Musiquetes

Feia temps que volia fer una entrada sobre aquest projecte que ara ha agafat forma de disc. He tardat molt, tot i tenir clar des del principi que era una entrada merament informativa, d'aquelles que en teoria no creen opinió i tampoc fereixen sensibilitats. Aquesta és una entrada d'aquelles breus en les que fàcilment t'estalvies que algú s'irriti pel contingut, els mots o la puntuació. Per tant, el més senzill és posar l'enllaç i que la gent llegeixi i escolti aquest projecte.

Sobre opinions, sensibilitats i puntuació:
-En el fons crec que aquest disc també crea opinió, ens fa veure molt clara la importància de l'educació i la cultura per construir un poble lliure. Un poble lliure amb una llengua on hi conviuen accents i mots diversos; com al disc, on hi conviuen estils i dialectes diversos.

-La sensibilitat és molt important i ahir me la van ferir. Me la van ferir aquells que juguen a la confusió i roben els mots de l'esquerra independentista. Ahir, tornant de Barcelona, vaig passar per davant del bar d'Esquerra que han obert al costat de casa. Vaig sentir com la música que sonava era de l'estil d'aquelles d'Operación Triumfo, evidentment, en castellà. Vaig pensar en les Musiquetes per la Bressola i vaig creure que aquest gent feia temps que havien perdut el nord i segurament no sabien que el nostre país no s'acaba al sud de l'Albera. També vaig pensar en els valors socials que aporta el disc tot contraposant-los als de les cançonetes del Triumfo. Diuen que a Esquerra la crisi la tenen a dins, jo la vaig veure i sentir des de fora.

-Pel que fa a la puntuació, recordo que fa uns anys observava que en moltes pintades hi apareixien punts entre les sigles de les organitzacions (J.I.R., C.S.P.C., M.D.T., P.U.A.,...), i sempre que tenia algú al costat li deia (per si era o volia ser l'autor d'alguna pintada) que en català les sigles no porten punts. Un petit matís de filòleg que també pensa que molts cops ens fixem massa en els punts i en algunes lletres. Pel que fa a les sigles he observat que els punts ja ningú els hi posa. Pel que fa als mots, n'hi ha molts que utilitzem els mateixos. Tot i això, encara no està definit l'esquema del guió que ens ha de portar cap als objectius finals, els mateixos. Ens hi posem?

*Avui he amagat el cap sota l'ala, volia parlar de l'esquerra independentista gallega i he optat per una entrada informativa. La pròxima ho serà. Bàsicament per qüestions d'opinió, sensibilitat i puntuació. El problema, el mateix. Masses esquemes per un mateix guió.

Newroz

Ja fa uns anys que al mateix temps que anava esdevenint conscient de l'opressió nacional del meu poble m'anava tornant solidari amb altres lluites germanes. M'interessava llegir sobre ells perquè la seva lluita també és la nostra. M'informava. Darrerament he intentat arribar-me fins a les altres nacions sense estat i conèixer més directament les seves realitats. Al País Basc fa tres anys, a Còrsega fa dos anys i l'any passat a Irlanda. Donostia, Aiacciu, Belfast...

Ja fa uns anys em vaig assabentar que existia el Kurdistan, que era un país oprimit per quatre estats, ara ja cinc. Iran, Irac, Turquia i Síria. Ara veig que també he de comptar Armènia com a estat opressor i me'n recordo quan fa anys també llegia sobre Nagorno-Karabakh. Ai, a la Val d'Aran ho passaran malament.

Ja fa uns anys que vaig conèixer la Laia que anava amb els cardonins en aquelles trobades del 96 a Navarcles. Ara, també recordo que vaig estar a punt de perdre un dit tot intentant aturar un barril de kalimotxo que rodolava descontrolat. Amb el temps he comprovat que la cervesa és molt menys perillosa.

Ja fa uns anys que anava sentint parlar del PKK, de l'Abdullah Ocallan, del Newroz. També massa sovint anava rebent informacions esbiaixades sobre els kurds mentre Turquia els atacava, els il·legalitzava les idees, els prohibia la llengua i darrerament els tornava a bombardejar... Em sona proper i per això cal que no oblidem els atacs que hem rebut, i menys ara que recordem els bombardejos del 38, fins i tot amb la pel·lícula Mirant el cel a la que posa música Fermin Muguruza i que ens reviu un dia de bombardejos. Sempre passen coses els 17 de març.

Síntesi:

Ja fa uns anys que per acabar amb les informacions esbiaixades intento conèixer les coses amb proximitat. Aquest cop la proximitat l'aporta amb les lletres la Laia Altarriba i amb les fotos l'Oriol Clavera (precisament, aquesta és seva). Estan al Kurdistan i ens ho expliquen en el seu Quadern de viatge. Parlen del Newroz i la cançó del Fermin també. La pel·lícula, intentaré anar-la a veure. L'aniversari, sempre és St Patrick. Viatge, hi estic pensant. I pel dit no us preocupeu que al final va quedar bé, i ja fa uns anys...

La dansa de la mort

Alguns anys per setmana santa m'arribo fins a Verges (Baix Empordà) per veure la Dansa de la Mort. No sóc creient i tampoc m'agraden les processons, però amb aquesta faig una excepció. L'any passat vaig arribar-m'hi, aquest any la dansa de la mort ha ballat massa a prop. El mateix dijous un càncer acabava amb la vida d'en Joan Carné i Prat. En Joan era el meu cosí polític que sempre havia vist com a tiet pel fet de que jo era quasi el més petit de la família. Amb els seus fills, l'Ester i el Carles ens portem poc temps. Ens ha deixat als 54 anys, massa d'hora. Avui l'hem enterrat i altre cop han tornat el nus a la gola i els ulls plorosos. La família, els amics, els companys de l'Associació de Veïns...et trobarem a faltar.

La bandera que a Verges acompanya la Mort porta les inscripcions: Nemini parco (No perdono a ningú) i Lo temps és breu (Tempus Fugit). Per desgràcia, és cert.

Austràlia

Al bloc normalment acostumo a combinar opinions polítiques, batalletes i algun viatge. Ho sento, però ho seguiré fent.
I ara, a més a més, hi aniré penjant cançons que m'agraden, ara que finalment he après a penjar cançons després de dos petits intents frustrats.
Una altra cosa que afegiré seran comentaris d'alguns llibres que m'he llegit, tranquils no els comentaré tots sinó només els que recomano. La meva intenció no és fer-vos un comentari extens sinó només deixar anar quatre pinzellades. No pretenc anar de crític literari, ni de bon tros, la intenció és recomanar-vos lectures que m'han agradat.

En aquesta novel·la Roc Casagran ens apropa a la vida de quatre joves d'una ciutat propera a l'àrea metropolitana. Els personatges tenen noms de pedra: Àgata, Calamarsa, Còdol i Petra. L'Àgata és poeta i treballa de dependenta en una botiga de roba. El Calamarsa és taxista. El Còdol és un gai verge que treballa de cambrer i vol ser actor teatral. La Petra és okupa i treballa de moderadora en un xat televisiu.
Les històries d'aquests personatges es van enllaçant mitjançant capítols breus i això fa que et costi molt deixar de llegir. És un llibre que te'l devoraries ràpidament perquè la trama t'enganxa i molts cops et sents identificat amb coses que els hi passen als personatges. A més a més, a l'obra hi trobem frases i situacions molt encertades que et fan reflexionar.

Com diu l'autor: "Una novel·la que ens parla de les escletxes que el sistema encara ens deixa per ser una mica feliços"

Dilluns 31 de març se'n fa la presentació a Sabadell.

Fa dues setmanes santes.

Quan el tres anava sol

6a Calçotada Popular de Sabadell

Com que l'últim dia vaig deixar anar una parrafada repetitiva i reiterativa, descanso i us deixo que llegiu els enllaços. Avui no parlaré ni de l'institut públic de Navàs, ni de democràcia participativa, ni de les AREs i tampoc de l'onze. Avui us convido a que vingueu a la 6a calçotada popular de Sabadell que organitzem des del Casal Independentista i Popular de Sabadell Can Capablanca.

El panorama després del 9-M

Sobre la previsió

D'entrada reconèixer que la meva previsió no va ser del tot encertada.

A les Illes vaig encertar l'empat a 4 però vaig errar insinuant alguna possibilitat a Unitat per les Illes.
Al País Valencià en comptava un de menys (32) vaig dir 17 a 15 (me'n faltava un) i el resultat va ser 19 a 14. També la vaig errar insinuant alguna possibilitat a EUPV-IR, que s'han quedat fora amb uns resultats no massa diferents dels del Bloc-IpV-Verds de l'Isaura Navarro.
Al Principat parlava d'un manteniment del PSC que podia anar a l'alça i he tirat curt ja que parlava de 21-22 i han sigut 25. Deia que CiU es mantenia amb tendència a la baixa i n'han guanyat un, això sí amb pèrdua de vots. Al PP n'hi pronostica 6 a la baixa i han sigut set. Pronosticava una patacada d'ERC però m'he quedat curt d'un diputat. ICV em pensava que es mantindria i al final n'ha perdut un a última hora. A Ciutadans ni els comptava, tot i això encara han tret força vots (poc més de 25000).

Anàlisi
Intentaré fer un modest i breu anàlisi.
A les Illes i al País Valencià la bipolarització (em sona a trastorn) és brutal i escombra qualsevol altre possibilitat actual. Unitat per les Illes no ha sumat ni de bon tros tots els votants que tenien el 2004 els partits que ara la formaven. El País Valencià continua sent un feu del PP i el PSOE resisteix l'embestida. Els que es foten una patacada bèstia són els d'EU igual que l'intent de fer una iniciativa a la valenciana de l'Isaura amb els del Bloc. ERPV segueix reduint el poc suport que hagi pogut tenir.
En aquests dos territoris domina el bipartidisme i es fa difícil bastir una alternativa rupturista, el procés és lent i no s'ha de tenir pressa.
Al Principat:
El PSC-PSOE segueix guanyant amb l'argument de la por del retorn del PP.
CiU resisteix prou bé tot presentant a un candidat que només vol aconseguir l'objectiu personal de ser ministre espanyol.
El PP i Ciutadans ens demostren que aquest país està ple de colons desagraïts. Dir que el castellà està discriminat a Catalunya i que els votin ens mostra un seguit de gent amb una clara voluntat d'ocupant.
ERC ha perdut vots per tots els cantons, la premsa s'entesta a dir que han anat a parar a CiU (que n'ha perdut, i segur que també ha recuperat votants d'ERC) i molts al PSC (que també en deu haver rebut alguns). Són pocs els analistes que valoren la possibilitat de que part dels votants que va tenir els van votar com a mal menor o han quedat decepcionats del seu ràpid abandonament de l'ideari independentista i voldrien una opció conseqüent i nítidament independentista d'esquerres. I ara, augmenten la pugna pel poder entre l'antigament anomenat tàndem. Ai, l'amor a la cadira. No han reaccionat
ICV ha perdut vots (allò que cada cop diuen més del vot "útil" que ha anat a parar al PSC), però també és conscient que ha perdut el suport de gent que els veia com una opció a l'esquerra (no costa massa) del PSC. El fet d'haver hagut de ballar amb la més lletja (Interior) els ha passat factura i sembla que avui han reaccionat. Ara, en Saura vol regular els cops de porra i prohibir els kubotans.
Ciutadans és un globus que es desinfla i que en breu acabaran absorbits per la UPD si l'omnipresent Albert Rivera ho permet.
L'abstenció ha augmentat 4 punts i crec que hi ha hagut molta gent que ha anat a votar (sobretot PSC) i abans no havia anat a votar. El PSC ha pujat i ha guanyat nous votants bàsicament per la por al PP, Arrasate i la utilització electoral d'un embaràs (ara que el baby boom de principis dels 70 està fent augmentar la natalitat). Per tant crec que la gent que s'ha abstingut amb consciència pot haver sigut molta més.

Solució
No he d'aportar cap solució a tots aquests partits polítics, a mi em toca preocupar-me del meu espai. Tenia claríssim que m'abstenia ja que no hi havia cap partit que representés les meves idees i bàsicament perquè les eleccions espanyoles no són per mi una prioritat.
Intentaré aportar la meva modesta i humil solució.

D'aquestes eleccions l'únic que m'interessa és que hi ha un important gruix de persones que puntualment havien confiat en ICV i sobretot ERC. Ara no hi han confiat perquè han vist que han passat a rebaixar (més) els seus discursos per poder-se mantenir aferrats als escons i als càrrecs.
Moltes d'aquestes persones poden veure en la CUP un referent polític en el que identificar-se. Aquest gruix de gent pot veure una referencialitat i una coherència en la CUP. Molta d'aquesta gent no participarà activament (per desgràcia) en la vertebració de la unitat popular. No hi participaran directament però si que veurien bé que el projecte avancés. Aquesta gent és l'entorn que en la majoria de casos no pot participar (edat, disponibilitat i altres...) en la política de base. A molts d'ells els seria molt dur veure com ens discutim pels punts, les comes i les sigles. Com a militants durarien quatre dies. Com a suport els tindríem. Comparant-ho amb una altra realitat, analitzeu el vot a EH. Mireu els vots reals, els nuls i l'abstenció en diferents comteses electorals. Si ho analitzem veurem que sempre hi ha un coixí(importantíssim i bàsic) de votants fidels. Molts d'aquests la seva vida està implicada en el teixit associatiu abertzale i voten el que la direcció política decideix. Aquesta base social és molt forta però sovint rep un impuls per l'entorn que no està implicat tan directament. Cal tenir present que el pes polític de l'esquerra abertzale és molt fort i gira al voltant del 20 per cent.
Pel que fa al Principat crec que les organitzacions i militants de l'esquerra independentista hem de ser conscients que ens ha arribat l'hora de mostrar que som una alternativa amb cara i ulls. Crec que hem d'enfortir el debat intern tot buscant les coincidències i oblidar-nos dels punts, les comes i les sigles que ens diferencien. Hem d'analitzar la realitat actual i valorar com podem desplegar el nostre projecte d'unitat popular. Crec que ens cal una direcció política on hi sigui representat el conjunt de l'EI, tots. Hem de tenir clar que ja tenim quadres polítics que no cauran en temptacions reformistes. Hem d'abandonar petites diferències i mirar que el moviment avanci. Per fer-ho cal: formació, treball al carrer, unitat i visió estratègica. Ens cal formació per no caure ni en derives reformistes ni esquerranistes. Ens cal treball al carrer per augmentar la base social de l'entorn de l'EI. Ens cal unitat perquè les diferències són mínimes i les accentuem innecessàriament. I ens cal visió estratègica, molta.
Hem de ser conscients que la nostra lluita ha de seguir partint des de la base, l'associacionisme i l'arrelament. Treball als barris, als municipis, als sindicats, a les plataformes en defensa del territori... Hem de ser conscients que hi ha un entorn, cada cop més ampli, que ens és molt afí ideològicament (allò que anomenem simpatitzants) i un altre entorn que puntualment ens donaria suport. És cert, però, que encara estem lluny d'altres realitats nacionals i socials. I una manera d'aconseguir enfortir el nostre projecte pot ser intentar incorporar mica en mica aquest entorn al que li costa militar per diversos motius. Augmentarem el teixit social però també ens cal anar augmentant el suport social. El suport social augmentarà en moltes manifestacions si hi anem amb cara, ulls i un discurs clar. Per difondre l'ideari de la unitat popular ens cal el treball de base, evidentment, és vital. Que no s'ha de córrer, hi estic d'acord. Però tampoc ens quedem aturats.
Potser ja ens ha arribat l'hora de veure i creure el suport social que l'EI va adquirint mica en mica. Podem incidir molt més del que ens pensem, i la primera prova en va ser el 27-M. El 9-M crec que ens demostra que l'EI té un espai i que hi ha molta gent a l'entorn que el desitja. Aquest entorn ens donaria suport però no lluitaria (de moment) diàriament. La massa social (militant) de l'EI ja és molt representativa i cada cop guanyem més espais.
Potser és d'hora per obrir el debat però crec que l'EI ha de pensar en presentar-se a les autonòmiques del principat. Espero que al 2010. Per què? Perquè la conjuntura ens és favorable, tot i que alguns creuran que és puntual i temporal. Tenen part de raó. És puntual i temporal perquè encara no els hem ofert una alternativa sòlida. Hem de treballar la base i pensar que potser el 2010 ens toca fer un pas endavant. No és un excés d'optimisme, és el que crec. El suport necessari crec que el tindríem. I això, venint d'on venim no hipotecaria el projecte sinó que l'enfortiria. La nostra veu tindria un altre altaveu, i evidentment seguiríem treballant on sempre hem estat treballant: al carrer. Amb pocs recursos i alguns regidors hem anat treballant a l'alça i cada cop som més. Som més els que militem però també n'hi ha molts que esperen alguna cosa de nosaltres. El suport d'aquest entorn pot enfortir el desplegament de la unitat popular. Estem molt lluny de guanyar, però hem d'anar mostrant la nostra alternativa. Enfortint la base i amb el suport de l'entorn crec que és possible. N'haurem de parlar, no s'hi val amagar el cap sota l'ala al·legant que no estem preparats. La formació la tenim, l'espai també i l'oportunitat hi és. Estem preparats, i si tenim un debat clar i serè, el moviment hi sortirà guanyant.

Per acabar us deixo una cita d'Endavant abans de les eleccions del 9-M.
"En eixe sentit, l’Esquerra Independentista no renuncia a una participació en les institucions de l’Estat. Però també hem après de la història i volem evitar derives reformistes. Sabem que un moviment revolucionari no pot basar-se en el treball a les institucions sinó que aquest ha de ser un front més de la seua lluita anticapitalista. Un front que ens és estrany, perquè forma part de l’engranatge estatal, però en el qual participarem si considerem que existeixen les condicions per fer avançar la lluita revolucionària del nostre poble."

Totalment d'acord. I sincerament, crec que ara ja és hora d'avançar, perquè cada cop estem menys lluny de guanyar.

Ja he dit, que la meva previsió no sempre és del tot encertada.

Construïm els Països Catalans

Avui ens parlaran de la festa de la democràcia mentre la policia desmantellava taules que recollien signatures pel dret a decidir i no es deixava que totes les opcions polítiques hi fossin presents.

Avui tots diran que han guanyat, aviam com expliquen la patacada els dels 30 segons.

Avui m'he abstingut, amb consciència. M'he abstingut perquè els Països Catalans no som Espanya. D'acord. I a les autonòmiques què farem? Estic totalment d'acord amb els arguments d'ara per no votar. Això sí, tinc ben clar que aquests arguments no em serveixen per a altres eleccions.

Avui ens toca seguir construint els Països Catalans. De moment gràcies al Jordi Masdeu ho podem fer aquí. Al Jordi el conec des dels 14 anys i des de llavors seguim lluitant, igual que segurament lluitarà el petit Maurici.

M'espero a publicar l'entrada fins que siguin les vuit no fos cas que em culpessin d'entorpir la festa de la democràcia. Per fer temps publicaré uns pronòstics que he fet mentre recollíem signatures. Segurament me'ls hauré de menjar amb patates però hi ha sondejos que sovint la caguen molt més i ningú dimiteix. Per tant em prendré una petita llicència i us diré les meves previsions. No he fet forquilles per tant poso un afegitó final amb les possibles variacions que hi poden haver.

Principat: PSC-PSOE 21, PP 10, CiU 10, ERC 4, IC 2.
*Tant PP, CiU i ERC crec que en podrien treure un menys dels que dic i sempre anirien a parar al PSC.

Illes Balears: PP 4, PSIB-PSOE 4.
*Pot ser que Unitat per les Illes es quedi a poc d'entrar i si ho fa el diputat el perdria el PSOE.

País Valencià: PP 17, PSPV-PSOE 15
*Pot ser que EU en tregui un que el treuria al PP

Vuit de març

Tranquil·litat, que ni estic anunciant tard una xerrada, ni els i les JIR han tornat a treure les sigles al carrer. La taula rodona es va fer un dissabte 1 de març, però no d'aquest any sinó del 1997. Em va il·lusionar trobar aquest cartell a l'arxiu del Casal Panxo i em va fer reflexionar sobre la necessitat de digitalitzar els cartells i revistes que havíem fet a Navàs quan militàvem a els i les JIR i posteriorment a Maulets. També per recordar la feina feta amb el Casal Popular la Ceba, ara que es recupera. Cal no oblidar, i més ara que noves generacions s'incorporen a la lluita i també comença a organitzar-se la CUP local. El camí és llarg i difícil, i és necessari valorar la feina feta per encarar el futur. Tot aquest record s'està recollint en diversos punts als que cal felicitar per la tasca que estan fent. Em va il·lusionar molt trobar-me aquest cartell i ara intentaré col·laborar amb els arxivadors . Em vaig adonar que és molt important la feina arxivística que fan des del Panxo i des del Centre de Documentació Maria-Mercè Marçal.
Per acabar, uns versos d'ella per recordar la lluita feminista. Per la Gina i la Marina que a més de ser tres voltes rebels, a l'atzar agraeixen haver nascut un vuit de març. Quatre voltes felicitats.

VUIT DE MARÇ
Amb totes dues mans
alçades a la lluna
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem per l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.

Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l'alliberament.

No els voteu!

Tornen els grisos...

Igual que el general Espartero (progressista també) deia que s'havia de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Hi ha tradicions que es mantenen,i també les patrocina interior.
A la UAB altre cop s'han encarregat de recordar-nos qui mana. Es manté la tradició que van començar els grisos abans d'allò que en diuen la fi de la negra nit. Constantment ens recorden que han canviat algunes coses quan hi ha fets i imatges que ens demostren el contrari. La foscor de la negra nit encara no permet que qualsevol nit pugui sortir el sol.
Els estudiants de l'Autònoma sempre han vist com "les forces de l'ordre" s'encarregaven de mantenir-lo. Franco, "transició", Aznar, PSOE o tripartit. Tots han deixat empremta a la universitat, l'empremta que et deixa un morat provocat per una càrrega policial.
Avui, les porres han tornat a entrar al campus de Bellaterra. Me n'he tornat a assabentar tard.
El darrer cop que van entrar era el 14 de gener del 99, quan l'Aznar va mostrar la tarja de visita als universitaris. Això està molt ben explicat a Tornen els grisos d'Edicions el Jonc.
Me'n recordo, jo era universitari i aquell dia...jo estava al dentista. Vaig anar-hi de bon matí, no quedaven més hores, per aquelles èpoques encara no hi havia tants dentistes. Una dècada després he anat veient com el meu barri adoptiu creixia en nombre de dentistes, bancs, caixes, immobiliàries, pisos i forns de pa(?). És curiós però em sembla que són els únics negocis que han augmentat. S'han multiplicat com els preus dels pisos i podria assegurar que tots hi tenen part de culpa. El mateix any 99 vaig venir a viure a aquest barri i el lloguer del pis d'estudiants era d'unes 65000 pessetes, uns 390 euros. No fa ni nou anys i ara el lloguer d'aquell pis és de 780 euros. Gris de la memòria que ara defuig el tema inicial.
Tornem al dentista. Abans l'anestèsia durava més hores i si tenies la mala sort d'haver-hi d'anar pel matí acabaves menjant sopes per dinar i per sopar. Els temps han evolucionat i ara em sembla recordar que ja no és així. Gris de la memòria.
El 14 de gener vaig tornar d'aquell matí de dentista disposat a tornar-me a allitar, i ho vaig fer. Em vaig aixecar a les dues amb el soroll del telèfon del menjador que feia estona que sonava insistentment. Recordo que no em va despertar el so del mòbil, perquè bàsicament encara no en tenia. Ara que hi penso, la telefonia mòbil també és un altre negoci creixent.
Pel telèfon, fix i amb cable, em demanaven si havia rebut un cop de porra o una pilotada. Vaig intentar explicar el meu matí amb la boca encara adormida per l'anestèsia, cosa que no va tranquil·litzar massa a la telefonant. Per sort, al cap de poc, ma mare va recordar que també em trucava per demanar-me com m'havia anat la visita matinal al dentista i em va començar a creure.
Deixem els odontòlegs i tornem a la universitat. Allà, temps enrere, només podria entrar-hi la policia per delictes de narcotràfic o terrorisme. Abans protestàvem pels poders que es volien donar al rector, ara els té i pot enviar la policia a carregar. Amb el temps han anat canviant d'uniforme, alguns fins i tot de llengua, però segueixen fent el mateix que feien els grisos. Quan la càrrega del 99 es va declarar Aznar persona non grata i no sé perquè però ara crec que no s'oferirà el mateix títol al senyor Saura. Això sembla una justificació de l'absència, per tant llegiu el llibre que explica els fets del 14 de gener, on jo no hi era, me'n vaig assabentar tard.
Si no voleu col·laborar amb El Jonc, avui ens han donat una pastilla per combatre l'Alzèimer. El 4 de març de 2008 hi han tornat. Hores de resistència contra els que volen recordar-nos alguna cosa i pel que sembla també té una periodicitat esparterana.
Avui podria parlar de la feina, i de fet els dimarts acabo tard. Podria dir-vos que justament avui he estat 12 hores sense mòbil, com al 99. Intentaria explicar-vos els problemes que he tingut amb el servidor d'un curset telemàtic que ha fet que no pogués entregar una feina via electrònica, com al 99. Us acabaria dient que no hi era, com al 99.
Per tot això, no crec que hagi de ser jo qui us expliqui que avui he tornat a veure estudiants coneguts, als que segurament demà el color blau acolorirà el seu cos. Veient el Celtic m'he començat a assabentar de la magnitud de la tragèdia, he vist la primera marca a l'esquena d'en Marc. Després m'han parlat de cuixes, genolls, caps oberts i el Messi lesionat. Aviam de què parlarem els propers dies...
Esparterià tot plegat, tornen els grisos. Es mantenen les tradicions i la memòria. Altre cop es barregen, tot i que aquests no són els bastoners que m'agraden.

El 6 de març vaga contra el pla Bolonya.
Les fotografies, del David. Un estudiant dels que lluiten, i cada cop som més.

Breu apunt de futbol...i política

El Celtic altre cop, i potser demà no puc ni veure el partit. Demà pot ser que a l'hora del futbol em trobi altre cop davant de l'ordinador esperant que funcioni un servidor que s'ha espatllat en el moment precís. Maleït SAGA. Demà treballo fins tard i he d'entregar una activitat telemàtica que he de fer des del mateix servidor que s'espatlla en el moment precís i que ja fa dies que no funciona.
Tampoc funciona un ajuntament de Barcelona que es dedica a que ens imaginem que els seguidors del Celtic són tan impresentables com els del Rangers. Jo em sentiria ofès ja que sempre s'han comportat, i a més hi tinc evidents simpaties polítiques. Tenen clar que volen una Irlanda lliure i unida, jo també i això ho vull també pels Països Catalans. Els que potser no ho tenen tan clar són els del bar d'ERC que han obert prop de casa que la setmana passada anunciaven que el Barça jugava contra el Levante. Vergonyós.