25 de juny del 2009

Les autonòmiques, les presses i les pors.

Fa cinc dies em vaig tornar a emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava...No m'havia sortit cap tema dels que dominava a les oposicions.
L'endemà, amb poques hores dormides i molta son acumulada, tocava anar a Girona que hi havia assemblea nacional, aquest cop ordinària. Considero que aquestes assemblees comporten molt treball i debat, i que en un any n'hem fet tres de molt importants: l'organitzatiu, l'estratègic i les autonòmiques. Aquestes assemblees han ocupat molt temps i ens han generat moltes tensions, però també han servit per veure quin és el camí que mica a mica anem fent entre tots. Tot i no haver-hi un consens molt ampli, amb el temps i els fets cada debat ha anat aprovant l'anterior. I crec que diumenge es va ratificar la ponència estratègica de "La CUP, l'alternativa necessària". Segurament pensareu que això no és el que es debatia però per a mi aquesta va ser una de les percepcions que em vaig emportar de l'assemblea, espero no haver-me equivocat.

D'entrada dir-vos que era partidari del Sí, tot i que podria ser un sí a la ponència de Vic, un sí a la ponència guanyadora i un sí a l'inicial. Jo era partidari d'anar-hi, però no d'aquesta manera. Creia que el 2010 tocava plantejar l'alternativa necessària. Tot i això, altre cop les presses i les pors apareixien. Per mi, l'error ha sigut no portar a la pràctica la ponència estratègica que havíem aprovat a Mataró. Les dues línies bàsiques d'aquella ponència eren la creació de discurs nacional i l'articulació de la TEI. La tercera línia hi va ser afegida per voluntat de totes les parts que van demanar a la ponència de Lleida-Manresa-Sant Celoni què en pensaven del tema supramunicipal. Jo crec que les dues primeres línies són prioritàries per poder articular correctament la tercera. Si volíem anar a les autonòmiques ens calia crear discurs nacional i amb això treballar molts temes que també podrien ser utilitzats a nivell municipal. Aquest coixí ideològic ens permetria preparar-nos en diversos àmbits per anar definint un programa d'actuació política, i llavors estaríem fent caminar una de les dues cames que ens poden portar a debatre si estem preparats o no. L'altra cama és la TEI, l'articulació d'aquesta és bàsica perquè les coses vagin pel bon camí. Amb aquestes dues cames podrem fer moviment, sense una costarà molt avançar. Pensem per exemple amb eleccions europees on mai s'hi anava amb les dues cames, i segurament això no ha donat fermesa en el pas i ha portat divergències internes. Ens calen aquestes dues cames per poder articular bé el moviment i avançar a pas valent. Ens toca anar fent aquestes dues feines sinó segurament mai estarem preparats.

Aquestes dues cames també podrien exemplificar la conjuntura. Una cama seria la que representa una conjuntura externa on força gent és receptiva a un discurs amb les nostres propostes i que ens podria acabar donant suport. Fins ara, aquesta conjuntura ha estat la més idònia, però haurem de seguir treballant perquè cada cop ho sigui més, fins que guanyem i no només fins que entrem al parlament de la CAC. Per tant, sabem que el camí és llarg i és evident que s'ha de caminar amb les dues cames. L'altra cama seria la conjuntura interna, bàsica perquè avancem. La conjuntura interna no era la més favorable, hi havia moltes presses i moltes pors. Crec que s'ha de treballar perquè les organitzacions parlin i sobretot enraonin per desplegar l'alternativa necessària. Ens falta fer més pedagogia interna i destensar la corda perquè no peti a la primera tibada, o a les següents.
Crec que és així com estaríem preparats per encarar el futur, portant a la pràctica els acords de l'alternativa necessària, i crear el consens per poder debatre què, com i quan anem a les autonòmiques. Llavors tindrem el què i el com, només faltarà el quan. I totes les ponències plantejaven un quan, i el que hem de treballar és per poder respondre sense presses i sense pors.

Les presses i les pors també afecten el consens, l'altre gran debat. Per mi consens serà quan les dues potes avancin perquè es refien del camí emprès. Ara mateix només hi ha majories i minories, que es poden alternar els papers, cosa que ens ha de portar a intentar buscar els consensos reals i deixar de tibar la corda. Estem condemnats a entendre'ns. La corda l'hem de tibar tots junts que a l'altre cantó hi ha els estats espanyol i francès, perquè "si estirem fort, ella caurà". Això és el que toca fer, enfortir-nos. Discurs, coordinació i cohesió per treballar pel 2011 i anar fent passos en ferm. Diumenge vam fer un pas, vam dir que per avançar ens cal fer-ho tots junts. Sense presses i sense pressions. Sense fantasmes i sense pors.

*Ja us he dit que era partidari del sí, i realment tota l'estona vaig votar no. I ho feia per poder votar que no a la ponència favorable a anar-hi, perquè si tampoc s'assolia la meitat+1 hauríem decidit que sí, però no així. I amb això començar a treballar per tenir les dues cames a punt. I si estaven a punt, anar-hi, que llavors serien bones totes les conjuntures.
*Ja us he dit que arrossegava cansament i un mal de cap que encara dura va fer que m'abstingués en la ratificació del resultat de l'assemblea. Hauria d'haver votat que sí. Per tant, 201.
*I a treballar pel 2011 que a la natal i a l'adoptiva ens queda molta feina per fer.

2 comentaris:

Quico ha dit...

Hola.
Estic molt d’acord amb tu, la metàfora de les dues potes és molt encertada, no es pot caminar sense elles. Felicitats pel bloc i sobretot per saber destriar les qüestions extra-argumentatives de les importants. Tens tota la raó caminem a pas ferm!
De cara al futur, espero que no hagis de tornar a titular cap altra situació amb un …………les presses i les pors.

Salut i una abraçada!

Anònim ha dit...

Quina enromitat de passos endavant hauríem donat si tothom fos igual de sensat que tu!!!

L'admirador secret