus per tornar a demanar que deixin d'enviar-te les cartes dels d'abans. Recordar el primer cop que hi vaig treballar a l'adoptiva. Una de les primeres frases que em van adreçar va ser: "Chaval, no trabajes tanto que ni te van a pagar más, ni te van a contratar más por hacer la faena". De fet, tenia raó, era un sistema de treball mitjançant llistes i jo justament tenia un contracte per acumulació de feina. Tot i això, aquella imatge em va definir el perfil del funcionariat espanyol. Avui, m'han dit que no tornaré a rebre aquelles cartes, però tinc la total seguretat que en poc temps en rebré alguna. Vaig treballar-hi força temps, i hi ha coses que mai no canvien.
Dirigir-me a l'Oficina d'Atenció Ciutadana per queixar-me de la taxa de residus i l'incensat. Tot i aclarir-ho, descompte de només 7 Euros. Comentar que recicles i demanar pel descompte, i et responen que és d'un 20% però només es tracta de portar coses al Punt Blau. En resum, que podria rebre un descompte si barregés vidre, plàstic, paper i orgànica. Sobretot, l'important és el Punt Blau. I jo que em pensava que posarien un inspector a controlar-me les escombraries.
Tot seguit, m'arribo fins a la biblioteca per agafar unes partitures, Tres nadales monzonianes i un compacte d'himnes urbans dels The Verve. Recordar la cançó i el vídeo. Recordar un dijous a la matinada pel mig del carrer Rocafort amb els Xeics imitant el vídeo direcció al Blas fins que un mini ple de ballarines es va creuar enmig de la Bitter Sweet Simphony. Van tenir un final accidental, uns goril·les mafiosos i un judici. Era una altra època, els divendres no m'havia d'aixecar tant d'hora.
Segueixo el meu trajecte, recordant els anys universitaris. Aturar-me a una botiga i aconseguir el tan anhelat aparell d'emapetrès. Valorar que és el preu de dos cartrons de tabac que es consumeixen en dues setmanes. Cert, però encara no he deixat de fumar, i em compro un altre cartró. Encuriosit, pregunto i m'acabo emportant un paquet de tabac que anirà directe a la nevera. Així mai tornaré a tenir la nevera buida. Vaig a fumar-me'n un.

Insisteixen!

Insisteixen, segueixen, reprimeixen, persegueixen...
Demà, quatre joves a declarar a l'Audiència Nacional. El dia 29, setze companys i companyes de Girona. Ara també en Xavi Oñate, company de lluita a la comarca adoptiva. Aquesta fotografia evidentment no és apologia de res. Segurament és una de les que van fer servir aquells nostrats treballadors que amb tanta diligència envien de viatge a Madrid als nostres companys de lluita. Ni els botiflers d'abans ni els d'ara ens han aturat. 300 anys lluitant contra corones i virreis. Jo també cremo... als lauzengiers, als senyors, als nobles, als reis i a tots els opressors. Jo també cremo a tots els que en volen vassalls.

Correllengua 2008

Després de 4 edicions sense celebrar-se. El Correllengua va tornar arribar a Navàs. Va deixar d'arribar-hi el 2003, va ser l'última edició que vam organitzar des de l'Associació Cultural la Ceba. Ara 5 anys més tard, una ceba rejovenida i que torna a estar arrelada a la terra, en va fer possible una nova edició. Feia bastant goig veure la plaça plena de gent que gaudia amb les mostres de cultura popular. Prop de 250 botifarres i un munt de gent treballant amb il·lusió pel futur d'un poble.

Dies de Meleé

Aquests són els que he vist més aquest estiu, els he alternat amb els de la bata blanca.
Darrerament els caps de setmana els passo per la comarca i aquí és on vaig a parar, Taverna La Meleé. Podria fer-ne propaganda, però crec que amb la foto i l'enllaç de l'Onsortir.cat ja us ho fareu! Cerveses, pintxos a les vuit, bona música i uns cambrers pluriempleats: et serveixen i et donen conversa. Amb el Xavi havíem militat junts al JIR, a Maulets i vam crear el Casal Popular La Ceba. I ara amb la Oihana, lluny de Deba, estan a punt de crear la Irati. Enhorabona, que ja falta menys. Ens veiem divendres abans d'anar a Sallent. Una Rosita o mitja Foster.

Des de la distància

Sovint les coses es veuen diferents des de la distància quan et refugies dins l'iglú (hauria de sonar Antònia Font però el reproductor està millorant-se). Podria refugiar-me en paradisos artificials a l'estil Baudelaire. Podria retrobar vells amics i amigues de quan no teníem ni correu electrònic ni mòbil. Podria retornar al passat, quan no existien els problemes. Podria recordar l'altre estiu hospitalari, quan jo era al llit. Podria gaudir quan estic a la feina. Des de la distància podria recordar Galiza. Des de la distància sentiria tristesa després de veure a ma mare com segueix lluitant en el seu combat particular. Des de l'exili laboral, el meu iglú esdevé feisbuquià.

Tornar-hi!

Tornar a l'Onze.
Tornar a ser ignorat.
Tornar a emprenyar-te.
Tornar a preguntar-te què volen aquesta gent...

Tornar a la feina.
Tornar a l'adoptiva.
Tornar a escriure.
Tornar a substituir els complements...

Tornar del malson.
Tornar d'un estiu massa hospitalari.
Tornar amb una batalla guanyada.
Tornar-hi!

*Tornar a robar una foto del Salvia.

Cabòries estivals

Massa temps sense escriure. El títol és manllevat de l'últim llibre que m'he llegit de l'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Vaig triar el llibre pel títol i ara em serveix per donar nom a aquesta entrada, perquè crec que s'escau amb el període que estic visquent.
No escric des de poc abans de Patum perquè la situació ha fet un tomb força negatiu. Fa dies que reflexiono sobre si escriure aquesta entrada, escriure'n una altra o abandonar el blog. Finalment, he optat per continuar tot explicant la situació actual però amb la voluntat i l'esperança de retorn a la normalitat. Són temps difícils.

Les cabòries són preocupacions sense fonament, i les meves en tenen tot i que espero que en poc temps les coses millorin i realment ja no hi hagi ni fonament ni preocupacions. Molts cops diem que "resistir és vèncer" i això ara toca en l'àmbit de la salut familiar. Toca resistir per vèncer les malalties.
Els meus pares s'estan fent grans, després d'una vida de treball ara els toca lluitar per la vida. En els darrers mesos m'he hagut de familiaritzar amb termes que no voldria conèixer, com la neoplàsia, i haver d'acompanyar al meu pare fins a prop de la Kasa de la Muntanya, a la Clínica de l'Esperança. Hi ha esperança ,i per aquella zona el lema és clar: "resistir és vèncer". Resistirem. Les males notícies no vénen soles i ma mare també està combatent contra l'amarg excés de dolçor i la mala circulació. Tot ve de cop i en el pitjor moment, després que hagi perdut un nebot polític i un germà.
Aquestes són les raons que m'han portat a no escriure en tot aquest temps. Ara toca ajudar i donar suport a la família per intentar que tot vagi bé. Aquest estiu he abandonat el meu Sabadell adoptiu i me'l passaré al meu Navàs nadiu, al costat de la família.
Enmig de la resistència i l'esperança, també hi ha notícies bones: la CUP Navàs ja ha començat a caminar. La lluita continua en tots els fronts!

Més clar, l'aigua?

Qüestionari hidrològic:
1. Ens hem mullat pel Franki, i ells senten ploure?

2. S'oposen al transvasament riuades de gent o els que diu la Guàrdia Urbana? S'equivoquen a consciència o a Mollet només hi ha un professor de Mates?

3. No creieu que quan parlen de les xarxes d'interconnexió parlen de les dues: les fluvials i les mafioses?


4. El transvasament és d'aigua i de diners. O hauríem de parlar també de transferència?

5. L'aigua és transparent, ho són els que la gestionen? La nova política de l'aigua s'evaporitza quan s'escalfa cadira? Abans "No a la guerra", ara canonades?

6. Si plou, els cambrers de les terrasses cobren igual? La seva feina va vinculada a la temporalitat, però tant?

7. A Amposta i a Sant Celoni els ho hem deixat clar com l'aigua. Qui s'han cregut que som?

8. Després de les pregàries en demanda de pluja, augmentarà el nombre de fidels catòlics? La COPE farà una campanya perquè marquem la creu a la declaració? Per què declaració sona a judici?

9. Creus que el miracle de la pluja hauria d'aparèixer al programa d'actes de la Festa Major de la Creu Alta? Creus que no s'haurien de fer concerts ni partits de la selecció ni eleccions europees quan coincideixin amb Patum?

10. Potser és aigua passada, però trobeu a faltar la Terribas?


Les fotos del Manel Zaera i la crònica a Vilaweb TV que jo no hi vaig anar. També seré hipòcrita, de debò?

Històries del tren (V): Llibertat Franki!

Agafem el tren una mica més tard de la convocatòria que s'havia fet. D'entrada, arribem a l'estació i n'acaba de marxar un, el següent al cap d'onze minuts. Si no fos perquè no em sé els horaris i sempre arribo que el ferrocarril ja ha marxat, creuria que les freqüències dels FGC encara són prou dignes. Un petit monitor m'informa que com que avui agafo el tren n'ha de passar alguna. Avui toca baixar a Muntaner i pujar a un bus per fer el transbordament a Gràcia i seguir fins a Plaça Catalunya. Sembla que la maledicció blavera persisteix. Ens plantegem que podríem tornar amb RENFE però està plovent i ja ha caigut una catenària a la línia del Garraf. Tornar amb RENFE pot tornar a ser una gran aventura.
Arribem a Barcelona i obrim el paraigües. Penso que si durant uns quants dies plogués així es podria evitar el transvasament, o no, segurament ja tenen clar que el faran i ja tenen assignades les obres i les comissions. Penso que cada cop van desapareixent les petites diferències que tenia el tripartit amb els convergents. L'única diferència és que la dreta proclamada sempre ha dit les coses clares, en canvi el tripartit s'ha mobilitzat únicament per tenir rendiments electorals (Guerra, PHN...) i després sense proclamar-se'n han actuat com hagués fet la dreta.
Els transbordaments funcionen a la perfecció, quina diferència amb RENFE. I arribem 5 minuts més tard del previst a Plaça Catalunya.Ens adrecem cap a la plaça Universitat on una gran quantitat de paraigües ens fa intuir que tot i la pluja la mani serà molt digna. I ho és bastant, tot i que hi trobo a faltar més càntics independentistes i menys sentir "Abajo los muros". Costa veure i trobar la gent entre tants paraigües, però acabo veient a bastants companys. Els que no paro de veure són els mossos del Saura, ecorepressors de debò, que il·luminen amb les seves sirenes la mani i els carrers del voltant. Em sembla que algun d'aquests apareixia d'extra a les Cròniques de la Sarah Connor. Sempre he cregut que TV3 feia moltes sèries segons les demandes laborals del país, i ara sembla que tocar potenciar aquest tipus de policies. Ara vaig tard, tinc reunió del FSCat, però un dia d'aquests dedicaré una entrada a teoritzar al voltant d'això.
Més de dues mil persones, vaig clavar la previsió, que es van mullar pel Franki. Si no hagués plogut hauríem sigut més, però a vegades costa combatre l'adversitat i s'hi havia de ser. Dic això i no puc anar dissabte a l'Ebre pel PHN. Una mica hipòcrita també sóc.
De tornada cap a l'estació sento la MAES que crida "No és un funcionari, és un mercenari" i no va dirigit precisament als mossos. Agafem el tren, transbordament i arribem amb una relativa normalitat. Avui la història ha sigut més previsible, com també ja havien avisat que ho seria el temps, tot i això xops fins dalt. Va seguir plovent i el Franki segueix a dins. Ens haurem de seguir mullant!

Onsortir.cat

Dimarts de la setmana passada vaig tenir el plaer de poder assistir a la presentació del portal onsortir.cat al restaurant Terra Dolça de Sant Cugat. Dic que vaig tenir el plaer perquè vaig gaudir d'un bon àpat (i a més, de franc!) i per veure com un interessant projecte de la Cooperativa la Maixerina finalment veia la llum. I realment, promet bastant!
Onsortir.cat és un portal de cultura i turisme dels Països Catalans on s'hi poden penjar vídeos, fotos i moltes altres coses. A més, hi ha una tele en directe des d'on retransmetran per internet la Patum d'aquest any. Serà el premi de consolidació per poder seguir la Patum ja que des de que treballo al Vallès com a molt m'hi puc arribar el dissabte i amb una mica de sort un altre dia. No serà el mateix però sense aquest portal no podria seguir la Patum.
A Onsortir.cat hi trobarem una xarxa d'establiments, activitats i gran diversitat de propostes. Entreu-hi i descobriu-ho, i per anar bé registreu-vos i afegiu-hi informacions. També hi trobareu entrevistes, de moment n'hi ha una molt interessant al Feliu Ventura a cura de la periodista Laia Altarriba. I molt més...
El portal té molts serveis, fins i tot s'hi poden penjar vídeos. De moment, començarem amb la sortida del tabal.

Històries del tren (IV): Jaume I i la ruta triomfant

Surto del pis pensant que millor m'arribo fins a Barcelona en cotxe perquè vaig tard i no em puc refiar ni de la freqüència ni de la puntualitat de RENFE. Arribo a Barcelona i em costa aparcar, començo a pensar que he tingut una mala pensada i que aquest tren no m'esperarà, i no me'l vull perdre. Finalment, tinc un cop de sort i trobo una petita zona alliberada de blaus i verds. Hi aparco i avanço a pas valent (i accelerat) cap a l'estació de Sants. En breu, em trobo amb el Roger que ja estava preocupat pel meu retard. Em poso a la cua per passar el nostre particular Checkpoint. Baixem a l'andana i hi començo a veure cares conegudes, i això que en principi imposava respecte anar amb els que antigament se'ls anomenava mòmium. Un tomb per l'andana i més cares conegudes. Arriba el tren.
Pugem al tren, busquem el seient numerat i estem de sort perquè tenim tauleta. En breu seuen davant nostre dos maulets del Maresme. No hi parlem fins al cap d'una hora. Primer parlem entre nosaltres tot vorejant els punts i les comes que ens distancien. Potser avui no toca. De sobte comença a sonar una gralla i apareix un grup matiner que va cantant, ballant i saltant pel passadís del tren al so del Cant dels Patriotes. Vénen del bar que sembla que ha esdevingut el punt de trobada inicial. Hi ha clàssic que no defalleixen com el Rocker i el Jimmy. Al cap d'una estona anem fins al bar per fer un cafetó i ens trobem que hi ha força gent i bastants coneguts. Tornem al seient per intentar combinar petits cops de cap amb la lectura de l'últim del Camilieri. Per la tele estan passant vídeos musicals en català que acompanyen la lectura. Tarragona, Castelló i al cap d'una estona al bar per canviar d'aires. Demanem una cervesa i ens diuen que ja s'han acabat i que ara a València recarregaran. Ens ho diu en castellà una cambrera de trets sudamericans i ho fa amb cara sorpresa que delata que està acostumada a atendre passatgers encorbatats que normalment només prenen un cafè. Suposo que també deu estar distreta perquè la gent s'ha acabat totes les provisions de cervesa del tren tot cantant i ballant de bon matí al so d'una gralla. Ja ho deia Estellés "no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".
El tren s'atura a València i enlloc de passatgers carreguem cervesa. El tren torna a engegar i tenim la sensació de desfer el camí. Decidim fer un aperitiu abans del dinar que ens proposa Alerta Solidària. En Martí ens ha anunciat els motius de l'àpat per la megafonia del tren. La prohibició de la paella d'ACPV la responem amb un dinar solidari amb dos maulets alacantins. De sobte, el tren s'atura. Per megafonia diuen que al tren no es pot fumar i que una cigarreta mal apagada és el motiu d'aturada. Deu minuts aturats, i l'excusa anterior deixa de ser creïble i ens diuen que el tren ha patit una avaria. Diuen que n'hi ha per estona i decidim baixar del tren. Un cop a baix ens diuen que es tracta de la catenària i al moment em sento nacionalment més content. Penso que els Països Catalans abans només eren un fenomen meteorològic i peatgístic, però ara descobreixo que les mancances infraestructurals també ens uneixen com a país.
Ha caigut la catenària, i el tren no funciona, igual que les neveres o l'aire condicionat, i en menys d'una hora s'acaben les provisions d'aigua. Estem aturats prop de Xàtiva i ens passarem prop de dues hores a ple sol, mitja hora dins del tren on fa més calor que a fora i l'hora restant vam descobrir que curiosament els vagons de preferent han quedat a l'ombra, fins i tot en això tenen classe. I al seu vagó-restaurant encara hi tenen de tot.
Tres hores i mitja, es reinicia el viatge i ja sabem que arribarem tard a la mani, per sort per megafonia ens diuen que aquesta s'ha endarrerit i ha modificat el seu recorregut per venir-nos a rebre a l'estació on van actuar els Tornejants i Negrets. La manifestació arriba sense la pancarta de la capçalera. Seguidament, ens adrecem cap als blocs de l'esquerra independentista que tanquen la mani i que són molt nombrosos. No entenc la censura sistemàtica que ens fa El Temps i menys si ve d'una periodista que és d'esquerres i independentista. Ens aturem per recordar els bombardejos del mercat l'any 38, abans també hi ha hagut una aturada en homenatge a Miquel Grau. Parlaments finals, crítiques al lumpen i rumors de que el Bojan s'ha lesionat, tot i ser mentida perdem a A Corunha i a Manchester. Anem a buscar lloc per sopar. Fartanera i cap al concert que el temps juga en contra nostre.
Arribem que acaben de tocar els Antònia Font(llàstima!) i abans també els Mugroman.Entrem al concert, paradetes, cerveses i salutacions. Tot això amenitzat amb la Troba Kung-Fú, Betagarri i la Gossa Sorda. Passem una bona estona amb les representants de l'últim baluart de 1714. S'acaba el concert i hem anat comentant als coneguts per marxar en grup a dos de tres. Ho hem proposat nosaltres i ja passen tres minuts, però en breu ens trobem un bon grup per enfilar el camí cap a l'estació. Pugem al tren a les 3 i ens diuen que fins a 2 de 4 no sortirem. A fora els Picadits fan una última ballada, arriba tothom i arrenca el tren. Obren el bar i hi ha cua i molta animació. Les cambreres són les mateixes d'abans i amb tants fets conviscuts ja comencen a veure'ns amb simpatia. Ens posem a cantar un ampli repertori de cançons amb el que finalment acabem improvisant garrotins. I aquí va seguir la disbauxa. N'hi va haver de tot tipus a destacar els de na Catalina i la tirada de trastos dialèctica del Xavi. Imagineu-vos si vam cantar garrotins, que fins i tot la cambrera de trets sudamericans en va fer un amb un esforçat català i va rebre una forta ovació al mateix temps que provocava l'eufòria dels passatgers. Integració i amb les rimes ben fetes. Abans d'arribar a Tarragona va començar a ser l'hora de retirar-nos als nostres seients, per intentar desvetllar-nos dempeus a Barcelona.
Deu hores fins a Alacant, vuit hores a la ciutat i sis hores més de tornada. Tot plegat ja forma part del llarg camí cap a la pròxima estació.
Creia que s'havia acabat la maledicció blavera, però la mani d'ahir pel Franki va tornar a tenir una altra breu història del tren. La següent.