La dosi de record

Obro els ulls, lentament. Observo l'abast del meu camp visual, és difús tant en la visió com en el record. Em falten dioptries i les neurones han de treballar de valent. Vaig veient que estic envoltat de cables i respiro per una màscara. Intento ampliar el camp visual i veig bates blanques. El cervell comença a assimilar la situació. És una situació que no recordo haver viscut abans. M'equivoco.

Encara em sento inadaptat, i la darrera cançó parlava del "final de la vida, el començament de la supervivència". No tinc força per fer cap moviment, tampoc sé si el puc fer. Veig les bates i penso que no es tracta de la primera frase de la tornada, pot ser la segona. No ho sé. Veig cares conegudes, les miro i agafo la mà d'en Miquel amb la poca força que tinc. Començo a pensar en un accident però a la retina no hi ha imatges. M'abandonen un moment i no em puc aixecar per seguir-los i resoldre els dubtes que m'angoixen. De fet no hi ha angoixa, tampoc hi ha dolor. La morfina s'encarrega d'ells.

Tornen, i un home amb bata m'explica alguna cosa que no acabo d'assimilar. Sento veus conegudes que lentament em van aclimatant a la nova realitat. Em diuen que fa unes hores m'han deixat despertar, he parlat amb ells i m'he tornat a adormir. No ho recordo.

Fa dues-centes setanta hores que he tancat els ulls, i em diuen que ho fet combatent contra més de tres tones. M'expliquen que he estat flirtejant amb la mort, però l'he vençut. Hi ha ferides, però diuen que em recuperaré. Onze dies, recordo que som juliol. Demano si ja ha passat el Pi i em responen que sí. Tornen les bates per dir que s'ha acabat el temps i han de marxar.

Torno a dormir fins que al cap d'unes hores veig altre cop rostres coneguts. Em parlen d'unes costelles trencades que rebenten la pleura, quan me l'ubiquen penso que vaig fer ben fet de deixar de fumar quatre mesos enrere. M'expliquen que el meu fèmur volia més autonomia. Diuen que el cinturó només ha permès que la meva cara xoqués contra el volant. Em parlen d'uns vidres que tallen la realitat. Em diuen que no serà res, qüestió de temps.

Es torna a acabar l'hora de visita, diuen que ja és de nit i jo m'acabo de despertar. Em donen un somnífer i em passo 16 hores despert. Nocturnitat. Al matí, la primera visita és dels pares, sé que ho han passat molt malament, ara tornen a estar contents perquè és com si hagués tornat a néixer. Em porten el Regió7 que parla del Pi i l'homenatge als caiguts. Ja hi aniré l'any que ve. Ara, m'he de passar dos dies més a la UCI perquè a planta falten llits. Mica en mica, els cables aniran desapareixent acompanyats per la gent que com els dies aniran passant.

Han passat moltes coses, més d'onze dies que no els he viscut. M'expliquen la història d'un paio al que li van donar 48 hores i la tele li va donar protagonisme. Em diuen que al Toni l'han fet plegar perquè no ha dit les paraules que volien sentir. Em comenten que el Pi va anar bé i que tornant alguns volien parar. Em parlen de gent que m'ha vingut a veure i jo no els he vist. Les crosses m'acompanyaran fins a l'Onze i uns quants dies més.

Després de deu anys i uns mesos em falten més dioptries i les neurones tenen feina per treballar com abans. Torno a fumar i l'autonomia no li desitjo ni al meu fèmur. Avui he vist bates blanques i m'han donat la dosi. Deu anys després, el record de l'antitetànica.