Les darreres hores (i II)

Les darreres hores he seguit tenint problemes per escriure. M'ha seguit costant molt.
Seguia donant avisos de que no estava fi. El dissabte altre cop vaig tornar enfangat a casa, només obrir la porta me'l vaig trobar allà davant. No respirava. Vaig intentar reanimar-lo i no vaig poder. Semblava que s'havia acabat el patiment.
Quan vaig sortir de casa, camí d'un cafè del centre, el vaig deixar al menjador acompanyat d'en Ludovico Reinaud. Ara ja no el podia sentir. Vaig insistir en la reanimació i al final va obrir els ulls i em va dir que estava fotut que el sistema ja no li anava bé. La preocupació i la indefensió ocupaven el meu cap. Vaig pensar en trucar a algú però vaig desistir. Potser ja era massa tard per intentar arreglar-ho.
El diumenge em vaig alçar amb la idea que li quedava molt poc i el podria perdre aviat.

Dilluns vaig decidir parlar amb l'especialista. Em va dir que li hauria de fer una visita, però que pels símptomes que li explicava feia mala pinta. Estava desesperat i els companys de feina em van donar tot el seu suport. És d'agrair, i més en un moment tan complicat com aquest. Per mi no era el millor moment, justament aquella setmana era la que necessitava més la seva companyia. No el puc acusar d'egoista per abandonar-me quan ja quasi acabava el projecte. Volia que ell el veiés fet realitat. Tot i això, aquella setmana o les següents, era igual, el trobaria a faltar.
Vaig tenir sort del suport dels companys de feina. Dimarts entrava a l'UCI i en sortia dimecres. Un cop a casa es va tornar a trobar malament i el divendres altre cop amb urgències li van fer un baipàs temporal.
Ahir. quan vaig tornar de veure un gran esforç sense premi final, el vaig tornar a trobar amb problemes de respiració. El baipàs no havia funcionat. Ja havia acabat el projecte i l'havia pogut veure, potser seria l'última cosa que veuria. Encara no ho sé. Vull seguir intentant salvar-lo però cada cop està més clar que m'abandonarà. I ara, patim els dos. Potser he de deixar de lluitar i donar-li una sortida eutanàsica. No ho sé, de moment demà tornaré a veure l'especialista.
Tinc ganes que aviat es solucioni aquesta incertesa. Espero que demà trobem la solució final. I això que tinc el cap a Alacant i em costa tocar de peus a terra. Però crec que ja va sent hora de solucionar-ho. Aquest dia estava mirant un documental que es deia La creu i les urnes, em pensava que explicarien com s'havia de fer per votar al senat i em vaig trobar que parlaven de les relacions de l'església amb el poder. A vegades les coses no són el que semblen.

Ja fa dues setmanes que tinc el portàtil de la feina a casa, l'està substituïnt temporalment. No és el mateix. Mentre es recuperava li vaig tornar a donar conversa i intentava escollir músiques i pel·lícules que l'acompanyessin en els darrers moments. Va ser excitant tornar a veure com aquelles barretes es tornaven verdes després d'un ràpid procés de maduració. Ara torno a estar sense l'animaló i amb el de la feina no és el mateix. Les darreres hores torno a estar sense el meu portàtil. Feia dies que avisava.
Ara que hi penso, també hauria de canviar la meva relació telefònica i buscar algun altre contracte més ajustat, tot i que ara m'hagin premiat per vuit anys de fidelitat. Hauria de canviar les franges horàries de descompte que de 4 a 7 mai truco a ningú.