19 de maig del 2008

Més clar, l'aigua?

Qüestionari hidrològic:
1. Ens hem mullat pel Franki, i ells senten ploure?

2. S'oposen al transvasament riuades de gent o els que diu la Guàrdia Urbana? S'equivoquen a consciència o a Mollet només hi ha un professor de Mates?

3. No creieu que quan parlen de les xarxes d'interconnexió parlen de les dues: les fluvials i les mafioses?


4. El transvasament és d'aigua i de diners. O hauríem de parlar també de transferència?

5. L'aigua és transparent, ho són els que la gestionen? La nova política de l'aigua s'evaporitza quan s'escalfa cadira? Abans "No a la guerra", ara canonades?

6. Si plou, els cambrers de les terrasses cobren igual? La seva feina va vinculada a la temporalitat, però tant?

7. A Amposta i a Sant Celoni els ho hem deixat clar com l'aigua. Qui s'han cregut que som?

8. Després de les pregàries en demanda de pluja, augmentarà el nombre de fidels catòlics? La COPE farà una campanya perquè marquem la creu a la declaració? Per què declaració sona a judici?

9. Creus que el miracle de la pluja hauria d'aparèixer al programa d'actes de la Festa Major de la Creu Alta? Creus que no s'haurien de fer concerts ni partits de la selecció ni eleccions europees quan coincideixin amb Patum?

10. Potser és aigua passada, però trobeu a faltar la Terribas?


Les fotos del Manel Zaera i la crònica a Vilaweb TV que jo no hi vaig anar. També seré hipòcrita, de debò?

14 de maig del 2008

Històries del tren (V): Llibertat Franki!


Agafem el tren una mica més tard de la convocatòria que s'havia fet. D'entrada, arribem a l'estació i n'acaba de marxar un, el següent al cap d'onze minuts. Si no fos perquè no em sé els horaris i sempre arribo que el ferrocarril ja ha marxat, creuria que les freqüències dels FGC encara són prou dignes. Un petit monitor m'informa que com que avui agafo el tren n'ha de passar alguna. Avui toca baixar a Muntaner i pujar a un bus per fer el transbordament a Gràcia i seguir fins a Plaça Catalunya. Sembla que la maledicció blavera persisteix. Ens plantegem que podríem tornar amb RENFE però està plovent i ja ha caigut una catenària a la línia del Garraf. Tornar amb RENFE pot tornar a ser una gran aventura.
Arribem a Barcelona i obrim el paraigües. Penso que si durant uns quants dies plogués així es podria evitar el transvasament, o no, segurament ja tenen clar que el faran i ja tenen assignades les obres i les comissions. Penso que cada cop van desapareixent les petites diferències que tenia el tripartit amb els convergents. L'única diferència és que la dreta proclamada sempre ha dit les coses clares, en canvi el tripartit s'ha mobilitzat únicament per tenir rendiments electorals (Guerra, PHN...) i després sense proclamar-se'n han actuat com hagués fet la dreta.
Els transbordaments funcionen a la perfecció, quina diferència amb RENFE. I arribem 5 minuts més tard del previst a Plaça Catalunya.Ens adrecem cap a la plaça Universitat on una gran quantitat de paraigües ens fa intuir que tot i la pluja la mani serà molt digna. I ho és bastant, tot i que hi trobo a faltar més càntics independentistes i menys sentir "Abajo los muros". Costa veure i trobar la gent entre tants paraigües, però acabo veient a bastants companys. Els que no paro de veure són els mossos del Saura, ecorepressors de debò, que il·luminen amb les seves sirenes la mani i els carrers del voltant. Em sembla que algun d'aquests apareixia d'extra a les Cròniques de la Sarah Connor. Sempre he cregut que TV3 feia moltes sèries segons les demandes laborals del país, i ara sembla que tocar potenciar aquest tipus de policies. Ara vaig tard, tinc reunió del FSCat, però un dia d'aquests dedicaré una entrada a teoritzar al voltant d'això.
Més de dues mil persones, vaig clavar la previsió, que es van mullar pel Franki. Si no hagués plogut hauríem sigut més, però a vegades costa combatre l'adversitat i s'hi havia de ser. Dic això i no puc anar dissabte a l'Ebre pel PHN. Una mica hipòcrita també sóc.
De tornada cap a l'estació sento la MAES que crida "No és un funcionari, és un mercenari" i no va dirigit precisament als mossos. Agafem el tren, transbordament i arribem amb una relativa normalitat. Avui la història ha sigut més previsible, com també ja havien avisat que ho seria el temps, tot i això xops fins dalt. Va seguir plovent i el Franki segueix a dins. Ens haurem de seguir mullant!

12 de maig del 2008

Onsortir.cat

Dimarts de la setmana passada vaig tenir el plaer de poder assistir a la presentació del portal onsortir.cat al restaurant Terra Dolça de Sant Cugat. Dic que vaig tenir el plaer perquè vaig gaudir d'un bon àpat (i a més, de franc!) i per veure com un interessant projecte de la Cooperativa la Maixerina finalment veia la llum. I realment, promet bastant!
Onsortir.cat és un portal de cultura i turisme dels Països Catalans on s'hi poden penjar vídeos, fotos i moltes altres coses. A més, hi ha una tele en directe des d'on retransmetran per internet la Patum d'aquest any. Serà el premi de consolidació per poder seguir la Patum ja que des de que treballo al Vallès com a molt m'hi puc arribar el dissabte i amb una mica de sort un altre dia. No serà el mateix però sense aquest portal no podria seguir la Patum.
A Onsortir.cat hi trobarem una xarxa d'establiments, activitats i gran diversitat de propostes. Entreu-hi i descobriu-ho, i per anar bé registreu-vos i afegiu-hi informacions. També hi trobareu entrevistes, de moment n'hi ha una molt interessant al Feliu Ventura a cura de la periodista Laia Altarriba. I molt més...
El portal té molts serveis, fins i tot s'hi poden penjar vídeos. De moment, començarem amb la sortida del tabal.

10 de maig del 2008

Històries del tren (IV): Jaume I i la ruta triomfant

Surto del pis pensant que millor m'arribo fins a Barcelona en cotxe perquè vaig tard i no em puc refiar ni de la freqüència ni de la puntualitat de RENFE. Arribo a Barcelona i em costa aparcar, començo a pensar que he tingut una mala pensada i que aquest tren no m'esperarà, i no me'l vull perdre. Finalment, tinc un cop de sort i trobo una petita zona alliberada de blaus i verds. Hi aparco i avanço a pas valent (i accelerat) cap a l'estació de Sants. En breu, em trobo amb el Roger que ja estava preocupat pel meu retard. Em poso a la cua per passar el nostre particular Checkpoint. Baixem a l'andana i hi començo a veure cares conegudes, i això que en principi imposava respecte anar amb els que antigament se'ls anomenava mòmium. Un tomb per l'andana i més cares conegudes. Arriba el tren.
Pugem al tren, busquem el seient numerat i estem de sort perquè tenim tauleta. En breu seuen davant nostre dos maulets del Maresme. No hi parlem fins al cap d'una hora. Primer parlem entre nosaltres tot vorejant els punts i les comes que ens distancien. Potser avui no toca. De sobte comença a sonar una gralla i apareix un grup matiner que va cantant, ballant i saltant pel passadís del tren al so del Cant dels Patriotes. Vénen del bar que sembla que ha esdevingut el punt de trobada inicial. Hi ha clàssic que no defalleixen com el Rocker i el Jimmy. Al cap d'una estona anem fins al bar per fer un cafetó i ens trobem que hi ha força gent i bastants coneguts. Tornem al seient per intentar combinar petits cops de cap amb la lectura de l'últim del Camilieri. Per la tele estan passant vídeos musicals en català que acompanyen la lectura. Tarragona, Castelló i al cap d'una estona al bar per canviar d'aires. Demanem una cervesa i ens diuen que ja s'han acabat i que ara a València recarregaran. Ens ho diu en castellà una cambrera de trets sudamericans i ho fa amb cara sorpresa que delata que està acostumada a atendre passatgers encorbatats que normalment només prenen un cafè. Suposo que també deu estar distreta perquè la gent s'ha acabat totes les provisions de cervesa del tren tot cantant i ballant de bon matí al so d'una gralla. Ja ho deia Estellés "no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".
El tren s'atura a València i enlloc de passatgers carreguem cervesa. El tren torna a engegar i tenim la sensació de desfer el camí. Decidim fer un aperitiu abans del dinar que ens proposa Alerta Solidària. En Martí ens ha anunciat els motius de l'àpat per la megafonia del tren. La prohibició de la paella d'ACPV la responem amb un dinar solidari amb dos maulets alacantins. De sobte, el tren s'atura. Per megafonia diuen que al tren no es pot fumar i que una cigarreta mal apagada és el motiu d'aturada. Deu minuts aturats, i l'excusa anterior deixa de ser creïble i ens diuen que el tren ha patit una avaria. Diuen que n'hi ha per estona i decidim baixar del tren. Un cop a baix ens diuen que es tracta de la catenària i al moment em sento nacionalment més content. Penso que els Països Catalans abans només eren un fenomen meteorològic i peatgístic, però ara descobreixo que les mancances infraestructurals també ens uneixen com a país.
Ha caigut la catenària, i el tren no funciona, igual que les neveres o l'aire condicionat, i en menys d'una hora s'acaben les provisions d'aigua. Estem aturats prop de Xàtiva i ens passarem prop de dues hores a ple sol, mitja hora dins del tren on fa més calor que a fora i l'hora restant vam descobrir que curiosament els vagons de preferent han quedat a l'ombra, fins i tot en això tenen classe. I al seu vagó-restaurant encara hi tenen de tot.
Tres hores i mitja, es reinicia el viatge i ja sabem que arribarem tard a la mani, per sort per megafonia ens diuen que aquesta s'ha endarrerit i ha modificat el seu recorregut per venir-nos a rebre a l'estació on van actuar els Tornejants i Negrets. La manifestació arriba sense la pancarta de la capçalera. Seguidament, ens adrecem cap als blocs de l'esquerra independentista que tanquen la mani i que són molt nombrosos. No entenc la censura sistemàtica que ens fa El Temps i menys si ve d'una periodista que és d'esquerres i independentista. Ens aturem per recordar els bombardejos del mercat l'any 38, abans també hi ha hagut una aturada en homenatge a Miquel Grau. Parlaments finals, crítiques al lumpen i rumors de que el Bojan s'ha lesionat, tot i ser mentida perdem a A Corunha i a Manchester. Anem a buscar lloc per sopar. Fartanera i cap al concert que el temps juga en contra nostre.
Arribem que acaben de tocar els Antònia Font(llàstima!) i abans també els Mugroman.Entrem al concert, paradetes, cerveses i salutacions. Tot això amenitzat amb la Troba Kung-Fú, Betagarri i la Gossa Sorda. Passem una bona estona amb les representants de l'últim baluart de 1714. S'acaba el concert i hem anat comentant als coneguts per marxar en grup a dos de tres. Ho hem proposat nosaltres i ja passen tres minuts, però en breu ens trobem un bon grup per enfilar el camí cap a l'estació. Pugem al tren a les 3 i ens diuen que fins a 2 de 4 no sortirem. A fora els Picadits fan una última ballada, arriba tothom i arrenca el tren. Obren el bar i hi ha cua i molta animació. Les cambreres són les mateixes d'abans i amb tants fets conviscuts ja comencen a veure'ns amb simpatia. Ens posem a cantar un ampli repertori de cançons amb el que finalment acabem improvisant garrotins. I aquí va seguir la disbauxa. N'hi va haver de tot tipus a destacar els de na Catalina i la tirada de trastos dialèctica del Xavi. Imagineu-vos si vam cantar garrotins, que fins i tot la cambrera de trets sudamericans en va fer un amb un esforçat català i va rebre una forta ovació al mateix temps que provocava l'eufòria dels passatgers. Integració i amb les rimes ben fetes. Abans d'arribar a Tarragona va començar a ser l'hora de retirar-nos als nostres seients, per intentar desvetllar-nos dempeus a Barcelona.
Deu hores fins a Alacant, vuit hores a la ciutat i sis hores més de tornada. Tot plegat ja forma part del llarg camí cap a la pròxima estació.
Creia que s'havia acabat la maledicció blavera, però la mani d'ahir pel Franki va tornar a tenir una altra breu història del tren. La següent.

5 de maig del 2008

Històries del tren (III): Jaume I i el combat contra la por.

L'any passat per aquestes dates vaig anar fins a València i des de llavors la meva vida ha viscut curiosos periples que jo espero que després del darrer succés s'acabi tancant un cicle. No és una crisi futbolera que afecta a una gran entitat, només es tracta d'una sèrie de crisis de mobilitat que està patint la meva identitat. Començo a pensar que potser sóc el centre de tots els problemes. En tots els problemes que he patit els acompanyants eren diferents i jo anava acumulant dissortades experiències. Pensava que estava de pega i que ningú més voldria viatjar al meu costat. He estat reflexionant uns dies, bona excusa pel retard de l'entrada, i crec que potser ara ja estic a la fi del cicle. He estat pensant i ara coincideixen espais i persones que no havien coincidit en totes les desgràcies anteriors. Potser aquesta coincidència acaba trencant el que jo crec que es tracta d'una maledicció blavera, valgui la redundància.
Tot plegar va començar amb un bus anant cap a València, i aquesta entrada ha estat a punt de ser-ne la segona part. Però he optat per fer la tercera del tren que de moment em dóna molt més suc. L'octubre passat anant cap a Reus ja vaig patir l'esvoranc, justament el gran esvoranc, per poc no m'hi poso. Una setmana més tard, tornant de fires de Girona, un home va decidir perdre la seva vida i el meu temps enmig del camí a Barcelona. Poden ser durs els possessius. Unes setmanes més tard una avaria lleu dels Ferrocarrils va fer que arribés amb retard a un curset de formació. De l'esvoranc ja en faré una entrada, els ferrocarrils una avaria normaleta i l'altre millor deixem-lo per mort.
Busos, regionals, rodalies i ferrocarrils. Tot de problemes em feien pensar que tot plegat formava part de l'onada de crisis d'infraestructures que estava patint el meu país, però fins aquí em reconfortava i tenia arguments i excuses per sortir al carrer i defensar la meva opció per la independència.
Fins aquí tot molt bé, m'anava reafirmant en la meva lluita personal, social i nacional. Però llavors va arribar Bratislava i allà ja es va internacionalitzar la crisi. Llavors ja vaig començar a pensar que potser el centre del problema era jo i ho vaig anar explicant en veu baixa i en aquesta Geòrgia que ara heu llegit.
Els mesos següents qualsevol desplaçament el feia amb cotxe, intentant que no fos el meu perquè cal dir que també hi he anat tenint uns quants problemes tècnics que n'hi hauria per començar a escriure les Històries del Vectra o les Històries d'Electra, perquè la v baixa metàl·lica ja fa anys que va optar per abandonar-me. Potser es veia a venir el trajecte que l'esperava. Vaig estar un temps incorporant-me hàbilment als cotxes dels altres intentant no ser el responsable central de qualsevol problema tècnic i poder evadir futures responsabilitats. Intentava no comentar la virtut que m'acompanyava darrerament. No hi va haver cap problema, i al cap de poc em vaig envalentonar i a inicis de març feia cap a Lleida amb tren i la història es va repetir de manera suau, un avís.
Van passar uns dies i tocava començar a pensar en com baixar al 25 d'abril, la preocupació es va apoderar de mi. Havia de baixar-hi assumint qualsevol risc, era el desè any consecutiu i a més tocava anar fins a Alacant. En Roger em va fer la proposta del tren Jaume I i abans d'acceptar-la en trenta segons em van passar pel cap els viatges als Octubre amb Euromed. En aquella estona vaig recordar un tren ràpid, còmode, ben aclimatat i amb cafeteria. Però algun filòsof ja deia que la realitat és canviant. Res més lluny de la realitat, tot està per fer, i més si us acompanyo en el viatge, tot és possible.
Em sap greu, però m'he tornat a excedir en el temps i les paraules, potser millor que us expliqui la meva visió del viatge en una propera entrada quan torni a trobar un momentet. Començo a semblar un tren amb retards ens les entrades, perquè tinc diversos temes pendents i que ja quasi estan desfassats en el temps. Per estar al dia hauria de parlar d'Onsortir.cat que finalment ja ha vist la llum, però bé de moment us deixo el vídeo de Vilaweb TV que explica com van veure i viure ells el viatge.