Històries del tren (IV): Jaume I i la ruta triomfant

Surto del pis pensant que millor m'arribo fins a Barcelona en cotxe perquè vaig tard i no em puc refiar ni de la freqüència ni de la puntualitat de RENFE. Arribo a Barcelona i em costa aparcar, començo a pensar que he tingut una mala pensada i que aquest tren no m'esperarà, i no me'l vull perdre. Finalment, tinc un cop de sort i trobo una petita zona alliberada de blaus i verds. Hi aparco i avanço a pas valent (i accelerat) cap a l'estació de Sants. En breu, em trobo amb el Roger que ja estava preocupat pel meu retard. Em poso a la cua per passar el nostre particular Checkpoint. Baixem a l'andana i hi començo a veure cares conegudes, i això que en principi imposava respecte anar amb els que antigament se'ls anomenava mòmium. Un tomb per l'andana i més cares conegudes. Arriba el tren.
Pugem al tren, busquem el seient numerat i estem de sort perquè tenim tauleta. En breu seuen davant nostre dos maulets del Maresme. No hi parlem fins al cap d'una hora. Primer parlem entre nosaltres tot vorejant els punts i les comes que ens distancien. Potser avui no toca. De sobte comença a sonar una gralla i apareix un grup matiner que va cantant, ballant i saltant pel passadís del tren al so del Cant dels Patriotes. Vénen del bar que sembla que ha esdevingut el punt de trobada inicial. Hi ha clàssic que no defalleixen com el Rocker i el Jimmy. Al cap d'una estona anem fins al bar per fer un cafetó i ens trobem que hi ha força gent i bastants coneguts. Tornem al seient per intentar combinar petits cops de cap amb la lectura de l'últim del Camilieri. Per la tele estan passant vídeos musicals en català que acompanyen la lectura. Tarragona, Castelló i al cap d'una estona al bar per canviar d'aires. Demanem una cervesa i ens diuen que ja s'han acabat i que ara a València recarregaran. Ens ho diu en castellà una cambrera de trets sudamericans i ho fa amb cara sorpresa que delata que està acostumada a atendre passatgers encorbatats que normalment només prenen un cafè. Suposo que també deu estar distreta perquè la gent s'ha acabat totes les provisions de cervesa del tren tot cantant i ballant de bon matí al so d'una gralla. Ja ho deia Estellés "no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".
El tren s'atura a València i enlloc de passatgers carreguem cervesa. El tren torna a engegar i tenim la sensació de desfer el camí. Decidim fer un aperitiu abans del dinar que ens proposa Alerta Solidària. En Martí ens ha anunciat els motius de l'àpat per la megafonia del tren. La prohibició de la paella d'ACPV la responem amb un dinar solidari amb dos maulets alacantins. De sobte, el tren s'atura. Per megafonia diuen que al tren no es pot fumar i que una cigarreta mal apagada és el motiu d'aturada. Deu minuts aturats, i l'excusa anterior deixa de ser creïble i ens diuen que el tren ha patit una avaria. Diuen que n'hi ha per estona i decidim baixar del tren. Un cop a baix ens diuen que es tracta de la catenària i al moment em sento nacionalment més content. Penso que els Països Catalans abans només eren un fenomen meteorològic i peatgístic, però ara descobreixo que les mancances infraestructurals també ens uneixen com a país.
Ha caigut la catenària, i el tren no funciona, igual que les neveres o l'aire condicionat, i en menys d'una hora s'acaben les provisions d'aigua. Estem aturats prop de Xàtiva i ens passarem prop de dues hores a ple sol, mitja hora dins del tren on fa més calor que a fora i l'hora restant vam descobrir que curiosament els vagons de preferent han quedat a l'ombra, fins i tot en això tenen classe. I al seu vagó-restaurant encara hi tenen de tot.
Tres hores i mitja, es reinicia el viatge i ja sabem que arribarem tard a la mani, per sort per megafonia ens diuen que aquesta s'ha endarrerit i ha modificat el seu recorregut per venir-nos a rebre a l'estació on van actuar els Tornejants i Negrets. La manifestació arriba sense la pancarta de la capçalera. Seguidament, ens adrecem cap als blocs de l'esquerra independentista que tanquen la mani i que són molt nombrosos. No entenc la censura sistemàtica que ens fa El Temps i menys si ve d'una periodista que és d'esquerres i independentista. Ens aturem per recordar els bombardejos del mercat l'any 38, abans també hi ha hagut una aturada en homenatge a Miquel Grau. Parlaments finals, crítiques al lumpen i rumors de que el Bojan s'ha lesionat, tot i ser mentida perdem a A Corunha i a Manchester. Anem a buscar lloc per sopar. Fartanera i cap al concert que el temps juga en contra nostre.
Arribem que acaben de tocar els Antònia Font(llàstima!) i abans també els Mugroman.Entrem al concert, paradetes, cerveses i salutacions. Tot això amenitzat amb la Troba Kung-Fú, Betagarri i la Gossa Sorda. Passem una bona estona amb les representants de l'últim baluart de 1714. S'acaba el concert i hem anat comentant als coneguts per marxar en grup a dos de tres. Ho hem proposat nosaltres i ja passen tres minuts, però en breu ens trobem un bon grup per enfilar el camí cap a l'estació. Pugem al tren a les 3 i ens diuen que fins a 2 de 4 no sortirem. A fora els Picadits fan una última ballada, arriba tothom i arrenca el tren. Obren el bar i hi ha cua i molta animació. Les cambreres són les mateixes d'abans i amb tants fets conviscuts ja comencen a veure'ns amb simpatia. Ens posem a cantar un ampli repertori de cançons amb el que finalment acabem improvisant garrotins. I aquí va seguir la disbauxa. N'hi va haver de tot tipus a destacar els de na Catalina i la tirada de trastos dialèctica del Xavi. Imagineu-vos si vam cantar garrotins, que fins i tot la cambrera de trets sudamericans en va fer un amb un esforçat català i va rebre una forta ovació al mateix temps que provocava l'eufòria dels passatgers. Integració i amb les rimes ben fetes. Abans d'arribar a Tarragona va començar a ser l'hora de retirar-nos als nostres seients, per intentar desvetllar-nos dempeus a Barcelona.
Deu hores fins a Alacant, vuit hores a la ciutat i sis hores més de tornada. Tot plegat ja forma part del llarg camí cap a la pròxima estació.
Creia que s'havia acabat la maledicció blavera, però la mani d'ahir pel Franki va tornar a tenir una altra breu història del tren. La següent.