Les autonòmiques, les presses i les pors.

Fa cinc dies em vaig tornar a emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava...No m'havia sortit cap tema dels que dominava a les oposicions.
L'endemà, amb poques hores dormides i molta son acumulada, tocava anar a Girona que hi havia assemblea nacional, aquest cop ordinària. Considero que aquestes assemblees comporten molt treball i debat, i que en un any n'hem fet tres de molt importants: l'organitzatiu, l'estratègic i les autonòmiques. Aquestes assemblees han ocupat molt temps i ens han generat moltes tensions, però també han servit per veure quin és el camí que mica a mica anem fent entre tots. Tot i no haver-hi un consens molt ampli, amb el temps i els fets cada debat ha anat aprovant l'anterior. I crec que diumenge es va ratificar la ponència estratègica de "La CUP, l'alternativa necessària". Segurament pensareu que això no és el que es debatia però per a mi aquesta va ser una de les percepcions que em vaig emportar de l'assemblea, espero no haver-me equivocat.

D'entrada dir-vos que era partidari del Sí, tot i que podria ser un sí a la ponència de Vic, un sí a la ponència guanyadora i un sí a l'inicial. Jo era partidari d'anar-hi, però no d'aquesta manera. Creia que el 2010 tocava plantejar l'alternativa necessària. Tot i això, altre cop les presses i les pors apareixien. Per mi, l'error ha sigut no portar a la pràctica la ponència estratègica que havíem aprovat a Mataró. Les dues línies bàsiques d'aquella ponència eren la creació de discurs nacional i l'articulació de la TEI. La tercera línia hi va ser afegida per voluntat de totes les parts que van demanar a la ponència de Lleida-Manresa-Sant Celoni què en pensaven del tema supramunicipal. Jo crec que les dues primeres línies són prioritàries per poder articular correctament la tercera. Si volíem anar a les autonòmiques ens calia crear discurs nacional i amb això treballar molts temes que també podrien ser utilitzats a nivell municipal. Aquest coixí ideològic ens permetria preparar-nos en diversos àmbits per anar definint un programa d'actuació política, i llavors estaríem fent caminar una de les dues cames que ens poden portar a debatre si estem preparats o no. L'altra cama és la TEI, l'articulació d'aquesta és bàsica perquè les coses vagin pel bon camí. Amb aquestes dues cames podrem fer moviment, sense una costarà molt avançar. Pensem per exemple amb eleccions europees on mai s'hi anava amb les dues cames, i segurament això no ha donat fermesa en el pas i ha portat divergències internes. Ens calen aquestes dues cames per poder articular bé el moviment i avançar a pas valent. Ens toca anar fent aquestes dues feines sinó segurament mai estarem preparats.

Aquestes dues cames també podrien exemplificar la conjuntura. Una cama seria la que representa una conjuntura externa on força gent és receptiva a un discurs amb les nostres propostes i que ens podria acabar donant suport. Fins ara, aquesta conjuntura ha estat la més idònia, però haurem de seguir treballant perquè cada cop ho sigui més, fins que guanyem i no només fins que entrem al parlament de la CAC. Per tant, sabem que el camí és llarg i és evident que s'ha de caminar amb les dues cames. L'altra cama seria la conjuntura interna, bàsica perquè avancem. La conjuntura interna no era la més favorable, hi havia moltes presses i moltes pors. Crec que s'ha de treballar perquè les organitzacions parlin i sobretot enraonin per desplegar l'alternativa necessària. Ens falta fer més pedagogia interna i destensar la corda perquè no peti a la primera tibada, o a les següents.
Crec que és així com estaríem preparats per encarar el futur, portant a la pràctica els acords de l'alternativa necessària, i crear el consens per poder debatre què, com i quan anem a les autonòmiques. Llavors tindrem el què i el com, només faltarà el quan. I totes les ponències plantejaven un quan, i el que hem de treballar és per poder respondre sense presses i sense pors.

Les presses i les pors també afecten el consens, l'altre gran debat. Per mi consens serà quan les dues potes avancin perquè es refien del camí emprès. Ara mateix només hi ha majories i minories, que es poden alternar els papers, cosa que ens ha de portar a intentar buscar els consensos reals i deixar de tibar la corda. Estem condemnats a entendre'ns. La corda l'hem de tibar tots junts que a l'altre cantó hi ha els estats espanyol i francès, perquè "si estirem fort, ella caurà". Això és el que toca fer, enfortir-nos. Discurs, coordinació i cohesió per treballar pel 2011 i anar fent passos en ferm. Diumenge vam fer un pas, vam dir que per avançar ens cal fer-ho tots junts. Sense presses i sense pressions. Sense fantasmes i sense pors.

*Ja us he dit que era partidari del sí, i realment tota l'estona vaig votar no. I ho feia per poder votar que no a la ponència favorable a anar-hi, perquè si tampoc s'assolia la meitat+1 hauríem decidit que sí, però no així. I amb això començar a treballar per tenir les dues cames a punt. I si estaven a punt, anar-hi, que llavors serien bones totes les conjuntures.
*Ja us he dit que arrossegava cansament i un mal de cap que encara dura va fer que m'abstingués en la ratificació del resultat de l'assemblea. Hauria d'haver votat que sí. Per tant, 201.
*I a treballar pel 2011 que a la natal i a l'adoptiva ens queda molta feina per fer.

Les europees, les presses i les pors.

Fa cinc anys em vaig emportar un desengany dels grossos, més del que m'esperava... Fins aquell moment les europees eren les úniques eleccions on sempre havia pogut votar una formació d'esquerra independentista, algun cop havien tret algun altre no. Fa cinc anys deixava de militar a una organització de joves perquè ja no n'era tant i finalment entrava a militar a la CUP de la meva ciutat adoptiva. Per aquelles èpoques començava a deixar de comprar El Triangle, que ja emprenia el camí de deixar de ser un setmanari crític. Tot i això, en un dels últims números comprats hi vaig llegir que la CUP estava rumiant si es presentava a les eleccions europees, i al cap de poc se'm confirmava que era així. Tenia claríssim que no treuríem, però esperava un resultat més digne. Tot i això vam deixar clar que ens oposàvem a la constitució europea i que volíem construir els Països Catalans. Recordo que les joventuts d'un partit al govern ens van arribar a copiar el lema, en l'enèsim intent urielista d'ocupar el nostre espai. Després de l'ascens a les municipals hi van tornar tot legalitzant ràpidament i apropiant-se indegudament del nom del nostre espai ideològic tot intentant confondre el personal. Però bé, ara no toca parlar d'això, tot i que també es tracta d'un cas de presses i pors.

Quan ens presentàrem a les europees no ho veia clar, però tot i això vaig fer campanya activa. Vaig pensar que ara tenia la possibilitat de poder seguir votant l'esquerra independentista en unes europees. Després van venir nits d'empasquinada i un sopar-acte polític amb 150 persones a l'adoptiva. Més nits d'empasquinar i un acte final força digne al CAT de Gràcia. El diumenge vam anar a fer el seguiment a Can Capablanca i vam veure que no apareixíem per enlloc. Al cap de poc ja ens informaven de que no havíem arribat als 10000 vots. No ho negaré, esperava una miqueta més. Però també sabia que molts dels nostres no s'havien implicat a fons en la campanya i no veien clar que ens presentéssim. Hi havia pors i va haver-hi presses.
Després de 3 anys de militància cupaire arribava el 27 de maig, una data que ara també recordaré esportivament per un equip en el que segurament també hi havia presses i pors.

Quan em van dir que es presentava Iniciativa Internacionalista no ho vaig veure clar, i aquest cop he fet una campanya passiva. Des del principi vaig tenir clar que els votaria, si em deixaven. Vaig pensar que ara tornava a tenir la possibilitat de votar una opció d'esquerra independentista. Després vaig veure com s'empasquinava i assistia a dos actes a l'adoptiva. Suposo i espero que l'acte que clourà la campanya a Gràcia també sigui força digne. El diumenge aniré a fer el seguiment al nou Can Capablanca. Espero tornar a casa amb una sensació diferent a la de les darreres europees. No ho negaré, espero una miqueta més. Però també sé que molts dels nostres no ens hem implicat a fons en la campanya i d'altres no veuen clar que ens presentem. Hi ha pors i hi ha hagut presses.
Diumenge votaré. Desitjo rebre bones notícies. A vegades, a part de crític, també sóc optimista. Espero que dilluns ningú faci llenya de l'arbre caigut i que ningú es posi medalles d'un triomf de tots. Anhelo que dilluns pensem que ara ens toca a nosaltres. Em sembla que ja és hora d'acabar amb les pors i les presses. Parlem-ne, serenament. 2010. Malcolm X parlava de tots els mitjans necessaris. N'Antoní Massaguer deia que "per vèncer cal anar-hi." Sense pors i sense presses.