Crònica d'un "enfrontament" (III). El vestidor.

Sortim del camp i anem al punt de trobada, que curiosament és un bar on fem una cervesa. Comencem el camí cap al casc vell per menjar alguna cosa i veure el concert de Betagarri a l'Arenal. Hi arribem i hi trobem riuades de gent. Pensem en anar a menjar alguna cosa. Menjar. A Euskal Herria es menja molt bé i per dinar m'havia menjat un entrepanet, ara era l'hora de solventar-ho.
Crec que molta altra gent va tenir aquesta mateixa pensada o necessitat, i els restaurants estaven a rebentar i érem molts els que estaven dempeu i patint fam. Desesperació i reflexió davant d'un restaurant xinès. No hem trobat lloc i optem a contraestómac d'entrar al xinès. Anar a Bilbo i acabar menjant a un xinès. Té tela. De la desesperació a la frustració. El xinès està ple i hi ha tres navassencs en una taula. Sortim a hora per compartir la frustració, provem a un altre restaurant i tampoc. L'egoisme individualista envaeix el meu cos i els hi dic que em sap molt greu però que Navàs és el meu poble. Entro al xinès i m'assec amb l'Isaac, la Queralt i l'Arnald. En breu, necessitats bàsiques de subsistència.
Acabem el nostre àpat cosmopolita i anem a veure els Betagarri. Arribem quan acaben una cançó i comencen a tocar la barreja de cançons amb les que clouen els seus concerts. L'Arenal està saturat i a la barra no donen l'abast. Al cap de poc, em retrobo amb els companys de viatge i els hi dic per anar al casc antic. Altre cop no em fan cas i acabem creuant el pont de l'Arenal que passa per sobre el riu Nerbioi.
Arribem fins a la plaça Circular on ens dirigirem al Kafè Antzokia. N'havia sentit parlar moltíssim perquè hi feien molts concerts i hi havien tocat Kortatu, Hertzainak i molts dels grans de l'època del RRB. Entrada gratuïta i un munt de gent. L'escenari guarnit amb una senyera i una ikurriña gegants acaba esdevenint un pòdium. Agafem un tònic del soldadet i decideixo anar a desar la motxilla. Em costa molt arribar fins al guarda-roba, de fet no n'hi ha.
Surto fora de l'Antzokia i decideixo estar-me una estona fora, temps per trobar-me uns companys de l'Estaca de Sant Llorenç de Morunys. La fem petar una estona i en breu arriben uns quants companys capelladins. Reposem una estona als bancs de la plaça fins que comença a ploure i ens acabem refugiant a l'Azkena, que no està tan ple i està prou bé. Aviat es fan les 5 i ens reagrupem per agafar el metro a Abando. Tornem cap a Sestao, unes tretze parades i aplaudiments tot i el defalliment. Arribem i s'esdevé una última breu peripècia fins a poder dormir. Segons el tòpic, devíem topar amb l'excepció.
Ens aixequem al matí, de fet 1 del migdia, i anem cap a l'herriko a fer un cafè amb llet. La fem petar una estona amb l'Eneko i ens acomiadem que ens queda un llarg camí de tornada.
Parem a dinar a Logroño, tallat a Pina de Ebro i acabem tornant al país sense haver gaudit de la gastronomia basca. Aturada tècnica al Jaç Roig, benvingudes i explicacions de vivències amb un quintet a la mà. Tornem cap a casa i hi arribem a quarts d'onze.
En general va ser un partit brutal que en cap moment m'atreveixo a anomenar directament enfrontament ja que si que competíem al camp però a la grada dos països s'agermanaven.
Les úniques pegues són fer rondes quan ets un grup de catorze i no haver degustat la gastronomia del país. Ho solvento la setmana que ve, me'n vaig a l'Hatortxu on repetirem com a mínim el dinar de l'herriko d'Iruña de l'any passat i a rondes en principi som només sis. No penseu que tinc basquitis, només hi ha anat quatre cops, la setmana que ve el cinquè.
La darrera pega va esdevenir molt curiosa i va ser veure la pressió a que et sotmetien als lavabos.Impactat per la cua, vaig fer una foto (que no publicaré) i acte seguit cent potencials orinadors i deu d'actius van girar-se cap a la zona d'on havia sortit el flaix.
Donar les gràcies a l'Arcadi, el Txaus i el Rafa que van ser els responsables de que arribéssim a bon port.