Ja fa un any...

"Llegim per saber que no estem sols.
Escrivim per desmentir-ho."

Ja fa un any que estic fent pinzellades de l'entorn i he volgut mostrar-vos una frase d'en Màrius Serra perquè hi reflexioneu. Treieu-li tot el dramatisme, que l'entorn segueix avançant.

"L'església catòlica espanyola"

"L'església catòlica espanyola"

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Joan Brossa

Fa vint-i-nou anys

Digueu-me, podeu veure
a la primera llum de l'alba allò que hem hissat amb orgull a l'hora del crepuscle?

La senyera estelada i llistada surarà triomfant
sobre la terra dels lliures
i la pàtria dels valents.

Martí Marcó

Estudiants i professors

Ahir a la nit, les últimes paraules que vaig escoltar de la tele van ser una notícia que apareixeria avui als diaris. La suposada informació venia a dir que el professorat català treballava poques hores i que per això era culpable de la massificació a les aules. Els responsables dels barracons volen que fem més hores, com els de la concertada. Les seves manipulacions ja han tingut resposta. Sembla que ens volen vendre la LEC i ho fan desprestigiant al professorat.
Ahir a la nit, els estudiants del SEPC van protestar a Tortosa davant del conseller Maragall. Sembla que els volen vendre la LEC i ho fan criminalitzant als estudiants.
Estan nerviosos perquè el 14 de febrer toca vaga per dir no a aquesta llei que vol aplanar el camí a la privatització de l'ensenyament. Estan nerviosos i per això intenten desprestigiar-nos.

Estudiants i professors, altre cop junts. Ara toca combatre una llei que la dreta catalana hagués volgut i no es va atrevir a aplicar. Ara ho fan els que es diuen d'esquerres i catalanistes. Ahir vaig recordar els meus anys universitaris. En aquella època vaig militar a l'Alternativa Estel. Recordo quan protestàvem contra la LOU. Els estudiants no han deixat de lluitar i ara són al SEPC i toca lluitar contra la LEC.

Amb el temps he invertit els papers i a l'aula he canviat de cantó. Ara estic afiliat a la USTEC-STEs. He canviat de banda a l'aula però no a la vida. Segueixo lluitant per l'alliberament nacional des de la consciència de classe (que no d'aula, on volen que desaparegui el sentit crític). El SEPC i la USTEC coincidim en els termes de la protesta. Seguim lluitant contra la privatització. Lluitem contra l'autonomia de centre, bonic terme per a intencions perverses que busquen l'entrada de capital privat a l'ensenyament. Hi ha un refrany català que diu ben clar el que no volen fer: "donar duros a quatre pessetes". Que no us enganyin, no regalen diners per a la millora de l'ensenyament, en busquen el control pel seu benefici.

Sembla que era ahir quan agafava per primer cop el bolígraf vermell per corregir. Me'n recordo. Tot i això, segueixo estant al costat dels estudiants. No som dues meitats irreconciliables, es tracta de la mateixa lluita. Tots, junts, hem d'aturar la privatització de l'ensenyament. Volen que els estudiants siguin una mercaderia, i no és cap metàfora, és real.

Per tot això, aturem la LEC. Aturem-la. El 14 de febrer per molt que ho intentin, junts, hem d'evitar la pèrdua de la solidaritat de classe. Torno a enllaçar amb l'Abel perquè en fa un bon anàlisi i veig que avui ell també parla d'educació. Me'l llegeixo. M'aturo a llegir les seves paraules i com molts cops la clava. Espero que algun dia sigui el conseller d'educació de la nostra nació.

Ara, he recordat a l'Abel el segon cop que vam coincidir a la universitat, feia poc que havia aparegut el CSA Can Vies. Demà els porten a judici. Ara, des de l'altre cantó, no puc ser solidari els matins davant dels jutjats. M'agradaria, però no puc ser-hi.

Aturem-la! Aturem-lo! Aturem-los!

Els arriben eleccions, toquen il·legalitzacions

Fa una setmana a aquesta hora arribàvem a Iruñea per assistir altre cop a l'Hatortxu Rock. L'any passat hi vam anar i ens hi vam deixar la gola. Aquest cop repetia amb l'Ainara, l'Oriol, la Núria i el Kali. L'any passat vam ser 13 i aquest any 6 amb la novetat del Carles.
L'any passat va ser brutal, nou mil persones i grans grups que em van deixar de record una afonia.
Aquest any tocava repetir i com anava dient l'Oriol s'han de mantenir algunes tradicions. Som-hi!
Arribar a Iruñea i tornar a aparcar al costat del riu, arribar-nos fins a la mateixa pensió i després tornar als carrers del casc antic tot repetint al BarKatu. Els que no van repetir van ser els antidisturbis de l'any passat i tampoc el nostre refugi, el Gazte 84 que aquest cop estava tancat.

Dissabte al matí, esmorzar al Sevilla en plena Gaztelu Plaza (hi ha tradicions que es podrien modificar). Després a dinar.
Havíem reservat a l'Herriko Taberna ja que l'han passat vam acabar-hi dinant força tard. Un menú molt complet de 17 euros en un ambient amical. Menjo uns xoricets a la sidra, crema de carbassó, llonsat amb patates i unes profiteroles. Vinet, cafè i patxaran. Un bon àpat que confirmava el record que en teníem.
Dissabte a la tarda tocava arribar-nos fins a l'Anaitasuna, un pavelló que es va omplir a vessar per assistir a un acte polític d'EAE-ANV. Més de tres mil persones sota el lema era GUK Independentzia. Euskal Nazioa. Nosaltres. Independència. Nació basca. En aquest ekitaldia es van presentar els candidats a les eleccions estatals. Volen presentar-s'hi per dir la seva i ja els proposen la il·legalització. L'acte combinava l'euskera amb el castellà i pel que vaig entendre l'alcaldessa d'Hernani va demanar un fort aplaudiment per aquells que havien patit tortura. La resposta dels torturadors ha estat tornar a demostrar que les lleis estan fetes a la seva mida. Quan interessa il·legalitzen i diuen que no té res a veure amb el període electoral...i hi ha gent que s'ho creu?
Amb els companys comentàvem l'acte i una de les respostes més escaients va ser "el dia que fem un acte així al País Valencià..." i el farem.
A la nit altre cop cap a Berriobeiti, unes 8000 persones i el record dels que no hi podien ser sempre present. Aquest any m'he estalviat l'afonia ja que només em coneixia "Sols el poble salva el poble" i l'"Hator, hator" que cantava el públic. Vine, vine. Noia, noi. A casa. Evidentment pels que no hi podien ser.
Tot i haver-hi una miqueta menys de gent que l'any passat debíem ser al voltant de vuit mil els que estàvem acompanyats pel fred.
L'endemà al matí, preparar la tornada, trobar-nos al Sevilla (??) i anar fins al Chez Evaristo per fer uns pintxos amb el Fermin sonant de fons. Acomiadar l'Ainara i tornar cap a casa.
Dilluns anant cap a la feina la ràdio m'informa que ja parlen d'il·legalitzacions tot dient que l'acte de dissabte els dóna més arguments per fer-ho. Més arguments o més ganes per il·legalitzar? A mi l'acte em va donar més arguments i més ganes de seguir lluitant contra la seva legalitat.
A casa nostra, la seva legalitat irracional i amenaçadora s'ha fixat en l'alcalde de Santa Coloma de Cervelló que va dedicar un carrer al fill del poble i lluitador incansable Jaume Martínez Vendrell.
Entre els dos pobles hi ha una distància que es supera amb quilòmetres. Entre els dos pobles hi ha una similitud: volen perseguir-ne les idees. I llavors s'omplen la boca de democràcia...

Cap a l'Hatortxu 08!

El temps no passa...

Avui en Guillem m'ha comentat que últimament al bloc només parlava de futbol. I jo li he respost: i de bascos!

Ahir ja n'era conscient que les darreres entrades estaven girant al voltant dels mateixos temes. Volia canviar, però un "cop contra la porta del Patrol" ha fet que tornés a parlar d'aquelles terres. Parlant de la tortura vaig enrecordar-me'n dels que van patir l'Operació Garzón. Vaig pensar en ells. I per proximitat, en els manresans detinguts. Vaig pensar en aquell estiu abans del meu segon onze. Vaig recordar els cops que havia empasquinat les seves cares a la paret anys després. Van passar tres estius. Els meus records van girar cap al 92.

Ahir a la nit, davant l'ordinador, voltant per la xarxa vaig trobar-me davant d'aquest cartell. Aquest cartell em portava el record de la primera vegada que a Manresa ho van intentar. Vaig desar el record al calaix d'espera del bloc, amb el 91 a la retina.

Avui, m'he posat a escriure. He obert el calaix d'espera i he pujat la foto. M'he posat a escriure sense haver posat títol; no sabia què dir. He anat pensant les paraules, pensant en els fets, pensant en el passat. He pensat en el passat, he caigut en el record i he tornat a quan començava a pensar. Tots els pensaments d'ara vénen d'aquell passat. M'he posat a escriure i ara observo que aquest avui ja és ahir.

Fa una estona, davant la pantalla he vist les cares d'alguns que van patir el tracte "benemèrit". He recordat el 92, el 91, el 90... He tornat a entrar a La Seca, l'Havana i l'Alimara. He pensat en el David, l'Esteve i el Jordi.

Ara, estic acabant i veig una altra cara que va patir presó. He recordat els insubmisos, he tornat a entrar en aquella mani i he pensat en aquelles àvies. Es van esgarrifar perquè a la pancarta per l'insubmís hi posava "Llibertat Jordi Pujol". A elles també els hi van venir records del passat.

Ahir en Guillem em va comentar... que encara torturen. El temps no passa, sembla que era ahir.

Prou tortures!

Ja hi tornem a ser! L'Estat espanyol torna a fer de les seves emparat per la polèmica llei Antiterrorista. Una llei que permet la incomunicació d'un detingut durant cinc dies, sense drets elementals com poder fer una trucada o que l'advocat sigui present a l'interrogatori.
Aquest aïllament acostuma a anar acompanyat de tortures psicològiques i/o físiques. Avui mateix han enviat a l'hospital a l'Igor Portu i fa un mes li va tocar el rebre al Gorka Lupiáñez. Això ens recorda que encara es tortura com a la dictadura i que l'estat espanyol des de la seva existència no ha deixat mai de fer-ne ús. Tots els seus governs han torturat siguin liberals, conservadors, populars o socialistes.
He sentit unes "notícies" on deien que "la izquierda abertzale ya ha vuelto a repetir las clásicas denuncias de tortura". Penso en tots els torturats del 92 i en tots els altres que cada cop han de passar un mal tràngol quan senten que a la tele parlen del tema. En parlen per negar-ne l'existència tot parlant d'autolesions i resistències a l'autoritat.
Ha de crear molta ràbia i impotència sentir que neguen una cosa que tu saps que fan. Fa més ràbia que vulguin ser políticament correctes tot dient que no es tortura, quan el que voldrien dir és que ja està bé que s'utilitzin pel bé de la seguretat nacional.
Ho han fet, ho fan i ho faran. Seguiran torturant i els d'aquí també. Tot sigui per garantir l'ordre establert.

Crònica d'un "enfrontament" (III). El vestidor.

Sortim del camp i anem al punt de trobada, que curiosament és un bar on fem una cervesa. Comencem el camí cap al casc vell per menjar alguna cosa i veure el concert de Betagarri a l'Arenal. Hi arribem i hi trobem riuades de gent. Pensem en anar a menjar alguna cosa. Menjar. A Euskal Herria es menja molt bé i per dinar m'havia menjat un entrepanet, ara era l'hora de solventar-ho.
Crec que molta altra gent va tenir aquesta mateixa pensada o necessitat, i els restaurants estaven a rebentar i érem molts els que estaven dempeu i patint fam. Desesperació i reflexió davant d'un restaurant xinès. No hem trobat lloc i optem a contraestómac d'entrar al xinès. Anar a Bilbo i acabar menjant a un xinès. Té tela. De la desesperació a la frustració. El xinès està ple i hi ha tres navassencs en una taula. Sortim a hora per compartir la frustració, provem a un altre restaurant i tampoc. L'egoisme individualista envaeix el meu cos i els hi dic que em sap molt greu però que Navàs és el meu poble. Entro al xinès i m'assec amb l'Isaac, la Queralt i l'Arnald. En breu, necessitats bàsiques de subsistència.
Acabem el nostre àpat cosmopolita i anem a veure els Betagarri. Arribem quan acaben una cançó i comencen a tocar la barreja de cançons amb les que clouen els seus concerts. L'Arenal està saturat i a la barra no donen l'abast. Al cap de poc, em retrobo amb els companys de viatge i els hi dic per anar al casc antic. Altre cop no em fan cas i acabem creuant el pont de l'Arenal que passa per sobre el riu Nerbioi.
Arribem fins a la plaça Circular on ens dirigirem al Kafè Antzokia. N'havia sentit parlar moltíssim perquè hi feien molts concerts i hi havien tocat Kortatu, Hertzainak i molts dels grans de l'època del RRB. Entrada gratuïta i un munt de gent. L'escenari guarnit amb una senyera i una ikurriña gegants acaba esdevenint un pòdium. Agafem un tònic del soldadet i decideixo anar a desar la motxilla. Em costa molt arribar fins al guarda-roba, de fet no n'hi ha.
Surto fora de l'Antzokia i decideixo estar-me una estona fora, temps per trobar-me uns companys de l'Estaca de Sant Llorenç de Morunys. La fem petar una estona i en breu arriben uns quants companys capelladins. Reposem una estona als bancs de la plaça fins que comença a ploure i ens acabem refugiant a l'Azkena, que no està tan ple i està prou bé. Aviat es fan les 5 i ens reagrupem per agafar el metro a Abando. Tornem cap a Sestao, unes tretze parades i aplaudiments tot i el defalliment. Arribem i s'esdevé una última breu peripècia fins a poder dormir. Segons el tòpic, devíem topar amb l'excepció.
Ens aixequem al matí, de fet 1 del migdia, i anem cap a l'herriko a fer un cafè amb llet. La fem petar una estona amb l'Eneko i ens acomiadem que ens queda un llarg camí de tornada.
Parem a dinar a Logroño, tallat a Pina de Ebro i acabem tornant al país sense haver gaudit de la gastronomia basca. Aturada tècnica al Jaç Roig, benvingudes i explicacions de vivències amb un quintet a la mà. Tornem cap a casa i hi arribem a quarts d'onze.
En general va ser un partit brutal que en cap moment m'atreveixo a anomenar directament enfrontament ja que si que competíem al camp però a la grada dos països s'agermanaven.
Les úniques pegues són fer rondes quan ets un grup de catorze i no haver degustat la gastronomia del país. Ho solvento la setmana que ve, me'n vaig a l'Hatortxu on repetirem com a mínim el dinar de l'herriko d'Iruña de l'any passat i a rondes en principi som només sis. No penseu que tinc basquitis, només hi ha anat quatre cops, la setmana que ve el cinquè.
La darrera pega va esdevenir molt curiosa i va ser veure la pressió a que et sotmetien als lavabos.Impactat per la cua, vaig fer una foto (que no publicaré) i acte seguit cent potencials orinadors i deu d'actius van girar-se cap a la zona d'on havia sortit el flaix.
Donar les gràcies a l'Arcadi, el Txaus i el Rafa que van ser els responsables de que arribéssim a bon port.

Crònica d'un "enfrontament" (II). El matx

Crònica d'un "enfrontament" (I). L'avantmatx

Cinc del matí. Sona el despertador i en poca estona estic sota la dutxa. M'eixugo, mentre en Marc ja s'ha aixecat i l'Arnau ja comença a fer-nos perdre trucades. Marxem cap a Capellades per buscar els cotxes i els companys. Allà, un fred quart d'hora d'espera que ens fa preveure que allà dalt en farà més. Un quart de set i ara va de bo. Uns quants quilòmetres per posar benzina i cafè. Més quilòmetres amb la boira com a companya de viatge i esmorzar al costat de Saragossa. Hem fet un llarg camí i encara ens queda molt per recórrer. Pel trajecte l'Arnau i en Marc han fet alguna becaineta, tot i que aquest últim s'obstina a negar-ho quan feia cinc minuts que el cap li aguantava el coixí. Jo crec que he tancat els ulls un quart d'hora i els he obert quan hem entrat a Euskal Herria.

Voltem per l'esquerra de Bilbo fins a arribar a Sestao, anem a l'herriko on els capelladins hi troben vells coneguts. Comencen les rondes i som catorze...

La Najaia ens acompanya amb metro fins a Bilbo, baixem a l'Arenal on hi ha molts catalans a les carpes. Em trobo quatre navassencs. Seguim cap al casc vell a la cerca d'aliment i trobo les entrades i vuit navassencs més. Les basques ens demanen els entrepans i uns katxis acompanyen l'espera. Mengem i amb el Ferran i el Marc anem a fer un cigaló ràpid que acaba acompanyat d'un patxaran. Tornem i n'hi ha que tot just ara mengen l'entrepà en un carrer ple de catalans i bascos omplint l'estómac per alleugerir l'espera. Tornem al metro per anar fins a la Casilla.

Càntics pels carrers i pel metro. Arribem a la Casilla quan falta un quart d'hora per començar la mani, ja hi ha força gent i decidim fer temps a un bar tot patint perquè els bascos són puntuals. L'inici de la mani s'endarrereix una miqueta, però un cop la capçalera i el cordó són a lloc comencem a caminar. Crits constants i reivindicacions clares. Desenes de milers de persones. Nazio bat, selekzio bat... Emotiu. Poc abans que s'acabi la mani, la prudència ens fa traidors i marxem cap a San Mamés. Hi arribem cantant i ens trobem amb un carrer amb cinquanta bars abans d'arribar al camp. Per sort, no parem a tots.

Entrem a la catedral, prenem posició i sonen els himnes. Sencers.