L'odissea. Guanyar-se el cel independentista.

5 de maig de 2007. Torno a baixar a la manifestació del 25 d'abril a València i ja van nou anys seguits (i els que calguin fins a assolir l'objectiu). L'any passat em vaig encarregar de l'organització del bus i vaig dir que no ho tornaria a fer mai més, tot i dir això, aquest any m'hi he migtornat a embolicar. Ja ho deia l'Ovidi: Va com va!

A quarts de deu del matí em dirigeixo a l'estació de busos on ens anem trobant els pocs que agafem el bus en aquell punt. Aquest any la cosa no ha anat massa bé i els de la meva ciutat no han complert, justament 300 anys després d'Almansa. En parlar de la migrada assistència dels meus conciutadans i conciutadanes, en Pingu m'ha dit: "Encara organitzes el bus. Quina fe. Ja tens guanyat el cel independentista". M'ha copsat la frase i després de tot el dia viscut: crec que som uns quants/es que ens l'hem guanyat. Tot seguit us justificaré aquesta pretensió cel·lestial i vosaltres mateixos/es...

El bus arriba mitja hora tard (10:15), els companys/es de Manresa em comenten que el conductor s'ha equivocat i ha entrat per Sant Quirze. A més, ha parat a una benzinera a omplir el dipòsit, cosa que ni ells ni jo havíem vist mai, de fet jo segueixo sense veure-ho, però tot plegat semblava el preludi d'un viatge en bus inoblidable. A més, cal afegir que una altra sorpresa non grata és que la companyia de busos és de la meva ciutat i els havia demanat un pressupost que curiosament sortia 250 euros més car, i això sense comptar el cost del 44 quilòmetres que distancien Manresa de la meva ciutat. Diuen que ningú és profeta a la seva terra i casos així et fan confirmar el sentit d'aquesta frase.

Un cop a dalt, iniciem el trajecte i al cap de vint minuts el bus para a l'àrea de servei del Llobregat. Primeres queixes per aquesta parada tan prematura, cada any estàvem acostumats a parar a l'Hospitalet de l'Infant on coincidíem amb gent d'altres indrets del país. Esmorzem, tornem a l'autobús i segueix el viatge a velocitat de creuer (80 per hora). Anem xerrant entre tots sobre la millor manera de defensar la terra, el típic tema recurrent de les nostres petites diferències tàctico-estratègiques que ara no reproduïré. Anem junts pel mateix camí en un trajecte difícil i ens separen petites distàncies, i no estic parlant del bus...

Al voltant d'un quart de dues parem a l'àrea de servei de Benicarló. Ja comencem a estar impacients per arribar a València on ens espera un dinar solidari i, de moment, ja pinta que hi arribarem tard. Ens sorprèn que el conductor es posi a dinar i allargui l'aturada fins a les dues. Encara hi ha esperances de ser a quarts de quatre a València... i a vegades ens diuen utòpics.

Superades les aturades a les àrees descobrim algunes coses de la vida del nostre conductor particular. Ens diu que és el seu primer viatge com a conductor de busos ja que abans era camioner. I a més també ens diu que no té la més mínima idea de com és la ciutat de València i tampoc sap on és la cèntrica avinguda on tenim el dinar.

Entra a València per una zona desconeguda, cosa que complica més un suposat guiatge per part nostra. Se sent la gran pregunta del dia: "Vostè no sap què és un GPS...i a més no té ni un trist mapa". Finalment, desistim i li diem que ens deixi a la plaça Sant Agustí i que ja ens espavilarem per arribar fins al dinar. Una trucada i el dinar solidari passa a ser un servei a domicili. Tot un punt per la gent que està alerta i ens va fer l'avituallament després del nostre calvari inicial.

Arribar tan tard, vol dir poder fer poques coses abans de la manifestació, per tant vam prioritzar i vam anar a veure l'Octubre. Espectacular, seriós i necessari. Tornem a Sant Agustí i comencem a trobar molta gent coneguda a mida que anem esperant que comenci la manifestació. No sé si és l'observació de tots els detalls, la visió crítica i satírica de la realitat o els estudis de filologia, el que fa que em fixi en moltes petites cosetes que no haurien de ser tan "popopulars". Crec que si el llançament d'ous fos un esport olímpic els catalans mai pujaríem al podi. No sé si això té a veure en que no ens centrem en el nostre anhelat objectiu, tot i que a vegades (com es veu a la foto) després de diversos intents la cosa sembla que millora. Possibles semblances amb la nostra realitat política...

La manifestació és tot un èxit que accentua l'esperit festiu i reivindicatiu que cada any impregna el 25 d'abril. Moltíssima gent, vells coneguts i per sort molts desconeguts, evidència de que cada cop som més. El bloc de l'EI impressionant.

Sopar a Benimaclet després d'un trajecte reivindicatiu i a voltes insegur dins el metro. Arribem al concert que ja toca el Feliu Ventura, Al Tall, Soul Attack, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Trobo a faltar en Miquel Gil i alguna cançó nova d'Obrint Pas que van interpretar majoritàriament èxits anteriors. Dubto de l'ordre, tot i ser un dels anys que a València no m'he acabat construïnt un paradís artificial, ja que aquest any no m'he alcoholitzat tant i he palpat més directament la realitat, perquè ja comença a ser-ho. Estem avançant a pas valent!

Acaba el concert, la incontinència orinària fa que acabi pixant en un parc davant de la sortida del concert i això fa que centenars de persones vegin la meva cara de satisfacció en descarregar-me abans de pujar al bus. Poc abans, de les 3 tornem a pujar al bus i segueix l'aventura. Estem cansats de l'eufòria i ben aviat ens posem a dormir. Al cap d'una estoneta nova parada a una àrea de servei. Primeres pors a un nou trajecte llarg i comentaris renovats sobre la velocitat i el nostre estimat conductor que provoquen que acabem cantant la cançó del Musculman. Seguim dormint enmig de la incomoditat i el neguit renovat. M'encanta veure busos plens a València, però s'ha de reconèixer que a la tornada poder ocupar més d'un seient esdevé tot un luxe que evidentment (i per desgràcia) ha tingut el seu elevat cost.

Seguim dormint enmig d'olors d'humanitat i ens despertem a l'Àrea del servei del Tarragonès. Una altra parada al voltant de les 7 del matí, que ja és de dia i fa que esmorzem, això si en molt menys temps que el nostre estimat conductor. Tres cigarretes d'espera i comentaris de la possible hora d'arribada. Arriben noves informacions: el conductor està emocionat perquè sap que a l'empresa li paguen les dietes i esmorza de manera contundent. L'altra informació és que el conductor té pensat trencar a Molins de Rei per anar a Manresa, el corregim i li diem que és molt millor sortir per Martorell. A més, descobrim que el conductor és de Sant Quirze i justament allà s'havia perdut i això fa que augmenti el pànic per una possible pèrdua i un major retard en l'hora d'arribada. El paisatge fa que veiem passar cinc joves amb rastes i dues garrafes que es dirigeixen a la benzinera i ens fan pensar en la Kale Borroka i acabem veient clar que el que ells estaven fent és una Rave Drogota i que havien vingut a buscar benzina per als generadors.

Una altra petita aclucada d'ulls i em desperto sentint veus que comenten d'anar a esmorzar al Jaç Roig enmig d'una ironia generalitzada. Observo a l'exterior i veig que estem a Martorell, dins la ciutat i altre cop perduts. A més, al peatge el conductor ha intentat passar per l'únic peatge que estava tancat (els altres 7 estaven oberts i il·luminats amb un meravellós llum verd) i ha acabat provocant que els operaris del peatge haguessin d'obrir-li la barrera manualment.
A partir d'aquí ningú més tancarà els ulls i romandrem tots alerta per evitar qualsevol altre desviament en el nostre trajecte. Finalment, arribem a Manresa a 3 quarts de 10. Baixen més de 3 quartes parts del bus i ens quedem quatre gats al bus que finalment arribarà a la nostra ciutat al voltant de dos quarts d'onze. Velocitat de creuer i un bus que no agafa l'última autopista són ja l´última entrega d'aquesta odissea.

Finalment, dir que en tot el trajecte en bus no hi va haver acompanyament musical, tot i que la banda sonora del viatge crec que seria el Llarg viatge cap a Ítaca d'en Lluís Llach. "Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has d'esperar que el camí sigui llarg, ple d'aventures i ple de coneixences". No sé tampoc si el conductor formava part de l'estratègia de Ciutadans per potenciar el bilingüisme, però va aconseguir tal desesperació que va provocar que molts li acabessin parlant en castellà i acabessin sentint una gran pena solidària amb aquest novell conductor de busos.

Tot i això, l'any que ve tornarem a València el 25 d'abril, perquè ja hem agafat un vaixell (que no un bus) que no té parada fins que arribi a bon port. Tot i aquesta comparació marítima, València per mi res va tenir a veure amb l'America's Cup, tot i que la semblança homònima em recordi que va ser un plaer parlar amb gent de velles, noves i futures CUP.

Tot plegat, una odissea que fa que tots els que vam compartir trajecte, i tinc clar que el seguirem compartint, dins d'aquest bus ens vam guanyar un petit tros al cel independentista.