Sobre la previsióD'entrada reconèixer que la meva previsió no va ser del tot encertada.
A les Illes vaig encertar l'empat a 4 però vaig errar insinuant alguna possibilitat a Unitat per les Illes.
Al País Valencià en comptava un de menys (32) vaig dir 17 a 15 (me'n faltava un) i el resultat va ser 19 a 14. També la vaig errar insinuant alguna possibilitat a EUPV-IR, que s'han quedat fora amb uns resultats no massa diferents dels del Bloc-IpV-Verds de l'Isaura Navarro.
Al Principat parlava d'un manteniment del PSC que podia anar a l'alça i he tirat curt ja que parlava de 21-22 i han sigut 25. Deia que CiU es mantenia amb tendència a la baixa i n'han guanyat un, això sí amb pèrdua de vots. Al PP n'hi pronostica 6 a la baixa i han sigut set. Pronosticava una patacada d'ERC però m'he quedat curt d'un diputat. ICV em pensava que es mantindria i al final n'ha perdut un a última hora. A Ciutadans ni els comptava, tot i això encara han tret força vots (poc més de 25000).
AnàlisiIntentaré fer un modest i breu anàlisi.
A les Illes i al País Valencià la bipolarització (em sona a trastorn) és brutal i escombra qualsevol altre possibilitat actual. Unitat per les Illes no ha sumat ni de bon tros tots els votants que tenien el 2004 els partits que ara la formaven. El País Valencià continua sent un feu del PP i el PSOE resisteix l'embestida. Els que es foten una patacada bèstia són els d'EU igual que l'intent de fer una iniciativa a la valenciana de l'Isaura amb els del Bloc. ERPV segueix reduint el poc suport que hagi pogut tenir.
En aquests dos territoris domina el bipartidisme i es fa difícil bastir una alternativa rupturista, el procés és lent i no s'ha de tenir pressa.
Al Principat:
El PSC-PSOE segueix guanyant amb l'argument de la por del retorn del PP.
CiU resisteix prou bé tot presentant a un candidat que només vol aconseguir l'objectiu personal de ser ministre espanyol.
El PP i Ciutadans ens demostren que aquest país està ple de colons desagraïts. Dir que el castellà està discriminat a Catalunya i que els votin ens mostra un seguit de gent amb una clara voluntat d'ocupant
.
ERC ha perdut vots per tots els cantons, la premsa s'entesta a dir que han anat a parar a CiU (que n'ha perdut, i segur que també ha recuperat votants d'ERC) i molts al PSC (que també en deu haver rebut alguns). Són pocs els analistes que valoren la possibilitat de que part dels votants que va tenir els van votar com a mal menor o han quedat decepcionats del seu ràpid abandonament de l'ideari independentista i voldrien una opció conseqüent i nítidament independentista d'esquerres. I ara, augmenten la pugna pel poder entre l'antigament anomenat tàndem. Ai, l'amor a la cadira. No han reaccionat
ICV ha perdut vots (allò que cada cop diuen més del vot "útil" que ha anat a parar al PSC), però també és conscient que ha perdut el suport de gent que els veia com una opció a l'esquerra (no costa massa) del PSC. El fet d'haver hagut de ballar amb la més lletja (Interior) els ha passat factura i sembla que avui han reaccionat. Ara, en Saura vol regular els cops de porra i prohibir els
kubotans.
Ciutadans és un globus que es desinfla i que en breu acabaran absorbits per la UPD si l'omnipresent Albert Rivera ho permet.
L'abstenció ha augmentat 4 punts i crec que hi ha hagut molta gent que ha anat a votar (sobretot PSC) i abans no havia anat a votar. El PSC ha pujat i ha guanyat nous votants bàsicament per la por al PP, Arrasate i la utilització electoral d'un embaràs (ara que el
baby boom de principis dels 70 està fent augmentar la natalitat). Per tant crec que la gent que s'ha abstingut amb consciència pot haver sigut molta més.
Solució
No he d'aportar cap solució a tots aquests partits polítics, a mi em toca preocupar-me del meu espai. Tenia claríssim que m'abstenia ja que no hi havia cap partit que representés les meves idees i bàsicament perquè les eleccions espanyoles no són per mi una prioritat.
Intentaré aportar la meva modesta i humil solució.
D'aquestes eleccions l'únic que m'interessa és que hi ha un important gruix de persones que puntualment havien confiat en ICV i sobretot ERC. Ara no hi han confiat perquè han vist que han passat a rebaixar (més) els seus discursos per poder-se mantenir aferrats als escons i als càrrecs.
Moltes d'aquestes persones poden veure en la CUP un referent polític en el que identificar-se. Aquest gruix de gent pot veure una referencialitat i una coherència en la CUP. Molta d'aquesta gent no participarà activament (per desgràcia) en la vertebració de la unitat popular. No hi participaran directament però si que veurien bé que el projecte avancés. Aquesta gent és l'entorn que en la majoria de casos no pot participar (edat, disponibilitat i altres...) en la política de base. A molts d'ells els seria molt dur veure com ens discutim pels punts, les comes i les sigles. Com a militants durarien quatre dies. Com a suport els tindríem. Comparant-ho amb una altra realitat, analitzeu el vot a EH. Mireu els vots reals, els nuls i l'abstenció en diferents comteses electorals. Si ho analitzem veurem que sempre hi ha un coixí(importantíssim i bàsic) de votants fidels. Molts d'aquests la seva vida està implicada en el teixit associatiu abertzale i voten el que la direcció política decideix. Aquesta base social és molt forta però sovint rep un impuls per l'entorn que no està implicat tan directament. Cal tenir present que el pes polític de l'esquerra abertzale és molt fort i gira al voltant del 20 per cent.
Pel que fa al Principat crec que les organitzacions i militants de l'esquerra independentista hem de ser conscients que ens ha arribat l'hora de mostrar que som una alternativa amb cara i ulls. Crec que hem d'enfortir el debat intern tot buscant les coincidències i oblidar-nos dels punts, les comes i les sigles que ens diferencien. Hem d'analitzar la realitat actual i valorar com podem desplegar el nostre projecte d'unitat popular. Crec que ens cal una direcció política on hi sigui representat el conjunt de l'EI, tots. Hem de tenir clar que ja tenim quadres polítics que no cauran en temptacions reformistes. Hem d'abandonar petites diferències i mirar que el moviment avanci. Per fer-ho cal: formació, treball al carrer, unitat i visió estratègica. Ens cal formació per no caure ni en derives reformistes ni esquerranistes. Ens cal treball al carrer per augmentar la base social de l'entorn de l'EI. Ens cal unitat perquè les diferències són mínimes i les accentuem innecessàriament. I ens cal visió estratègica, molta.
Hem de ser conscients que la nostra lluita ha de seguir partint des de la base, l'associacionisme i l'arrelament. Treball als barris, als municipis, als sindicats, a les plataformes en defensa del territori... Hem de ser conscients que hi ha un entorn, cada cop més ampli, que ens és molt afí ideològicament (allò que anomenem simpatitzants) i un altre entorn que puntualment ens donaria suport. És cert, però, que encara estem lluny d'altres realitats nacionals i socials. I una manera d'aconseguir enfortir el nostre projecte pot ser intentar incorporar mica en mica aquest entorn al que li costa militar per diversos motius. Augmentarem el teixit social però també ens cal anar augmentant el suport social. El suport social augmentarà en moltes manifestacions si hi anem amb cara, ulls i un discurs clar. Per difondre l'ideari de la unitat popular ens cal el treball de base, evidentment, és vital. Que no s'ha de córrer, hi estic d'acord. Però tampoc ens quedem aturats.
Potser ja ens ha arribat l'hora de veure i creure el suport social que l'EI va adquirint mica en mica. Podem incidir molt més del que ens pensem, i la primera prova en va ser el 27-M. El 9-M crec que ens demostra que l'EI té un espai i que hi ha molta gent a l'entorn que el desitja. Aquest entorn ens donaria suport però no lluitaria (de moment) diàriament. La massa social (militant) de l'EI ja és molt representativa i cada cop guanyem més espais.
Potser és d'hora per obrir el debat però crec que l'EI ha de pensar en presentar-se a les autonòmiques del principat. Espero que al 2010. Per què? Perquè la conjuntura ens és favorable, tot i que alguns creuran que és puntual i temporal. Tenen part de raó. És puntual i temporal perquè encara no els hem ofert una alternativa sòlida. Hem de treballar la base i pensar que potser el 2010 ens toca fer un pas endavant. No és un excés d'optimisme, és el que crec. El suport necessari crec que el tindríem. I això, venint d'on venim no hipotecaria el projecte sinó que l'enfortiria. La nostra veu tindria un altre altaveu, i evidentment seguiríem treballant on sempre hem estat treballant: al carrer. Amb pocs recursos i alguns regidors hem anat treballant a l'alça i cada cop som més. Som més els que militem però també n'hi ha molts que esperen alguna cosa de nosaltres. El suport d'aquest entorn pot enfortir el desplegament de la unitat popular. Estem molt lluny de guanyar, però hem d'anar mostrant la nostra alternativa. Enfortint la base i amb el suport de l'entorn crec que és possible. N'haurem de parlar, no s'hi val amagar el cap sota l'ala al·legant que no estem preparats. La formació la tenim, l'espai també i l'oportunitat hi és. Estem preparats, i si tenim un debat clar i serè, el moviment hi sortirà guanyant.
Per acabar us deixo una cita d'Endavant abans de les eleccions del 9-M.
"
En eixe sentit, l’Esquerra Independentista no renuncia a una participació en les institucions de l’Estat. Però també hem après de la història i volem evitar derives reformistes. Sabem que un moviment revolucionari no pot basar-se en el treball a les institucions sinó que aquest ha de ser un front més de la seua lluita anticapitalista. Un front que ens és estrany, perquè forma part de l’engranatge estatal, però en el qual participarem si considerem que existeixen les condicions per fer avançar la lluita revolucionària del nostre poble."
Totalment d'acord. I sincerament, crec que ara ja és hora d'avançar, perquè cada cop estem menys lluny de guanyar.
Ja he dit, que la meva previsió no sempre és del tot encertada.
.
Avui ens parlaran de la festa de la democràcia mentre la policia desmantellava taules que recollien signatures pel dret a decidir i no es deixava que totes les opcions polítiques hi fossin presents.
Tranquil·litat, que ni estic anunciant tard una xerrada, ni els i les JIR han tornat a treure les sigles al carrer. La taula rodona es va fer un dissabte 1 de març, però no d'aquest any sinó del 1997. Em va il·lusionar trobar aquest cartell a l'arxiu del Casal Panxo i em va fer reflexionar sobre la necessitat de digitalitzar els cartells i revistes que havíem fet a Navàs quan militàvem a els i les JIR i posteriorment a Maulets. També per recordar la feina feta amb el Casal Popular la Ceba, ara que es recupera. Cal no oblidar, i més ara que noves generacions s'incorporen a la lluita i també comença a organitzar-se la CUP local. El camí és llarg i difícil, i és necessari valorar la feina feta per encarar el futur. Tot aquest record s'està recollint en diversos punts als que cal felicitar per la tasca que estan fent. Em va il·lusionar molt trobar-me aquest cartell i ara intentaré col·laborar amb els arxivadors . Em vaig adonar que és molt important la feina arxivística que fan des del Panxo i des del Centre de Documentació Maria-Mercè Marçal.
ants de l'Autònoma sempre han vist com "les forces de l'ordre" s'encarregaven de mantenir-lo. Franco, "transició", Aznar, PSOE o tripartit. Tots han deixat empremta a la universitat, l'empremta que et deixa un morat provocat per una càrrega policial.
Per tot això, no crec que hagi de ser jo qui us expliqui que avui he tornat a veure estudiants coneguts, als que segurament demà el color blau acolorirà el seu cos. Veient el Celtic m'he començat a assabentar de la magnitud de la tragèdia, he vist la primera marca a l'esquena d'en Marc. Després m'han parlat de cuixes, genolls, caps oberts i el Messi lesionat. Aviam de què parlarem els propers dies...
ent precís. Maleït SAGA. Demà treballo fins tard i he d'entregar una activitat telemàtica que he de fer des del mateix servidor que s'espatlla en el moment precís i que ja fa dies que no funciona.
He tornat a Ca l'Estruch. Feia més de tres anys que no hi anava i avui hi he tornat. He repetit amb ells. L'altre cop eren Cançons d'amor i de droga, la Judith Farrés nua tota l'estona i un Albert Pla espectacular. Ara, es tractava de veure El malo de la película. Aquest cop l'eix central era una pantalla i altre cop els dos artistes. Espectacular, vibrant i impactant. Aplaudiments i rialles durant l'obra mostraven la complicitat amb el discurs. Breu: destrucció del territori, cigarrets antiianquis, duminguerus, bolets i l'exèrcit de la terra grana i el cel blau... Ara toca als espanyols plorar.
Plovia a Falls Road, quasi com cada dia, però hi estan acostumats. Segur que els pubs s'omplen per això i no per l'arrelada tradició cervesera. Samarretes verdiblanques arreu, i resulta que retransmetien Hurling. Ens pensàvem que veuríem el Cèltic i vam descobrir un esport gaèlic que omplia camps i aixecava passions. Tornem al carrer, per seguir veient els murals i ens trobem en Larson. Em vénen al cap els maleïts hooligans del Glasgow Rangers al Camp Nou cantant contra en Bobby Sands després d'haver-se pixat als peus d'en Francesc Macià. Vull que demà guanyem, tot i que el Cèltic és molt més que un club. Un club escocès que em porta records irlandesos.
