Les darreres hores (I)

Les darreres hores no he pogut escriure, m'ha costat molt.
Feia temps que anava donant senyals de que no es trobava bé. A vegades, es trobava amb problemes per entrar a diversos llocs, quan ja hi era n'havíem de sortir sense voler i massa sovint em feia pensar que la millor opció era la desconnexió.
Els problemes cada cop s'anaven aguditzant més i la cosa va empitjorar. Un bon dia en obrir els ulls, en pocs segons els va tornar a tancar. Semblava que s'hi quedava, que era definitiu. Vaig tenir una estona de confussió, m'esperava el pitjor. Vaig intentar reanimar-lo i de seguida vaig veure que el seu sistema no funcionava correctament.
Em van venir pensaments de qui em podria ajudar en aquella situació crítica. A qui li podia demanar? Pensava en les últimes persones amb les que havia parlat. Bé, abans parlàvem, darrerament només teníem diàlegs i converses. Ens véiem poc i últimament només coincidíem en una mena de cibercafè. No els podia demanar ajuda, havíem perdut la connexió.
Vuit minuts per les set. Em va venir al cap aquella franja horària que havia escollit en la meva primera relació telefònica. Mira que feia anys i no l'oblidava. La recordava. Havia tingut moltes trucades, propostes i ofertes. Res. No m'atreien. No en feia cas. Recordava aquella relació com la millor. Algun cop tenia dubtes però sovint em reafirmava en una estranya barreja de fidelitat i de desídia. Ara no em servia i hagués preferit no haver tingut mai aquell pla de tarda que millorava quan es feia de nit. Aquella sensació ja l'havia tingut algun altre cop. Recordava totes les temptacions i finalment vaig optar per enviar un parell d'essaemaesses. Una estona d'espera, tres minuts i dues carbasses. Un altre essaemaessa i cap resposta. El temps passava i havia de fer alguna cosa.
Faltaven dos minuts per les set i voltaven pel cap tots els tòpics que es deien de mi i dels meus. Dubtes davant les adversitats, però una forta consciència nacional s'acaba imposant. Tot i l'excepcionalitat i la urgència de la situació vaig reflexionar. Un minut i mig per acabar donant la raó al tòpic .
Es van fer les set. Ja podia trucar, ara les trucades ja eren més barates. Vaig sentir un plaer indescriptible en el que es barrejava una curiosa reafirmació nacional i una estranya consciència social que confonia l'estalvi amb el consum. L'eufòria em va fer oblidar les temptacions i renovar la fidelitat en aquella relació telefònica. La meva franja horària segueix començant a les set, i tinc clar que és per desídia.
Ja podia trucar. Altre cop el dubte. A qui?

Podien ser les seves darreres hores i jo sense saber a qui trucar mentre idolatrava l'omnipresent Mare de Déu del Puny.