Records vèctrics (II): Nus.

Vas arribar un desembre quan els trens ja havien canviat l'olor d'humanitat pels constipats. Venies d'unes altres mans, però m'era igual desitjava posseir-te. Feia dies que no n'acaronava cap i el caminar se'm feia cada cop més pesat. El primer dia vam pujar fins al cim i tornàrem a l'oasi, fregant la irrealitat. Vint-i-un mesos i passàrem a compartir aparcament a l'adoptiva. Des de llavors no vam sortir del país, no t'agradaven els trajectes llargs. Tot i això, junts vam creuar la falsa frontera del Sénia però a la de l'Albera no hi vam arribar mai, sempre ens aturàvem a l'Empordà. Vam creuar el riu a Deltebre però mai més navegàrem junts. Et vas perdre Menorca i Còrsega. Em portaves fins a l'aeroport però mai vam volar a cap capital europea. No compartírem ni el verd d'Amsterdam ni la pluja de Dublín. A Berlín no compartírem ni la derrota ni el triomf. Brutals els grecs, per cert. No et demanava que m'acompanyessis a Compostel·la, però és que ni tan sols Gasteiz o Madrid.

On més lluny vam arribar va ser al Pallars i allà va començar la davallada. Ja portàvem quasi set anys junts, però llavors els petits problemes començaren a aparèixer més sovint i amb més intensitat. Des de llavors vam començar a cardar poc al seient de darrera, eren més còmodes els llits. Cada cop et costava més arribar-hi, t'escalfaves massa i ens havíem d'aturar. Des de llavors vam augmentar la freqüència de les visites a l'especialista i cada cop em sortien més cares. A mig eix em demanaves aire calent en ple agost perquè així et refredaves. Començava a ser irreal, però no s'assemblava gens a un oasi i a vegades semblava l'infern.

PD: Un altre dia t'explicaré els motius que m'han portat a cansar-me de tu després d'onze anys, set mesos i un febrer. Et vaig acabar deixant en terres berguedanes, a l'intempèrie. No sabré mai més res de tu i aviat desapareixeràs de la meva vista, però tot i això em costarà oblidar els dos-cents mil quilòmetres que hem compartit. Fins i tot t'he escrit quatre línies quan hauria d'estar criticant als que han detingut al meu homònim i han sigut incapaços de recuperar les meves novel·les. Tranquils, ja me les he llegit. No esperava més de vosaltres.

Records vèctrics (I): Plantejament.

El mes de juliol m'ha portat dos grans canvis. La meva situació laboral ha canviat i ara en lloc d'interí ja seré funcionari. M'he tret les oposicions d'una manera que no explicaré avui per respecte a la resta de companys d'opositors. L'altre gran canvi és el que us començaré a explicar avui, el cotxe.
El juliol del 97 el meu R9 de vuitena mà passava a millor vida en un desguaç, la nostra relació havia tingut un final molt accidentat. Seguidament vindrien mesos on el vehicle principal serien unes crosses. Exàmens de setembre i finalment a l'octubre retorn a la residència universitària. Sense vehicle propi des de la meva vila natal esdevenia tota una aventura arribar fins a Bellaterra. L'aventura començava un diumenge a la tarda pels volts de les 4, agafava un dels autobusos de línia (discontínua) que passaven per la meva vila cada dues hores, l'ATSA. Tres quarts d'hora de trajecte per fer un recorregut de 24 quilòmetres. Baixar al Puerto-Rico i caminar fins a l'estació de Renfe, 20 minuts més. Després entrava en aquell túnel del temps on l'estació estava igual que fa 40 anys i els trajectes duraven i duren el mateix que fa mig segle. Esperar un tren d'aquells que vénen de ponent i ja porten tres hores de recorregut en baixa velocitat espanyola per vies dignes de la Restauració. Tres quarts de trajecte fins arribar a l'adoptiva quan encara no m'havia fet seu. Transbordament amb caminada de 10 minuts inclosa per agafar els ferrocarrils. Baixar erròniament a la parada Universitat en lloc de la del Poble. Ascendir per una pujada del 12 % carregat amb les maletes, bé la veritat és que eren motxilles que amb el temps he descobert que eren menys pràctiques. Arribar fins al cim amb penes i treballs per acabar coincidint amb el vehicle d'unes solsonines que desitjaria haver trobat abans, ara ja és tard. Queden els últims graons i arribar al mòdul de 20 metres quadrats on convius i hi coincideixen els llits amb el menjador. Fa més de quatre hores que he sortit de casa i arribo rebentat. El mateix trajecte es repetirà fins al desembre quan tornaré a tenir altre cop vehicle, de segona mà està clar, amb el qual podré tornar a fer el desplaçament en poc menys d'una hora. Aquest vehicle m'acompanyarà els darrers dotze anys, i això ja ho explicaré més endavant ja que avui està núvol i ara toca fer un volt per Romanyà de la Selva, qui sap potser hi trobarem els darrers pensaments de la Mercè.

Canviant percepcions. Madrid (i II)

Un teclat sense accents, un petit furt i una nova destinació. Mentre altres toquen totes les tecles, deixen ben clar qui posa els accents i cometen grans furts amb la mateixa destinació. Això és Espanya: xoriços, caspa i corrupció. I tot això ho fan a casa nostra...
Hi ha realitats paral·leles: la que voldríem i la que hi ha. Us seguiré parlant dels que volen transformar la realitat a les festes de la Karmela.
El 17 de juliol tornàvem a Madrid via aèria. En P ens recull, ha arribat el dia abans amb la seva germana M. Ens explica la nit anterior, un xic més suau. Avui ens toca tarda de botellines de benvinguda i unes tapetes. Aquest any les festes vénen molt carregades perquè des de la pepera regidoria del districte volien acabar amb les festes, potser serà perquè enlloc de bolsos i vestits els hi regalen lluita i denúncia. Van convocar un ple on volien canviar la ubicació de les festes i després els seus gossos mediàtics van anar fent la resta: criminalització, acusacions i el recurs tan actual de vincular-ho tot al terrorisme. Tot i això, la festa es va poder seguir fent al Recinto Ferial, un descampat en el que fa anys que hi esperen equipaments.
No arribem al recinte fins al vespre, on tot i haver fet tapetes, sopem a la barra: morcilla, panceta i altres productes poc saludables. No sé perquè no tenim amics vegetarians... Davant unes cinc mil persones estripen les guitarres diversos grups entre ells els Boicot. Voltem per les paradetes i parlem amb els de Yesca, i cauen uns minis que és com ells anomenen els katxis. Fins ara, féiem honor a la tradició econòmica catalana i no havíem pagat cap ronda, a partir d'aquí ja va començar el desgavell econòmic. Personatges variats, samarretes catalanes i les barres guarnides amb banderes de Castella, el Sàhara, Palestina, comunistes, republicanes... Ens trobem un mite vivent, encara, que desboca l'emoció de l'Ot. Comencem a fer fotos, amb algun merengon i tot.
La nit acaba amb un paio torturant-me amb el Pantic del 96. Recordo quan vam entrar a un bar del Tubo, tots eren del Barça, vam demanar i els culers van marxar del bar sent rellevats per uns 50 matalassers. Moment crític que va ser solventat amb càntics contra l'enemic comú.
Dissabte, aixecar-nos, dutxa i a esmorzar el mateix que havíem berenat. Dinar a una plaça rebatejada amb nom de lluitadora comunista. La sobretaula dura fins a quarts de nou, després entrem a veure els estudis de Tele K, la televisió combativa de Vallekas. Flipem bastant, i pensem que alguna cosa així ens convindria. Tornem cap a la zona del concert on avui s'imposen els ritmes hip-hopers amb els Chicos del Maíz. Donava goig veure coneguts fent els parlaments i fotent canya. Memòria històrica de veritat contra aquell 18 de juliol. No se sap com, tornem a anar dormir tardíssim.
Diumenge esmorzem de veritat, tot i això no haurem tastat ni porras ni calamares. Comencem a preparar-nos per la Batalla Naval. Fa 28 anys dos joves del barri anaven empasquinant i feia tanta calor que es van tirar les galledes per sobre. Van iniciar una tradició on ara sis mil persones surten al carrer armades amb pistoles, metralladores, galledes i qualsevol estri que pugui llançar aigua. Diversos vaixells decorats amb lemes antifeixistes i molta aigua, som novells i ens costa aconseguir-ne. El veïnat no para de llançar aigua amb mangueres, cassoles i altres tipus de recipients. Anem omplint algun cubell i carreguem les nostres armes. Perdem més aigua de la que llancem. Acabem ideant un sistema digne del nostre poble: cada cop que carreguem les pistoles amb una galleda en posem una altra a sota per no perdre ni una gota d'aigua. Imagineu-vos què podem fer per no perdre un pam de terra. Hem anat aprenent dels errors mica en mica, al principi ens escorríem les samarretes per tenir munició i vam perfeccionar el sistema fins arribar a la batalla final, al carrer Payaso Fo-Fó. Hi participem una estona, toca cigarret i descobrim com la gent porta uns moneders impermeables on guarden els bitllets, el tabac i d'altres. En prendrem nota per si hi tornem, l'Ot s'ho ha perdut. Al vespre, darrera nit de concerts amb El Mecánico del Swing i Suburbano. Una mica de Maki Navaja i Bukaneros. Acabem la nit sense poder tornar a l'Hebbe, però voltem pel Jimmy Jazz i un altre bar heavy on decoren les parets cartells de la doble I. És l'hora d'anar a dormir, estem cansats i fins i tot hem ajudat a desmuntar algun escenari.
Dilluns, per fi podem dormir les reglamentàries. Ens aixequem i anem a l'Ateneo des d'on marxarem amb la gent de l'Associació de Veïns del barri (Alto del Arenal) a fer un dinar de comiat. Tarda sedentària veient un clàssic escocès i començar a fer les últimes per marxar cap a Barajas. Comiats diversos i ganes de retrobament, aquí o allà. La DF Crew se'n va.
Vallekas, puerto de mar. Vallekas, barrio rebelde.
La foto moguda i la jaqueta furtada, potser ha sigut el Camps.