11 d’agost de 2009

Records vèctrics (II): Nus.


Vas arribar un desembre quan els trens ja havien canviat l'olor d'humanitat pels constipats. Venies d'unes altres mans, però m'era igual desitjava posseir-te. Feia dies que no n'acaronava cap i el caminar se'm feia cada cop més pesat. El primer dia vam pujar fins al cim i tornàrem a l'oasi, fregant la irrealitat. Vint-i-un mesos i passàrem a compartir aparcament a l'adoptiva. Des de llavors no vam sortir del país, no t'agradaven els trajectes llargs. Tot i això, junts vam creuar la falsa frontera del Sénia però a la de l'Albera no hi vam arribar mai, sempre ens aturàvem a l'Empordà. Vam creuar el riu a Deltebre però mai més navegàrem junts. Et vas perdre Menorca i Còrsega. Em portaves fins a l'aeroport però mai vam volar a cap capital europea. No compartírem ni el verd d'Amsterdam ni la pluja de Dublín. A Berlín no compartírem ni la derrota ni el triomf. Brutals els grecs, per cert. No et demanava que m'acompanyessis a Compostel·la, però és que ni tan sols Gasteiz o Madrid.

On més lluny vam arribar va ser al Pallars i allà va començar la davallada. Ja portàvem quasi set anys junts, però llavors els petits problemes començaren a aparèixer més sovint i amb més intensitat. Des de llavors vam començar a cardar poc al seient de darrera, eren més còmodes els llits. Cada cop et costava més arribar-hi, t'escalfaves massa i ens havíem d'aturar. Des de llavors vam augmentar la freqüència de les visites a l'especialista i cada cop em sortien més cares. A mig eix em demanaves aire calent en ple agost perquè així et refredaves. Començava a ser irreal, però no s'assemblava gens a un oasi i a vegades semblava l'infern.

PD: Un altre dia t'explicaré els motius que m'han portat a cansar-me de tu després d'onze anys, set mesos i un febrer. Et vaig acabar deixant en terres berguedanes, a l'intempèrie. No sabré mai més res de tu i aviat desapareixeràs de la meva vista, però tot i això em costarà oblidar els dos-cents mil quilòmetres que hem compartit. Fins i tot t'he escrit quatre línies quan hauria d'estar criticant als que han detingut al meu homònim i han sigut incapaços de recuperar les meves novel·les. Tranquils, ja me les he llegit. No esperava més de vosaltres.

1 comentari:

Quitus ha dit...

R.I.P.