23 d’agost del 2007

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels

16 d'agost de 2007. Enterrament d'en Lluís Maria Xirinacs.
Arribo a les 10 del matí a l'església de Santa Maria del Mar que està a plena a vessar. A la segona i la tercera fila hi veig en Carod-Rovira i en Felip Puig entre d'altres. La fundació Randa havia demanat que no hi hagués cap representant oficial en el seu enterrament. S'ha de tenir molta cara per no respectar les últimes voluntats d'un home que va criticar el servilisme i "la covardia dels nostres liders, massificadors del poble".
A mitja cerimònia me'n vaig cap al Fossar de les Moreres per agafar lloc per homenatjar el fèretre en la seva sortida. Començo a veure moltes cares conegudes, entre elles quasi tots els regidors/es de la CUP. Comença a ploure, apareixen moltíssims paraigües però nosaltres no en portem, tot i això aprofitem per guanyar posicions. Quan surt el fèretre tota la plaça es posa a aplaudir, i seguidament tothom comença a cridar Independència. L'emoció a flor de pell, una pell que ara sembla de gallina. Es canta "Els segadors" i entren el taüt al Memorial 1714. El fossar està ple a vessar, perquè aquest cop no enterrem a cap traidor. Seguidament, comencen els parlaments i les actuacions musicals. Poc després, ens afegim a una llarga cua que vol entrar al Memorial per retre-li l'últim comiat al guerrer que al seu poble ha estat fidel. Bon viatge, amic!

13 d’agost del 2007

Acte de sobirania.


M'assabento de la mort d'en Xirinacs a Sant Llorenç de Morunys, m'oblido del vermut i em vénen al cap tres cops que el vaig sentir parlar. El primer, ja fa molts anys a Manresa, em va impactar per la contundència amb la que va fer la presentació de La traïció dels líders. La segona vegada, va ser al Fossar de les Moreres, l'onze de setembre del 2002, un discurs que va portar cua per part d'aquells que limiten la llibertat d'expressió. Finalment, la tercera va ser als parlaments finals de la manifestació per l'autodeterminació de l'onze de febrer del 2006.

Ara, no el sentiré parlar més, per tant no em queda més que reproduir les seves últimes paraules, fins que li fem el millor homenatge: la victòria.


En ple ús de les meves facultats

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau, ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d'agost de 2007

10 d’agost del 2007

Beál Feirste


Aquest és el nom en gaèlic de Belfast i vol dir 'desembocadura del banc de sorra', i és la ciutat on vam entendre moltes coses del conflicte irlandès que també ja fa masses anys que dura. Un gran viatge amb el Curbi, en el qual hem trobat vells coneguts i també n'hem fet de nous.
De moment us penjo la primera trobada amb catalans a Irlanda. Del 5 al 12 d'agost es celebra el Féile an Phobail West Belfast, que és un festival polític que omple els carrers d'aquesta zona de Belfast d'activitats, música i solidaritat. Vam arribar-hi el mateix dia 5 i el festival començava amb un carnaval (una 'kalejira' com deien la Sandra i l'Asier), en el qual hi vam trobar aquesta agradable sorpresa d'internacionalització de la nostra lluita que us reprodueixo en forma de foto. Estava molt bé veure els bascos desfilar darrera la nostra pancarta. Potser s'està acabant la basquitis...
Després d'aquesta troballa mengem ràpidament sota la pluja i vaig descobrint els avantatges gastronòmics de viure en un país mediterrani. Hem arribat fins al Féile després d'una primera caminada per Falls Road on descobrim els murals polítics més propers a aquest carrer principal que farem cinc cops a peu en tres dies.
El primer cop fem una petita incursió que coincideix amb el carnaval, una visita al primer cementiri on busquem erròniament la tomba del Bobby Sands i la cerca del local del Sinn Féin que com que és diumenge està tancat. Ens aturem a fer una Guiness tot descobrint els esports gaèlics enmig d'incomptables samarretes del Celtic. Tornem a l'alberg on ja podem entrar a la nostra habitació compartida amb vint-i-quatre persones més.
La segona visita ve després d'haver fet una petita incursió a Shankill Road, curiositat per veure una zona unionista, és territori ocupant i ens vénen moltes ganes de tornar a Falls Road per tornar a estar en una zona segura. Una altra Guiness per l'esforç. Tornem al centre on dins els actes del festival es fa un concert de Worker's songs al Kelly Cellar's. Aquest pub està a prop de Castle Street i és el pub més antic de Belfast on a finals del segle XVIII s'hi reunia la United Irishmen Association per començar a treballar per la independència d'Irlanda. Una Guiness tot pensant en sopar aviat.
La tercera visita és forçosa, ja que ens hem trobat que al centre de Belfast ens era impossible sopar ja que estava desert de gent i tot estava tancat. Ens trobem a unes terrassenques acabades d'arribar que tampoc han sopat, i decidim tornar a arribar fins a Falls Road per intentar fer-hi un àpat. Enmig de velles rivalitats locals, mengem i els hi comentem que l'endemà al matí ens faran un tour polític per West Belfast i s'hi apunten. Se'n van a dormir esgotades de conduir per l'esquerra i nosaltres anem a fer la penúltima al Murphy's, un pub ple de cartells recordant a les voluntàries irlandeses caigudes. Tornem cap al centre amb voluntat d'anar a l'alberg i ens trobem que al Kelly Cellar's encara hi ha música i decidim fer l'última.
La quarta visita és la més profitosa, un tour polític realment espectacular i que ja us explicaré en una altra entrada.
La cinquena visita és tot just abans de marxar cap a Dublin per comprar quatre records a la botiga del Sinn Féin.

...fins a Maó!!


De Salses a Guardamar, i de Fraga fins a Maó... No havia estat mai a les Illes, i aquest cop podia solventar-ho i m'hi he arribat els darrers dies d'aquest juliol d'oposicions. Me n'anava a Menorca per desconnectar del llarg procés d'unes oposicions en les que m'he sentit com Barxeta, a punt d'entrar, amb un 7'82 a la part teòrica i amb poc temps treballat no he pogut entrar...però tot i això està clar que s'ha de seguir lluitant.
He pogut arribar-me fins un dels límits de la nostra nació, una de les zones més verges que lluiten contra l'amenaça especuladora del totxo. Menorca té a favor el fet d'haver estat declarada Reserva de la biosfera, tot i que el seu encant fa que molts la vulguin convertir en Reserva de la bitlletera.
Viatjar a un lloc tot coneixent algun autòcton de la zona fa que puguis conèixer la realitat d'aquella zona. L'encarregat d'això va ser el Xavi, un gran company amb el que vam coincidir a l'IES Jonqueres i que em va acollir a Es Castell uns dies juntament amb la Mar i el Biel. En Xavi em va explicar moltes de les característiques de l'illa, sobre les seves festes, costums, paisatges i tradicions entre moltes d'altres explicacions que m'han ajudat a conèixer la realitat menorquina de primera mà. A part dels autòctons, a s'illa també vaig poder comptar amb uns vallesans exiliats laboralment juntament amb uns vells coneguts bagencs amb els que vaig coincidir.
Amb tots plegats vaig poder viure uns dies intensos a s'illa. N'explicaré quatre ratlles en un breu resum.
Arribar el dijous, caminar una miqueta per Maó, veure el Claustre d'Es Carme i descobrir la fàbrica del Gin Xoriguer, on t'ofereixen degustacions de l'ingredient bàsic d'una de les begudes de la terra, la pomada. Un Gin amb història que explica algunes peculiaritats de l'illa que un altre dia ja explicaré. Quedar amb el Xavi per solucionar la saturació que patia el seu pis en aquells moments i que provocava que hagués de buscar allotjament a última hora. Dinar i descoberta de la migrada freqüència del transport públic per arribar fins a alguna platgeta de l'illa que per possibilitats horàries va ser Cala En Porter. Bany ràpid i tornar a Maó per sopar amb la Iolanda i familiars seus de la zona limítrofa de l'oest, concretament de Tamarit de Llitera i pel cantó aragonès d'Albalate de Cinca.
Divendres, quedo amb la Laia i el Marc, dos vallesans que estan a l'illa buscant-se la vida, a la Laia li està anant força bé i el Marc justament s'acabava de quedar sense feina. A la Laia m'ha fet gràcia conèixer-la perquè conec molt la seva germana que em va acompanyar en el tram final de la carrera i amb la que vaig compartir les pràctiques del CAP i molts moments de militància al casal. Al Marc ja el coneixia i va ser un dels que em va apretar per arribar-me a s'illa. Quedo amb ells a Sant Lluís, arriben amb un cotxe que hem hagut de llogar per moure'ns per l'Illa, un Chevrolet (i llavors diuen que els americans fan grans cotxes...). Primera notícia que em dóna el Marc és que l'han fet fora a la feina i que per tant avui i demà tindrà dia lliure. Anem a Calescoves, un indret espectacular impregnat de la història escrita a la pedra en forma de cova. Deixem a la Laia perquè tanqui els ulls una estona abans d'anar a treballar i anem a veure el Guillem que està acabant de treballar, l'esperem tot dinant al xiringuito que porta un exemedeté. Una volta, tanquem els ulls i aviat serà de nit, baixem a veure la Laia a Binibèquer, i com que té un dia laboral dur nosaltres li acabem donant més feina i ens quedem a sopar. S'ha incorporat al grup l'Oleguer amb el que ens arribarem fins a Es Castell, per després tornar a buscar a la Laia i anar fins a Es Grau per veure una espectacular sortida del sol. Amb l'albada aviat tornem a dormir tot deixant alguns trossos de nit pel camí.
*Ara mateix esdevinc conscient que em costa posar-me a escriure però quan m'hi poso escric veritables parrafades, per tant decideixo acabar resumidament i ja parlaré d'altres coses en una propera entrada.
Dissabte, festes a Es Migjorn Gran i cavalls a dojo amb la musiqueta de la banda. Espectacular i a més faig una descoberta lèxica: "a ca una puta" que vindria a voler dir "qui sap on" i s'utilitza per respondre quan no se sap on està algú.
Diumenge, anem cap al nord per veure com se'n va el sol per la Punta de Cavalleria, tenim un parell de problemes amb els vehicles motoritzats que ens porten per l'illa i arribem al final d'aquest espectacle natural. Tot i això n'observem la seva força i acabem anant a sopar a Addaia (Addá en menorquí).
Dilluns, me'n vaig a Es Castell a acabar de passar els dies al pis del Xavi, la Mar i el Biel. Abans de marxar-hi em trobo al Marcel i al Jesús, dos vells coneguts de la Gavarresa amb els que farem unes cerveses tot fent-la petar. Sopar amb els germans del Xavi.
Dimarts, principi d'esgotament i dia de repòs.
Dimecres, el Xavi em deixa el cotxe i faig un volt per l'Illa tot arribant fins a Ciutadella, una llarga estona per la Macarella i voltants, i tornar a Es Castell tot visitant construccions talaiòtiques. A Es Castell em torno a trobar amb els gavarresencs. L'última nit l'aprofitem per arribar-nos fins a Fornells i Es Mercadal, evitant la caldereta de llagosta, que ha de ser força bona però el preu no és massa popular.
Dijous, alçar-se i tornar cap a casa per descansar dos dies abans d'emprendre un nou viatge, aquest cop cap a una altra illa (Irlanda) de la que ja us en parlaré en la propera entrada.